El mes de juny, és un mes "atropellat" que en diuen, comença i com qui diu s'acaba sense adonar-te'n i marca l'inici de l'estiu.
Per a uns significa exàmens finals, reunions amb els tutors de l'escola, les temudes notes, la festa de final de curs, concerts, danses, cantades, festivals, dinars de germanor amb els companys de les diferents activitats extraescolars, comiats dels companys i per als estudiants en molts dels casos, vacances de 3 mesos,.... i per a d'altres senzillament és l'inici de les merescudes vacances, les que portem tot un any laboral esperant amb ansietat.
És un mes esgotador, en el que les forces molt cop ens manquen per aquest esprint final que suposa acabar un any. I és que per als que tenim fills, l'any no s'acaba al desembre i comença al gener, sinó que s'acava al juny i comença al setembre. De fet jo compto els anys per cursos escolars, perquè per mi parlar d'abans de l'estiu és com parlar de l'any passat, perquè l'estiu ens fa canviar d'estatus, i de curs, i podem dir que som un any més grans.
I en aquest mes de juny, s'esdevé la que per a mi és la nit més màgica de l'any, la nit de Sant Joan.
Durant molts anys, ma mare cosia durant el mes de juny, per a que tots estrenéssim quelcom de roba per aquella revetlla, era com rebre l'estiu amb les millors gales, ben guapos, reten-li homenatge a la temporada que ens portaria la quota de felicitat més alta de tot l'any. Aquest costum d'estrenar roba, encara la tinc present, i de fet, faig quasi com el dia de nadal, ni que sigui estrenar calcetes, i al Nil, li compro també alguna cosa. M'agrada rebre així l'estiu.
No sempre vam celebrar la revetlla de Sant Joan, perquè abans, es celebrava també la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i aleshores un triava quina volia celebrar més. És en aquesta darrera quan a la platja de l'Albatros (el càmping de Castelldefels on estiuejàvem)que anàvem a veure les fogueres. Recordo com si fós ahir la sorpresa que em vaig endur quan passejant per la platja amb els pares, ens vam acostar a una de les fogueres on hi havia una colla d'adolescents on un dels quals era el meu tient Jordi jaja. Ell ja era gran, i podia estar amb el jovent, però per mi no deixava de ser el meu tiet i jo pensava... i què hi fa allà?... Podeu suposar el que feia, coses d'adolescents, que és el que ell era. Segurament els meus pares el van veure i per això s'hi van acostar, però a mi em va agafar totalment per sorpresa.
Anys més tard, quan ja estiuejàvem al Càmping Estrella de Mar, a Castelldefels també, les revetlles de Sant Joan van prendre més protagonisme, sobretot pel fet que van deixar de ser festives la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i per tant, només quedava la de Sant Joan per celebrar. En aquest càmping, fèiem autèntics festorros, amb música, coques, ball... i roba nova per a començar un estiu que no sabies què et portaria, però el que estava clar és que hi hauria platja, molta platja, i anar en samarreta i pantaló curt tot el dia o directament només en biquini durant més de dos mesos, en plan gitanet, perquè al càmping (campi com li deia la iaia pura), és com s'hi va, amb la mínima roba possible per a suportar de la millor forma possible les calorades de l'estiu.
I per això Sant Joan és màgic per mi, perquè em porta l'estiu, les vacances, l'olor de mar, i el record d'una infància de flotadors d'aigua i pantalons curts...
Un altre dia us parlaré més del "campi"...
