S'acava l'any

Un cop més, l'any s'acava, i és el moment en què molts aprofiten per a fer balanç del que ha estat, del que hauria pogut estar i del que estaria si....

Jo sóc de les que m'agrada més mirar les coses com són, com estic, com em sento, i quins projectes tinc per al nou, més que mirar enrere i gastar energies en quelcom que ja no ho puc canviar. Si que penso "això pots millorar-ho", però des del moment present en què estic, no des de la melanconia, i molt menys des de la culpa... Ara necessàriament tampoc ho faig avui, no em cal.

El 2010 s'acava i he de dir que la xifra m'agradava, perquè m'agraden les xifres parells, de fet  em fa la sensació que l'energia que porten és positiva, en canvi, amb el 2011 no estic igual,  però com que és un any per encetar igual que ho va ser el 2010... potser ve carregat de coses bones tot i ser senàs. Caldrà esperar i deixar passar els dies, les setmanes i els mesos.

Si parlem de la nit d'avui, és una nit extranya. Abans m'encantava sortir, ballar i passar-ho en gran, però cada cop més, fujo d'aquestes festes i em ve més de gust el caliu familiar, amb el meu fill, parella, nebots i nebodes, germans, pares...

El que si que m'encantaria és viatjar i passar el cap d'any fora, però tinc un problema,  a casa dels pares no venen ni el Tió, ni el Pare Noel, ni els Reis. Allà qui porta els regals és "l'añito nuevo" (ma mare que és canària així ho va batejar i per més que tots parlem català mai hem traduït aquest nom.).  Ens van fer creure que l'any nou arribava amb regals nous i que s'enduia els vells (que be que s'ho van muntar els pares per a fer renovació de joguines!). I és per això que cada dia primer d'any he d'estar a casa dels pares. Ja hi haurà temps de viatjar, però ara no puc renunciar a passar el primer dia de l'any amb ells.

Ara rai, que com que no surto de festa... però quan era més jove i sortía, això d'estar pel matí al menjador de casa com molt tard a les 12 del migdia per obrir regals, era tot un suplici! I mira, com que jo mai he abusat de l'alcohol,  però als germans que els donava per agafar una bona turca per cap d'any, ho passaven fatal, les seves cares a taula eren un poema, i fins i tot, s'olorava en l'ambient l'agressivitat de no poder dormir i descansar el que el cos demanava. A mi em compensava el no dormir, perquè els Nadals sempre m'han fet molta ilusió, però no tots els de casa pensen igual.

Avui dia amb els nens de la família, tinc la sensació que gairebé esperen més l'añito nuevo que els regals de les seves pròpies cases, possiblement per la disbauxa de paquets, dels colors del paper de regal, i de gent amunt i avall mirant quines etiquetes es corresponen amb els regals que et toquen. Quan comencem a obrir, tot son ohhhhhhh ahhhhhhhhhh, i fa que sigui més divertit rebre regals, perquè és en comunitat.

Enfi, que cada casa te les seves tradicions, i jo, ja he embolicat tots els regals que portaré per l'añito nuevo. Els nens es queden a dormir a casa dels avis, perquè quan ells es llevin, segueixi la ilusió dels nadals, i del nou Any. Els grans, patirem un anys més, llevar-nos relativament d'hora per anar a buscar els regals.

Feliç 2011

Cada any passa igual....

Arriben els Nadals, i com cada any sembla que el mon s'acabi...

A la feina, si no ho tens tot tramitat, enllestit i tancat sembla com si l'any següent ja no existirà, com si haguéssim fet tard per a una cita eterna, que tenim cada any i que cada any també ens agafa com de sorpresa: com que Nadal és ja la setmana vinent? Si jo encara no m'he recuperat de l'estiu! sents per aquí i per allà, i és que el temps, passa, i curiosament, del gener a l'estiu, és com costa amunt, els mesos costen de superar i arribar a l'estiu és com una marató, que dius 40 km,. no són res, però que no s'arriba mai a la meta. Ara, un cop passat l'estiu, no se si és pel calendari de festes, o perquè les escoles comencen al setembre, no ens adonem i se'ns acaba l'any, com qui diu sense avisar, ves quina cosa.

En l'Àmbit familiar i personal, s'acaba el mon perquè has de comprar un munt de coses en temps rècord. Si que et pots organitzar i jo ho he fet molts cops en què al novembre ja ho tenia tot comprat, però aleshores arriben les botigues totes engalanades, els carrers il·luminats, i s'ha de ser un sant per a no caure en les temptacions nadalenques, i finalment, al menys jo, acabo comprant per partida doble. Després et trobes que els regals no hi caben al menjador de tants que n'has comprat i la parella et diu, ostres aquest any ens hem passat, i tu que penses si tu sabessis que porto 3 mesos de voràgine nadalenca...jaja

Per a les que hem de preparar àpats nadalencs, el patiment no s'acaba, perquè el que si que s'acaben, sembla ser, són els galls d'indi, els pollastres, les prunes i fins i tot els galets! si no t'afanyes i compres amb temps (això em fa pensar que pel que fa al meu, no hi tinc res!). El moneder el tens en forma de tanta gimnàstica obre tanca , i tot ja és un suma i segueix, i compres i compres menjar com si haguessis d'alimentar a la família reial sencera... Per sort, a casa meva, ja fa anys que vam eliminar el primer plat, fem un gran aperitiu amb tapes calentes i fredes: "una de bravas"! i apa, unes bravetes, " una de calamars" i apa una de calamars, que la meva cuina sembla la barra de La Estafeta!. Total que això, fem l'aperitiu i directes al segon. Va haver uns anys, en que estàvem tots tan tocats de l'estómac (a casa és punt feble familiar), que mon pare, a l'acabar el segon plat, posava uns sobres d'almax al mig de la taula per a que ens servíssim a discreció jajaja. I no us penseu que m'estalvio de fer el caldo, no, que això toca a la nit... perquè com que no mengem primer plat, ens queda una cosa dins, com una mancança, que fa que a la nit, volem el caldo i  la carn d'olla...

Enfi, que estem a tocar, que el Nadal ja és aquí, i jo com que sóc de les que el gaudeix, i no el pateix... l'espero amb il·lusió.

El retrobament amb  la visa, els saldos bancaris i les desfetes nadalenques en qüestions calòriques, ho deixarem per al gener, que per això, ja serà un altre any!
 

BON NADAL A TOTHOM, I SI NO ENS TORNEM A VEURE, FELIÇ 2011! 

Molta feina, poc temps per fer-la!

Quan em vaig plantejar la possiblitat de tenir un bloc, i més tard ho vaig materialitzar, tenia clar que no ho feia amb el propòsit de  tenir actualitzats cada dia els continguts. Les imposicions al principi són petites càrregues a les quals no hi fem cas, però que a la llarga ens acaben pesant i per això la meva idea era, anar fent. Però caram, m'adono que en el fons m'agradaria disposar de més temps per a dedicar-li no al bloc en si, sino a mi mateixa, ja que m'agrada escriure, però el temps és el que és i el que tinc.

Potser el proper curs que comenci sigui un d'organització del temps ;)...

Bon divendres!

Quin pal!

Poques coses fan més pal que llevar-te amb la sensació i pensament que és divendres, i només estàs a dijous! arggggggg.

I això és el que m'ha passat avui!

Be, bon dijous ... que no divendres ;)

Deixar créixer al Nil

Aquests són els nous deures que m'ha posat la terapeuta, i què difícils són...

Tot va venir arran de la conversa que vam tenir amb el Nil a partir de la pregunta: "Mama, els reis són els pares?" Jo volia morir-me! Li vaig contestar el mateix de l'any passat, i aquí és on es veu que és a mi a qui li fa mal, és a mi a qui li sap greu que creixi i es faci gran... La meva resposta va ser. vols que deixi de ser màgic, o vols la veritat?

El Nil volía i demanava la veritat i se la vaig dir ... i es va disgustar, i jo em vaig sentir malament... tot i que vaig ser capaç de reconduïr la situació i a cada pregunta que es va succeïr li vaig posar un tò divertit, i vam acabar rient, tot i que ell se sentia molt enganyat, de fet en un moment ho va dir, que l'havíem enganyat tots aquells anys... I jo vaig haver de dir-li que si, amb el cor, petit, petit... Són d'aquelles situacions difícils d'entendre si no s'és pare o mare... Però també són situacions úniques que t'uneixen molt més a aquella personeta que és el teu fill, aquell nen, aquella petitesa que ara et diuen que ha de créixer, i que no el deixo, cachins!

Enfi, que per canviar la conducta l'hem de passar de l'inconcient, al conscient, són els deures que tinc, així que, com dic jo... seguim creixent i aquest cops els dos!

Murphy diu...

Divendres vinent estaré de Rodríguez a Barcelona, i Murphy em diu que per més que comenci a telefonar ja des d'avui a les amigues, totes tindren ja plans als quals no m'hi podré afegir...De fet amb la primera que he contactat així ha sigut....

Tindrà sempre raó el maleït Murphy?

Per sort a mi el plan B de quedar-me a casa veient una peli, o fent coses meves ja m'està be que si no...

Bon dilluns!

Ja no tinc l'Astra

Va ser una decisió de dit i fet. Un dia vaig pensar que era absurd mantenir un cotxe que, a banda que ja començava a ser vellet, gastava més benzina de la que podia pagar, i no perquè no funcionés be, sinó perquè la mecànica d'un cotxe de fa 12 anys no és la d'un cotxe d'avui dia, i d'això t'adones quan en llogues un. Com que en les darreres escapades que hem fet n'hem llogat, caram, la proporció de consum era brutal, comparada amb el que gastava el meu Astra.

Així que el vam valorar, vam penjar l'anunci, i l'allau de trucades de gent interessada ha estat terrible, el telèfon no ha deixat de sonar com qui diu en aquestes dues setmanes que ha estat l'anunci vigent. M'ha telefonat gent de tota mena, d'aquí i d'allà, però jo tenia una cosa clara , que tot i les petites coses que ja no li funcionaven, el preu no es toca, era desmerèixer-lo baixar el preu, un preu que per mi ja era un regal. Jo patia per si finalment se'l quedava algú que només el volia per fer negoci, per portar-lo a un país del tercer món, perquè a aquest cotxe me l'he estimat molt, però no ha estat així, les coincidències de la vida han fet que me'l compri una persona d'aquí que a sobre viu a una localitat on els meus pares tenen una caseta d'estiueig, així que si volgués, li podria fins i tot seguir la pista...

Ahir, li vaig dedicar uns minuts. El vaig buidar amb les 4 coses que quedaven, que al ser familiar, donava per portar moltes coses d'aquelles de per si de cas. De fet va haver una època en què els meus patins, els del Nil i les nostres proteccions hi vivien al maleter, no fós cas que es donés una situació patinable i no tinguéssim els patins a mà! A banda de les raquetes de bàdminton, esport familiar on els hagi, perquè.. sempre hi ha un moment a les excursions, al càmping o on sigui, per fer una partideta, si és a dobles millor... total que duia 6 raquetes jaja, amb les palometes. I una manta, i carregadors per a no se quants aparells electrònics, bosses del carrefour de les ecològiques, perquè com ara ja no te'n donen de bosses de plàstic..., i unes pinces per si la bateria falla, i una pilota de tenis, i uns guants d'esquiar per l'hivern quan has de posar cadenes, i.... si, hi portava de tot!

Doncs això, que el vaig buidar, amb cura, poc a poc, recordant algun dels moments més importants, com el dia que vaig tornar a casa amb el Nil el dia que va néixer, de fet, va ser com qui diu el més important. Els altres records van ser moments, vivències, viatges... I li vaig donar les gràcies per haver estat tan bon cotxe i haver-nos cuidat tan i tan be, no haver donat problemes, sobretot en moments en què hauria estat fatal, i em vaig emocionar. Vaig desitjar que els nous amos el tractessin tan be com hem fet nosaltres, que fins i tot la tapisseria encara llueix com nova. 

El Nil també es va acomiadar, una mica, jo li vaig dir que ho fés tot i que ell no entenia massa perquè.

I avui, avui se l'han endut, he vist com marxava, amb pas insegur, amb noves mans, però  il·lusionades, amb por de no fer-li mal, de no espatllar-lo i he pensat, que he triat be el comprador.  M'ha fet la mateixa sensació que amb els mercats d'intercanvi on tu hi portes les coses que ja no et fan servei i se les enduu algú emocionat perquè és el que havia estat buscant i no trobava.

Enfi que tot i que em sap greu per una banda per l'altra tinc moltes ganes de tenir un cotxe meu, i només meu, com aquell Corsa que em vaig comprar quan vaig començar a treballar a la Gene, un cotxe triat, decidit i pagat integrament per mi, al meu nom, al meu gust. El meu capritxet, un cotxe petitet, petitet, adaptat al que és ara la meva família, una família de 3 membres. I tot i que pugui  emblar que no, per mi, pagar-me jo sola el cotxe, és tot un èxit, vol dir que me'n surto, que tiro endavant i que prenc decicions per mi mateixa!

També em fa gràcia això de jo tenir el meu, i el Ramon el seu. Que ens cal un cotxe gran? Doncs agafem el seu, un gran familiar, que no?, doncs agafem l'Igor, com ja li diem al meu, perquè tot i que encara que no el tenim, ja forma part de la família!

M'agraden els dilluns

Digueu-me rara, potser si,  però per a mi els dilluns són un dels millors dies de la setmana, entre d'altres coses perquè t'obren la possibilitat a noves coses, noves experiències, noves situacions, ... i com no, a un nou divendres i nou cap de setmana!

Bon dilluns a tothom!

De peatges, retencions i altres preses de pèl

La veritat és que si un ha tingut la sort de poder voltar una mica pel país, ràpid s'adona de les grans diferències en infraestructures del país veí. Jo tinc la sensació que els més castigats en peatges sóm tant els catalans com els bascs, ara és la meva sensació i puc estar del tot equivocada, però se'm va quedar la mateixa cara d'imbècil quan vaig anar al País Basc i vaig haver de pagar un fotimer en peatges, que ahir tornant de Jérica (Castelló)... que en total per fer uns 350 km, es paguen al voltant de 30 euros... una gran presa de pèl.

En canvi, la vegada que vaig estar per Andalusia, caram tu, quines autovies que té aquella gent, que sincerament fan enveja, de lo noves, cuidades i de franc que són. No diguem menys quan vas al centre, que només es paguen les radials al voltant de la capi, la resta de franc també.
En definitiva que o aquí o sóm idiotes, o algú s'està fent molt ric a costa nostra, o no ho entenc... Perquè amortitzades les nostres carreteres  ho estan de fa anys, i ben poques millores que fan, que ni els guardarraíls matamoteros han tret!

Ah, i tingues sort de no trobar retencions i que no et passo d'haver de pagar, i no poder ni avançar un metre  un cop passada la barrera del peatge Això si, a pagar tothom...

En fi, que m'empipa que gràcies als meus diners, els de fora visquin de puta mare, i a nosaltres ens sangrin, per recuperar part del que s’emporten...

He dit!

Bon dilluns!

Reinventar-se

M'estic llegint el llibre "Reinventarse, tu segunda oportunidad" del Dr. Mario Alonso. És un llibre molt interessant sobre el coneixement d'un mateix, i sobre de quina forma, sense adonar-nos podem arribar a canviar les nostres estructures físiques. Si, sembla increïble, però és cert. També et dona algunes bases de com canviar la nostra forma de ser. Si una cosa de tu no t'agrada, canvia-la, no l'acceptis. No val el "jo sóc com sóc i a qui no li agradi...". En tot cas jo afegiria, i al que no li agradi, que m'ho comenti, i en parlem, potser té raó en què puc ser millor persona..."

Posaria molts passatges del llibre, però he triat un que he llegit avui i que m'ha agradat molt. 

"Quan reaccionis d'una forma que no t'agradi, no et jutgis ni et critiquis durament, perquè això no et portarà a canviar. Exercita la compassió cap a tu mateix. Sigues ferm, però no diguis dur. No facis llenya de l'arbre caigut. Assenyalar-te amb un dit acusador no t'ajudarà a ser millor persona. Substitueix la vergonya i la culpa per l'exercici de la responsabilitat"

Bon dimarts per a tothom!

Per als que us agraden els postres...

He publicat una nova recepta a la pestanya corresponent.

Es trcta d'un dels meus "imprescindibles", quan es tracta de quedar be. Tothom que l'ha tastat se n'ha llepat els dits. Èxit més que garantit.

Si el feu, digeu-me com ha anat!

Ah i passeu-vos també per la pestanya de relats curts, que n'he afegit un altre!

Celebrem l'aniversari del Nil

M'encanten les celebracions familiars, i més com les de la meva família que més que catalans semblem italians, serà perquè sóm mediterranis i ens acabem semblant tots. I nosaltres com que sóm colla, que els pares van tenir la idea de fer 4 fills, i si comencem a sumar parelles, i fills, sóm una carretada. De fet convidar-nos a casa d'algú fa que ja l'omplim nosaltres, és més de vegades han hagut de marxar els amfitrions per fer-nos lloc a nosaltres, que si que si, que presentar-nos 16 persones de cop, fan bulto.

Total que demà celebro l'aniversari del meu fill En Nil, que aquest Agost ha fet 10 anys. Per sort, a casa tinc terrassa i tot i que és un enrenou, al menys hi cabem els 16 membres, més els dos tiets que també he convidat. Ja ho deia jo, una carretada de gent.

A la família tenim el costum de fer un berenar sopar, sopar més que res perquè quan arribem a casa d'algú no marxem fins com qui diu ens fan fora, i generalment és quan ja ens han donat de sopar. Això és com quan el dia de Nadal anem a ca la Iaia, be ara ja no és ca la iaia, perquè ella ja fa uns anys que s'ha mort, però per nosaltres sempre ho serà. Ara hi viu el fill petit (de 14 que en va tenir, si, ve de família això de tenir molts fills, potser per això jo em vaig plantar en 1, per col.laborar en què el planeta no creixi massa per culpa dels Gayete). Doncs això, que hi anem pels volts de les 7 de la tarda, i no marxem fins que no ens donen al menys una tassa de caldo, un tros de pilota i si pot ser una mica de rostit, hi ha hagut anys que hem marxat a les 2 o les 3 de la matinada, perquè no ens treien res!

Tornant al tema dels aniversaris, com que ens va el masoquisme, permetem que la celebració comenci ja al matí, per allò que els cosinets tinguin temps de jugar, però en definitiva és per a que hagin més mans per a preparar els entrepans, i la festa en general.

Una altra cosa que fem és dur-nos les cadires de casa, al menys la meitat, així ens assegurem un lloc per asseure, a excepció de ca la iaia, que allà no les duem perquè el dia de Nadal fa fila anar pel carrer amb una cadira sota el braç i mudat com un arbre de nadal. Total que allà hi ha baralles campals per aconseguir un lloc al sofà, i un cop t'hi seus ja no t'aixeques i el problema està quan has d'anar al lavabo, que per més que aguantis finalment hi has d'anar... Les fotos són molt divertides perquè a un sofà on hi cabem 4, l'omplim 10... tots apretadets, apretadets.

Un altre tema és comprar-ho tot, que d'una atacada és impossible, i t'has d'organitzar la setmana, dilluns els embotits, dimarts les begudes, dimecres els aperitius... I el darrer dia encara queden coses per comprar, de fet demà espero trobar espelmes... i si no hi posarem "mistos" (que jo sóc de la generació que diu mistos enlloc de llumins). Quan ja ho tens tot a casa, trobes bosses amb menjar per tot arreu, i si obres un armari, be, millor no fer-ho fins al darrer moment, perquè és com viure en primera persona un allau de patates, ganxitos i 3D a la teva cara.

I lo ràpid que s'ho cruspeixen tot? Que en 10 minuts la festa s'ha acabat! Si sembla que en la vida hagin menjat un entrepà de pernil ni olives farcides d'anxova! Hi ha qui no es mou de davant de la taula, allà vigilant de tastar-ho tot, jo em penso que no dinen, i així com la dels pobres, a rebentar abans que en sobri.

I no us penseu que quan arribi el pastís ja estan desganats no, es deixen un reconet. Ara, jo he de dir que els ho agraeixo, perquè això d'estar la resta de la setmana menjant "restos" de la festa, tampoc és que em vingui massa de gust. De fet, quan fem celebracions de dinar o sopar, com que és difícil calcular el que et menjarà tanta gent, sempre en sobre, i jo preparo tuppers, i a la sortida, petó i tupper, petó i tupper. Si no ha agradat el menjar, arribes a trobar tuppers a llocs insospitats...

Enfi, ara només cal que demà no plogui, que si hem d'estar tots dins de casa, un pis de menys de 60 m2, hi haurà que hauran de menjar al WC

Bona diada!

El preu de pagar per les coses dos cops... de vegades no és tan alt!

Fa aproximadament 5 anys em vaig comprar una màquina de cosir, normalilla, ni lo más del moment ni una merdeta.

Potser pel moment econòmic pel que estava passant no era el millor moment, però com li passa a molta gent, i a mi en aquells moments potser més que mai, quan se'm posava una cosa al cap, ni reflexió ni res, endevant i ja ens hem sortirem, i si me'n vaig sortir... tot i que avui dia m'agrada més pensar-m'ho dos cops, no em fa patir tant.

El millor és que amb el preu venien incloses 4 classes de 2 hores cadascuna per aprendre no només el funcionament de la màquina, sino que la venedora, modista experta, amb una paciència de santa, també ensenyava nocions bàsiques de cosir.

Jo m'acavava de separar i això feia que no disposés de com qui diu ni un segon per a mi., les meves aficions, hobbys o interessos. Amb penes vaig poder assistir a una classe sencera jo sola, i a la següent vaig anar amb el Nil, que tot i que es va portar molt be (de fet sempre ha estat un nen que l'he pogut portar a tot arreu que mai m'ha fet cap espectacle), doncs això, tot i que es va portar genial, jo no vaig poder aprofitar aquella classe, ni les següents ja que ni hi vaig poder anar.

Tot això a què ve? Doncs que fa cosa d'uns 15 dies, i arran de voler començar a remodelar l'estètica de casa, vaig pensar que seria una bona idea canviar el foulard del sofà i comprar unes fundes noves per als coixins, però caram, tu, per al foulard em demanaven mínim 120 euros! i per cadascuna de les fundes 15, d'una roba senzillota i que tampoc em matava massa.

Total que em vaig dir, a veure, tens una màquina de cosir de puta mare, que només la treus quan has de fer vores per als pantalons, perquè no comencem a donar-li una mica més de vida? I dit i fet. Vaig comprar la roba per al foulard i per als coixins, en total 42 euros. Vaig telefonar a ma germana bessona per a que em donés un cop de mà per a les fundes, i voilà! Tot apañat en només 2 dies, i per un terç del que vaig mirar, ja confeccionat.

A partir d'aquí vaig pensar, perquè no telefones a la botiga on et vas comrpar la màquina i preguntes si les classes es poden pagar a banda i les tornes a fer?, be tornes, fas el curs per treure-li partit a la màquina.

I això he fet. Penso que estic pagant un altre cop per un curs que no vaig poder aprofitar en el seu moment, però per altra banda, aquest si que és el moment idoni de reaprendre a cosir, una habilitat que per motius que ara no vénen al cas, sempre he rebutjat.

He pagat dos cops per al mateix, però amb un regustillo dolç dolç!

Stepi

Bon dilluns!

Perquè no hi ha millor forma que pensar que dilluns és el dia que ens obre la possibilitat de gaudir d'una nova setmana més, que estem vius i que la vida segueix! A veure què ens hi porta.

De moment aquí us deixo un dels primers relats, una altra crònica de patins
 

2A RUTA DE DIUMENGE, COMENTADA PER L’STEPI-ROLLER

Primer de tot he de començar explicant-vos el que em van comentar del suc del diumenge anterior! Entre nosaltres...... que la Remei es va prendre un suc de taronja, la Mònica una cola light, el Joan una altra, el Jordi un altre suquet.... jajajaja, i què us pensàveu, eh?? Aquesta setmana, i després de l’èxit de diumenge passat, ho tenia clar!. Només arribar a casa després del cap de setmana, havia de calçar-me els patins i enfilar cap a l’Escola de Patinatge. Unes obres a l’entrada de la Gran Via, per poc impedeixen la meva assistència, però un cop més, a les 6 de la tarda, i puntual com un rellotge, vaig arribar al lloc de trobada. Aquesta setmana com a companys de ruta han estat: la Pilar, la Carmele, el Joan Carles (Alliwanadoo per als amics), el Josep (ja conegut per l’estilós), la Mònica, la Remei (bé el Javi et diu Reme...), la Judit (o dancer-roller), el Juan (trastejant els seus patins, guia amunt i guia avall), l’Enric (ara ja sé com et dius!), la Loreto (assistenta a les rutes fàcils i que avui s’ha atrevit amb una ruta de diumenge, fiuuuuuu), la Núria “Estroncia” ( el seu pseudònim és per la taula dels elements que ningú pensi en italià eh?), la Gemma, la Cristina i la cronista, usease yo misma, la Stepi-roller.

Aquest cop, la pregunta esperada s’avança abans d’hora, quan encara no m’havia ni acabat de posar el material als peus! No pot ser, les coses per ordre home! hem de guardar les compostures, si ens sortim de mare a la segona ruta malament anem, Culleres! jajaja.Total, que com que el nostre company Jordi no hi era, la pregunta s’adreça cap al Josep, que tenia molt clara la ruta “cap el Masnou” . Alto y claro. Com qui no ha dit res!. Al Masnou? i jo que em pregunto: què se’ns ha perdut al Masnou ? Però si això està molt lluny, no? I com hi arribarem? I per on hi anirem, i quan trigarem, i, i iiiiiii.......... espereu-meeeeeeeeeeee Otia!, que aquí tiren i no esperen!!!

La veritat és que aquesta setmana el ritme comença molt més tranquil, ben bé sembla una ruta de dissabte..., res a veure amb el diumenge passat, on les pujades d’adrenalina ens omplien tot el cos.... Ens dirigim cap el Fòrum, xino, xano, xino, xano...... avorridot??? pooooooozi. Com que feia calor un cop allà, aprofitem per comprar aigua, sembla ser que a partir d’aquí, estarem una bona estoneta sense tenir contacte amb cap altre “xiringuito”.

De sobte, apareixen 3 patinadors que s’afegeixen al grup, el Miguel (el viene y va), el Mario i el David ( 2 nois stupendos amb qui vaig tenir una creuada de mirades el dia de la bicicletada.-patinada. Be, jo dic creuada de mirades, estant jo asseguda a un banc de la diagonal.... però ells em van confessar que només miraven la samarreta de rsm, coses de la vida.... Ehhhh, que això forma part de les meves vivències!! Si clar... ara us les explicaré, Ja!)

On érem?? ah si, al Fòrum (ja sabeu que em disperso...). Aquí la Judith ens deixa. Ohhhhh, Però com sempre, el pavellón bien alto! Comencem a tirar cap el Masnou. Un cop baixat el pont de Montgat, la Loreto veient les grans dificultats que ha tingut en fer-lo, decideix girar cua, ja que el següent pont,que ens trobarem encara és pitjor, i en aquesta ruta, cadascú mira per si mateix i no es tracta d’endarrerir al grup, sinó de tenir ritmes homogenis. Total, anem al segon pont que no és pont, sinó túnel. Jo no se com, em trobo al darrere dels dos nois nous stupendos (recordeu el David i el Mario), i penso ai mare, que això fa una baixada de c***ns, però poso un peu davant de l’altre i em deixo portar... Quina sensació, quina velocitat, yeeeeeeeeeehaaaaaaaahhhh!!!, i quina tècnica que tenen aquell parell.... Ains! quan em queda per aprendre!!!

Després d’aquest “subidón”, baixem al marge del riu, on hi ha un carril bici i un ample espai per on poder patinar gustosament. Sobretot, hem d’anar en compte de no trepitjar el carril bici, perquè per aquestes contrades no accepten que els patinadors l’embrutin amb les rodes. Sembla ser que és això el que fem, tal i com ens van tractar.... Vam intentar fer un tros camp a través (amb caiguda estrepitosa de la cronista inclosa), total per estalviar-nos una pujada i una baixada, que igualment les vam haver de fer..., i vam patinar fins a no se on. A mi quan la Núria em va dir que el carril arribava fins a Montcada, aquella gent em va fer por de debó.... jaja

No se a quin punt km. algú va decidir de fer retirada, i així va ser, la comitiva va donar la volta. Però de sobte, ens adonem que el Juan, en algun punt es va acomiadar a la francesa. Que te pasó???

Un cop a Barcelona, com uns xulus patinant per on van els cotxes, “que nosotros también llevamos ruedas!!!” Quina por seguir al Miguel. Al menys ens va dirigir al carrer Guipúscoa, on es va acomiadar del grup. Una tirada més enllà, el Joan Carles, també ens va deixar, igual que la Remei. Anaven caient com a mosques, jaja. I finalment després de 23 km de ruta (segons el Josep que duia un gps), buscant, buscant una terraceta on poder prendre alguna cosa, vam acabar al parc del clot els stupendos (David i Mario), la Gemma, La Núria, la Mònica, la Cristina, l’Enric, en Josep i jo, amb un peu fora de joc, però aguantant fins al final! (qui sap si diumenge vinent podré fer jo la crònica o hauré de “pasar testigo”....)

Fins la propera!

Com que vaig amb la L....

Doncs això, que com que vaig amb la L de novata, ai no de "learning" no se ben be com funcionen les entrades. De moment, he posat un text nou a la pestanya relat curt, però no es veu enlloc que ho he actualitzat :( Enfi, que bon cap de setmana a tothom que jo seguiré estudiant com anar canviat aquest trosset de casa meva!

mmm no se ben ve per on començar

Sóc novata, porto la L en això dels blogs, així que de moment aquí a la plana central aniré posant les coses que em passin durant el dia i que pensi que són susceptibles de ser comentades com la d'avui...

No tinc sort amb els taxis, no se perquè, però de 10 cops que n'agafo un (que això pot ser en un any), en 8 dels 10 me'n passa alguna. Avui todava el tasxista marranet, el que no es dutxa mai, o que porta la samarreta rònica i rancieta que per més que la renti, ja te agafada l'olor com si d'una paparra es tractés. I diria que el d'avui és el segon cas, perquè duia una d'aquestes de fer esport, d'aquelles que t'eixugen la suor, però clar, per més que la samarreta es vegi be, arriba un punt que el nivell de suor que la pobre ha hagut d'empassar-se fa que ja mai més olori a net, a la mínima que s'escalfa amb el propi cos, toma!

Doncs be, perquè duia una maleta grossa i m'ha fet mandra dir-li que s'aturés i haver de fer unes passes per dissimular fins a trobar-ne un altre, perquè si no... apa que jo li feia el trajecte!

-