Suplements i altres històries

Com que la crisi segueix apretant-nos, enlloc d’anar a la meva perruqueria dels darrers anys, em vaig comprar un bonus d’una perruqueria desconeguda, però que estava dins d’un marge de distància de casa que em va semblar correcte, tenint en compte que procuro desplaçar-me a tot arreu en bicing o a peu.

Aquest bonus era del tipus “treball completet” ja que incloïa: Tint, tall, mascareta de queratina, rentat i assecat.  Vaig pensar que pel que costava el bonus, valia la pena provar, tot i que, desconfio molt dels serveis que t’ofereixen quan el preu és tan baix (cost total 15 euros). 

Així que res, arribo a la perruqueria just a l’hora que m’havien donat. Entro perquè la porta era oberta.  Passen un, dos, tres minuts, jo allà a la porta, i ningú em diu res. Comencem malament! S’acosta una noia amb un clienta tornant del rentacaps i em diu “tienes hora”? I jo li dic, si, a les quatre, porto un bonus de XXX  i em contesta espera’t al sofà que ara t’atenem. Aquest” ara t’atenem” es va convertir en 45 minuts d’espera... la veritat és que no se ni com vaig esperar tant, però al menys em va donar temps de veure amb detall el local, els perruquers, les clientes, els serveis que estaven fent... i hi havia moltes noies amb el cap empastifat  de tint, suposo que amb bonus com el meu. També vaig veure, per tota la perruqueria uns cartells anunciant un 50% en els tractaments de queratina. Em va fer un tuf......

Jo ja fa anys que tinc canes, i com és evident, cada cop en tinc més, el que el 90 % es concentren en un floc al serrell, i com que fa temps em vaig canviar la ratlla de banda quasi no se’m veu (i vaig canviar la ratlla, no perquè em molestés que se’m veiessin les canes, sinó perquè l’entrada era ja molt gran després d’anys de no haver-la canviat). La resta de canes està distribuïda per la melena i tot i que es veuen, no em fan nosa, així que vaig decidir que demanaria si era possible,  un canvi de servei, enlloc d’un tint, un bany de brillantor o quelcom equivalent. M’agraden les meves canes, ja ho he comentat altres cops. M’agrada que sem vegi una dona “madureta”, ja no sóc una nena ni ho pretenc, i les canes em donen, no se, entitat. 

Total que una noia que semblava l’encarregada li diu a un noi que estava acabant amb una clienta, que m’atengui. Així que quan fan els 45 minuts d’espera, sembla ser que és el meu torn. M’acosta a la caixa on em demana el bonus, li ho lliuro i li comento lo del canvi del tint per bany de brillantor, i em diu cap problema, t’hem de fer un treball tècnic i tant és que sigui un per un altre. Jo vaig pensar mira que be, m’agrada que siguin capaços d’acceptar canvis.  Tot i que no em va agradar que el bonus me’l demanessin a la primera de canvi. Si és l’equivalent a pagar, penso que cal demanar-ho al finalitzar el servei. 

Tot seguit, m’acompanya a una butaca davant d’un gran mirall. Em deixa allà asseguda, marxa cap a la caixa de nou a agafar no se què, i tornant quasi a crits em diu, “ui tu tienes el pelo de dos colores, hace mucho que no te tiñes no? “.Jo m’espero que estigui darrere meu, i li dic, doncs no, no el tinc tenyit, el color és natural, el que potser després de l’estiu se m’ha aclarit, però no està tenyit. I ell ah no? Pues realmente lo parece! Haha jo no m’ho podia creure.... Però  aquí no acaba la cosa perquè em diu. Oye y porqué no quieres teñirte con todas estas canas feas que tienes, es que te envejecen tanto... hahahaha. Aquí ja vaig decidir que el servei havia de ser de l’òstia per tornar un altre cop.

Educadament li dic que no em vull tenyir perquè m’agrada dur les canes, perquè em fan sentir-me molt propera a la edat que tinc, i perquè tampoc considero que m’envelleixin tant, i si la gent ho pensava, tampoc era un problema per a mi. Aleshores salta la noia que semblava l’encarregada que estava pentinant allà al costat  i em diu, “Oye, yo tengo canas y me las tiño y no por eso  siento que sea una jovencita”.  Y quien le ha dado vela en este entierro a aquesta? Haha la tarda prometia! 

Total que agafa un raspall i em comença a pentinar els rinxols i m’ explica una milonga de que si el tractament de queratina que jo he contractat només és fins al proper rentat, que si ells tenen ara el tractament complert al 50 % , que m’aguantaria no se quants mesos, que em descomptarien el que jo ja havia pagat, que el que he pagat és una merda, i el que ells m’ofereixen és la bomba...  En fi, que per a que callés li dic, mira fes-me un pressupost , i sense pensar-s‘ho  em diu 90 euros. Jo em vaig quedar blanca haha, no dubto gens que no fos un bon preu, però si no vaig a la meva perruqueria per estalviar-me uns calerons, no m’anava a gastar aquesta pastarrufada! Aleshores  li dic, doncs mira, em sap greu però és molt més del que tenia pensat gastar. Doncs ell que va i contraataca! i em diu que tenen un altre tractament, que evidentment no és ni molt menys tan bo perquè només em duraria un mes, però que em trauria l’encrespament, i que valia 30 euros.  Això que m’ho venguin quan m’estan pentinant, amb la intenció de fer una nova clienta, però pegar-te el sablazo quan ni tan sols han començat a demostrar que poden guanyar la teva confiança, docns com que no. Així que li dic, mira noi, limitem-nos al bonus que he portat i si quedo contenta, ja em pensaré per un altre cop el tractament que m’ofereixes.

Ah vaja què li vaig dir! perquè aleshores ni canvi de tint per bany de brillantor ni res, si no era amb suplements! Ai! els suplements a les perruqueries, els odio! I li vaig contestar doncs no em facis res, em talles, em poses la mascareta i m’asseques i ja està. Però com que duc el cabell força llarg, vaig pensar que em fotria per alguna banda algun suplement i el més idoni era per la melena XL. Com que ja no tenia el bonus no podia mirar si m’ho podien cobrar o no, així que em vaig encomanar a la sort, pensant que com no m’havia fet el tint, no em cobrés res.

Em porta al rentacaps, i m’adono que em pot posar el que li doni la gana que jo no ho sabré si no m’ho diu, i efectivament, no em va dir res.  No se si el van posar realment el que vaig pagar, o senzillament em van posar una mascareta per desenredar i punt. No se què els costa anar ensenyant el que t’han de posar... Jo ja havia tirat la tovallola, evidentment. Però la tarda es preveia llarga....

M’asseu a la zona d’assecat, i veig que arriba la “mestressa” del local. Una senyora de mitjana edat, amb una cara de males pusses....  Només entrar pregunta on és un dels perruquers, que es veu que estava dinant, però ella ja controlant-t’ho tot i davant els clients.

El meu perruquer comença a tallar....

Al meu costat asseuen una noia amb els cabells molt més rinxolats que jo, amb una meleneta curta, i ella si que anava tenyida. L’atén la mestressa i caram tu, es nota que el negoci és d’ella. Li va donar una atenció exquisida a aquella noia, em va fer enveja i tot! Però de sobte la clienta que li diu “Suplemento? Pero de qué suplemento me hablas, qué me estàs contando!” hahaha i a grito pelao que ho va dir! Total que s’embranquen les dues en una discussió sense parangó hahahaha. La una que si el bonus no hi diu res de suplements i l’altra que si que ho ha de dir. La mestressa se’n va dins del local amb pas fer-me, quasi militar, dreta com un pal i torna  amb uns fulls on li demostra a la clienta que ella, al contractar el servei amb l’empresa que ofereix els bonus, va indicar tot un seguit de suplements, que es veu que no s’han tingut en compte, i la clienta li diu que li sembla perfecte però al seu bonus no hi diu res del que ella està comentant, i per tant vol el servei sense cost afegit. Ole sus huevos! Vaig pensar!

Allà ningú sabia on ficar-se, jo procurava escoltar sense mirar, perquè la situació va ser molt violenta, però em va encantar que algú defensés els seus drets, que és queixés! Perquè cada dia més som com borregos que ens empassem el que ens donen sense protestar, perquè ens estem tornant tots uns covards i fugim dels conflictes, tot i tenir raó.

Mentrestant, a mi ja  m’anaven assecant el cabell... No em va agradar massa, però ja feia molta estona que tenia decidit no tornar mai més. Per sort no em van cobrar cap suplement, i menys mal perquè si ho arriben a fer els cremo el local!

La reflexió de tot això és, que si hi ha llocs que pretenen fer clients nous, mirant de colar productes no inclosos en els bonos, si t’has de sentir dir que pel que has pagat què més vols, si has d’estar defensant a capa i espasa els serveis contractats i que no et cobrin de més, si t'ofenen!, aquelles empreses que facin tot això, ni regalant els bonus fidelitzaran clients, perquè el que hi ha és un problema de direcció, i de vocació de servei al client.

Cercles

Avui dilluns, he posat la següent entrada al meu face:

"Aquest diumenge he viscut de molt a prop, el dolor que sent una família per la pèrdua de la seva filla de 16 anys. M'ha afectat molt més del que em pensava i això ha fet que m'adoni que quan de vegades penses involuntàriament "a mi aquestes coses no em passaran o no em poden passar", aquest pensament abarca a un cercle que és molt més ampli que el que formen estrictament els membres de la meva pròpia família."

I és que només és quan passen coses dolentes, quan t'adones de com és d'ampli aquest cercle de seguretat, en el que  inclous no només a familiars, sinó també a amics, i fins i tot coneguts amb els que has establert alguna mena de vincle, que t'indueix a protegir-los com si fossin dels teus.

No ha estat per a mi un cap de setmana fàcil, ja que dissabte també vaig rebre una altra fatal notícia:  la mare d'un company de promoció del Nil, també havia mort arran d'un càncer devastador que se l'ha endut en molt poc temps. I el cercle en aquest cas també es va ampliar, en tant que ella no es mereixia morir tan jove com era, ni tampoc que els seus fills quedessin orfes sent tan joves. 

Hi ha papers a la vida que ja no es poden reproduir. Un vidu pot tornar a tenir una esposa, però un pare mai més tornarà a tenir aquell fill mor contra natura abans que ell, i un fill mai més podrà tenir a aquell pare. En ambdós casos, tindran altres referents a qui se'ls podrà estimar molt (altres fills, altres parelles que faran el paper de pare o mare), però mai podran substituir al que la injusta vida s'ha endut abans d'hora.

Perquè si, la vida, més vegades de les que voldríem, és molt injusta...

No he dubtat ni un segon

Mon pare, que en pau descansi, sempre ens va súper inculcar els valors del "no fer als altres el que no vulguis  per a tu". Tot i que ell, com segurament també faig jo, no aplicava sempre aquest dogma, ni molts cops l'aplicava correctament,  si que puc dir que és una actitud que tinc molt interioritzada, i al llarg del temps, he afegit un altre trosset que és "i tampoc permetis que no et tractin com tu tractes als altres".

Aquest matí havia de fer un ingrés al compte, i quasi sempre ho faig des dels caixers que hi ha al carrer. Digueu-me eixelabrada, però l'oficina està just a sota de la feina, i  pensar que sempre hi ha companys que estan fent la cigarreta em dona una "falsa" sensació de seguretat... Total que avui he pensat, avui el faig dins l'ingrés perquè havia de fer una altra gestió a la finestra. A l'entrar a l'oficina m'he creuat amb un home, al que no li he vist la cara, perquè jo mirava si els caixers estaven lliures o ocupats.

M'acosto al caixer, veig que hi ha un e-book, o tablet, o algun d'aquests nous aparells electrònics amb la seva funda, i no he dubtat ni un segon, ho he agafat i li he lliurat al primer caixer de l'oficina.

Al tornar al caixer a fer l'operació, se m'ha avançat una noia, així que he hagut d'esperar . Amb un somriure he pensat, mira, aquest és el premi d'haver lliurat l'aparell al caixer haha, però el pensament immediat ha estat "si esperes rebre una recompensa divina per cada acció... ".  i  m'he alegrat de pensar que no existeix més recompensa que el fet de saber que has fet be.

Marxa la noia que estava al caixer, faig jo la meva operació, i sento la necessitat de girar-me en el moment en què entra un noi a l'oficina de la caixa, que amb la mirada ho deia tot, i sense que m'ho demani, li he dit que ho havia lliurat al caixer. Tot eren gràcies, gràcies... Al sortir de l'oficina, m'ha tornat a agraïr el meu gest, i j jo li he dit, que tan de bo, tothom actués així i tot de sobte, he recordat d'aquell vídeo que vaig compartir ja fa unes setmanes, en què apareixia una cadena de bones accions.

El contrapunt ha estat que quan he anat a fer l'operació que em calia amb el caixer en persona,  m'ha explicat que a ell li han robat la quarta moto... que ja no li'n queda cap més...

I és que realment la vida està feta de contrastos...

ps)Papa, gràcies per la llavor que vas plantar. Avui dia està ja tan arrelada que no puc pensar en fer d'una altra forma.

ps2)L'haurà seguit ell la cadena?

Us deixo l'enllaç al vídeo que us he comentat.

http://www.youtube.com/watch?v=8Gosg1ybxTU

Bon dilluns! Quina forma més guay de començar una setmana!

Palmeres de pasta de full

Aquest cop toca recepta!

Tot i que ara la veieu a la plana principal, en guardaré una còpia a la pestanya de receptes.

Aquesta, és com totes les que penjo, súper fàcil, i moooooolt resultona, d'aquelles que les fas en 5 minuts, les portes a casa d'algú i es queden de pasta de boniato!

M'encanta xafardejar blogs, tant de cuina, com de maquillatge, de costura... be de temes molts diversos i xafardejant el de www.isassaweis.com, vaig trobar aquesta recepta, de la que ella no és ni molt menys la creadora, però és d'ella d'on l'he après, tot i que jo, ejem, ejem, l'he millorat, li he donat el meu toc personal. I dic que no és d'ella, perquè la meva germana ja la sabia fer, però no me l'havia compartit...

A veure, ens caldrà:

Sucre

1 paquet de pasta de full ( jo faig servir la fresca del Mercadona, però al lidl, també en tenen i surt molt bona)

Aigua

Encenem el forn i el preescalfem a 210 graus.

Primer  de tot, escampem sucre damunt el marbre i al damunt hi estendrem la pasta de full. Cal reservar el paper on està embolicat el full, ja que l'aprofitarem per a enformar les palmeres.

Escampem sucre per damunt de la pasta de full i amb l'ajut d'un corró , o a falta de tenir-ne un, amb una ampolla, premem be, per tal que s'impregni el sucre per les dues cares.

Tot seguit, dobleguem els dos extrems fins a la meitat, i repetim l'operació, sucre, i premsa

Aquí he plegat la banda esquerra

Aquí ja està plegada la banda dreta, i un segon cop la banda esquerre, i afegit sucre de nou

 

Amb un ganivet que talli be, anem fent trossos d'1 cm. d'amplada més o menys

 Posem el paper on anava embolicat el full a una plata de forn, i al damunt les palmeres, deixant prou espai entre elles perquè doblaran la seva mida, i si no s'enganxaran entre elles.

Fem una mica d'almívar en un cassó de la següent forma: 1 tasseta de cafè de sucre, i 1 tasseta d'aigua. Ho posem a foc mig, sense deixar de remenar, fins que veiem que agafa consistència (aprox. 10-15 minuts), i pintem generosament cada palmera. Ho enformen durant 10 minuts a 210 graus, vigilant que no es cremin  i ja les tindreu !

Retrobar-te amb companys del passat

Ja fa més de 30 anys que vaig acabar la primària. La veritat és que dir-ho així, em fa agafar fred haha, (ja me’n va fer el dia que vaig poder mirar enrere i el que veia ja no era una nena petita, doncs ara...). En fi doncs això, i en aquest temps, s'han fet algunes trobades amb els companys d'EGB, el que ara seria l'equivalent a la primària. La primera a la que jo vaig poder anar va ser al  cap de 4 anys d’haver acavat, o sigui que teníem uns 18 i la segona cap als 27 aprox, si la memòria no em falla. I des d'aleshores.... res....

Al setembre de 2007, em vaig afegir al Facebook. Si, vaig ser força avançada, ja que ni tan sols hi havia una altra versió que no fós l'anglesa. Vaig posar-me a buscar primer a la gent amb la que mantenia contacte en aquell moment, però molt pocs d’ells feien servir aquella nova xarxa, i tot i que vaig buscar antics companys, tant de primària, com de l'institut, com de la carrera, la recerca va ser del tot infructuosa.

Tot i així,  no he deixat mai de buscar antics companys, perquè els vincles són els vincles, i tot i que mai em vaig sentir massa integrada en cap dels àmbits, si que em feia gràcia re-contactar amb les seves vides.

No va ser fins 3 o 4 anys més tard, que tímidament, van anar registrant-se alguns companys d’EGB. Si no recordo malament la primera amb la que vaig parlar va ser la Celina Garcia, de fet, ella em va trobar a mi, i jo vaig pensar, si està ella... potser trobo a algú més, i així va ser, vaig trobar l'Eva Anguera, que, a diferència de la Celina que tenia moltes ganes de xerrar, l'Eva no... (per sort això ha canviat i ara el meu rentaplats era el seu rentaplats haha però això és una altra història!). I be, que poquet a poquet vam anar fent un petit grupet d'ex companys de primària. Es va comentar més d'un cop que  jo organitzés una trobada, però a mi no em venia de gust organitzar-la, no per res, sinó perquè era  una responsabilitat que no tenia ganes d'assumir, i suposo que la resta tampoc, perquè només hem mantingut contacte a través de la xarxa.

Però tot això ha canviat, i de forma vertiginosa, ja que algunes de les companyes, es van posar l'objectiu de mirar de trobar al màxim nombre de companys, i gràcies a una agenda fantabulosa de la Beatriu Conesa, que caram, quasi se n'han sortit amb la seva! De la classe de vuitè, estem totes les noies en contacte a excepció de dues bessones que pel que sabem, viuen a Alemanya. Amb el tema dels nois, però només ens hem retrobat amb uns quants.

El més sonat, és que ens veurem el proper dia 16 de març a casa d’una de les instigadores perquè ha muntat una calçotada a casa seva!

Jo, amb el nois he de dir que tenia una relació "inexistent" en el sentit que em sentia tan invisible per ells... Suposo que hi havia altres companyes més llençades, i que a sobre jo les veia molt més maques que jo, que m’anul·lava qualsevol intent de relacionar-m'hi amb ells. Potser la meva pubertat va ser més tardana, perquè tampoc m’hi vaig sentir atreta per cap, trobar-los més o menys guapos si, però que m’agradessin, pel que jo recordo, cap. Això ve al cas perquè ara estem compartint un grup en una app de mòbil que es diu whatsapp (un altre meravella de les xarxes socials), i va haver un dia que un dels nois es va referir a mi mateixa, i jo vaig pensar, és a mi a qui em parla? hahahaha. No em podia creure que un dels nois em veia i a sobre m’hi parlava! Que fort com són els sentiments que generes quan ets petit, que els arrossegues fins a l’etapa adulta...

Doncs be, amb uns tens un record, amb altres un altre... I un dels nois que està molt entregat en la retrobada dels companys, és el Jordi Gallofré, i no s'ho va pensar dos cops quan li vaig proposar d'anar a saludar a una de les meves millors amigues de l’època, la Iolanda Masdeu. El record que jo tinc del Jordi, és que era un nen dolç, educat, atent... i amb els anys, ho ha mantingut i ara és un autèntic Cavaller! I la Iolanda... caram, quina il·lusió.... ja no és aquella eixelebrada, però segueix amb aquella essència, eternament jove, eternament joganera...

Vam passar una tarda, en què les hores no vam comptar, passàvem del passat al present com qui no diu la cosa, ens vam posar al dia, del que hem fet, de com ho hem viscut, de com ens va, i fins i tot de projectes de futur...  Perquè com deia al principi, els vincles, són els vincles, i els que fas quan ets petit... perduren en el temps!

Va per tots vosaltres aquest post, per als meus companys del “cole”!

I com a mostra de la trobada... un botó!

ps)I no patiu que segur que en parlo més d'això, si més no, de quan ens haguem vist de nou!

Amb ganes de tornar

Ja fa molt, moltíssim del darrer cop que vaig entrar a escriure una estona, i com no pot ser d'altra forma, m'han passat moltes coses, algunes de molt bones o boníssimes, d'altres, però de molt tristes. Però ja fa dies que penso que estaria be tornar a compartir els meus pensaments, les coses que em passen, i avui, he trobat el moment, he trencat el gel de nou, que  no us penseu, però costa eh??

Sigui com sigui, a veure si sóc capaç de reprendre el costum d'anar entrant i explicant coses, sobretot de les bones, i sobretot, sobretot, posar-vos al dia

Alba

Gaspatxo de síndria

Amb la calor sempre venen de gust els menjars i begudes fresquetes.

A casa, ma mare feia un gaspatxo fabulós, però jo mai he tingut massa ma per fer la recepta tradicional, o em mancava pa o me'n sobrava, o massa vinagre o massa poc, o massa all o no es notava...

Però l'any passat vaig descobrir el Gaspatxo de Síndria! Quina cosa més bona i fàcil de fer!!! A més la combinació dolça de la síndria, amb la salada del tomàquet, ceba i pebrot és brutal, i per això ho comparteixo amb vosaltres. La síndria com és de la família dels cogombres, els substitueix en aquesta recepta. A mi a més, no em torna tant com la tradicional.

Us passo els ingredients per a 4 persones (aprox)

600 gr. de tomàquet madur
500 gr. de Síndria ja neta, sense la pell
35 gr. de ceba (millor de la tendre)
30 gr. de pebrot verd
1 gra d'all
Sal
Oli
Vinagre

Preparació

Trossejar els tomàquets (jo a no ser que tinguin una pell molt dura, no els pelo, ni els trec les llavors, però això ja és al gust de cadascú). I ho posem o al got batedor o allà on tinguem destinat triturar-ho. Afegim el pebrot, la ceba i l'all, i  ho triturem be, que quedi ben finet. En aquest punt també podem colar-ho si no hem tret les pells i ho volem encara més fi.

Quan ja creiem que està prou triturat se li tira la síndria, i quan ja està dissolta, s'hi afegeix la sal, l'oli i el vinagre al gust.

No cal posar-hi aigua perquè la síndria ja en porta, ni pa perquè la seva polpa ja fa que quedi espès.

I a taula!

Questions d'agenda

De sempre he estat una persona molt activa, molt interessada en un munt de coses, i en fer moltes activitats. Si que és cert que durant uns anys, la vida que duia no ho era massa d'activa i entre d'altres motius, vaig decidir canviar-la i des d'aleshores, que miro d'aprofitar tots els bons moments que se m'han anat presentant.

Però a la meva vida també hi ha el Ramon i el Nil, i tot i que quan aquest darrer era més petit, la seva agenda no tenia massa pes en l'agenda familiar, si que a mesura que s'ha anat fent gran, ha anat sent cada cop més important.

Això vol dir que, les agendes dels 3 són igual d'importants i tenen com qui diu el mateix pes a la família, en tant que si un te un partit de futbol, caigui quan caigui, s'hi va, si jo tinc un concert també i si és un tema de carreres del Ramon, siguin de les que organitza o de les que corre també.

No és fàcil renunciar a les coses pròpies d'un, en favor de les d'un altre, però a la meva forma d'entendre-ho, és la família la que sempre guanya.

Penso que les oportunitats, i els moments de passar-ho be, passen, i si no les aprofitem, ja no vindran, en vindran d'altres, però si la premissa sempre és la de que manen uns per damunt dels altres... hi ha qui pateix... I en el cas dels nens, acaben aprenent que les seves coses no són importants, que el que ells volen no importa a la família, perquè no se'ls dona la oportunitat de dir la seva, de negociar i de consensuar i acaben sentint-se menystinguts, i amb raó! Així ells reproduiran el cicle quan siguin pares, un cicle, un pèl pervers, si m'ho permeteu.

A veure que no es tracta de fer sempre el que diguin els nens, però tampoc sempre el que diguin els pares, sino de trobar un espai per a tots, més quan estic parlant de pre-adolescents, amb els quals la negociació és una habilitat que han d'aprendre de nosaltres, per a una bona  desinvoltura en el mon dels adults. Si només aprenen a imposar, malament anem.

 I què voleu què us digui... jo també passo els caps de setmana fora, i també tinc una família que atendre, i el Nil només està amb mi la meitat dels caps de setmana del mes, però si no puc anar al càmping perquè hi ha una altra proposta, doncs no hi vaig,  però el càmping, la família, els cosins, els avis, i la resta... no passen , el que passa és la proposta, i una oportunitat de gaudir de quelcom diferent en família, la que un ha creat.

Però cadascú eduqui als seus fills com cregui més convenient... Que jo seguiré preguntant i negociant les activitats del cap de setmana, i seguirem mirant d'encaixar les agendes al gust dels 3. 

Feliç Diada a tothom

Un any més, el meu estimat Ramon, em sorprén el dia de Sant Jordi, amb un ram que és l'enveja de la oficina...

Va haver anys que no en vaig tenir de rosa, però de fa uns pocs anys no només no em manca, sinó que transpuen l'amor del qui les regala.

Jo també t'estimo Ramon!

Feliç diada!

M'he perdut!!!

Aquesta setmana, per la situació de crisi econòmica que estic patint he hagut de donar-me de baixa del gimnàs, i per això, aquesta setmana he decidit que ja que no podré anar més al gimnàs, mirar de caminar una mica més, perquè com vaig en moto a tot arreu, he perdut el bon costum de caminar. D'aquesta forma obtindré dos beneficis,  per una banda em mouré una mica i per altra descobriré botigues, edificis i potser, potser, tonificar una mica les cames.

Ahir per qüestions de feina vaig haver de fer uns encàrrecs,. L'anada la vaig fer en bus, però la tornada, apa a peu, a més mirant de seguir el mètode Dukan,  o sigui, caminar el més ràpid que un sigui capaç d'aguantar durant mitja hora, i sense aturar-se. Van ser 25 minuts non stop i vaig arribar rebentada a la feina, però contenta. A més, al matí havien dit que baixaven les temperatures i em vaig abrigar un pèl massa, i al final em sobrava tot!

Avui he pensat que com que havia de fer una gestió a prop de la catedral,  que podria passejar per ciutat vella. I dit i fet.

Així que he enfilat per banys nous (que bonica és la placa del carrer).  I no només la placa, sinó el carrer en si. Sempre que passejo per ciutat vella m'imagino com seria viure allà a principis de segle,o més enllà en la Barcelona medieval. Imaginar-me els carrers amb les parades dels artesans...



Allà hi ha unes botigues precioses, primer de brocanters i antiguitats, seguides de compravenda de llibres antics, per deixar pas  més endavant a unes botigues de roba vintage que m'han robat el cor!

Jo sempre he pensat que pel temes de moda, hauria hagut de viure en èpoques passades. Aquelles èpoques on  les formes i les voluptuositats femenines eren un valor afegit, i que tenir cul, cuixes, panxona o pit, era quelcom atractiu, no com ara, que o ets un filaberquí, o no ets ningú. Ara, els corsés deurien ser un estri de tortura quotidià, que també tela....  Quan parlo d'èpoques passades em puc remuntar tant a principis de segle (com la roba que us mostraré tot seguit), com a  la roba dels anys 40 o 50...

He trobat una botiga que es diu l'Arca de l'àvia, però crec que hauria de ser de la besàvia, perquè ma àvia a excepció del model Xarleston, no duia aquests vestits tan preciosos

 

                                Fins i tot hi havia bosses de mà i sabates....





Després d'aquesta botiga, puc dir que he perdut l'oremus. M'ha agafat ganes de més, i he seguit caminant. I m'he trobat amb una espècie de papereria, que tenia empaperada la porta d'entrada amb tot de calcomanies, i cromos de "pica-pica" dels que jo feia servir quan era petita. M'ha transportat totalment a aquella època, al joc de picar cromos i mirar que els voltegessin....


Si ho amplieu veureu que als embolcalls hi diu calcomanies, però hi ha de tot, de cromos pica-pica, de calcomanies, d'etiquetes... I són realment de l'època, els dibuixos, els colors... caram que escrivint i veien la foto torno a transportar-me a quan era petitona. Recordo que tenia una caixeta metàl.lica on els guardava.

També m'he recordat dels vestits de paper amb que vestia nines de paper. Àlbums de "recortables"  amb què anaves intercanviant  la roba de la nina...  Com aquests:

En fi que ja veieu que jo cada cop més aliena del meu voltant, de  l'hora que era...

Segueixo per banys nous, i giro al carrer de la Boqueria, i penso, aquí està el mercat de la Boqueria? Deu ser el carrer, perquè el mercat deu quedar més amunt. I segueixo caminant fins arribar a Les Rambles, i mireu si estic despistada ja en aquest moments que penso, ah si Les Rambles, si travesso i enfilo aquell carrer del davant, m'aproparé a la Via Laietana i així torno a la feina. Miro a l'esquerre, i em sembla reconèixer un edifici, que em dona una referència aproximada (però errònia) d'on sóc i em referma que endavant vaig be. He de recordar que jo venia de la Via Laietana, i si  no giro cua, el que faig és allunyar-me més.

Total que agafo el carrer Sant Pau. De fet ja al llegir el nom del carrer penso, ai caram, el carrer Sant Pau? mmmm  Però si aquest carrer va a parar a la Ronda Sant Pau i jo vull anar a la Via Laietana, deu ser un altre carrer de  Sant Pau. I segueixo caminant.  La veritat és que en aquest tros ja no hi havia botigues boniques, sinó que el paisatge es torna en botigues de paquis, restaurants, bars i molts, però molts "moros", gitanos, i alguna prostituta. Finalment arribo a la Rambla del Raval. Aquí és on jo ja no se ben be on sóc ni com he pogut arribar fins allà, jo que em creia que anava a la Via Laietana. El meu conscient mirava d'enganyar al meu subsconcient tota l'estona, perquè ell dubtava de la ruta, però jo erre que erre.

En aquest punt, m'adono que tot i que reconec carrers, sobretot de la època en què patinava, sóc totalment incapaç de tornar a la feina. Miro el rellotge i havien passat més de 40 minuts des què havia sortit del despatx.! M'agafa una suor freda,  miro de treure el mòbil per trucar a ma germana però penso, aquí on ets potser no és prudent treure el teu smartphone, que tot i que el vaig comprar de segona ma, és una peaxo PDA de darrera generació. Si no puc treure la pda per posar el gps com arribo? Veig un noi que va a agafar la seva moto i li pregunto, però em diu que ell no és del barri. Aleshores, aprofito i engego el gps del mòbil, aprofitant que era al seu costat i que semblava bona persona. però quan li poso l'adreça de destí que de sobte penso, clar però el gps et pot portar per carrers d'aquells que millor no trepitjar ni de dia. Cada cop em sentia més nerviosa, atabalada i desorientada. No m'havia passat mai una cosa així. No sóc una gran coneixedora de Barcelona, però d'això a perdre'm i no saber on era, des que era molt petita i jugava amb les nines de paper com les que us he ensenyat,  que no em passava quelcom així!

Tot caminant cap a on  em creia que era la ruta de tornada, descobreixo un carrer que no havia sentit mai ( la curiositat ha fet que desviés l'atenció del que m'estava passant i fós com un oasi de tranquil·litat per al meu estar nerviós!). Es diu carrer de les Penedides, i em venia al pèl perquè jo ja m'estava penedint de la genial idea de passejar per la ciutat.

Aleshores, aquest moment de barreja de curiositat i tranquilitat fa que em pugui centrar una mica,  i mirar la ruta que em proposa el gps i començar a avançar, a pas ràpid, això si,  que no es noti que estic més que perduda, però clar a cada cantonada anava  mirant les plaques dels carrers a veure si anava be jaja. Tot i anar guiada, he hagut de girar cua dos cops, perquè no seguia be la ruta que el gps em deia, i com que el treia de la bossa escassos segons...  Hi ha hagut un moment que una parella molt rara, han creuat el carrer travessant-lo pel mig en la meva direcció, jo amb el mòbil a la ma, i jo que penso, ai mare que ara te'l foten! Mirant de posar-me'l a la butxaca de la jaqueta, però és que és tan gran que no hi cap! jajaja Han passat pel meu costat, i jo m'he fet petita, petita .... Segurament no m'han ni vist,però prou perquè un se senti insegur que cregui que totes les mirades són per ell.... A partir d'aquí la meva sensació de ser un objectiu fàcil, anava en augment, la por s'anava apoderant de mi, i començava a imaginar-me situacions del tot rocambolesques.

De fet he recordat un episodi de fa uns anys, on un paio va mirar de robar-me el bitlleter de la bossa dins un bus. Jo feia estona que notava algú que em fregava la mà, i no era per res més que per obrir-me la bossa. Jo que ja sabia què volia fer, agafo la fitxa de la feina que estava en una butxaca lateral (que diu que treballo al Departament de Justícia), i li dic que deixi estar la meva bossa. Ell evidentment em diu que estic boja, que sóc jo la que el toca a ell, i jo, fitxa en mà, l'alço i dic a tothom "Treballo al Departament de justícia, i aquest home està intentant robar-me" jajajajaja. Va funcionar, perquè el paio va callar, es va allunyar i quan es van obrir les portes del bus, va baixar corrents! El tema és que també era la meva parada i va i baixo també com perseguint-lo jajaja. El que les cames em feien figa, eren com gomes elàstiques que no aguantaven el meu pes...  I jo que pensava, apa que tu també, enlloc de baixar una parada més enllà per tranquilitzar-te...

Doncs després de recordar aquest episodi, vaig agafar la cartereta on duc la targeta de fitxar i me la vaig posar a la butxaca de la jaqueta, per si l'havia de fer servir de nou jaja.

Finalment, arribo a les Rambles de nou! i sense pensar-m'ho, com un autòmata, travesso a la zona central  giro cap a la dreta, i camino tot lo ràpid que puc quan de sobte, ostres... aquest carrer em sona, i aquest edifici, i... però si allò és el monument a Colom! Jolines, que enlloc de tirar cap a la Pl. Catalunya, he anat en sentit contrari un altre cop!

I comença a ploure, ja feia 10 minuts que espurnejava, però ara plovia, i jo sense paraigües, sense botes d'aigua, i amb uns pantalons que em cauen perquè em van una mica grans, i arrossego pels talons! grrrrrr
Però al menys ja sabia on era, aquest cop si.

Tot tornant, he tingut la idea de tallar per un parell de carrers, però ja no m'he atrevit no fos que em tornés a desorientar i em tornés a perdre, ara que anava de pet al despatx.

Finalment, he arribat, suada, mullada i esgotada, això si, segur que entre una cosa i l'altra, he cremat l'esmorzar després d'haver caminat durant una hora en total!!

Aquí teniu la ruta de tornada...

Nota mental: Si et torna a passar, caldrà anar a cal metge...

COCA DE LLARDONS

Ja sabeu que si penjo una recepta és que és fàcil bona i d'èxit assegurat.

Aquest cop  li toca a la coca de llardons. Jo he de dir que mai m'havien agradat aquestes coques, o perquè no tenien gust de llardons, o perquè la pasta tenia més gust que la resta, o perquè era massa greixosa,   o perquè era dura com una mala cosa... no se per mil raons; el que si que tenia clar és que no m'agradaven.

Doncs un dia, una companya de la feina en va portar una , i jo el que tinc és que sóc educada i diplomàtica  i sobretot, sobretot, tot i que no m'agradi quelcom de menjar, de tant en tant ho torno a tastar perquè se empíricament que els gustos canvien (que m'ho diguin a mi amb les  pinyes!).

Doncs això la vaig tastar, i va ser la millor coca de llardons que he tastat en la meva vida! Quina cosa més bona!!!!! I ahir vaig tenir un bon motiu per a fer-la per primer cop.

Es tractava de celebrar el meu primer aniversari amb la Coral La Floresta, i em feia gràcia fer-ne una, compartir amb ells uns delicadesa com aquesta, i tot i ser el primer cop, va sortir boníiiiiisima!  Així que  no te misteris, tothom la pot fer!

Aquí teniu els ingredients i com es fa:

Pasta de full
Llardons
sucre
Pinyons

Pre-escalfeu el forn, a dalt i a baix a 200 graus.

Amb el corró, estireu una mica  la pasta de full directament a sobre del paper que duu, i ho poseu (amb el paper) a una plata de forn.

Esmicoleu els llardons amb l'ajut d'un morter (i de tant en tant aneu picant llardons, jo em vaig limitar a  aquells que són tan durs que no es podran aprofitar jiji tremenda excusa!)

Poseu sucre damunt la pasta de full, sent força generosos. I al damunt del sucre, els llardons esmicolats. També podeu posar-hi pinyons, tot i que jo els vaig reservar per la capa del damunt.

Estireu una altra pasta de full (o la meitat d'un gran, això dependrà de lo gran que voldreu la coca), i ho poseu sense el paper, damunt del que ja teníeu amb el sucre i els llardons, i repetiu l'operació, primer el sucre i després els llardons, i aquí si que jo hi vaig tirar els pinyons.

Tanqueu la vora de tota la coca amb els dits. Agafeu el corrí, i apreteu la coca per tot arreu, per compactar les dues capes, i que els llardons i el sucre no quedin solts per damunt. Sembla que un cop aixequis el corró hagis d'endur-te-ho tot, però no, es queda allà tot enganxadet.

Apagueu el gratinador del forn, i fiqueu la coca, a mitja alçada, durant uns 15 minuts. Si la pasta de full es butllofa, es punxa amb un escuradents.

I a gaudir!

Gràcies Dolors!

ps)Avui en faré una per la família, perquè no la van poder tastar i així podré fer-li una foto ......per donar enveja principalment!

Si la voleu consultar més endevant, la trobareu a la pestanya de les receptes

Segueixo personalitzant la caravana

El Nil s'ha fet gran quasi sense adonar-me'n i ha estat de tal forma que un dia em mirava les cortines de la seva habitació i vaig veure que ja no tocaven, que eren massa infantils. De fet des què li vam posar, ha tingut ja dos canvis de mobiliari, però no de cortina. Així que un dia passejant pel centre, vaig veure una casa en liquidació i li vaig comprar un estor senzill però molt maco, de ratlles. A ell li va encantar (com no, les ratlles eren del color preferit de sa mare ha ha, qualsevol li deia que no...)

Doncs jo vaig guardar la roba de les cortines, els ganxos, les anelles de fusta, els topalls de la barra, la barra...en fi, tot, esperant un dia a trobar-li una nova destinació, i aquest dia ha arribat!

Al llit de matrimoni de la caravana, li mancaven uns coixins grans, per poder veure la tele des del llit amb comoditat, així que com que a casa tenia dos parells de quadrants dels gegants, vaig pensar que un parell el podia aprofitar, fent unes fundes amb la roba de la cortina, que amb el color del cobrellit quedarien de conya, i vaig posar fil a l'agulla!

Aquí teniu el resultat!

La roba duu uns gatets en color blau molt petitons, que li queda la mar de be i encaixa a la perfecció.  El que m'he oblidat de fer foto al darrera, que em vaig currar 5 traus fests a màquina per mi, i els 5 corresponents botons.


També em vaig fer un "tironyo" (paraula extreta del diccionari Gayetesc), o sigui un tirony o tronc, per a tapar un espai que queda entre el matalàs i la fusta del costat de la finestra, per on entra un virujillo... Com que sota del llit es comunica amb un arcón amb porta a l'exterior, suposo que no ajusta massa be i hi entra molt de fred. Amb aquest tironyo ho he solucionat.

Com era d'esperar, el Nil en veure la roba de la seva cortina, li ha agafat nostàlgia i també vol coixí i tironyo, si es que....





Tinc més coses a ensenyar-vos: com passar de tenir un pantaló a una jaqueta d'entretemps, o com he fet la cortina de l'avancé de la caravana, o com el Mon i jo ens hem atrevit a reparar una fuita d'aigua a la claraboia...Treballant en equip no hi ha qui ens pari!

Què contenta estic amb mi mateixa!

Doncs això, que estic que no hi càpigo dins la meva pell!!

Per fi he acavat les fundes per als seients del sofà de la caravana. La veritat és que per culpa d'aquest taranna barroer que tinc, vaig haver de desfer la primera de les 4 fundes, prendre mides de nou, afegir el tros de roba que hi mancava per haver tallar tort, i tornar a muntar de nou, però com que vaig ser estremadament compassiva amb mi mateixa, ho vaig fer amb carinyo i ganes i sobretot, sobretot amb la certesa que mai més em passaria això, que per culpa de no ser net, polit i cert, hagués de repetir la feina feta.

I aquest és el resultat!

Aqui es veuen les 4 fundes que he fet, i per sort, no s'aprecien ni en la foto ni en l'original, les peces que vaig haver d'afegir.

No m'han quedat súper perfectes, però si lo més perfectes que em poden quedar a mi. Per això estic més que contenta!

Aquest és l'altre lateral, igual de súper estupendo!






I aqui el menjador acavat. És o no que ha quedat una chulada???

 

Ara això si, els nens ja me les han estrenat... i els dos coixins grans ja tenen dues taques,, però què seria la vida sense nens? 

Quan ens posen etiquetes

Mai se m’han donat be les manualitats, per més que sempre m’ha agradat fer-ne, però no sóc hàbil amb les mans, si més no per a fer les coses amb la idea que jo tenia al cap. Potser aquest era un dels problemes que al meu cap eren peces, idees o dibuixos extremadament elaborades per la meva capacitat.

El problema també pot estar en l’etiqueta que em van posar diversos professors d’EGB, que segurament m’han marcat per la resta de la vida, sobretot pel que fa a la creació d’objectes manuals. Els adjectius de “bruta”i “barroera”, eren un quasi constant en els comentaris de les feines que lliurava, tant pel que fa a manualitats, com als deures de classe (títols torts o amb colors poc afortunats que feien impossible la seva lectura, marges sense delimitar, mala lletra....). Els professors que em van tocar a la primària, de pedagogia emocional anaven molt mancats, i mésnys que ajudar.me van crear un perfil de mi molt concret, i jo he lluitat per adaptar-m’hi a la perfecció.

Ara us explicaré una anècdota  que ve al cas, que em va passar quan tenia uns 9-10 anys, i que recordo com si fós ahir.

A classe de manualitats havíem de fer una caixeta amb escuradents. La caixeta havia de tenir forma pentagonal, i els escuradents s’havien d’enganxar amb cola blanca.(qui no ha fet aqueta caixeta al cole??) En principi no és quelcom difícil, però caram a mi em costava molt i vaig pensar que posant més cola la cosa aniria millor. Vaig acabar la caixa i què voleu que us digui, jo n’estava ufanosa, per mi era una caixa. Que no tenia massa forma de pentàgon, segurament, però havia aconseguit que fins i tot la tapa hi encaixés!.

Doncs be, m’acosto tota orgullosa cap a la taula de la mestra per ensenyar la meva obra, ella que aixeca el cap, el rictus que li canvi a de cop, em mira i em diu “Alba! això és un xurro!” jajajaja . Ara miro enrere i veig una situació graciosa, i em fa riure, però en aquell moment em vaig sentir fatal, avergonyida, davant de tothom aquells crits. Amb lo contenta que estava jo de la caixa. Però si ho analitzem el mestre no tenia cap dret a tirar-me per terre la meva obra, per lletja que m’hagués quedat.

Podria assegurar que aquells adjectius han marcat la meva trajectòria pel que fa als treballs manuals, perquè per més que miro que em quedin be les coses, acaben la gran  majoria sent això, un xurro. Molt be professora, ho va aconseguir (que curiós que quasi no recordo cap nom dels profes de primària....)

Però ara ja sóc gran, i sóc una persona a més que pot veure i analitzar les etiquetes que em van anar posant de petita, i mirar d’eliminar-les de la meva vida, per començar de nou. I en això estic, per això em vaig apuntar al curs de cosir.

No és que no en sàpiga de cosir, però si que la meva actitud al respecte és de fer coses barroeres, amb presses i mal fetes, quan per coneixements em podrien queda molt millor. Vaig aprendre amb  ma mare, i no va ser gens fàcil, però no oblidem la meva tendència...

Al curs m’he adonat de la quantitat de coneixements que tinc, i de la manca de confiança en mi mateixa també, fomentada per anys de creure que amb les mans no sóc capaç de fer res polit, bonic i ben acabat.

Després de fer uns quants retocs a mànigues de camisa i americana (d’algunes peces no n’estic massa orgullosa), doncs això després d’aquests retocs i veient que les fundes dels seients del menjador de la caravana no “lluïen”, vaig decidir fer unes noves fundes per posar-hi al damunt. Per damunt de les meves possibilitats? Potser, però com que tinc l’ajuda de la professora...

Li ensenyo a la professora el model de la funda, i el primer que em diu és que he de medir totes les peces i fer un croquis. Ai mare, que he de dibuixar? jaja però si jo no en se! Be, finalment, faig un dibuix “barruer” (ja veieu que l’etiqueta em persegueix....) i amb les mides de cada peça. Aleshores em diu, ara poses la roba damunt la taula,  i amb les mides que tens, marques cada peça per després retallar. Aquí ja vaig aclaparar-me  moltíssim, jo ho volia fer en un pim pam, i aquella profe no m’ho permetia, tant dibuix, tan marcar la roba... Total que vaig marcar així més o menys, vaig tallar la roba, i vaig començar a unir  peces. Com que jo no  m’hi fixava massa en el que estava fent, un cop juntes totes les peces ja es veia que allò no anava fi. Però jo pensava, va, quan posis la cremallera, tot encaixarà, ja veuràs.

Em va costar posar la cremallera, que si es munta tancada i es cus oberta, però vaig aconseguir amb les agulles que quedés agafada, i la vaig envastar. Mira, feia patxoca la funda! Vaig encabir la funda original dins, i ostres  hi cap tu... Diumenge ho provarem in situ a la caravana. (i per dins jo em deia, veus? tant mesurar, tant mesurarr i quasi a ull ja ho tens).

Doncs res, diumenge, agafo el coixí d’escuma, li poso la funda (que de justa sembla més un condó que una altra cosa), començo a tancar la cremallera i rassssssssssss! Ostres, de quina forma ho has envastat això que es trenca tot? Be, seguiré una mica més a veure si se li pot veure l’efecte tancat. Miro d’estirar una mica més, i torna a fer rasssssssssss! Amb aquesta segona estirada, la cremallera ja només s’agafava per una banda a la roba. La meva cara era com la d’aquella nena petita, que tota ufana li ensenya la caixeta a la mestra. No podia entendre què passava, quan aleshores... vaig caure, Merda amb les mides! Segur que ho he tallat tort....

Així que a casa m’hi torno a enfrontar a la maleïda funda, tot pensant que havia de ser feineta de 3 o 4 dies i ja porto 3 setmanes entre una cosa i l’altra. Quan de sobte, sóc conscient de l’etiqueta “barroera” i em dic amb tot el carinyo de que vaig ser capaç d’expressar-me: Saps què farem ara? ho descosirem tot, posarem la roba al terra que és on no hi haurà cap arruga que ens molesti, i ho medirem bem medit, per veure on és el problema i si cal roba a algun lloc la hi posarem per a  que quedi be. I sense enfadar-me, sense ràbia amb ànim d’aprendre a fer-ho be, vaig estendre la roba,  i vaig començar a fer marques amb el guix de roba, contenta per haver estat compassiva amb mi mateixa, i no castigar-me pels errors comesos.

Finalment havia tallat torta la roba i per això no podia tancar-se la cremallera, i aquí teniu la funda a punt de passar-la a la màquina.

Amb calma, carinyo i amor cap a mi, ahir vaig ser capaç de treure’m l’etiqueta de barroera, i de ser capaç, aquest cop si, d’acabar una feina de la que si que puc estar orgullosa, tant per lo ben acabada que està, com per no haver llençat la tovallola, i seguir treballant malament.

No posem etiquetes, que costen molt de treure

http://www.tibidaboediciones.com/product/psico05.html

He tornat!

Si, fa moooolts de temps que no escric i no és per manca de ganes, si no que dia a dia m'envaeix allò del quan hi penso no puc i quan puc no  hi penso.

La veritat és que la manca de temps és la meva queixa contínua i potser si que si m'organitzo una mica millor, tindria una mica més de temps (però una mica no us penseu ara que m'estic tot el dia ficant-me el dit al nas...).

També hi ha el fet que de vegades fa mandra escriure... durant el dia se m'han passat pel cap mil idees per al vespre, quan tingui aquell moment, però el moment no arriba i si ho fa, m'estimo més fer altres coses, o arriba en la forma d'un sofà que m'abdueix el cos i el cervell!

Be, sigui com sigui, aquí estic de nou.

Durant aquest temps he conegut gent nova, estic fent un curs nou, i segueixo amb la coral i ens hem comprat una caravana!.  El Nil segueix el seu curs evolutiu, i ja m'ha atrapat en alçada i quasi volum... (com passa el temps!), i sembla que està més centrat en l'escola. Jo procuro estar al damunt lo  mínim, i entre una cosa i l'altra, sembla que funciona. Aviadet tindré l'entrevista amb la tutora, que em traurà de dubtes...

La gent nova principalment és del curs de cosir. Si, m'he apuntat a un curs de cosir, la mar de chulo! Jo no és que no sabés cosir, de fet ma mare ha cosit tota la vida, i m'hi ha ensenyat, tinc els conceptes més que bàsics, i fins i tot màquina de cosir a casa, Només em mancava la seguretat del "ho pots fer i a sobre saps més o menys com". I amb l'ajut de la Núria (la profe), me'n surto. Ja aniré penjant fotos, que una de les noves idees per al blog, és canviar  l'aspecte, però no se si amb blogspot podré fer el que vull.

Amb la Coral gaudeixo cada cop més tot i que l'heterodòxia del grup fa que de vegades tingui ganes de trobar un altre grup més per la feina... Perquè allà quan hi ha futbol hi ha desbandada general, i quan no un que te més feina del compte, l'altra que te assajos de teatre, l'altre que quan hi ha passa de grip, com que la mitja d'edat és alta, ens quedem amb la meitat del grup... i assajar així és difícil. M'agradaria que fós com la coral d'una amiga, que a excepció de malaltia, no hi ha excuses, ni motius. Dimarts s'assaja i punt, però la meva coral no és així, i cal acceptar-ho. Però ep! això no treu que m'ho passi genial!

I la caravana... la caravana és un somni d'antic, és un somni de fa moooolts anys, que finalment he fet realitat. Tornar al càmping i donar-li l'oportunitat al Nil de que gaudeixi del que és com ho vaig gaudir jo quan era petita. Ara li cal temps per a conèixer i fer amics, però no crec que tingui problemes. El que em fa il·lusió, és que gràcies al curs de cosir, he començat a personalitzar algunes coses de l'interior... si, si posaré fotos! Ara tenim molta feina per adequar-ho a com ho volem, com l'interior de l'avancé, els mobles de la tenda de cuina, netejar-ho tot... però tot i que tot està com agafat amb pinces, m'encanta estar-m'ho a la meva caravana, tot i que quan marxem, de la terra que encara hi entrem podríem plantar patates!.

Enfi, que ja aniré explicant!



Be, moltes coses en aquest temps, ja ho veieu!

El temps passa, com passa el temps

Ostres, de sempre he tingut la sensació que arribar a l'estiu costa moltíssim, però després als Nadals, és com un sospir i ja hi ets, i avui, que he entrat al meu bloc perquè una amiga em va dir que m'havia posat un comentari, n'he estat més conscient que mai!

Sabia que tenia el bloc una mica deixat, per manca de temps, i perquè no dir-ho, d'idees i de creativitat literària, però quan he vist que el darrer escrit era per desitjar bon estiu si em punxen no em treuen sang jajaja

En fi, que passa el temps, i no ens adonem, i en el fons em sap greu, perquè no se si el gaudeixo en tota la seva magnitud.

No tenir temps per a dedicar-los a les coses que a un li agraden és un drama que patim moltes mares dedicades a la feina i a la família. El Nil, tot i que ja comença a ser gran, encara m'absorbeix molta energia i temps, i les feines de la casa, que tot i tenir un company que col.labora en el que pot (tenint en compte que quan arriba d'hora són les 8 del vespre), doncs quan arriba el moment de relax, no tinc ganes d'asseure'm davant de l'ordinador per escriure. De fet, aquest any encara no he acabat de retocar i endreçar les fotos de l'estiu.

Que el Nil tingui dos dies de futbol, no ajuda, perquè un dels dos me'ls passo de xofer amunt i avall, i ara els dimecres que era un dels meus reductes de temps, he començat un curs de cosir...

Si és que només cal buscar una mica per veure que les coses no sóm com a la tardor passada... Ara em cal una mica més de temps per acostumar-me als canvis, a la manca de temps, i donar espai a la creativitat de nou.

I només volia dir-vos que no he marxat, que estic aquí, només que una mica amagada. A veure si aconsegueixo treure el cap una mica més sovint!

BON ESTIU A TOTHOM

Tot arriba i les esperades vacances planejades des de fa molts mesos, també.

La idea de fer una ruta en bici per Holanda, ja la vam gestar l'estiu passat, des de les platges d'Eivissa, i poc a poc, com un bon guisat, va anar prenent forma, i al novembre com qui diu, ja teníem els vols, l'hotel  a Amsterdam i el circuit reservat.

Però jo que sóc cul inquiet, i que des de petita no he estat mai a Barcelona per les vacances, continuo "buscant-me la vida" per aconseguir estar-m'hi si no els 30 dies fora de casa, al menys 25, i un any  més ho he aconseguit. A casa però queda la Mixa, i el Ramon que no te la mateixa sort i te molts menys dies de vacances que jo... tot i que estar de Rodríguez tampoc és tan mala cosa, no?

Aquest any, però, amb la novetat que gaudiré d'uns dies amb la germana petita, a Solsona, on hi te una caravana en un càmping. Com que jo sóc de platja, de sempre he passat un a part de les vacances amb la germana bessona, i enguany tinc la sort de poder gaudir de totes dues en un mateix estiu.

Així que serà un estiu mogut, molt mogut! Ple de destinacions, i més d'un viatge...

Cul inquiet, si..  però no nerviosa que jo en dic...

Bones vacances a tothom!

La Nit de Sant Joan i l'inici de les vacances d'estiu

El mes de juny, és un mes "atropellat" que en diuen, comença i com qui diu s'acaba sense adonar-te'n i marca  l'inici de l'estiu.

Per a uns significa exàmens finals, reunions amb els tutors de l'escola, les temudes notes, la festa de final de curs, concerts, danses, cantades, festivals,  dinars de germanor amb els companys de les diferents activitats extraescolars, comiats dels companys i per als estudiants en molts dels casos, vacances de 3 mesos,.... i per a d'altres senzillament és l'inici de les merescudes vacances, les que portem tot un any laboral esperant amb ansietat.

És un mes esgotador, en el que les forces molt cop ens manquen per aquest esprint final que suposa acabar un any. I és que per als que tenim fills, l'any no s'acaba al desembre i comença al gener, sinó que s'acava al juny i comença al setembre. De fet jo compto els anys per cursos escolars, perquè per mi parlar d'abans de l'estiu és com parlar de l'any passat, perquè l'estiu ens fa canviar d'estatus, i de curs, i podem dir que som un any més grans.

I en aquest mes de juny, s'esdevé la que per a mi és la nit més màgica de l'any, la nit de Sant Joan.

Durant molts anys, ma mare cosia durant el mes de juny, per a que tots estrenéssim quelcom de roba per aquella revetlla, era com rebre l'estiu amb les millors gales, ben guapos, reten-li homenatge a la temporada que ens portaria  la quota de felicitat més alta de tot l'any. Aquest costum d'estrenar roba, encara la tinc present, i de fet, faig quasi com el dia de nadal, ni que sigui estrenar calcetes, i al Nil, li compro també alguna cosa. M'agrada rebre així l'estiu.

No sempre vam celebrar la revetlla de Sant Joan, perquè abans, es celebrava també la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i aleshores un triava quina volia celebrar més. És en aquesta darrera quan a la platja de l'Albatros (el càmping de Castelldefels on estiuejàvem)que  anàvem a veure les fogueres. Recordo com si fós ahir la sorpresa que em vaig endur quan passejant per la platja amb els pares, ens vam acostar a una de les fogueres  on hi havia una colla d'adolescents on un dels quals era el meu tient Jordi jaja. Ell ja era gran, i podia estar amb el jovent, però per mi no deixava de ser el meu tiet i jo pensava... i què hi fa allà?... Podeu suposar el que feia, coses d'adolescents, que és el que ell era. Segurament els meus pares el van veure i per això s'hi van acostar, però a mi em va agafar totalment per sorpresa.

Anys més tard, quan ja estiuejàvem al Càmping Estrella de Mar, a Castelldefels també,  les revetlles de Sant Joan van prendre més protagonisme, sobretot pel fet que van deixar de ser festives la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i per tant, només quedava la de Sant Joan per celebrar. En aquest càmping, fèiem autèntics festorros, amb música, coques, ball... i roba nova per a començar un estiu que no sabies què et portaria, però el que estava clar és que hi hauria platja, molta platja, i anar en samarreta i pantaló curt tot el dia o directament només en biquini durant més de dos mesos, en plan gitanet, perquè al càmping (campi com li deia la iaia pura), és com s'hi va, amb la mínima roba possible per a suportar de la millor forma possible les calorades de l'estiu.

I per això Sant Joan és màgic per mi, perquè em porta l'estiu, les vacances, l'olor de mar, i el record d'una infància de flotadors d'aigua i pantalons curts...

Un altre dia us parlaré més del "campi"...

El plaer dels mercats d 'intercanvi

Ja fa uns quants anys, l'Eloina, una amiga de patins, em va convidar al meu primer mercat d'intercanvi, es feia al barri de Gràcia, a la plaça de la Virreina.

Un mercat d'intercanvi es tracta doncs d'això d'un espai on intercanviar objectes. Es pot reservar un taula on muntar una parada, i un cop ho tens tot posat, et passeges per les altres parades per mirar què et pot interessar. Si hi ha alguna cosa, ho comentes a l'amo de l'objecte i li dius que es passi per la teva parada a veure si també li pot interessar alguna cosa i si és així, es realitza l'intercanvi. És un mercat sense diners.

La veritat és que allò em va semblar tot molt cutre, i que la gent portava coses molt velles i llepades i no em va agradar gens. A L'Elo jo la veia exhultant, canviant coses per aqui per allà, que si roba, que si objectes, que si canviava cosses que després afegia a la seva parada, fins i tot va agafar una cosa que uns van llençar, i en la seva parada, que era al terre en un foulard, va aconseguir intercanviar-ho!

Els organitzadors d'aquell mercat, ho tenenmolt ben muntat i demanen a la gent que hi porti alguna cosa de menjar, i amb tot el que recullen, fan menjar popular per a tots els paradistes.

Jo no recordo si hi vaig portar res, però en general no em va convèncer massa.

Al cap d'uns mesos, em van passar informació d'un mercat que es posava a prop de casa meva, i vaig pensar, va mira què hi tens a casa que puguis portar. I Déu n'hi do la de coses que vaig acavar arreplegant en un sol matí! Com que no havia reservat taula, em vaig endur un gran foulard com va fer l'Eloina, i vaig muntar la meva parada al terre. Ostres, no havia acavat d'exposar-ho tot que ja tenia un munt de gent interessada en les meves coses! El problema? que jo encara li donava un valor, tant econòmic com emocional, que m'impedia fer bons intercanvis. Així que vaig tornar a casa amb moltes de les coses que havia portat.

En aquell moment no sabia què havia fallat, però analitzant-ho amb distància em vaig adonar. Així que per al mercat d'intercanvi següent, calia duur una mentalitat nova. Vaig reservar taula, i vaig muntar una parada molt chula amb tot de coses que duia, tantes que no m'hi cavien i qu ehavia d'anar treient a mesura que anava intercanviant, i vaig tornar a casa amb un sentiment molt chulu, ja que vaig ser capaç d'eliminar el valor de les coses que jo hi duia, perquè al capdavall, si no les feia servir de feia molt de temps, quin valor tenien per a mi, zero, no? I en canvi, allà al mercat hi havia molts articles potencials de ser intercanviats, que tenien un valor altíssim per mi.

L'objectiu però, era molt clar, anar amb moltes coses grans, i tornar amb coses petites, així que em vaig dedicar a mirar, penjolls, collarets, polseres, mocadors, bufandes..... Vaig tornar a casa amb una quarta part de bulto que n'havia sortit i molt contenta per la renovació de la meva flota de collarets i foulards! I el més important, és que vaig ser capaç de filtrar dins meu la filosofia del mercat. No llençar, si no intercanviar, no llençar si no reutilitzar, el que no val per a tu, pot valdre per als altres.

Un dels cops, va coincidir que el Nil passava el cap de setmana amb mi, i li vaig comentar si volia portar alguna cosa. Al primer moment em va dir que no, però vam anar repassant tot de joguines que ja no feia servir, perquè eren de quan era més petit i va acceptar portar-les. La veritat és que van tenir molt d'èxit! Els primers cops em demanava que l'acompanyés a les parades de la gent que s'interessava, però a mig matí ell sol ja feia els seus intercanvis. S'ho va passar bomba, tant, que espera amb il·lusió les noves edicions, i quan li coincideix que està amb son pare i no pot venir, li sap molt greu.!


I ara ja fa quatre anys del primer mercat, i sempre que puc, si la meva agenda m'ho permet, munto paradeta, faig neteja de casa de tot de coses que ja no faig servir, siguin llibres, sabates, roba, electrodomèstics, tuppers, coses de menatge, el que sigui, si fa més d'un any que no ho faig servir, ja no em cal. I ho porto al mercat, amb una il·lusió que no us imagineu, perquè el que per a mi te un valor zero, s'ho endurà algú que li donarà de nou un valor 10!

Gràcies Elo!

Una nova recepta!

Ep. a l'apartat receptes hi ha la de coca de iogurt de tota la vida, amb les variants que jo de tant en tant hi introdueixo!. No us la perdeu!