Fa cosa d'un mes em vaig apuntar a unes jornades sobre Benchmarking verd, o sigui, unes jornades per debatre sobre la compra verda o ecològica. En el moment en què em vaig apuntar, em va semblar interessant, tant pels continguts de la jornada, com pel fet d'estar un dia fora del despatx.
Però es clar, quan les coses es fan amb tanta antelació, es dilueix el "subidón" que experimentes en el moment de rebre la informació, i la il·lusió de la inscripció.
El petit KGB que porto dins, ja va actuar 3 dies abans de la jornada, ja que no vaig rebre cap correu on se m'informes de que estava correctament inscrita a la jornada. La veritat és que també és badada meva, perquè be que hauria pogut telefonar als organitzadors per preguntar, però de vegades per mandra, per ja ho faré demà, i per la màxima de quan puc no hi penso, i quan hi penso no puc, fins això, 3 dies abans, no em vaig adonar que no tenia res que digués que jo podia formar part del taller al que m'havia apuntat. Em va tranquilitzar una mica la resposta del correu que vaig enviar, que en cas que la meva sol.licitud no hagués estat introduïda, que no patís perquè em podia registrar al lloc mateix.
I dic que estava una mica més tranquil·la perquè tal i com diu el mestre Punset en el seu llibre, quan no volem pensar o analitzar una situació, el cervell te mil i una excuses per a no fer-ho (en això em refereixo quan parlo del meu KGB intern).
Enfi, que el dia abans, tot eren dubtes de si anar o no anar. Per una banda hi havia els beneficis indubtables del que podria aprendre, però per l'altra els dubtes raonables de si finalment hi havia tan oberbooking, si podria participar de forma correcta. A més, la jornada era al Prat de Llobregat, el cotxe al tinc al taller i no em sabia la ruta per arribar, i anar amb la moto, em feia pal, i això que aquesta moto me la vaig comprar per, precisament, sortir de la ciutat jajaja. Ah i, no coneixeràs ningú, potser serà un pal, bla bla. Si us hi fixeu, tot són excuses jaja, i més que tenia que ara no hi caig però que em dinamitaven constantment el cervell. En resum, tenia por, por a no saber arribar, perdre'm i arribar a misses dites, por a sentir-me sola, por a que els continguts no fossin adequats...
Però és que quan ho vaig racionalitzar i analitzar i adonar-me, que només era por, tot es va posar de cara. A més, fa no massa temps, la meva amiga Gemma em va recordar una màxima, que caram, l'he posada en pràctica diversos cops des d'aleshores i és "si tu hi vas amb bon rotllo als llocs, només et tornaran bon rotllo". I apa, me'n vaig anar a dormir, ben contenta d'haver pres la decisió d'anar-hi, de no fugir d'estudi.
Al matí, no tenia massa clara la ruta, però per això disposo un gps a la meva pda, no? Vaig mirar la ruta diversos cops intentant memoritzar-la, però jo sóc com la Dori en aquests casos, que memoritzo només els primers 100 metres jajajajaja i després vaig "de oidas". Però ja res m'aturava, estava segura d'anar-hi! Em vaig haver de para un parell de cops per comprovar si anava be, i si, vaig arribar com qui diu a la primera, sense fer pirules, i 5 minuts abans!.
Al primer moment, em va semblar tot una mica desorganitzat, ja que jo m'esperava a algú a una taula on demanar informació i on mirar d'apuntar-me si és que no apareixia a les llistes. Però no, hi havia una taula sola, amb uns fulls on hi havia la relació d'inscrits, i jo tal i com esperava no hi era. Però no em vaig esberar.
Al cap d'una estona, vaig començar a veure cares conegudes de proveïdors i fins i tot d'un parell de companys de feina, i sabeu què? que em va fer una mica de ràbia i tot, jaja perquè jo volia afrontar-ho sola. Però tampoc no em va venir malament xerrar amb ells una estona, tot orientant el tema de la jornada que ens ocupava.
Un cop a l'aula, ens van dividir en grups, i vam treballar en el que ens van demanar. Ja a la primera de canvi, la companya de la dreta, com que em veu "organitzada" i amb les idees clares, em diu que sigui jo la que, al final del taller faci l'exposició de les conclusions del nostre grup. Apa, ja m'ha tocat vaig pensar jaja. Ella em va dir, tu que no tens vergonya... Però jo ràpidament li vaig contestar que si que en tenia i molta! però el que si que em veia capaç era de sobreposar-m'hi i que si ningú més volia fer el paper, ja faria jo l'exposició.
Va ser divertit quan em va tocar sortir, perquè, la meva veu, no era la meva veu jajajaja la tenia ronca, com de camioner! Els nervis, evidentment, però com que vaig adonar-me que el tema no se solucionaria carraspejant, vaig mirar de no parar atenció, total aquelles 40 persones a les que m'estava dirigint, tampoc no sabien com és la meva veu natural. També vaig parlar molt ràpid, com és habitual en mi quan estic nerviosa, i en acavar vaig tenir dubtes de si em van poder seguir l'exposició jajajajaja, segur que semblava que parlés en fast forward!. En definitiva, que tot i que no va ser l'exposició més perfecta del mon, vaig estar contenta d'haver-la fet.
Però aquí no acaben les alegries del dia!
Al final dels tallers, ens van reunir a l'auditori, on es van ajuntar tots els grups per exposar les conclusions de cadascú, i vaig veure l'oportunitat de tornar a parlar en públic, aquest cop amb un micròfon, i sabeu que? que em va tornar a sortir la veu de camionero jajajajaja. Però és igual, el més important és que no em vaig quedar callada quan volia dir la meva.
Un cop vaig haver dinat, havia d'anar a fer uns encàrrecs cap el centre de la ciutat, i aquest cop, tot i que el gps em va indicar una ruta que anava un tros per autopista, ja no vaig tenir por, al contrari, la vaig gaudir molt, feia sol, caloreta, anava sense paquet al darrera... i la carretera era meva, això si, a 80.... i amb una petita pirula pel camí! És que no sóc perfecta jiji
dijous, 28 d’abril del 2011
dimecres, 13 d’abril del 2011
Entrevista amb el profe del Nil, mama por!
Des què ens vam separar, el Nil, podem dir que ha patit força la situació. Molt probablement perquè ni son pare ni jo ho hem sabut fer millor, no sóm perfectes, sóm senzillament humans, tocats fins al fons amb els sentiments que va envoltar aquella separació.
En aquells principis, i fins i tot abans, els psicòlegs que visitaven al Nil ens deien que era un nen molt intel·ligent i que si ens deixaven fer-li un test, pagant és clar, per saber-ne el coeficient, i com que tampoc no ens importava massa el resultat, sinó que pugés el més feliç possible mai li vam fer.
Curiosament, a escola, mai ha anat tot lo be que hauria, més amb aquest coeficient que sembla ser que te, i segurament és perquè te el cap massa ocupat en coses que li toquen, però sigui com sigui, cada curs ha estat una agonia. De fet l'any passat ens van recomanar que repetís, fet al que jo em vaig oposar frontalment, perquè el Nil pot, és capaç, però no està en bon moment. No negaré que per a mi el fet que repeteixi, és quelcom que em sap molt greu, i també per això, m'hi vaig oposar.
Aquest curs, durant el primer trimestre, tira que te vas que es diu, no va treure notes tan dolentes com l'any passat, i es va veure que estava motivat, però a la reunió amb el mestre, com que no el coneix ni sabia els seus antecedents, no podia valorar el canvi que va fer.
El segon trimestre ha estat protagonitzat per pujades i baixades, no sabria dir la tònica dominant, però si que és cabdal l'ajut que li ha ofert la seva professora particular l'Eli.
I avui, tinc la reunió amb el professor, on possiblement ja apunti quina és la línia que l'escola es planteja per ell. I estic cagada, com si la reunió fos per mi. El Nil s'ha esforçat moltíssim, però molt molt, i cal saber si haurà estat prou.... caldrà saber si l'escola valora aquest esforç.
Ahir el Nil em va preguntar que si no passa de curs, què faré amb la PSP que li vaig prometre, i li vaig contestar que per tot el que s'ha esforçat, si segueix en la línia que porta ara, em serà igual si passa de curs o no, i que la PSP serà seva, ara, cal que es mantingui, que no tiri la tovallola, perquè al final, guanyar o perdre no importa massa, el que importa és com s'ha fet el camí, i el del Nil, ha esta ple de suor i esforç personal.
En aquells principis, i fins i tot abans, els psicòlegs que visitaven al Nil ens deien que era un nen molt intel·ligent i que si ens deixaven fer-li un test, pagant és clar, per saber-ne el coeficient, i com que tampoc no ens importava massa el resultat, sinó que pugés el més feliç possible mai li vam fer.
Curiosament, a escola, mai ha anat tot lo be que hauria, més amb aquest coeficient que sembla ser que te, i segurament és perquè te el cap massa ocupat en coses que li toquen, però sigui com sigui, cada curs ha estat una agonia. De fet l'any passat ens van recomanar que repetís, fet al que jo em vaig oposar frontalment, perquè el Nil pot, és capaç, però no està en bon moment. No negaré que per a mi el fet que repeteixi, és quelcom que em sap molt greu, i també per això, m'hi vaig oposar.
Aquest curs, durant el primer trimestre, tira que te vas que es diu, no va treure notes tan dolentes com l'any passat, i es va veure que estava motivat, però a la reunió amb el mestre, com que no el coneix ni sabia els seus antecedents, no podia valorar el canvi que va fer.
El segon trimestre ha estat protagonitzat per pujades i baixades, no sabria dir la tònica dominant, però si que és cabdal l'ajut que li ha ofert la seva professora particular l'Eli.
I avui, tinc la reunió amb el professor, on possiblement ja apunti quina és la línia que l'escola es planteja per ell. I estic cagada, com si la reunió fos per mi. El Nil s'ha esforçat moltíssim, però molt molt, i cal saber si haurà estat prou.... caldrà saber si l'escola valora aquest esforç.
Ahir el Nil em va preguntar que si no passa de curs, què faré amb la PSP que li vaig prometre, i li vaig contestar que per tot el que s'ha esforçat, si segueix en la línia que porta ara, em serà igual si passa de curs o no, i que la PSP serà seva, ara, cal que es mantingui, que no tiri la tovallola, perquè al final, guanyar o perdre no importa massa, el que importa és com s'ha fet el camí, i el del Nil, ha esta ple de suor i esforç personal.
dimecres, 6 d’abril del 2011
Primer assaig amb la Coral
Els dimarts es plantejaran una mica atrafegats ara que he decidit provar amb la Coral.
Com que és l'únic de la setmana que treballo per la tarda, entre recollir al Nil i arribar a casa, se'm fan quarts de 8. I si a sobre he d'estar al damunt d'ell per a que faci les seves feines... enfi que si els assajos de la Coral són a quarts de 10 del vespre, o sopo abans i d'hora o ja no sopo, com que la segona opció no mola... toca només arribar a casa posar-me amb el sopar.
Com molt sovint em passa, confio que tinc més temps del que tinc, i vaig arribar 5 minutets més tard de l'hora d'inici de l'assaig (el diminutiu és només per dissimular el fer tard). Per sort tenien una reunió, a la que jo em vaig afegir, com podeu imaginar, com a convidat de pedra. El que vaig treure en clar, és que s'estava demanant a la gent implicació, i assajos a casa.
Tot seguit, l'Albert, el profe que he tingut al taller del cant a la dutxa, ha fet una petita presentació de mi, dient que cantava molt be, jajaja jo m'hauria estimat més que no hagués dit res, perquè aleshores les expectatives són més altes! Quina vergonya!!!!
Un cop m'ha presentat al director, aquest de seguida em diu, va que et vaig a fer "la prova" i jo que dic, prova? quina prova? jo he vingut a provar no a ser provada jajaja mama porrrrrrrrrrr, tot girant el cap a l'Albert, que si hagués pogut me l'hauria menjat! Mira que no avisar-m'ho!. Dins meu el KGB va començar a dir, ara et faran la prova i totes les teves expectatives i esperances es veuran truncades, hauries hagut de practicar! i aleshores surt l'angelet de dins que li diu, assajar, si però que? com podíem saber que ens anaven a fer una prova!. Total que el Santos, que és com es diu el director, veig que agafa el piano, i el comença a arrossegar a un quarto que hi ha al darrera de la sala d'assajos, i jo, el segueixo amb la tova al cul! Un cop dins ha tancat la porta, els nervis anaven en augment, i encara més l'angoixa per saber què em preguntaria, perquè si em pregunta quina experiència musical què li dic? que he fet un taller per aprendre a cantar a la dutxa? que m'agrada cantar al cotxe? jajajajaja. Aleshores m'ha dit que la prova era només per a saber on posar-me dins la coral (bffffffffffffffffff jajajaja tanta por que he passat i era només per això, bahhhh), que chula jo, però la cara em va anar canviant amb les escales que em va donar! Primer m'ha dit que fes miiiiaaaa, miiiaaaa amb les 5 o 6 notes, i jo al final de tant difícils que m'eren he acavat fent miii iii iii iii jajajajajajajaja. però ep! dins la nota que em demanava! En cap moment he desafinat, i he encertat les notes que em donava! Primer ho hem fet amunt, i després avall. Em va dir el que jo ja sospitava al taller, que tinc un registre molt ampli i que tant puc estar en posició de soprano, com de contralt. Que tinc més veu de la que penso, i que de ven segur que acabaré arribant a notes més altes, i que quan vegi ue no hi arribo que estiri el coll que això ajuda. Jo, com que se que les tonades que canten les contralts són més difícil, vaig optar per la via "fàcil" (si, si....), i vaig dir-li que faria de soprano.
Sortim a la sala on estaven escalfant els altres amb els mmmm i altre sons. Em diu que em m'assegui en un extrem, juntament on éren les sopranos segones. De seguida van acabar l'escalfament i otia a partir d'aquí tot va ser tan ràpid jaja. Jo no donava a l'abast! A més tot i que l'Albert ja els havia avisat que jo hi aniria, no hi havia partitures per a mi, i vaig haver de llegir des de la del costat! La veritat no se si és que aquella noia no les tenia ben endreçades pero`caram quin fart de donar voltes als fulls!.
I tot seguit entrem a la guerra, que si aneu al compàs no se que, i un dos, i apa totes cantant i jo que ni tan sols havia pogut trobar-lo, mirant de costat la partitura, amb els reflexes de la llum al plàstic de les fundes... i quan donava amb ellloc per on cantàven, ell canviava les instruccions i o ens portava a un altre compàs, o deia ara a dues veus, ara només contralts, ara sopranos primeres, ara segones... bffffffffff El meu cervell bullia amb tota aquella informació que havia de processar en dècimes de segon! Que divertit em va semblar! Quin repte! per sort, els compassos els vam repetir diversos cops, i al menys podia cantar-ne algun.
També vaig agrair les cara de moltes de les dones que hi havia, eren mostres com d'ànims, de complicitat, de benvinguda, de buf què difícil, jajaja... em van fer sentir a gust i que formava part d'allò. En canvi va haver d'altres que em van ignorar totalment. Tot i que eren més les que em van recolzar que les que em van ignorar, no m'ajudava massa aquesta actitud tan distant, però vaig mirar d'ignorar-les jo també a elles. Suposo per altra banda, que en deu anar passant de gent per escoltar, per provar, i potser s'estimen més interessar-se quan ja has fet més d'una sessió, però que vamos, que ja diu molt d'una persona, distanciar-te tant...
Després clar, hi ha la meva dificultat en impostar, que jo canto més de coll que impostat i això canta com una almeja en un cor que a mi molts cops em semblava d'àngels! Ell anava dient, no canteu de coll i jo jaja, quasi amagava el cap sota l'ala! Se que no ho deia en cap cas per mi, i que ell sap identificar d'on ve la que ho fa malament, que segur que a banda de mi hi havia d'altres, però mira també em va servir com a recordatori de com posar-me de com obrir la boca, etc. etc. però al ritme aquell era impossible per mi.... A banda que, paquénosvamosaengañá, que em fa una vergonya posar la boca depenent amb quina forma, ja m'enteneu jajajajaja Ho he de superar, perquè si no no avançaré... però ara per ara, el primer que em ve al cap és una visió força dantesca jajaja.
Vam assajar dues peces, Chiquitita, i Que tinguem sort, i per sort al ser peces conegudes per mi, i amb els meus escassos coneixements en llegir partitures, les vaig seguir força be, però quan van venir els homes, ai mare, que diu de cantar Se equivocó la paloma (quina cançó és aquesta? jaja jo no l'havia sentida en ma vida! i a més una paloma puede equivocarse? quina lletra, tremenda, tremenda! És clar que era en sentit figurat però tela!... que siiii que és un poema i tali tal, però no té perquè agradar-me el que hi diu no?). Vaig optar per escoltar primer i veure si m'hi podia afegir, però la veritat, la cantaven tan i tant be que em va saber greu espatllar-ho. Els va quedar estupenda.
Després van cantar Cantares, que aquesta si que la conec, però no en la versió de cant coral, i em va passar el mateix, que ho feien tan be que em va saber greu participar. Hauria pogut entrar en la segona part, ja que allò era més una olla de grills que una altra cosa, perquè o no ho tenien assajat o és una part que els costa, però tot i així, em vaig estimar més quedar-me en la reserva.
I res, sense adonar-me'n van passar les dues hores, entre fulls amunt i avall, que em sentia marejada i tot, entre aquelles veus, els nervis del primer dia, el no tenir partitures pròpies, en veure que es graven les sessions per assajar, i jo pensava, ostres no tinc gravadora! per sort tinc Internet un una bona aptitud en cercar el que vull....
Com que era tard, com qui diu vaig marxar quasi sense acomiadar-me, i amb, perquè no dir-ho, amb una barreja d'inseguretat i vergonya que va fer que en vingués més de gust marxar sense fer soroll, nomes dient, fins la setmana vinent, perquè el que tinc clar, és que, jo hi he anat per quedar-me, ara només cal que ells també m'hi vulguin!
Com que és l'únic de la setmana que treballo per la tarda, entre recollir al Nil i arribar a casa, se'm fan quarts de 8. I si a sobre he d'estar al damunt d'ell per a que faci les seves feines... enfi que si els assajos de la Coral són a quarts de 10 del vespre, o sopo abans i d'hora o ja no sopo, com que la segona opció no mola... toca només arribar a casa posar-me amb el sopar.
Com molt sovint em passa, confio que tinc més temps del que tinc, i vaig arribar 5 minutets més tard de l'hora d'inici de l'assaig (el diminutiu és només per dissimular el fer tard). Per sort tenien una reunió, a la que jo em vaig afegir, com podeu imaginar, com a convidat de pedra. El que vaig treure en clar, és que s'estava demanant a la gent implicació, i assajos a casa.
Tot seguit, l'Albert, el profe que he tingut al taller del cant a la dutxa, ha fet una petita presentació de mi, dient que cantava molt be, jajaja jo m'hauria estimat més que no hagués dit res, perquè aleshores les expectatives són més altes! Quina vergonya!!!!
Un cop m'ha presentat al director, aquest de seguida em diu, va que et vaig a fer "la prova" i jo que dic, prova? quina prova? jo he vingut a provar no a ser provada jajaja mama porrrrrrrrrrr, tot girant el cap a l'Albert, que si hagués pogut me l'hauria menjat! Mira que no avisar-m'ho!. Dins meu el KGB va començar a dir, ara et faran la prova i totes les teves expectatives i esperances es veuran truncades, hauries hagut de practicar! i aleshores surt l'angelet de dins que li diu, assajar, si però que? com podíem saber que ens anaven a fer una prova!. Total que el Santos, que és com es diu el director, veig que agafa el piano, i el comença a arrossegar a un quarto que hi ha al darrera de la sala d'assajos, i jo, el segueixo amb la tova al cul! Un cop dins ha tancat la porta, els nervis anaven en augment, i encara més l'angoixa per saber què em preguntaria, perquè si em pregunta quina experiència musical què li dic? que he fet un taller per aprendre a cantar a la dutxa? que m'agrada cantar al cotxe? jajajajaja. Aleshores m'ha dit que la prova era només per a saber on posar-me dins la coral (bffffffffffffffffff jajajaja tanta por que he passat i era només per això, bahhhh), que chula jo, però la cara em va anar canviant amb les escales que em va donar! Primer m'ha dit que fes miiiiaaaa, miiiaaaa amb les 5 o 6 notes, i jo al final de tant difícils que m'eren he acavat fent miii iii iii iii jajajajajajajaja. però ep! dins la nota que em demanava! En cap moment he desafinat, i he encertat les notes que em donava! Primer ho hem fet amunt, i després avall. Em va dir el que jo ja sospitava al taller, que tinc un registre molt ampli i que tant puc estar en posició de soprano, com de contralt. Que tinc més veu de la que penso, i que de ven segur que acabaré arribant a notes més altes, i que quan vegi ue no hi arribo que estiri el coll que això ajuda. Jo, com que se que les tonades que canten les contralts són més difícil, vaig optar per la via "fàcil" (si, si....), i vaig dir-li que faria de soprano.
Sortim a la sala on estaven escalfant els altres amb els mmmm i altre sons. Em diu que em m'assegui en un extrem, juntament on éren les sopranos segones. De seguida van acabar l'escalfament i otia a partir d'aquí tot va ser tan ràpid jaja. Jo no donava a l'abast! A més tot i que l'Albert ja els havia avisat que jo hi aniria, no hi havia partitures per a mi, i vaig haver de llegir des de la del costat! La veritat no se si és que aquella noia no les tenia ben endreçades pero`caram quin fart de donar voltes als fulls!.
I tot seguit entrem a la guerra, que si aneu al compàs no se que, i un dos, i apa totes cantant i jo que ni tan sols havia pogut trobar-lo, mirant de costat la partitura, amb els reflexes de la llum al plàstic de les fundes... i quan donava amb ellloc per on cantàven, ell canviava les instruccions i o ens portava a un altre compàs, o deia ara a dues veus, ara només contralts, ara sopranos primeres, ara segones... bffffffffff El meu cervell bullia amb tota aquella informació que havia de processar en dècimes de segon! Que divertit em va semblar! Quin repte! per sort, els compassos els vam repetir diversos cops, i al menys podia cantar-ne algun.
També vaig agrair les cara de moltes de les dones que hi havia, eren mostres com d'ànims, de complicitat, de benvinguda, de buf què difícil, jajaja... em van fer sentir a gust i que formava part d'allò. En canvi va haver d'altres que em van ignorar totalment. Tot i que eren més les que em van recolzar que les que em van ignorar, no m'ajudava massa aquesta actitud tan distant, però vaig mirar d'ignorar-les jo també a elles. Suposo per altra banda, que en deu anar passant de gent per escoltar, per provar, i potser s'estimen més interessar-se quan ja has fet més d'una sessió, però que vamos, que ja diu molt d'una persona, distanciar-te tant...
Després clar, hi ha la meva dificultat en impostar, que jo canto més de coll que impostat i això canta com una almeja en un cor que a mi molts cops em semblava d'àngels! Ell anava dient, no canteu de coll i jo jaja, quasi amagava el cap sota l'ala! Se que no ho deia en cap cas per mi, i que ell sap identificar d'on ve la que ho fa malament, que segur que a banda de mi hi havia d'altres, però mira també em va servir com a recordatori de com posar-me de com obrir la boca, etc. etc. però al ritme aquell era impossible per mi.... A banda que, paquénosvamosaengañá, que em fa una vergonya posar la boca depenent amb quina forma, ja m'enteneu jajajajaja Ho he de superar, perquè si no no avançaré... però ara per ara, el primer que em ve al cap és una visió força dantesca jajaja.
Vam assajar dues peces, Chiquitita, i Que tinguem sort, i per sort al ser peces conegudes per mi, i amb els meus escassos coneixements en llegir partitures, les vaig seguir força be, però quan van venir els homes, ai mare, que diu de cantar Se equivocó la paloma (quina cançó és aquesta? jaja jo no l'havia sentida en ma vida! i a més una paloma puede equivocarse? quina lletra, tremenda, tremenda! És clar que era en sentit figurat però tela!... que siiii que és un poema i tali tal, però no té perquè agradar-me el que hi diu no?). Vaig optar per escoltar primer i veure si m'hi podia afegir, però la veritat, la cantaven tan i tant be que em va saber greu espatllar-ho. Els va quedar estupenda.
Després van cantar Cantares, que aquesta si que la conec, però no en la versió de cant coral, i em va passar el mateix, que ho feien tan be que em va saber greu participar. Hauria pogut entrar en la segona part, ja que allò era més una olla de grills que una altra cosa, perquè o no ho tenien assajat o és una part que els costa, però tot i així, em vaig estimar més quedar-me en la reserva.
I res, sense adonar-me'n van passar les dues hores, entre fulls amunt i avall, que em sentia marejada i tot, entre aquelles veus, els nervis del primer dia, el no tenir partitures pròpies, en veure que es graven les sessions per assajar, i jo pensava, ostres no tinc gravadora! per sort tinc Internet un una bona aptitud en cercar el que vull....
Com que era tard, com qui diu vaig marxar quasi sense acomiadar-me, i amb, perquè no dir-ho, amb una barreja d'inseguretat i vergonya que va fer que en vingués més de gust marxar sense fer soroll, nomes dient, fins la setmana vinent, perquè el que tinc clar, és que, jo hi he anat per quedar-me, ara només cal que ells també m'hi vulguin!
dimarts, 5 d’abril del 2011
El que són les coses
Ja fa molts anys que vaig començar a tenir canes, i em va agafar molta fal·lera de tapar-me-les. Era com fer-me "vella", i no em venia de gust que se'm veiés ni una. En aquell moment duia metxes de dos colors, i generalment no se n'escapava cap.
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
dilluns, 4 d’abril del 2011
3 mesos donant la nota!
Ja han passat els 3 mesos, o 10 sessions, del curs on em vaig apuntar per aprendre a cantar a la dutxa, però be. Aquesta era la descripció del curs, cantar a la dutxa, i en el moment d'inscriure'm se'm va plantejar el dubte perquè si era per cantar en la intimitat, ja ho feia be fins aquell moment, no em calia anar a aprendre, però en la mateix mesura que em plantejava el dubte, em va entrar també curiositat per saber com m'ensenyarien.
Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja
Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico lo be que ens ho vam passar amb la peli Across The Universe.
Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!
Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.
El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.
Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.
També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom. Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.
I les alumnes que vam quedar van ser la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.
Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.
Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.
I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!
Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:
The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha
Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.
Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!
Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!
També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!
I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.
I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!
Bona setmana!
Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja
Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico lo be que ens ho vam passar amb la peli Across The Universe.
Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!
Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.
El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.
Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.
També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom. Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.
I les alumnes que vam quedar van ser la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.
Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.
Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.
I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!
Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:
The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha
Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.
Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!
Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!
També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!
I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.
I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!
Bona setmana!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)