Aquest relat el vaig presentar a un
concurs literari. No vaig guanyar el premi, però en certa forma si que
vaig guanyar, en valentia ja que va ser el que em va fer decidir
escriure més, i crear aquest bloc.
COM M’AGRADA ESQUIAR!
Els meus amics esquien, els meus pares esquien, els meus germans també, fins i tot ma àvia esquiava quan era jove (de fet va ser una de les pioneres de La Molina). De petit m’agradava sentir les seves històries sobre com era anar a esquiar, el tren que arribava fins a les pistes, les primeres baixades, però a mi, a mi no m’agrada esquiar!
Els pares ho van intentar tot, que si escoles d’esquí, que si monitors particulars, que si ara amb l’àvia, que si ara amb el tiet, que si ara unes vacances als Alps, que si ara als Estats Units que diuen que la neu allà és més seca (seca? però si la neu mulla!). Però no, no va amb mi, i no és que se’m doni malament, al contrari, tinc gràcia i estil pel que es veu, però és que cony, que no, que no..., que no m’agrada esquiar!
De vegades és tan difícil de fer-se entendre... El que per a uns és un esport per a d’altres és un patiment terrible. A més ni tan sols m’atrau el fet de la neu ni de la muntanya. A mi el que m’agrada és llegir, escoltar música, passejar per la ciutat, recòrrer llibreries, i sobretot el que més m’agrada és estar-m’hi calentonet al llit pels matins i llevar-me passades les 11 del matí... El passar fred i matinar no va amb mi. Els amics em diuen “el osito”, però no perquè sigui grassonet i carinyós, sinó perquè quan arriba el fred com qui diu, hiverno tots els caps de setmana, em tanco a casa i no em veuen el pèl fins que no arriba la primavera.
Però coses de la vida, i com no podia ser d’una altra manera, he conegut a una noia maquíssima, guapa, intel•ligent, i amb qui comparteixo el gust per la lectura, el veure una obra de teatre, amb qui anar a un concert o gaudir d’un àpat a un bon restaurant. Quina única pega havia de tenir? doncs que ella també esquia! arrrrrrg Casa seva és un museu vivent de records de les estacions d’esquí per on ha passat, que si Crans Montana, que si Tignes, que si Baquèira si fins tot té enganxines de Rasos de Peguera, qui se’n recorda de Rasos de Peguera?
Total que un dia em vaig deixar seduir pels seus encants, be, em vaig deixar entabanar, i vam planejar el nostre primer cap de setmana d’esquí. Em feia il•lusió i tot tornar-me a posar uns esquis, i vaig adonar-me que feia al menys més de 5 anys que no ho feia! El primer pensament va ser: hi entraràs de nou als pantalons, o semblaràs una botifarra? I com et quedarà l’anorac, es veurà passat de moda? I el pitjor de tot, on tens tot el material??? Vaig recordar que m’ho havia comprat tot nou el darrer cop que vaig pujar a la neu, i per tant no faria tanta fila com tenia por. No és que hagi de quedar be amb ella, però un és presumit...
Finalment arriba el cap de setmana. El viatge va ser d’allò més entretingut entre riures, i anècdotes de tota mena que ens vam anar explicant i compartint. Suposo que pels nervis de tornar a esquiar, o per estar amb una dona que poc a poc m’anava entrant molt a dins.
Em vaig despertar moooolt d’hora, i això que jo sóc dormilega! Esmorzem, i agafem el cotxe per anar a les pistes. La Laura em pregunta a l’hora d’agafar el forfait, si ho fem amb o sense assegurança i jo que li contesto “No hem vingut a fer-nos mal oi? Agafa’l sense’n dona!.”
Pel temps que fa que jo no he esquiat, decidim entre els dos que la primera baixada seria tranquil•la, i per una pista verda. Comencem a baixar, i tot i que no vaig caure cap cop, no em sentia còmode, notava que els peus em ballaven dins les botes, i que fins i tot, me’ls sentia un pèl humits. Total que quan estem a peu del remuntador, la Laura que em mira i em diu, oh!!!! se t’han obert les botes com una magrana! I tot seguit se sent una riallada de les de tremola! Ella que no podia parar de riure, i jo que no em creia el que m’havia passat!! les botes es van trencar totes com una nou, és clar que em notava els peus humits, i que el peu em ballava!El que no entenc és com no vaig anar deixant trossos de plàstic per la pista!
Per amortitzar el forfait acabat de comprar, em llogo unes botes i agafem un cadira que ens porta dalt de tot de l'estació. Anem baixant, els dos dúiem ritmes homogenis, i de sobte la pista, que era una vermella ample, es converteix en un tub força estret, amb una paret de neu a la dreta, força pronunciada i amb forma de panxa. Jo que em sento de conya en aquell moment, avanço la Laura força ràpid, però no controlo la velocitat, veig que hi ha un novell, miro de parar, vull girar, i ploooooof, m’estampo contra la paret de neu amb tan mala fortuna que trenco els esquís! Es pot tenir tanta mala sort??? I el pitjor, estàvem dalt de tot de l’estació i havia de baixar a peu al menys fins al primer remuntador. La Laura tampoc s’ho podia creure, i no podia parar de riure, ella ho va veure tot i fins i tot va pensar, caram per fer 5 anys si que és valent ... valent? inconscient diria jo!
Total que xino xano, agafo els esquis que ben bé els hauria pogut deixar allà dalt, però no embrutarem l’estació, i arribo fins al primer cadira. Allà un monitor amb una moto de neu em baixa fins al punt de venda de forfaits, a baix de tot de l’estació. La laura, anava fent per les pistes.
COM M’AGRADA ESQUIAR!
Els meus amics esquien, els meus pares esquien, els meus germans també, fins i tot ma àvia esquiava quan era jove (de fet va ser una de les pioneres de La Molina). De petit m’agradava sentir les seves històries sobre com era anar a esquiar, el tren que arribava fins a les pistes, les primeres baixades, però a mi, a mi no m’agrada esquiar!
Els pares ho van intentar tot, que si escoles d’esquí, que si monitors particulars, que si ara amb l’àvia, que si ara amb el tiet, que si ara unes vacances als Alps, que si ara als Estats Units que diuen que la neu allà és més seca (seca? però si la neu mulla!). Però no, no va amb mi, i no és que se’m doni malament, al contrari, tinc gràcia i estil pel que es veu, però és que cony, que no, que no..., que no m’agrada esquiar!
De vegades és tan difícil de fer-se entendre... El que per a uns és un esport per a d’altres és un patiment terrible. A més ni tan sols m’atrau el fet de la neu ni de la muntanya. A mi el que m’agrada és llegir, escoltar música, passejar per la ciutat, recòrrer llibreries, i sobretot el que més m’agrada és estar-m’hi calentonet al llit pels matins i llevar-me passades les 11 del matí... El passar fred i matinar no va amb mi. Els amics em diuen “el osito”, però no perquè sigui grassonet i carinyós, sinó perquè quan arriba el fred com qui diu, hiverno tots els caps de setmana, em tanco a casa i no em veuen el pèl fins que no arriba la primavera.
Però coses de la vida, i com no podia ser d’una altra manera, he conegut a una noia maquíssima, guapa, intel•ligent, i amb qui comparteixo el gust per la lectura, el veure una obra de teatre, amb qui anar a un concert o gaudir d’un àpat a un bon restaurant. Quina única pega havia de tenir? doncs que ella també esquia! arrrrrrg Casa seva és un museu vivent de records de les estacions d’esquí per on ha passat, que si Crans Montana, que si Tignes, que si Baquèira si fins tot té enganxines de Rasos de Peguera, qui se’n recorda de Rasos de Peguera?
Total que un dia em vaig deixar seduir pels seus encants, be, em vaig deixar entabanar, i vam planejar el nostre primer cap de setmana d’esquí. Em feia il•lusió i tot tornar-me a posar uns esquis, i vaig adonar-me que feia al menys més de 5 anys que no ho feia! El primer pensament va ser: hi entraràs de nou als pantalons, o semblaràs una botifarra? I com et quedarà l’anorac, es veurà passat de moda? I el pitjor de tot, on tens tot el material??? Vaig recordar que m’ho havia comprat tot nou el darrer cop que vaig pujar a la neu, i per tant no faria tanta fila com tenia por. No és que hagi de quedar be amb ella, però un és presumit...
Finalment arriba el cap de setmana. El viatge va ser d’allò més entretingut entre riures, i anècdotes de tota mena que ens vam anar explicant i compartint. Suposo que pels nervis de tornar a esquiar, o per estar amb una dona que poc a poc m’anava entrant molt a dins.
Em vaig despertar moooolt d’hora, i això que jo sóc dormilega! Esmorzem, i agafem el cotxe per anar a les pistes. La Laura em pregunta a l’hora d’agafar el forfait, si ho fem amb o sense assegurança i jo que li contesto “No hem vingut a fer-nos mal oi? Agafa’l sense’n dona!.”
Pel temps que fa que jo no he esquiat, decidim entre els dos que la primera baixada seria tranquil•la, i per una pista verda. Comencem a baixar, i tot i que no vaig caure cap cop, no em sentia còmode, notava que els peus em ballaven dins les botes, i que fins i tot, me’ls sentia un pèl humits. Total que quan estem a peu del remuntador, la Laura que em mira i em diu, oh!!!! se t’han obert les botes com una magrana! I tot seguit se sent una riallada de les de tremola! Ella que no podia parar de riure, i jo que no em creia el que m’havia passat!! les botes es van trencar totes com una nou, és clar que em notava els peus humits, i que el peu em ballava!El que no entenc és com no vaig anar deixant trossos de plàstic per la pista!
Per amortitzar el forfait acabat de comprar, em llogo unes botes i agafem un cadira que ens porta dalt de tot de l'estació. Anem baixant, els dos dúiem ritmes homogenis, i de sobte la pista, que era una vermella ample, es converteix en un tub força estret, amb una paret de neu a la dreta, força pronunciada i amb forma de panxa. Jo que em sento de conya en aquell moment, avanço la Laura força ràpid, però no controlo la velocitat, veig que hi ha un novell, miro de parar, vull girar, i ploooooof, m’estampo contra la paret de neu amb tan mala fortuna que trenco els esquís! Es pot tenir tanta mala sort??? I el pitjor, estàvem dalt de tot de l’estació i havia de baixar a peu al menys fins al primer remuntador. La Laura tampoc s’ho podia creure, i no podia parar de riure, ella ho va veure tot i fins i tot va pensar, caram per fer 5 anys si que és valent ... valent? inconscient diria jo!
Total que xino xano, agafo els esquis que ben bé els hauria pogut deixar allà dalt, però no embrutarem l’estació, i arribo fins al primer cadira. Allà un monitor amb una moto de neu em baixa fins al punt de venda de forfaits, a baix de tot de l’estació. La laura, anava fent per les pistes.
Cagoncony! si és que jo ja sabia que no m’agrada, i que no volia, què estic fent?? Que què estic fent? doncs llogant-me uns esquís .... (em va sortir caret el cap de setmana... sort que VISA és gran).
Un cop equipat de nou, tornem a agafar un cadira. Em feia ràbia tot el que m’estava passant però per altra banda, sentir riure la Laura era molt divertit.
Veiem a la dreta una pista negra de les de bams. Com que jo fa anys que no esquio, i amb la sort que estava tenint, acordem no fer-la. Baixem del cadira, passo jo davant ( encara em pregunto perquè ho vaig fer), i ostres tu, que em sento be de nou. Agafo el trencall de la dreta, i merda! em trobo dalt de la pista de bams. Ens aturem, i la Laura em diu que encara podem tornar enrere fent escaleta, i jo que li dic, va dona, ara que ja estem aquí... la fem no? Seré imbècil, jo no podia creure que li digués allò, si estava cagat, si jo ja veia que alguna em passaria... però ja està fet. Començo a baixar, salto el primer bam i pam! que me la foto. M’ha saltat la fixació! I jo sense casc... quan jo esquiava no era com ara que com qui diu gairebé tothom en porta..... per sort, la caiguda no ha estat massa aparatosa i no m’he fet mal. Acordem amb la Laura que ens esperem a baix així baixem tranquils sense patir l'un per l’altre. Em poso l’esqui de nou, faig 3 girs i pam, pam, rataplám! S’ha tornat a deixar anar la bota, però aquest cop m’he sentit superman, he volat! i la trompada? jo creia que m’obria el cap! a partir d’aquí, la pista va ser com el mar per a mi, ben be semblava que hi nedava! quina vergonya, quin mal, quin pal això d’esquiar! En fi, va ser tot un espectacle, ara de cap per baix, ara de cul, ara volant... perquè em vaig treure un forfait si total estava fent les pistes a peu! A sobre patint per la Laura, quin dia que li estic donant a la pobre, amb el que li agrada a ella esquiar....
45 minuts més tard que ens separéssim, vaig arribar on ella m’esperava, esgotat, esmaperdut i marejat... no podia més. Per sort, la Laura s’ho va prendre amb calma i em va fer costat en un dels pitjors dies de la meva vida.... I jo que vaig dir d’agafar forfait sense assegurança! Si em descuido perdo jo sol la bossa i la vida!
Ara ja ha passat un any d’allò, i sabeu què? no he deixat d’esquiar, m’he comprat un equip nou, i de moment anem fent. El que va ser un dia pèssim, s’ha convertit en l’anècdota més divertida que li agrada explicar a la Laura, sempre amb aquell somriure còmplice, sense posar més pa que formatge, però que bé que s’ho passa explicant-la!
--------------------------------------------
Aquest relat va tenir molt èxit quan el vaig ensenyar, i tothom em va demanar, més, més!
Són les 6’54, sona el
despertador i
el primer que penso és 5 minuts més (que de fe no en son 5, en són 8
perquè
així està programat ...), en fi que em torno a submergir en els meus
somnis,
quan torna a sonar i aquest cop ja m’he d’aixecar. Trec el braç de dins
l’escalfor que em dona el meu nòrdic, apago el despertador, obro els
ulls, miro
al sostre i amb moooolta calma, aconsegueixo asseure’m. Un petit esforç
més i
ja vaig de cap, cap el bany.
Després de passar per
“lourdes “
com deia un tiet, en referència als suposats miracles que fem les dones
amb el
maquillatge, em vesteixo, i surto de casa com sempre, amb el temps just
d’arribar al la feina.
Per sort avui no plou, fa un dia
molt assoleiat.
Tinc la sort d’agafar el metro en
una de les primeres parades de la línia, i això em permet gairebé sempre
poder-me asseure per fer el llarg trajecte que em separa del despatx.
Arriba el convoy, hi
entro, i un
dia més, trio un els llocs més propers al final del vagó, on no hi ha
tant moviment
de gent, i així puc abstraure’m millor en la lectura del llibre que
sempre
m’acompanya. Llibre, llibre? Oh avui me
l’he deixat! He sortit potser massa
despistada de casa. I ara què faig?, tampoc hi ha cap dels diaris
gratuïts que de vegades es deixa la gent, quan se m’acudeix observar la
gent.
No ho faig mai, però avui, com que no tinc altra distracció, miraré amb
qui
comparteixo cada dia el trajecte, i és més podria inventar-me alguna
història
dels que em cridin més l’atenció.
El primer que si que em crida més
l’atenció són les cares llargues que porta la gent al matí, no es veu ni
un sol
somriure per enlloc, no?.... si!, allà hi ha una noia que està llegint
un
llibre dels tipus “totxo” que se la veu somrient, li deu agradar el que
està
llegint, el que des d’on sóc no puc saber el títol del llibre. Ben be
podria
tractar-se d’Els Pilars de la Terra, i m’agrada pensar que està llegint
quan el
protagonista, aconsegueix el seu somni, ser mestre d’obra...
S’obren les portes a una
nova
parada i entren com en una revolada una parella jove, rient, fent-se
bromes,
desenfadats. De sobte s’adonen de la sobrietat que hi ha al vagó, i
baixen el
to, miren de passar desapercebuts, tot i que de tant en tant se sent
alguna
rialleta, i secrets a cau d’orella...
Em crida l’atenció una mare amb el
seu fill. El nen, encara mig adormit i amb aspecte de tenir enganxats
encara
els llençols a la cara, mira esmaperdut per la finestra, com buscant de
retrobar
el son que ha deixat al llit. La mare, se’l mira entendrida, i amb
aquella
mirada que només saben fer les mares, barreja de comprensió i amor.
Tenen la
sort que es queda lliure un seient, i l’ocupen, el nen damunt la mare, i
ara,
ara si que podrà dormir uns minutets més al millor coixí del món....
Tornen a obrir-se les
portes i
entra una noia jove, molt guapa, alta, rossa, i amb molt d’estil, que
tria
posar-se al meu costat. Amb ella m’arriba l’olor de la seva fragància,
floral i
molt bona, fins i tot diria seductora. Va molt elegant i duu una maletí,
segurament per un portàtil. La veritat és que crida molt l’atenció. A la
maleta, lligat i enrotllat porta un diari dels de més tirada a la
ciutat, que
cuidadosament desenrotlla, i el fulleja, sense massa interès, te el cap a
un
altre lloc i se li nota. Potser te una reunió important per a defensar
la
pujada de sou i millores laborals del seu equip després d’haver
aconseguir
pujar els beneficis de la companyia. M’agrada pensar que hi ha dones amb
poder
que miren pels seus treballadors, pel seu equip.
Sona un telèfon, les
mirades
busquen qui és l’amo d’aquell aparell que ens ha mig despertat a tots,
però
ningú respon, ningú despenja... però a hores d’ara, tots ja sabem de qui
és. Un
noi, amb aspecte molt tímid, i vermell com un tomàquet, mira de
desaparèixer
entre la gent, de passar desapercebut i d’empassar-se la vergonya
d’haver
suportat tantes mirades al seu damunt.
A l’altra banda veig un noi que
faria talment parella amb l’executiva que tinc al costat. potser no és
massa
guapo però és molt atractiu, i va vestit també amb molt d’estil, tot i
que una
mica més modern. Porta pantalons blancs, camisa bau cel, i una jaqueta
molt
prima de punt, sota una americana de tweed en color blau. És molt alt, i
em criden l’atenció les seves
mans, amb aquells dits llargs, de pianista diria jo. Està escoltant
música, i
tot i que fer-ho ja implica ser una mica més feliç per les endorfines
que
generem, no se’l veu massa feliç sinó més aviat amoïnat... potser
escolta una cançó
d’amor o de desamor?...Potser plora per una pèrdua amorosa? O
senzillament
empatitza amb la cançó deixant-se portar per la melanconia de la lletra?
El més curiós de tot és
que com que
jo cada dia em submergeixo en la lectura del meu llibre, ni tan sols se
si he
coincidit amb els meus companys de viatge, potser ells si que s’han
fixat en
mi, en la noia que sempre llegeix un llibre, d’es un racó del vagó....
Segueixo buscant a
aquells que em
semblen més interessant quan creuo la mirada amb un noi, que somriu,
se’l veu
tranquil, seré, i fins i tot diria que destil·la felicitat, no em digueu
perquè, però és el que em transmeten aquells ulls de color mel. Potser
s’ha
adonat de la meva estratègia d’avui? potser he estat massa intimidatòria
mirant
i buscant i se m’ha vist el llautó? Sigui com sigui, m’ha pertorbat la
seva
mirada, i sento la necessitat de tornar-lo a mirar per saber què fa, si
llegeix
un llibre si escolta música, o si com jo avui, mira la gent que té al
voltant.
Està llegint un llibre
quan, sent
la meva mirada i aixeca de nou la vista. Em somriu, jo sento que em puja
la
vergonya a la cara i desvio la mirada.
En un moment de desconnexió del
moment, sento pels altaveus que anuncien la meva parada, m’aixeco amb el
pensament de si haurem coincidit més cops, si serà un habitual d’aquesta
hora,
si el tornaré a veure, però tot això no ho puc saber, hauré d’esperar,
un dia
més, i demà, demà possiblement em tornaré a deixar el llibre a casa...
Baixo
del vagó, i no puc evitar de girar-me. Veig que ell em segueix amb la
mirada
també, em pica l’ullet, jo somric i enfilo el camí cap a la sortida,
només amb
un pensant, demà............
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Seguint amb la meva afició patinera,
vaig crear aquest relat, amb motiu del primer cop que feia la Ruta del
Ferro.
Espero que la gaudiu!
RUTA DEL FERRO.
SORTIDA CONJUNTA D’ASSOCIACIONS RSM-APB-PATINAR ZARAGOZA
6’50. Sona el despertador i
penso, no
una mica més, cinc minuts més, quan de sobte, m’adono, que otia! que
avui és la
Ruta del Ferro. Salto del llit i començo a vestir-me i a preparar-ho
tot.
A l’hora en exacta sóc al
punt de trobada,
les taquilles de l’estació de Sants, per treure el bitllet cap a Ripoll,
punt
de destinació i de sortida de la Ruta
del Ferro .
Apareixen ja els primers
patinadors,
amb la mateixa cara de dormits que jo, tot i que la meva sensació és que
encara
estic entre llençols i així ho manifesto, que no em despertin que encara
estic gaudint
dels darrers moments de son, jaja.
Esmorzem una mica, i de
seguida
baixem a les andanes. Hi ha nervis per no perdre el tren i que ens
quedem a
terra.
Hi ha una marea humana de
patinadors,
fins i tot, els més agosarats, surten ha amb el material als peus (
Pablo, no
creo que leas la crónica pero va por ti, jiji).
El viatge en tren, molt
divertit i
agradable, oi Remei? Caram, no sé com ens ho vam fer, però vam passar
d’estar
envoltades pels companys de RSM a que ens invadissin els de l’APB. Jo
encantada, sempre va bé fer noves amistats i coneixences, fins tot
aquelles que
no paren de punxar-te i picar-te tot el camí... (Caram amb aquell
yoguret de noi, no va parar, tu! Ara, es va trobar
amb la forma de la seva sabata, jajaja. Menuda es una!)
Arribem a Ripoll, i
disposem de mitja
horeta per esmorzar o prendre un cafetó. La veritat és que és una missió
impossible trobar una cafeteria en diumenge a un poble tan petit, però
ho
aconseguim! Un cop amb la panxa plena, i allà mateix, com que el temps
apreta,
ens posem els patins i som l’atracció del bar, jaja. I a córrer, que ja
arribem
justos a la sortida!
Quina patxoca que fèiem
pels carrers
de Ripoll 92 patinadors, si, si, tal i com heu
llegit. L’èxit de participació ha estat total, tot i les amenaces de la
calor,
etc, etc. Si és que quan hi ha ganes de passar-ho bé, no hi ha res que
aturi a
la gent!!. Vam prendre el carrer principal, bé, el carrer, la carretera,
i cap
a la Ruta que hi falta gent!!!
Només començar va haver un
petit
accident, que va ser la nota negativa del dia. Una de les patinadores de
l’APB,
en passar per sota d’un pont, no va veure una mànega, va caure i es va
trencar
un dit. Tota una mala passada. Tot i que la van atendre molt bé als
serveis
mèdics d’allà, es veu que aquí a Barcelona li han dit que ha d’anar
enguixada
entre 4-6 setmanes, quina jugada!.
Els primers quilòmetres
passen sense
donar-te ni conte, procuro portar un ritme homogeni, sense alts ni
baixos, però
el calor, i la canícula, fa que de seguida vagi trobant gent aturada
reposant
líquids, sota les poques ombres que hi ha al llarg de la ruta. És
important
fer-ho, ja que una insolació o una deshidratació por sobrevindre en
qualsevol
moment. Jo no em plantejo parar en cap moment, m’hidrato sobre la marxa vull
fer.-ho
“de tirón” como los valientes. Ay madreeeeeee .
El camí és una preciositat,
i fins i
tot ens han posat unes vaquetes per amenitzar-nos la ruta, tot un
detall, ja
que les forces poc a poc van afluixant i qualsevol cosa que et distregui
del
que es patinar, ajuda per anar pujant. El desnivell és mínim, però es va
fent
perceptible, cada metre que passa. les cames s’endureixen però no
penso parar, penso seguir he de seguir!.
De sobte, apareix el
capullet del
tren, el que faltava!. Entre mi que penso “Eramos
pocos y parió la burra”, amb lo tranquil·leta que estava jo, cagant-me
amb la mare que em va parir, i amb
la decisió de fer la fantàstica Ruta, que no hi ha forma que s’acabi,
que ja no
puc més, que a veure quan s’acaba, que no me siento las pien-nas i
aquest
que comença amb les seves brometes. Mira
nen, a tocar el que no sona a qui tu ja saps jajaja, però en el fons
ho
agraeixo, és el que deia, tota distracció és bona, però els consells de
com
patinar, quan ja portes al damunt gairebé 7 km . sota un Lorenzo
que no fa més que
estimar-te, como que no chatín, como que no.... Que si patines de
puntetes, que si espitja amb el talons, que si obre més
la patada... A tu t’obriré el cap com no callis! jajaja
Però ell raja que raja... Per
sort, va entendre que més que ajudar agobiava i va marxar. Home tu, és
que no hi ha respecte!! jajaja.
Ara quina enveja veure com hi ha gent que tira molt més que tu.... ains
vaig
aprenent, però sento que tant poc a poc....
Una cosa graciosa és que
portava una
caixa de porex-pan blanca, tancada amb una cinta vermella, fent una
creu...
Aquesta caixa, era com una nevereta, on guardava el seu dinar, i el dels
seus
amics, però va portar a més d’una confusió ... més endavant us ho
explico.
Segueix que seguiràs, veig
un senyal
que anuncia la casa rural, no m’ho podia
creure, ho estava aconseguint, ja gairebé hi era, els ulls se’m van
humitejar, l’emoció era intensa, les llàgrimes per poc em cauen per les
galtes,
però vaig contenir aquest moment dins
meu, i ho vaig transformar en orgull. Un cop arribo a l’esplanada,
m’adono que
he estat dels 40 primers patinadors en
arribar!!! Sóc la bombaaaaaaaaaaaaa
jajajajaja ueeeeeeeeeeeee. No hi ha qui pari a l’Stepi!! Ara això si,
me’n vaig
anar directa a la font, i com qui diu em vaig dutxar. La sufocació que
duia era
sobirana, la cara no era vermella, semblava una cirera (és el problema
ser
súper fashion i no suar o suar molt poc). Que agraïda és l’aigua de
muntanya,
fresca com una mala cosa, com mil agulletes que es clavessin al meu cap
mmmmm
quin gustet!
Poc a poc van arribant la
resta de
patinadors. Tot un èxit per a tothom, sobretot per aquells que no sabien
si ho
podrien fer. (Va por ti Esther, con todo mi cariño y admiración!! porque
si yo
sufrí...Ole tus huevos!)
Arriba l’hora de dinar,
cadascú treu
el que porta, i aquí hi ha sorpreses. El capullet picón, duia dins la
capseta
blanca, des de truita de patates, passant per llibrets, paté, dauets de
formatge... bé millor no seguir. No em vaig ni acostar per si de cas ni
m’oferia, que tot hagués pogut ser... El Trio calavera de l’Escola, el
boina
blanca, la chica de ojos preciosos y el stupendo moreno, ens sorprenen
amb unes
bossetes transparentes que han comprat a l’estació de sants, on hi ha un
sandvitx, beguda, patates, i fins i tot un actimel, caram que
espavilats!!.
Però la palma se l’enduu la
nostra Estroncia , jaja. Que si olivetes, que si
puntetes
d’espàrrecs, que si rodanxetes de pinya.... i perquè jo vaig marxar a la
piscina, però segur que dins d’aquella motxilla alguna que altra
delicatessen
més hi havia!
Ahhh, us recordeu de la
capseta
blanca de porex-pan? Doncs com que la va tancar amb cinta vermella,
semblava
que fos una farmaciola, jaja . A mig dinar, se li apareix una noia que
li
demana si té pomada per les picades dels mosquits (m’hauria agradat
veure-li la cara, jajajajajajaja). Ell li diu
que no, i la noia li diu, home al menys
ho podries comprovar a la farmaciola, no? jajajajaja Genial!...
Un cop dinats, i amb la
panxa plena,
cap a la piscina!!!! No tots els patinadors hi van anar, però Deu n’hi
dó, la
vam gairebé envair. jaja. I el que deia de l’aigua de la muntanya, aquí
també
s’aplica, conio! que freda que estava!!!! havies d’estar
una bona estona per
aclimatar-te, i poc després ja començaves a tenir fred, però que
reparadora que
era!!!
Vam jugar, vam nedar, vam
riure....El
bon ambient va ser present tot el dia
Uns núvols van fer avançar
l’hora de
tornada, i com que l’home del temps va dir que podien caure ruixats
dispersos no
era plan de jugar-nos-la, havent passat
fins aleshores un dia fantàstic.
La tornada, al estar
ennuvolat va ser
fresqueta, i al ser tot de baixada, senzilla. Es va fer en un tres i no
res.
Fins i tot, tal i com va dir en SAPOman havia moments en que podies
parlar amb
Deu, de tranquils, solitaris i silenciosos que eren els trams. Jo no dic
tant,
sóc de les que penso que en aquests moments, pots enfrontar-te als teus
fantasmes, jaja.
Com que vam anar fent, no
érem
conscients de lo justets que vam arribar a l’estació per agafar el tren,
i per
quin poquet el perdem!! Be, jo per poc entro amb les proteccions i casc
posat,
per culpa del Luís (APB), que em va atabalar i em va fer creure que el
tren ja havia
entrat a l’estació i ja era a l’andana (esta te la devuelvo!). No anava
gaire
desencaminat, perquè només em va donar temps de treure’m les
proteccions, i
poca cosa més, perquè sort que els amics em van recollir el que tenia
per terra,
per pujar al tren, que si no...
El camí de tornada,
divertit, igual
que el d’anada, compartint les restes de menjar que dúiem (be alguns,
perquè
altres no tenien res per compartir, eh Xavi patinador?)...
I així va anar baixant la
gent del tren, fins
arribar al punt cadascú al punt de partida, amb tot un dia al darrere
ple d’experiències,
noves amistats, i aprenentatges damunts dels patins!
Per repetir sens dubte!
Espero que us ho passeu bé
visionant
els vídeos que va fer el nostre company de ruta Guz.(APB)
Els primers relats
Ja fa uns quants anys que vaig començar amb l’afició d’escriure relats curs, explicant en clau d’humor i paròdia les activitats que feia en aquell moment.
Aquí teniu un d’aquells primers curts
RUTA DE DIUMENGE, VISTA, VISCUDA I RODADA PER L’STEPI-ROLLER
El passat diumenge 20 de juny, i després de pensar-m’ho molt (tenint en compte el lorenzo que queia a les 6 de la tarda), vaig enfilar cap a l’Estació del Nord per trobar-me amb la resta d’alumnes/amics que tan agosarats com jo, vam decidir anar a patinar per Barcelona. Un cop vaig arribar, ja hi era gairebé tothom: en Jordi (l’imprescindible), la Mònica, la Remei, en Josep (l’estilós), en Joan (el rapidillo de Cuenca), el Luís (todavía sigues en observación, y creo que ya es para quedarte, jaja...), el Juan (que estrenava patins), la Judith (la dancer-roller), la Gemma, la Carmele, la Núria (con que 10 minutos y pal metro, no? ya te vale!),en Guillem (l’streetboy en patins), la Pilar, un noi que va arribar el darrer i que no li vaig preguntar el nom (ho sento...), i la menda lerenda, cronista per un dia.
Tots equipats amb les proteccions i els patins als peus, comencen aquells moments de tensió, quan de sobte...algú fa l’esperada pregunta “On anem avui??” I totes les mirades es dirigeixen cap el Jordi; el nerviosisme s’acumula, una gota de suor ens cau tot esperant la resposta, i ell, tan fresquet com és diu: “Ah, no se...” Ets genial Jordi! Total, les rutes es decideixen sobre la marxa i en el moment de sortir. Finalment es tria d’anar cap a ciutat vella. Tremola Barcelona!!!!
Els guies, o sigui els que anaven al davant (Jordi i Joan), comencen a tirar cap el Pg. de Sant Joan, i otia! semblava una classe del Carles, jaja, perquè ens van portar de dret cap el tros on hi ha aquelles bombolletes de ciment, per als cotxes!. Primers moments de riure nerviós, els pensaments que em passen pel cap son “per on ho passo... per aquí... no! per allà... i torno per aquí... és clar... es tracta d’agafar “carrerilla”, un peu endavant i ..... Prova superada! Ai mare, i no em quedava res...
A partir d’aquí, en Joan i el Jordi, semblaven ànimes que se les enduia el dimoni! Vinga a córrer, el grup s’allargava i s’escurçava, depenent de si algú de les primeres posicions els deia EP! que perdem a la gent! perquè ells tira, que tira!. I no van triar carrers facilongos, no, al contrari, paviments llambordats, amb forats, amb sorra... Semblava una pista americana! Però el nivell era alt, que pa eso somos los integrantes de la ruta de domingo!
Em penso que Ciutat Vella ens la vam fer pel dret i pel revés. Va arribar un moment que Jo ja no sabia ni on era, només em limitava a seguir i seguir, i mira ja sortirem a algun lloc, jaja, perquè entre anar mirant al terra que no ens trobéssim amb sorpreses, seguir el ritme desenfrenat que marcaven els guies, eliminar els pensaments obscurs que em deien”ai mare que me la fotoooooo”, i aguantar el calor sufocant.... no donava per més. Ara, això si, constantment el Jordi em deia: “molt be Alba., molt be”, no se si perquè la meva cara era un poema i mirava d’animar-me o què...(I això que no vaig anar maquillada, seguint els consells d’una alumna que va cometre l’error una vegada, i quan es va mirar al mirall en tornar a casa... jaja quin panorama! i ningú va ser capaç de dir-li, nena, que se te ha corrío el rimmel!)
Be tornant a la ruta (que jo de vegades sóc dispersa), no se ni com, però vam aparèixer al capdavall de les Rambles. Per quòrum general, es va dir de tirar cap a la Vila Olímpica (he dit general, però jo no em vaig assabentar). Aquí si que va venir el despiporre general. És clar avinguda ample, el calor ja anava de baixa, i al final de tot es veia un xiringuito on comprar aigua, així que vamos que nos vamooooooooooooooooooos!!!
Reposats els líquids perduts (suors, parlo de suorsssss, és que se us ha d’explicar tot eh?), reprenem la marxa en direcció cap a les Torres Mafre. La veritat és que ens hi vam plantar en un tres i no res. I d’allà, que diem: cap el Fòrum?, pos venga, cap el Fòrum. (Be aquí hauria d’explicar allò que per poc m’enduc per davant a un home estupendo que passejava amb la seva parella, però hasta aquí puedo leer, oi Remei?
Abans d’arribar-hi, va haver la primera baixa de la ruta. La Judith ens va deixar després de haber dejao el pavellón muy alto!
Segueix que seguiràs arribem al punt de trobada de les rutes fàcils, a l’alçada de Diagonal mar . I els ànims i les ganes de seguir patinant sense decaure (aquests no els cansa ni una marató!). Així que enfilem la Diagonal en direcció a la Rambla del Poble Nou. Caram, cada cop que hi passo, et dono la raó Sergi, és un dels millors paviments de Barcelona per patinar...
Arribats a la Rambla del Poble Nou, un sector del grup, va decidir anar a prendre un suc (si, són així de sans, jaja, no fumen no veuen i són solters!!!! Quins partidassos!). Les que no van seguir van ser la Núria, la Carmele, la Pilar i la menda lerenda, que tenia deures conjugals. Però m’han arribat informacions de què el tema del suc va anar bé, i que a més.......
Bé, això ja us ho explicaré a la propera crònica, perquè bromes a banda, cansar a l’Stepi, tampoc és moco de pavo!
A reveure!
ps) Els sobrenoms estan dedicats amb tot el meu carinyo i sense segones lectures. Sabeu que l’Stepi és transparent....
-----------------------
Yo También entré a comprar una lata de Atún, y salí cargada como un burro
Yo creo que en el pasado fui un burro, pero no un burro cualquiera no, un burro de los de carga, y me ha quedado esa reminiscencia del pasado, sinó como se entiende que casi cada vez que entro al súper pensando: " no, si solo compraré una latita de atún, es lo único que necesito para la cena, el resto ya lo tengo todo en casa", salgo como si mi única misión en esta vida fuera llenar la nevera de una sola vez! Y si solo fuera la nevera..
Al menos en mi caso, es imposible no ir por el super haciendo pasillos, o sea recorrerlos todos, no una, si no a veces hasta 32 veces, que llega un momento que ya no sabes si estás comprando o haciendo el tour de Francia, y vas pensando ah mira, esto está de oferta, oh eso también me hace falta, y poco a poco... que vamos, que parece que estemos en guerra y tengas que llevarte todo lo que está a tu vista!
Además, como solo ibas a por lo que ibas, ni carro has cogido y llega un momento que tus brazos ya no cogen para llevar lo que poco a poco has ido recogiendo de casi todas las estanterias..
Para acabar esta agonia, y como estamos en crisis, no vas a cualquier super, no, sino que vas al Dia, que como tienen los cuponcitos de descuento, como es más baratito... y ... arggg que hay que pagar las bolsas...! Y claro, tu no tienes el piso casi empapelado de bolsas de plástico como para pagar una, que si vas al Dia para ahorrarte unos centimillos y te los gastas en las bolsas no te arrienda la garancia. Te pones como una posesa a buscar en el bolso, con una cola que espera y te mira mal porque estás tardando demasiado y te das cuenta de que como solo ibas a por la latita de atún (que por cierto te has olvidado), pues que no tienes ninguna bolsa para la compra. Entonces para justificarte piensas, va no es tanto, para eso tienes brazos y además si estás aquí al ladito. Si, al ladito, 4 calles de las del ensanche!
Al final, no sabes ni como, llegas delante de la puerta de casa, y ahora, ahora empieza la verdadera carrera de obstáculos,,, El primer impedimento es abrir el portal de casa con las llaves, a ver quien es el guapo que saca las llaves del bolso, que si de normal tienes que rellenar una instancia y el formulario 252, ahora que vas cargada como un burro, y sin una mano libre... Finalmente, haciendo mil malabarismos, consigues abrir el portal, y seguidamente te encuentras con la segunda prueba, abrir el ascensor sin que te caigan la docena de huevos que has comprado (porque total no viene de 6 huevos y así duran más...) pa huevos los míos!
Abrir la puerta del ascensor desde dentro es pan comido... pero queda la tercera y última y es abrir la puerta de tu casa. Si has llegado hasta aquí, ahora tienes que conseguirlo, cuando de repente, se abre la puerta, porque tu marido ya está en casa y hacía rato que oía como alguien hurgaba en la cerradura. Te mira intentando razonar porqué llegas con toda la compra en las manos que ni siquiera se te ve la cara y que es lo primero que te dice?? "Mujer, podias haver avisado si ibas al super que te hubiera acompañado..." Pa matarlo, pa matarlo!
