Mai se m’han donat be les manualitats, per més que sempre m’ha agradat fer-ne, però no sóc hàbil amb les mans, si més no per a fer les coses amb la idea que jo tenia al cap. Potser aquest era un dels problemes que al meu cap eren peces, idees o dibuixos extremadament elaborades per la meva capacitat.
El problema també pot estar en l’etiqueta que em van posar diversos professors d’EGB, que segurament m’han marcat per la resta de la vida, sobretot pel que fa a la creació d’objectes manuals. Els adjectius de “bruta”i “barroera”, eren un quasi constant en els comentaris de les feines que lliurava, tant pel que fa a manualitats, com als deures de classe (títols torts o amb colors poc afortunats que feien impossible la seva lectura, marges sense delimitar, mala lletra....). Els professors que em van tocar a la primària, de pedagogia emocional anaven molt mancats, i mésnys que ajudar.me van crear un perfil de mi molt concret, i jo he lluitat per adaptar-m’hi a la perfecció.
Ara us explicaré una anècdota que ve al cas, que em va passar quan tenia uns 9-10 anys, i que recordo com si fós ahir.
A classe de manualitats havíem de fer una caixeta amb escuradents. La caixeta havia de tenir forma pentagonal, i els escuradents s’havien d’enganxar amb cola blanca.(qui no ha fet aqueta caixeta al cole??) En principi no és quelcom difícil, però caram a mi em costava molt i vaig pensar que posant més cola la cosa aniria millor. Vaig acabar la caixa i què voleu que us digui, jo n’estava ufanosa, per mi era una caixa. Que no tenia massa forma de pentàgon, segurament, però havia aconseguit que fins i tot la tapa hi encaixés!.
Doncs be, m’acosto tota orgullosa cap a la taula de la mestra per ensenyar la meva obra, ella que aixeca el cap, el rictus que li canvi a de cop, em mira i em diu “Alba! això és un xurro!” jajajaja . Ara miro enrere i veig una situació graciosa, i em fa riure, però en aquell moment em vaig sentir fatal, avergonyida, davant de tothom aquells crits. Amb lo contenta que estava jo de la caixa. Però si ho analitzem el mestre no tenia cap dret a tirar-me per terre la meva obra, per lletja que m’hagués quedat.
Podria assegurar que aquells adjectius han marcat la meva trajectòria pel que fa als treballs manuals, perquè per més que miro que em quedin be les coses, acaben la gran majoria sent això, un xurro. Molt be professora, ho va aconseguir (que curiós que quasi no recordo cap nom dels profes de primària....)
Però ara ja sóc gran, i sóc una persona a més que pot veure i analitzar les etiquetes que em van anar posant de petita, i mirar d’eliminar-les de la meva vida, per començar de nou. I en això estic, per això em vaig apuntar al curs de cosir.
No és que no en sàpiga de cosir, però si que la meva actitud al respecte és de fer coses barroeres, amb presses i mal fetes, quan per coneixements em podrien queda molt millor. Vaig aprendre amb ma mare, i no va ser gens fàcil, però no oblidem la meva tendència...
Al curs m’he adonat de la quantitat de coneixements que tinc, i de la manca de confiança en mi mateixa també, fomentada per anys de creure que amb les mans no sóc capaç de fer res polit, bonic i ben acabat.
Després de fer uns quants retocs a mànigues de camisa i americana (d’algunes peces no n’estic massa orgullosa), doncs això després d’aquests retocs i veient que les fundes dels seients del menjador de la caravana no “lluïen”, vaig decidir fer unes noves fundes per posar-hi al damunt. Per damunt de les meves possibilitats? Potser, però com que tinc l’ajuda de la professora...
Li ensenyo a la professora el model de la funda, i el primer que em diu és que he de medir totes les peces i fer un croquis. Ai mare, que he de dibuixar? jaja però si jo no en se! Be, finalment, faig un dibuix “barruer” (ja veieu que l’etiqueta em persegueix....) i amb les mides de cada peça. Aleshores em diu, ara poses la roba damunt la taula, i amb les mides que tens, marques cada peça per després retallar. Aquí ja vaig aclaparar-me moltíssim, jo ho volia fer en un pim pam, i aquella profe no m’ho permetia, tant dibuix, tan marcar la roba... Total que vaig marcar així més o menys, vaig tallar la roba, i vaig començar a unir peces. Com que jo no m’hi fixava massa en el que estava fent, un cop juntes totes les peces ja es veia que allò no anava fi. Però jo pensava, va, quan posis la cremallera, tot encaixarà, ja veuràs.
Em va costar posar la cremallera, que si es munta tancada i es cus oberta, però vaig aconseguir amb les agulles que quedés agafada, i la vaig envastar. Mira, feia patxoca la funda! Vaig encabir la funda original dins, i ostres hi cap tu... Diumenge ho provarem in situ a la caravana. (i per dins jo em deia, veus? tant mesurar, tant mesurarr i quasi a ull ja ho tens).
Doncs res, diumenge, agafo el coixí d’escuma, li poso la funda (que de justa sembla més un condó que una altra cosa), començo a tancar la cremallera i rassssssssssss! Ostres, de quina forma ho has envastat això que es trenca tot? Be, seguiré una mica més a veure si se li pot veure l’efecte tancat. Miro d’estirar una mica més, i torna a fer rasssssssssss! Amb aquesta segona estirada, la cremallera ja només s’agafava per una banda a la roba. La meva cara era com la d’aquella nena petita, que tota ufana li ensenya la caixeta a la mestra. No podia entendre què passava, quan aleshores... vaig caure, Merda amb les mides! Segur que ho he tallat tort....
Així que a casa m’hi torno a enfrontar a la maleïda funda, tot pensant que havia de ser feineta de 3 o 4 dies i ja porto 3 setmanes entre una cosa i l’altra. Quan de sobte, sóc conscient de l’etiqueta “barroera” i em dic amb tot el carinyo de que vaig ser capaç d’expressar-me: Saps què farem ara? ho descosirem tot, posarem la roba al terra que és on no hi haurà cap arruga que ens molesti, i ho medirem bem medit, per veure on és el problema i si cal roba a algun lloc la hi posarem per a que quedi be. I sense enfadar-me, sense ràbia amb ànim d’aprendre a fer-ho be, vaig estendre la roba, i vaig començar a fer marques amb el guix de roba, contenta per haver estat compassiva amb mi mateixa, i no castigar-me pels errors comesos.
Finalment havia tallat torta la roba i per això no podia tancar-se la cremallera, i aquí teniu la funda a punt de passar-la a la màquina.
Amb calma, carinyo i amor cap a mi, ahir vaig ser capaç de treure’m l’etiqueta de barroera, i de ser capaç, aquest cop si, d’acabar una feina de la que si que puc estar orgullosa, tant per lo ben acabada que està, com per no haver llençat la tovallola, i seguir treballant malament.
No posem etiquetes, que costen molt de treure
http://www.tibidaboediciones.com/product/psico05.html
