Els dimarts es plantejaran una mica atrafegats ara que he decidit provar amb la Coral.
Com que és l'únic de la setmana que treballo per la tarda, entre recollir al Nil i arribar a casa, se'm fan quarts de 8. I si a sobre he d'estar al damunt d'ell per a que faci les seves feines... enfi que si els assajos de la Coral són a quarts de 10 del vespre, o sopo abans i d'hora o ja no sopo, com que la segona opció no mola... toca només arribar a casa posar-me amb el sopar.
Com molt sovint em passa, confio que tinc més temps del que tinc, i vaig arribar 5 minutets més tard de l'hora d'inici de l'assaig (el diminutiu és només per dissimular el fer tard). Per sort tenien una reunió, a la que jo em vaig afegir, com podeu imaginar, com a convidat de pedra. El que vaig treure en clar, és que s'estava demanant a la gent implicació, i assajos a casa.
Tot seguit, l'Albert, el profe que he tingut al taller del cant a la dutxa, ha fet una petita presentació de mi, dient que cantava molt be, jajaja jo m'hauria estimat més que no hagués dit res, perquè aleshores les expectatives són més altes! Quina vergonya!!!!
Un cop m'ha presentat al director, aquest de seguida em diu, va que et vaig a fer "la prova" i jo que dic, prova? quina prova? jo he vingut a provar no a ser provada jajaja mama porrrrrrrrrrr, tot girant el cap a l'Albert, que si hagués pogut me l'hauria menjat! Mira que no avisar-m'ho!. Dins meu el KGB va començar a dir, ara et faran la prova i totes les teves expectatives i esperances es veuran truncades, hauries hagut de practicar! i aleshores surt l'angelet de dins que li diu, assajar, si però que? com podíem saber que ens anaven a fer una prova!. Total que el Santos, que és com es diu el director, veig que agafa el piano, i el comença a arrossegar a un quarto que hi ha al darrera de la sala d'assajos, i jo, el segueixo amb la tova al cul! Un cop dins ha tancat la porta, els nervis anaven en augment, i encara més l'angoixa per saber què em preguntaria, perquè si em pregunta quina experiència musical què li dic? que he fet un taller per aprendre a cantar a la dutxa? que m'agrada cantar al cotxe? jajajajaja. Aleshores m'ha dit que la prova era només per a saber on posar-me dins la coral (bffffffffffffffffff jajajaja tanta por que he passat i era només per això, bahhhh), que chula jo, però la cara em va anar canviant amb les escales que em va donar! Primer m'ha dit que fes miiiiaaaa, miiiaaaa amb les 5 o 6 notes, i jo al final de tant difícils que m'eren he acavat fent miii iii iii iii jajajajajajajaja. però ep! dins la nota que em demanava! En cap moment he desafinat, i he encertat les notes que em donava! Primer ho hem fet amunt, i després avall. Em va dir el que jo ja sospitava al taller, que tinc un registre molt ampli i que tant puc estar en posició de soprano, com de contralt. Que tinc més veu de la que penso, i que de ven segur que acabaré arribant a notes més altes, i que quan vegi ue no hi arribo que estiri el coll que això ajuda. Jo, com que se que les tonades que canten les contralts són més difícil, vaig optar per la via "fàcil" (si, si....), i vaig dir-li que faria de soprano.
Sortim a la sala on estaven escalfant els altres amb els mmmm i altre sons. Em diu que em m'assegui en un extrem, juntament on éren les sopranos segones. De seguida van acabar l'escalfament i otia a partir d'aquí tot va ser tan ràpid jaja. Jo no donava a l'abast! A més tot i que l'Albert ja els havia avisat que jo hi aniria, no hi havia partitures per a mi, i vaig haver de llegir des de la del costat! La veritat no se si és que aquella noia no les tenia ben endreçades pero`caram quin fart de donar voltes als fulls!.
I tot seguit entrem a la guerra, que si aneu al compàs no se que, i un dos, i apa totes cantant i jo que ni tan sols havia pogut trobar-lo, mirant de costat la partitura, amb els reflexes de la llum al plàstic de les fundes... i quan donava amb ellloc per on cantàven, ell canviava les instruccions i o ens portava a un altre compàs, o deia ara a dues veus, ara només contralts, ara sopranos primeres, ara segones... bffffffffff El meu cervell bullia amb tota aquella informació que havia de processar en dècimes de segon! Que divertit em va semblar! Quin repte! per sort, els compassos els vam repetir diversos cops, i al menys podia cantar-ne algun.
També vaig agrair les cara de moltes de les dones que hi havia, eren mostres com d'ànims, de complicitat, de benvinguda, de buf què difícil, jajaja... em van fer sentir a gust i que formava part d'allò. En canvi va haver d'altres que em van ignorar totalment. Tot i que eren més les que em van recolzar que les que em van ignorar, no m'ajudava massa aquesta actitud tan distant, però vaig mirar d'ignorar-les jo també a elles. Suposo per altra banda, que en deu anar passant de gent per escoltar, per provar, i potser s'estimen més interessar-se quan ja has fet més d'una sessió, però que vamos, que ja diu molt d'una persona, distanciar-te tant...
Després clar, hi ha la meva dificultat en impostar, que jo canto més de coll que impostat i això canta com una almeja en un cor que a mi molts cops em semblava d'àngels! Ell anava dient, no canteu de coll i jo jaja, quasi amagava el cap sota l'ala! Se que no ho deia en cap cas per mi, i que ell sap identificar d'on ve la que ho fa malament, que segur que a banda de mi hi havia d'altres, però mira també em va servir com a recordatori de com posar-me de com obrir la boca, etc. etc. però al ritme aquell era impossible per mi.... A banda que, paquénosvamosaengañá, que em fa una vergonya posar la boca depenent amb quina forma, ja m'enteneu jajajajaja Ho he de superar, perquè si no no avançaré... però ara per ara, el primer que em ve al cap és una visió força dantesca jajaja.
Vam assajar dues peces, Chiquitita, i Que tinguem sort, i per sort al ser peces conegudes per mi, i amb els meus escassos coneixements en llegir partitures, les vaig seguir força be, però quan van venir els homes, ai mare, que diu de cantar Se equivocó la paloma (quina cançó és aquesta? jaja jo no l'havia sentida en ma vida! i a més una paloma puede equivocarse? quina lletra, tremenda, tremenda! És clar que era en sentit figurat però tela!... que siiii que és un poema i tali tal, però no té perquè agradar-me el que hi diu no?). Vaig optar per escoltar primer i veure si m'hi podia afegir, però la veritat, la cantaven tan i tant be que em va saber greu espatllar-ho. Els va quedar estupenda.
Després van cantar Cantares, que aquesta si que la conec, però no en la versió de cant coral, i em va passar el mateix, que ho feien tan be que em va saber greu participar. Hauria pogut entrar en la segona part, ja que allò era més una olla de grills que una altra cosa, perquè o no ho tenien assajat o és una part que els costa, però tot i així, em vaig estimar més quedar-me en la reserva.
I res, sense adonar-me'n van passar les dues hores, entre fulls amunt i avall, que em sentia marejada i tot, entre aquelles veus, els nervis del primer dia, el no tenir partitures pròpies, en veure que es graven les sessions per assajar, i jo pensava, ostres no tinc gravadora! per sort tinc Internet un una bona aptitud en cercar el que vull....
Com que era tard, com qui diu vaig marxar quasi sense acomiadar-me, i amb, perquè no dir-ho, amb una barreja d'inseguretat i vergonya que va fer que en vingués més de gust marxar sense fer soroll, nomes dient, fins la setmana vinent, perquè el que tinc clar, és que, jo hi he anat per quedar-me, ara només cal que ells també m'hi vulguin!
dimecres, 6 d’abril del 2011
dimarts, 5 d’abril del 2011
El que són les coses
Ja fa molts anys que vaig començar a tenir canes, i em va agafar molta fal·lera de tapar-me-les. Era com fer-me "vella", i no em venia de gust que se'm veiés ni una. En aquell moment duia metxes de dos colors, i generalment no se n'escapava cap.
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
dilluns, 4 d’abril del 2011
3 mesos donant la nota!
Ja han passat els 3 mesos, o 10 sessions, del curs on em vaig apuntar per aprendre a cantar a la dutxa, però be. Aquesta era la descripció del curs, cantar a la dutxa, i en el moment d'inscriure'm se'm va plantejar el dubte perquè si era per cantar en la intimitat, ja ho feia be fins aquell moment, no em calia anar a aprendre, però en la mateix mesura que em plantejava el dubte, em va entrar també curiositat per saber com m'ensenyarien.
Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja
Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico lo be que ens ho vam passar amb la peli Across The Universe.
Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!
Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.
El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.
Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.
També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom. Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.
I les alumnes que vam quedar van ser la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.
Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.
Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.
I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!
Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:
The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha
Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.
Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!
Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!
També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!
I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.
I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!
Bona setmana!
Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja
Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico lo be que ens ho vam passar amb la peli Across The Universe.
Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!
Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.
El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.
Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.
També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom. Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.
I les alumnes que vam quedar van ser la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.
Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.
Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.
I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!
Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:
The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha
Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.
Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!
Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!
També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!
I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.
I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!
Bona setmana!
dimecres, 16 de març del 2011
Visites inesperades
Feia una mitja hora que havia arribat a casa. Havia ja consultat el correu, i buscat una informació a internet, quan he decidit fer-me el berenar: un cafè amb llet amb dues magdalenes del tipus valencianes. Per mi tot un festí, quelcom senzill però deliciós. Penso que hi ha poques coses més bones que una magdalena sucada en un cafè amb llet jaja, i si a sobre perverteixo l'interior amb nutel.la, el plaer equival a moltes coses, i que engreixen totes!.... He de dir però, que si m'engreixa o no, la veritat és que m'importa poc. Fa 4 anys que no em peso, i sóc molt feliç sense saber què hi diu la bàscula al respecte. Jo em veig i em sento estupenda per dins i per fora.
Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era. Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.
A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.
Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.
El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!
Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi? I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.
Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...
Sigui com sigui, límit ben marcat o manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!
Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era. Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.
A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.
Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.
El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!
Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi? I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.
Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...
Sigui com sigui, límit ben marcat o manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!
dimarts, 15 de març del 2011
M'agrada la pluja!
M'agrada la possibilitat de tornar a sentir aquella sensació quan enfonses el peu a un gran toll i notes la pressió de l'aigua, ara això si, de forma més controlada que quan tenia 10 anys, en què molts cops, sentia com s'esculava dins la bota i em xopava el peu sencer! A qui no li ha passat? eh?
I què em dieu d'allò de "l'olor de terra humida?" Una de les millors olors de la natura. "Fa olor de bolet" com diu el meu fill quan anem pel bosc i s'olora la pluja acabada de caure.
En un país on fa poc temps hi havia sequera, i on si no plou l'amenaça de talls en el subministrament d'aigua és constant a moltes de les comarques de secà, a la pluja li diem mal temps... És clar que quan de cop cau tanta aigua com la que cau avui, és més un mal de cap que una benedicció, però la natura és així, i no fa les coses a gust dels humans, en tot cas si que les fa, fruit d'anys i anys de maltractar-la, què volem ara?
Però quan cau poc a poc, és tot un plaer molt relaxant.
Aquest dissabte passat, tot un dia de pluja em va permetre estar-m'hi a casa, gaudir del llit, del meu home, de casa meva, de passar-m'hi la tarda al sofà sota una manta, amb la cortina totalment oberta, per a gaudir de l'espectacle que és veure ploure.
El temps és una variable més de les que no podem controlar, aleshores perquè ens enfadem? Sóc de les que creu que la versatilitat de l'èsser humà, és un dels trets que ens caracteritza, perquè aleshores ens entestem en ser inamovibles en les nostres decisions i ens enfadem com a nens petits quan la pluja ens aixafa aquell dinar, aquella sortida, o aquella trobada? Sempre hi ha un pla B que la pluja no pot "espatllar". Només cal exprèmer una mica el cervell, per mirar de donar la volta a una situació que a priori ens semblava dolenta.
L'aigua renova, neteja, doncs aprofitem amb la pluja per a fer el mateix amb els nostres cors i sentiments, deixem que marxin els mals pensaments, els malestars amb aquesta pluja i que ens netegi per dins i per fora.
És clar que mai no plou a gust de tothom, però m'agrada dir que a mi, tot i l'enrenou que em suposa un dia de pluja visquent com visc a una ciutat, i treballant al centre, a mi m'agrada la pluja i veure com cau l'aigua del cel!.
Bona setmana!
divendres, 11 de març del 2011
Gràcies!
Va ser gràcies al Ramon, i al seu suport incondicional en qualsevol projecte en el que m'involucri, que va ajudar a que materialitzés fer sentir la meva veu mitjançant les meves cròniques, els meus relats i les meves opinions, per a mi era com una sortida al mon, i al meu caràcter de vegades força histriònic li va anar com anell al dit. Ell em va encoratjar més que ningú a creés el meu bloc i a que escrigués (i ho segueix fent a cada escrit que penjo, sempre em demana més). No puc dir si és el meu fan número u, perquè també estan les incondicionals de les meves germanes, però si un puntal important i una font d'inspiració.
Jo sabia que els
escrits que hi posaria serien divertits i que molt probablement agradarien, no per
ego, sinó perquè aquells m'havien llegit fins aquell moment així m'ho
deien.
Però 1.100 visites en 7 mesos em deixa totalment meravellada! Deixem en 1.000 les consultes dels diferents lectors del meu bloc (les altres 100 visites com si fossin meves), però és que tot i així, em sembla increïble, si fins i tot em consulten de l'altra banda de l'Atlàntic, i això que jo parlo en català! I és que em quedo sense paraules, si jo, la stepi no sap què dir jaja. El primer cop vaig pensar que havien entrat per error, però és que és de diferents punts del continent americà, i pel comptador, sembla ser que hi han reincidit jajajaja
En fi, que només puc que donar-vos les gràcies per haver fet possible una realitat i és que allà a fora, hi ha algú, be, molta gent que em segueix, i que segurament gaudeix amb el que explico. És tan chulo el que sento que no se ni com explicar-ho. A més, el dia que el vaig crear vaig pensar, el dia que hagin 1.000 entrades ho celebraré, però caram de les 1.000 a les 1.100 han passat tants pocs dies que no ho he pogut celebrar ni el dia que tocava!
Per això us dono les gràcies, 1.000 gràcies mai millor dit!
Bon cap de setmana!
dimecres, 9 de març del 2011
V.O.S
L'Anglès sempre ha estat la meva llengua preferida. Ja a l'institut, tant jo com la meva germana bessona, trèiem unes notasses en aquesta assignatura, i fins i tot, vam estar becades per anar a Boston, el que no recordo quan temps durava la Beca. El problema era que només una de les dues estava becada, perquè l'escola només va rebre una plaça, i els pares van dir que o les dues o cap, i va ser cap, evidentment.
Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.
Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.
L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.
Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.
Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com, vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!
En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...
Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.
Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....
També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell.
Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!
Bona setmana!
Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.
Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.
L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.
Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.
Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com, vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!
En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...
Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.
Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....
També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell.
Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!
Bona setmana!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)