La veritat és que si un ha tingut la sort de poder voltar una mica pel país, ràpid s'adona de les grans diferències en infraestructures del país veí. Jo tinc la sensació que els més castigats en peatges sóm tant els catalans com els bascs, ara és la meva sensació i puc estar del tot equivocada, però se'm va quedar la mateixa cara d'imbècil quan vaig anar al País Basc i vaig haver de pagar un fotimer en peatges, que ahir tornant de Jérica (Castelló)... que en total per fer uns 350 km, es paguen al voltant de 30 euros... una gran presa de pèl.
En canvi, la vegada que vaig estar per Andalusia, caram tu, quines autovies que té aquella gent, que sincerament fan enveja, de lo noves, cuidades i de franc que són. No diguem menys quan vas al centre, que només es paguen les radials al voltant de la capi, la resta de franc també.
En definitiva que o aquí o sóm idiotes, o algú s'està fent molt ric a costa nostra, o no ho entenc... Perquè amortitzades les nostres carreteres ho estan de fa anys, i ben poques millores que fan, que ni els guardarraíls matamoteros han tret!
Ah, i tingues sort de no trobar retencions i que no et passo d'haver de pagar, i no poder ni avançar un metre un cop passada la barrera del peatge Això si, a pagar tothom...
En fi, que m'empipa que gràcies als meus diners, els de fora visquin de puta mare, i a nosaltres ens sangrin, per recuperar part del que s’emporten...
He dit!
Bon dilluns!
dilluns, 27 de setembre del 2010
dimarts, 21 de setembre del 2010
Reinventar-se
M'estic llegint el llibre "Reinventarse, tu segunda oportunidad"
del Dr. Mario Alonso. És un llibre molt interessant sobre el coneixement
d'un
mateix, i sobre de quina forma, sense adonar-nos podem arribar a canviar
les
nostres estructures físiques. Si, sembla increïble, però és cert. També
et dona
algunes bases de com canviar la nostra forma de ser. Si una cosa de tu
no
t'agrada, canvia-la, no l'acceptis. No val el "jo sóc com sóc i a qui no
li agradi...". En tot cas jo afegiria, i al que no li agradi, que m'ho
comenti, i en parlem, potser té raó en què puc ser millor persona..."
Posaria molts passatges del llibre, però he triat un que he llegit avui i que m'ha agradat molt.
"Quan reaccionis d'una forma que no t'agradi, no et jutgis ni et critiquis durament, perquè això no et portarà a canviar. Exercita la compassió cap a tu mateix. Sigues ferm, però no diguis dur. No facis llenya de l'arbre caigut. Assenyalar-te amb un dit acusador no t'ajudarà a ser millor persona. Substitueix la vergonya i la culpa per l'exercici de la responsabilitat"
Bon
dimarts per a tothom!
Posaria molts passatges del llibre, però he triat un que he llegit avui i que m'ha agradat molt.
"Quan reaccionis d'una forma que no t'agradi, no et jutgis ni et critiquis durament, perquè això no et portarà a canviar. Exercita la compassió cap a tu mateix. Sigues ferm, però no diguis dur. No facis llenya de l'arbre caigut. Assenyalar-te amb un dit acusador no t'ajudarà a ser millor persona. Substitueix la vergonya i la culpa per l'exercici de la responsabilitat"
dilluns, 20 de setembre del 2010
Per als que us agraden els postres...
He publicat una nova recepta a la pestanya corresponent.
Es trcta d'un dels meus "imprescindibles", quan es tracta de quedar be. Tothom que l'ha tastat se n'ha llepat els dits. Èxit més que garantit.
Si el feu, digeu-me com ha anat!
Ah i passeu-vos també per la pestanya de relats curts, que n'he afegit un altre!
Es trcta d'un dels meus "imprescindibles", quan es tracta de quedar be. Tothom que l'ha tastat se n'ha llepat els dits. Èxit més que garantit.
Si el feu, digeu-me com ha anat!
Ah i passeu-vos també per la pestanya de relats curts, que n'he afegit un altre!
dissabte, 11 de setembre del 2010
Celebrem l'aniversari del Nil
M'encanten les celebracions familiars, i més com les de la meva família que més que catalans semblem italians, serà perquè sóm mediterranis i ens acabem semblant tots. I nosaltres com que sóm colla, que els pares van tenir la idea de fer 4 fills, i si comencem a sumar parelles, i fills, sóm una carretada. De fet convidar-nos a casa d'algú fa que ja l'omplim nosaltres, és més de vegades han hagut de marxar els amfitrions per fer-nos lloc a nosaltres, que si que si, que presentar-nos 16 persones de cop, fan bulto.
Total que demà celebro l'aniversari del meu fill En Nil, que aquest Agost ha fet 10 anys. Per sort, a casa tinc terrassa i tot i que és un enrenou, al menys hi cabem els 16 membres, més els dos tiets que també he convidat. Ja ho deia jo, una carretada de gent.
A la família tenim el costum de fer un berenar sopar, sopar més que res perquè quan arribem a casa d'algú no marxem fins com qui diu ens fan fora, i generalment és quan ja ens han donat de sopar. Això és com quan el dia de Nadal anem a ca la Iaia, be ara ja no és ca la iaia, perquè ella ja fa uns anys que s'ha mort, però per nosaltres sempre ho serà. Ara hi viu el fill petit (de 14 que en va tenir, si, ve de família això de tenir molts fills, potser per això jo em vaig plantar en 1, per col.laborar en què el planeta no creixi massa per culpa dels Gayete). Doncs això, que hi anem pels volts de les 7 de la tarda, i no marxem fins que no ens donen al menys una tassa de caldo, un tros de pilota i si pot ser una mica de rostit, hi ha hagut anys que hem marxat a les 2 o les 3 de la matinada, perquè no ens treien res!
Tornant al tema dels aniversaris, com que ens va el masoquisme, permetem que la celebració comenci ja al matí, per allò que els cosinets tinguin temps de jugar, però en definitiva és per a que hagin més mans per a preparar els entrepans, i la festa en general.
Una altra cosa que fem és dur-nos les cadires de casa, al menys la meitat, així ens assegurem un lloc per asseure, a excepció de ca la iaia, que allà no les duem perquè el dia de Nadal fa fila anar pel carrer amb una cadira sota el braç i mudat com un arbre de nadal. Total que allà hi ha baralles campals per aconseguir un lloc al sofà, i un cop t'hi seus ja no t'aixeques i el problema està quan has d'anar al lavabo, que per més que aguantis finalment hi has d'anar... Les fotos són molt divertides perquè a un sofà on hi cabem 4, l'omplim 10... tots apretadets, apretadets.
Un altre tema és comprar-ho tot, que d'una atacada és impossible, i t'has d'organitzar la setmana, dilluns els embotits, dimarts les begudes, dimecres els aperitius... I el darrer dia encara queden coses per comprar, de fet demà espero trobar espelmes... i si no hi posarem "mistos" (que jo sóc de la generació que diu mistos enlloc de llumins). Quan ja ho tens tot a casa, trobes bosses amb menjar per tot arreu, i si obres un armari, be, millor no fer-ho fins al darrer moment, perquè és com viure en primera persona un allau de patates, ganxitos i 3D a la teva cara.
I lo ràpid que s'ho cruspeixen tot? Que en 10 minuts la festa s'ha acabat! Si sembla que en la vida hagin menjat un entrepà de pernil ni olives farcides d'anxova! Hi ha qui no es mou de davant de la taula, allà vigilant de tastar-ho tot, jo em penso que no dinen, i així com la dels pobres, a rebentar abans que en sobri.
I no us penseu que quan arribi el pastís ja estan desganats no, es deixen un reconet. Ara, jo he de dir que els ho agraeixo, perquè això d'estar la resta de la setmana menjant "restos" de la festa, tampoc és que em vingui massa de gust. De fet, quan fem celebracions de dinar o sopar, com que és difícil calcular el que et menjarà tanta gent, sempre en sobre, i jo preparo tuppers, i a la sortida, petó i tupper, petó i tupper. Si no ha agradat el menjar, arribes a trobar tuppers a llocs insospitats...
Enfi, ara només cal que demà no plogui, que si hem d'estar tots dins de casa, un pis de menys de 60 m2, hi haurà que hauran de menjar al WC
Bona diada!
dimecres, 8 de setembre del 2010
El preu de pagar per les coses dos cops... de vegades no és tan alt!
Fa aproximadament 5 anys em vaig comprar una màquina de cosir, normalilla, ni lo más del moment ni una merdeta.
Potser pel moment econòmic pel que estava passant no era el millor moment, però com li passa a molta gent, i a mi en aquells moments potser més que mai, quan se'm posava una cosa al cap, ni reflexió ni res, endevant i ja ens hem sortirem, i si me'n vaig sortir... tot i que avui dia m'agrada més pensar-m'ho dos cops, no em fa patir tant.
El millor és que amb el preu venien incloses 4 classes de 2 hores cadascuna per aprendre no només el funcionament de la màquina, sino que la venedora, modista experta, amb una paciència de santa, també ensenyava nocions bàsiques de cosir.
Jo m'acavava de separar i això feia que no disposés de com qui diu ni un segon per a mi., les meves aficions, hobbys o interessos. Amb penes vaig poder assistir a una classe sencera jo sola, i a la següent vaig anar amb el Nil, que tot i que es va portar molt be (de fet sempre ha estat un nen que l'he pogut portar a tot arreu que mai m'ha fet cap espectacle), doncs això, tot i que es va portar genial, jo no vaig poder aprofitar aquella classe, ni les següents ja que ni hi vaig poder anar.
Tot això a què ve? Doncs que fa cosa d'uns 15 dies, i arran de voler començar a remodelar l'estètica de casa, vaig pensar que seria una bona idea canviar el foulard del sofà i comprar unes fundes noves per als coixins, però caram, tu, per al foulard em demanaven mínim 120 euros! i per cadascuna de les fundes 15, d'una roba senzillota i que tampoc em matava massa.
Total que em vaig dir, a veure, tens una màquina de cosir de puta mare, que només la treus quan has de fer vores per als pantalons, perquè no comencem a donar-li una mica més de vida? I dit i fet. Vaig comprar la roba per al foulard i per als coixins, en total 42 euros. Vaig telefonar a ma germana bessona per a que em donés un cop de mà per a les fundes, i voilà! Tot apañat en només 2 dies, i per un terç del que vaig mirar, ja confeccionat.
A partir d'aquí vaig pensar, perquè no telefones a la botiga on et vas comrpar la màquina i preguntes si les classes es poden pagar a banda i les tornes a fer?, be tornes, fas el curs per treure-li partit a la màquina.
I això he fet. Penso que estic pagant un altre cop per un curs que no vaig poder aprofitar en el seu moment, però per altra banda, aquest si que és el moment idoni de reaprendre a cosir, una habilitat que per motius que ara no vénen al cas, sempre he rebutjat.
He pagat dos cops per al mateix, però amb un regustillo dolç dolç!
Stepi
Potser pel moment econòmic pel que estava passant no era el millor moment, però com li passa a molta gent, i a mi en aquells moments potser més que mai, quan se'm posava una cosa al cap, ni reflexió ni res, endevant i ja ens hem sortirem, i si me'n vaig sortir... tot i que avui dia m'agrada més pensar-m'ho dos cops, no em fa patir tant.
El millor és que amb el preu venien incloses 4 classes de 2 hores cadascuna per aprendre no només el funcionament de la màquina, sino que la venedora, modista experta, amb una paciència de santa, també ensenyava nocions bàsiques de cosir.
Jo m'acavava de separar i això feia que no disposés de com qui diu ni un segon per a mi., les meves aficions, hobbys o interessos. Amb penes vaig poder assistir a una classe sencera jo sola, i a la següent vaig anar amb el Nil, que tot i que es va portar molt be (de fet sempre ha estat un nen que l'he pogut portar a tot arreu que mai m'ha fet cap espectacle), doncs això, tot i que es va portar genial, jo no vaig poder aprofitar aquella classe, ni les següents ja que ni hi vaig poder anar.
Tot això a què ve? Doncs que fa cosa d'uns 15 dies, i arran de voler començar a remodelar l'estètica de casa, vaig pensar que seria una bona idea canviar el foulard del sofà i comprar unes fundes noves per als coixins, però caram, tu, per al foulard em demanaven mínim 120 euros! i per cadascuna de les fundes 15, d'una roba senzillota i que tampoc em matava massa.
Total que em vaig dir, a veure, tens una màquina de cosir de puta mare, que només la treus quan has de fer vores per als pantalons, perquè no comencem a donar-li una mica més de vida? I dit i fet. Vaig comprar la roba per al foulard i per als coixins, en total 42 euros. Vaig telefonar a ma germana bessona per a que em donés un cop de mà per a les fundes, i voilà! Tot apañat en només 2 dies, i per un terç del que vaig mirar, ja confeccionat.
A partir d'aquí vaig pensar, perquè no telefones a la botiga on et vas comrpar la màquina i preguntes si les classes es poden pagar a banda i les tornes a fer?, be tornes, fas el curs per treure-li partit a la màquina.
I això he fet. Penso que estic pagant un altre cop per un curs que no vaig poder aprofitar en el seu moment, però per altra banda, aquest si que és el moment idoni de reaprendre a cosir, una habilitat que per motius que ara no vénen al cas, sempre he rebutjat.
He pagat dos cops per al mateix, però amb un regustillo dolç dolç!
Stepi
dilluns, 6 de setembre del 2010
Bon dilluns!
Perquè no hi ha millor forma que pensar que dilluns és el dia que ens obre la possibilitat de gaudir d'una nova setmana més, que estem vius i que la vida segueix! A veure què ens hi porta.
De moment aquí us deixo un dels primers relats, una altra crònica de patins
2A RUTA DE DIUMENGE, COMENTADA PER L’STEPI-ROLLER
Primer de tot he de començar explicant-vos el que em van comentar del suc del diumenge anterior! Entre nosaltres...... que la Remei es va prendre un suc de taronja, la Mònica una cola light, el Joan una altra, el Jordi un altre suquet.... jajajaja, i què us pensàveu, eh?? Aquesta setmana, i després de l’èxit de diumenge passat, ho tenia clar!. Només arribar a casa després del cap de setmana, havia de calçar-me els patins i enfilar cap a l’Escola de Patinatge. Unes obres a l’entrada de la Gran Via, per poc impedeixen la meva assistència, però un cop més, a les 6 de la tarda, i puntual com un rellotge, vaig arribar al lloc de trobada. Aquesta setmana com a companys de ruta han estat: la Pilar, la Carmele, el Joan Carles (Alliwanadoo per als amics), el Josep (ja conegut per l’estilós), la Mònica, la Remei (bé el Javi et diu Reme...), la Judit (o dancer-roller), el Juan (trastejant els seus patins, guia amunt i guia avall), l’Enric (ara ja sé com et dius!), la Loreto (assistenta a les rutes fàcils i que avui s’ha atrevit amb una ruta de diumenge, fiuuuuuu), la Núria “Estroncia” ( el seu pseudònim és per la taula dels elements que ningú pensi en italià eh?), la Gemma, la Cristina i la cronista, usease yo misma, la Stepi-roller.
Aquest cop, la pregunta esperada s’avança abans d’hora, quan encara no m’havia ni acabat de posar el material als peus! No pot ser, les coses per ordre home! hem de guardar les compostures, si ens sortim de mare a la segona ruta malament anem, Culleres! jajaja.Total, que com que el nostre company Jordi no hi era, la pregunta s’adreça cap al Josep, que tenia molt clara la ruta “cap el Masnou” . Alto y claro. Com qui no ha dit res!. Al Masnou? i jo que em pregunto: què se’ns ha perdut al Masnou ? Però si això està molt lluny, no? I com hi arribarem? I per on hi anirem, i quan trigarem, i, i iiiiiii.......... espereu-meeeeeeeeeeee Otia!, que aquí tiren i no esperen!!!
La veritat és que aquesta setmana el ritme comença molt més tranquil, ben bé sembla una ruta de dissabte..., res a veure amb el diumenge passat, on les pujades d’adrenalina ens omplien tot el cos.... Ens dirigim cap el Fòrum, xino, xano, xino, xano...... avorridot??? pooooooozi. Com que feia calor un cop allà, aprofitem per comprar aigua, sembla ser que a partir d’aquí, estarem una bona estoneta sense tenir contacte amb cap altre “xiringuito”.
De sobte, apareixen 3 patinadors que s’afegeixen al grup, el Miguel (el viene y va), el Mario i el David ( 2 nois stupendos amb qui vaig tenir una creuada de mirades el dia de la bicicletada.-patinada. Be, jo dic creuada de mirades, estant jo asseguda a un banc de la diagonal.... però ells em van confessar que només miraven la samarreta de rsm, coses de la vida.... Ehhhh, que això forma part de les meves vivències!! Si clar... ara us les explicaré, Ja!)
On érem?? ah si, al Fòrum (ja sabeu que em disperso...). Aquí la Judith ens deixa. Ohhhhh, Però com sempre, el pavellón bien alto! Comencem a tirar cap el Masnou. Un cop baixat el pont de Montgat, la Loreto veient les grans dificultats que ha tingut en fer-lo, decideix girar cua, ja que el següent pont,que ens trobarem encara és pitjor, i en aquesta ruta, cadascú mira per si mateix i no es tracta d’endarrerir al grup, sinó de tenir ritmes homogenis. Total, anem al segon pont que no és pont, sinó túnel. Jo no se com, em trobo al darrere dels dos nois nous stupendos (recordeu el David i el Mario), i penso ai mare, que això fa una baixada de c***ns, però poso un peu davant de l’altre i em deixo portar... Quina sensació, quina velocitat, yeeeeeeeeeehaaaaaaaahhhh!!!, i quina tècnica que tenen aquell parell.... Ains! quan em queda per aprendre!!!
Després d’aquest “subidón”, baixem al marge del riu, on hi ha un carril bici i un ample espai per on poder patinar gustosament. Sobretot, hem d’anar en compte de no trepitjar el carril bici, perquè per aquestes contrades no accepten que els patinadors l’embrutin amb les rodes. Sembla ser que és això el que fem, tal i com ens van tractar.... Vam intentar fer un tros camp a través (amb caiguda estrepitosa de la cronista inclosa), total per estalviar-nos una pujada i una baixada, que igualment les vam haver de fer..., i vam patinar fins a no se on. A mi quan la Núria em va dir que el carril arribava fins a Montcada, aquella gent em va fer por de debó.... jaja
No se a quin punt km. algú va decidir de fer retirada, i així va ser, la comitiva va donar la volta. Però de sobte, ens adonem que el Juan, en algun punt es va acomiadar a la francesa. Que te pasó???
Un cop a Barcelona, com uns xulus patinant per on van els cotxes, “que nosotros también llevamos ruedas!!!” Quina por seguir al Miguel. Al menys ens va dirigir al carrer Guipúscoa, on es va acomiadar del grup. Una tirada més enllà, el Joan Carles, també ens va deixar, igual que la Remei. Anaven caient com a mosques, jaja. I finalment després de 23 km de ruta (segons el Josep que duia un gps), buscant, buscant una terraceta on poder prendre alguna cosa, vam acabar al parc del clot els stupendos (David i Mario), la Gemma, La Núria, la Mònica, la Cristina, l’Enric, en Josep i jo, amb un peu fora de joc, però aguantant fins al final! (qui sap si diumenge vinent podré fer jo la crònica o hauré de “pasar testigo”....)
Fins la propera!
De moment aquí us deixo un dels primers relats, una altra crònica de patins
2A RUTA DE DIUMENGE, COMENTADA PER L’STEPI-ROLLER
Primer de tot he de començar explicant-vos el que em van comentar del suc del diumenge anterior! Entre nosaltres...... que la Remei es va prendre un suc de taronja, la Mònica una cola light, el Joan una altra, el Jordi un altre suquet.... jajajaja, i què us pensàveu, eh?? Aquesta setmana, i després de l’èxit de diumenge passat, ho tenia clar!. Només arribar a casa després del cap de setmana, havia de calçar-me els patins i enfilar cap a l’Escola de Patinatge. Unes obres a l’entrada de la Gran Via, per poc impedeixen la meva assistència, però un cop més, a les 6 de la tarda, i puntual com un rellotge, vaig arribar al lloc de trobada. Aquesta setmana com a companys de ruta han estat: la Pilar, la Carmele, el Joan Carles (Alliwanadoo per als amics), el Josep (ja conegut per l’estilós), la Mònica, la Remei (bé el Javi et diu Reme...), la Judit (o dancer-roller), el Juan (trastejant els seus patins, guia amunt i guia avall), l’Enric (ara ja sé com et dius!), la Loreto (assistenta a les rutes fàcils i que avui s’ha atrevit amb una ruta de diumenge, fiuuuuuu), la Núria “Estroncia” ( el seu pseudònim és per la taula dels elements que ningú pensi en italià eh?), la Gemma, la Cristina i la cronista, usease yo misma, la Stepi-roller.
Aquest cop, la pregunta esperada s’avança abans d’hora, quan encara no m’havia ni acabat de posar el material als peus! No pot ser, les coses per ordre home! hem de guardar les compostures, si ens sortim de mare a la segona ruta malament anem, Culleres! jajaja.Total, que com que el nostre company Jordi no hi era, la pregunta s’adreça cap al Josep, que tenia molt clara la ruta “cap el Masnou” . Alto y claro. Com qui no ha dit res!. Al Masnou? i jo que em pregunto: què se’ns ha perdut al Masnou ? Però si això està molt lluny, no? I com hi arribarem? I per on hi anirem, i quan trigarem, i, i iiiiiii.......... espereu-meeeeeeeeeeee Otia!, que aquí tiren i no esperen!!!
La veritat és que aquesta setmana el ritme comença molt més tranquil, ben bé sembla una ruta de dissabte..., res a veure amb el diumenge passat, on les pujades d’adrenalina ens omplien tot el cos.... Ens dirigim cap el Fòrum, xino, xano, xino, xano...... avorridot??? pooooooozi. Com que feia calor un cop allà, aprofitem per comprar aigua, sembla ser que a partir d’aquí, estarem una bona estoneta sense tenir contacte amb cap altre “xiringuito”.
De sobte, apareixen 3 patinadors que s’afegeixen al grup, el Miguel (el viene y va), el Mario i el David ( 2 nois stupendos amb qui vaig tenir una creuada de mirades el dia de la bicicletada.-patinada. Be, jo dic creuada de mirades, estant jo asseguda a un banc de la diagonal.... però ells em van confessar que només miraven la samarreta de rsm, coses de la vida.... Ehhhh, que això forma part de les meves vivències!! Si clar... ara us les explicaré, Ja!)
On érem?? ah si, al Fòrum (ja sabeu que em disperso...). Aquí la Judith ens deixa. Ohhhhh, Però com sempre, el pavellón bien alto! Comencem a tirar cap el Masnou. Un cop baixat el pont de Montgat, la Loreto veient les grans dificultats que ha tingut en fer-lo, decideix girar cua, ja que el següent pont,que ens trobarem encara és pitjor, i en aquesta ruta, cadascú mira per si mateix i no es tracta d’endarrerir al grup, sinó de tenir ritmes homogenis. Total, anem al segon pont que no és pont, sinó túnel. Jo no se com, em trobo al darrere dels dos nois nous stupendos (recordeu el David i el Mario), i penso ai mare, que això fa una baixada de c***ns, però poso un peu davant de l’altre i em deixo portar... Quina sensació, quina velocitat, yeeeeeeeeeehaaaaaaaahhhh!!!, i quina tècnica que tenen aquell parell.... Ains! quan em queda per aprendre!!!
Després d’aquest “subidón”, baixem al marge del riu, on hi ha un carril bici i un ample espai per on poder patinar gustosament. Sobretot, hem d’anar en compte de no trepitjar el carril bici, perquè per aquestes contrades no accepten que els patinadors l’embrutin amb les rodes. Sembla ser que és això el que fem, tal i com ens van tractar.... Vam intentar fer un tros camp a través (amb caiguda estrepitosa de la cronista inclosa), total per estalviar-nos una pujada i una baixada, que igualment les vam haver de fer..., i vam patinar fins a no se on. A mi quan la Núria em va dir que el carril arribava fins a Montcada, aquella gent em va fer por de debó.... jaja
No se a quin punt km. algú va decidir de fer retirada, i així va ser, la comitiva va donar la volta. Però de sobte, ens adonem que el Juan, en algun punt es va acomiadar a la francesa. Que te pasó???
Un cop a Barcelona, com uns xulus patinant per on van els cotxes, “que nosotros también llevamos ruedas!!!” Quina por seguir al Miguel. Al menys ens va dirigir al carrer Guipúscoa, on es va acomiadar del grup. Una tirada més enllà, el Joan Carles, també ens va deixar, igual que la Remei. Anaven caient com a mosques, jaja. I finalment després de 23 km de ruta (segons el Josep que duia un gps), buscant, buscant una terraceta on poder prendre alguna cosa, vam acabar al parc del clot els stupendos (David i Mario), la Gemma, La Núria, la Mònica, la Cristina, l’Enric, en Josep i jo, amb un peu fora de joc, però aguantant fins al final! (qui sap si diumenge vinent podré fer jo la crònica o hauré de “pasar testigo”....)
Fins la propera!
divendres, 3 de setembre del 2010
Com que vaig amb la L....
Doncs això, que com que vaig amb la L de novata, ai no de "learning" no se ben be com funcionen les entrades. De moment, he posat un text nou a la pestanya relat curt, però no es veu enlloc que ho he actualitzat :(
Enfi, que bon cap de setmana a tothom que jo seguiré estudiant com anar canviat aquest trosset de casa meva!
dijous, 2 de setembre del 2010
mmm no se ben ve per on començar
Sóc novata, porto la L en això dels blogs, així que de moment aquí a la plana central aniré posant les coses que em passin durant el dia i que pensi que són susceptibles de ser comentades com la d'avui...
No tinc sort amb els taxis, no se perquè, però de 10 cops que n'agafo un (que això pot ser en un any), en 8 dels 10 me'n passa alguna. Avui todava el tasxista marranet, el que no es dutxa mai, o que porta la samarreta rònica i rancieta que per més que la renti, ja te agafada l'olor com si d'una paparra es tractés. I diria que el d'avui és el segon cas, perquè duia una d'aquestes de fer esport, d'aquelles que t'eixugen la suor, però clar, per més que la samarreta es vegi be, arriba un punt que el nivell de suor que la pobre ha hagut d'empassar-se fa que ja mai més olori a net, a la mínima que s'escalfa amb el propi cos, toma!
Doncs be, perquè duia una maleta grossa i m'ha fet mandra dir-li que s'aturés i haver de fer unes passes per dissimular fins a trobar-ne un altre, perquè si no... apa que jo li feia el trajecte!
-
No tinc sort amb els taxis, no se perquè, però de 10 cops que n'agafo un (que això pot ser en un any), en 8 dels 10 me'n passa alguna. Avui todava el tasxista marranet, el que no es dutxa mai, o que porta la samarreta rònica i rancieta que per més que la renti, ja te agafada l'olor com si d'una paparra es tractés. I diria que el d'avui és el segon cas, perquè duia una d'aquestes de fer esport, d'aquelles que t'eixugen la suor, però clar, per més que la samarreta es vegi be, arriba un punt que el nivell de suor que la pobre ha hagut d'empassar-se fa que ja mai més olori a net, a la mínima que s'escalfa amb el propi cos, toma!
Doncs be, perquè duia una maleta grossa i m'ha fet mandra dir-li que s'aturés i haver de fer unes passes per dissimular fins a trobar-ne un altre, perquè si no... apa que jo li feia el trajecte!
-
Subscriure's a:
Missatges (Atom)