Ostres, de sempre he tingut la sensació que arribar a l'estiu costa moltíssim, però després als Nadals, és com un sospir i ja hi ets, i avui, que he entrat al meu bloc perquè una amiga em va dir que m'havia posat un comentari, n'he estat més conscient que mai!
Sabia que tenia el bloc una mica deixat, per manca de temps, i perquè no dir-ho, d'idees i de creativitat literària, però quan he vist que el darrer escrit era per desitjar bon estiu si em punxen no em treuen sang jajaja
En fi, que passa el temps, i no ens adonem, i en el fons em sap greu, perquè no se si el gaudeixo en tota la seva magnitud.
No tenir temps per a dedicar-los a les coses que a un li agraden és un drama que patim moltes mares dedicades a la feina i a la família. El Nil, tot i que ja comença a ser gran, encara m'absorbeix molta energia i temps, i les feines de la casa, que tot i tenir un company que col.labora en el que pot (tenint en compte que quan arriba d'hora són les 8 del vespre), doncs quan arriba el moment de relax, no tinc ganes d'asseure'm davant de l'ordinador per escriure. De fet, aquest any encara no he acabat de retocar i endreçar les fotos de l'estiu.
Que el Nil tingui dos dies de futbol, no ajuda, perquè un dels dos me'ls passo de xofer amunt i avall, i ara els dimecres que era un dels meus reductes de temps, he començat un curs de cosir...
Si és que només cal buscar una mica per veure que les coses no sóm com a la tardor passada... Ara em cal una mica més de temps per acostumar-me als canvis, a la manca de temps, i donar espai a la creativitat de nou.
I només volia dir-vos que no he marxat, que estic aquí, només que una mica amagada. A veure si aconsegueixo treure el cap una mica més sovint!
dilluns, 21 de novembre del 2011
divendres, 29 de juliol del 2011
BON ESTIU A TOTHOM
Tot arriba i les esperades vacances planejades des de fa molts mesos, també.
La idea de fer una ruta en bici per Holanda, ja la vam gestar l'estiu passat, des de les platges d'Eivissa, i poc a poc, com un bon guisat, va anar prenent forma, i al novembre com qui diu, ja teníem els vols, l'hotel a Amsterdam i el circuit reservat.
Però jo que sóc cul inquiet, i que des de petita no he estat mai a Barcelona per les vacances, continuo "buscant-me la vida" per aconseguir estar-m'hi si no els 30 dies fora de casa, al menys 25, i un any més ho he aconseguit. A casa però queda la Mixa, i el Ramon que no te la mateixa sort i te molts menys dies de vacances que jo... tot i que estar de Rodríguez tampoc és tan mala cosa, no?
Aquest any, però, amb la novetat que gaudiré d'uns dies amb la germana petita, a Solsona, on hi te una caravana en un càmping. Com que jo sóc de platja, de sempre he passat un a part de les vacances amb la germana bessona, i enguany tinc la sort de poder gaudir de totes dues en un mateix estiu.
Així que serà un estiu mogut, molt mogut! Ple de destinacions, i més d'un viatge...
Cul inquiet, si.. però no nerviosa que jo en dic...
Bones vacances a tothom!
La idea de fer una ruta en bici per Holanda, ja la vam gestar l'estiu passat, des de les platges d'Eivissa, i poc a poc, com un bon guisat, va anar prenent forma, i al novembre com qui diu, ja teníem els vols, l'hotel a Amsterdam i el circuit reservat.
Però jo que sóc cul inquiet, i que des de petita no he estat mai a Barcelona per les vacances, continuo "buscant-me la vida" per aconseguir estar-m'hi si no els 30 dies fora de casa, al menys 25, i un any més ho he aconseguit. A casa però queda la Mixa, i el Ramon que no te la mateixa sort i te molts menys dies de vacances que jo... tot i que estar de Rodríguez tampoc és tan mala cosa, no?
Aquest any, però, amb la novetat que gaudiré d'uns dies amb la germana petita, a Solsona, on hi te una caravana en un càmping. Com que jo sóc de platja, de sempre he passat un a part de les vacances amb la germana bessona, i enguany tinc la sort de poder gaudir de totes dues en un mateix estiu.
Així que serà un estiu mogut, molt mogut! Ple de destinacions, i més d'un viatge...
Cul inquiet, si.. però no nerviosa que jo en dic...
Bones vacances a tothom!
dilluns, 20 de juny del 2011
La Nit de Sant Joan i l'inici de les vacances d'estiu
El mes de juny, és un mes "atropellat" que en diuen, comença i com qui diu s'acaba sense adonar-te'n i marca l'inici de l'estiu.
Per a uns significa exàmens finals, reunions amb els tutors de l'escola, les temudes notes, la festa de final de curs, concerts, danses, cantades, festivals, dinars de germanor amb els companys de les diferents activitats extraescolars, comiats dels companys i per als estudiants en molts dels casos, vacances de 3 mesos,.... i per a d'altres senzillament és l'inici de les merescudes vacances, les que portem tot un any laboral esperant amb ansietat.
És un mes esgotador, en el que les forces molt cop ens manquen per aquest esprint final que suposa acabar un any. I és que per als que tenim fills, l'any no s'acaba al desembre i comença al gener, sinó que s'acava al juny i comença al setembre. De fet jo compto els anys per cursos escolars, perquè per mi parlar d'abans de l'estiu és com parlar de l'any passat, perquè l'estiu ens fa canviar d'estatus, i de curs, i podem dir que som un any més grans.
I en aquest mes de juny, s'esdevé la que per a mi és la nit més màgica de l'any, la nit de Sant Joan.
Durant molts anys, ma mare cosia durant el mes de juny, per a que tots estrenéssim quelcom de roba per aquella revetlla, era com rebre l'estiu amb les millors gales, ben guapos, reten-li homenatge a la temporada que ens portaria la quota de felicitat més alta de tot l'any. Aquest costum d'estrenar roba, encara la tinc present, i de fet, faig quasi com el dia de nadal, ni que sigui estrenar calcetes, i al Nil, li compro també alguna cosa. M'agrada rebre així l'estiu.
No sempre vam celebrar la revetlla de Sant Joan, perquè abans, es celebrava també la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i aleshores un triava quina volia celebrar més. És en aquesta darrera quan a la platja de l'Albatros (el càmping de Castelldefels on estiuejàvem)que anàvem a veure les fogueres. Recordo com si fós ahir la sorpresa que em vaig endur quan passejant per la platja amb els pares, ens vam acostar a una de les fogueres on hi havia una colla d'adolescents on un dels quals era el meu tient Jordi jaja. Ell ja era gran, i podia estar amb el jovent, però per mi no deixava de ser el meu tiet i jo pensava... i què hi fa allà?... Podeu suposar el que feia, coses d'adolescents, que és el que ell era. Segurament els meus pares el van veure i per això s'hi van acostar, però a mi em va agafar totalment per sorpresa.
Anys més tard, quan ja estiuejàvem al Càmping Estrella de Mar, a Castelldefels també, les revetlles de Sant Joan van prendre més protagonisme, sobretot pel fet que van deixar de ser festives la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i per tant, només quedava la de Sant Joan per celebrar. En aquest càmping, fèiem autèntics festorros, amb música, coques, ball... i roba nova per a començar un estiu que no sabies què et portaria, però el que estava clar és que hi hauria platja, molta platja, i anar en samarreta i pantaló curt tot el dia o directament només en biquini durant més de dos mesos, en plan gitanet, perquè al càmping (campi com li deia la iaia pura), és com s'hi va, amb la mínima roba possible per a suportar de la millor forma possible les calorades de l'estiu.
I per això Sant Joan és màgic per mi, perquè em porta l'estiu, les vacances, l'olor de mar, i el record d'una infància de flotadors d'aigua i pantalons curts...
Un altre dia us parlaré més del "campi"...
Per a uns significa exàmens finals, reunions amb els tutors de l'escola, les temudes notes, la festa de final de curs, concerts, danses, cantades, festivals, dinars de germanor amb els companys de les diferents activitats extraescolars, comiats dels companys i per als estudiants en molts dels casos, vacances de 3 mesos,.... i per a d'altres senzillament és l'inici de les merescudes vacances, les que portem tot un any laboral esperant amb ansietat.
És un mes esgotador, en el que les forces molt cop ens manquen per aquest esprint final que suposa acabar un any. I és que per als que tenim fills, l'any no s'acaba al desembre i comença al gener, sinó que s'acava al juny i comença al setembre. De fet jo compto els anys per cursos escolars, perquè per mi parlar d'abans de l'estiu és com parlar de l'any passat, perquè l'estiu ens fa canviar d'estatus, i de curs, i podem dir que som un any més grans.
I en aquest mes de juny, s'esdevé la que per a mi és la nit més màgica de l'any, la nit de Sant Joan.
Durant molts anys, ma mare cosia durant el mes de juny, per a que tots estrenéssim quelcom de roba per aquella revetlla, era com rebre l'estiu amb les millors gales, ben guapos, reten-li homenatge a la temporada que ens portaria la quota de felicitat més alta de tot l'any. Aquest costum d'estrenar roba, encara la tinc present, i de fet, faig quasi com el dia de nadal, ni que sigui estrenar calcetes, i al Nil, li compro també alguna cosa. M'agrada rebre així l'estiu.
No sempre vam celebrar la revetlla de Sant Joan, perquè abans, es celebrava també la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i aleshores un triava quina volia celebrar més. És en aquesta darrera quan a la platja de l'Albatros (el càmping de Castelldefels on estiuejàvem)que anàvem a veure les fogueres. Recordo com si fós ahir la sorpresa que em vaig endur quan passejant per la platja amb els pares, ens vam acostar a una de les fogueres on hi havia una colla d'adolescents on un dels quals era el meu tient Jordi jaja. Ell ja era gran, i podia estar amb el jovent, però per mi no deixava de ser el meu tiet i jo pensava... i què hi fa allà?... Podeu suposar el que feia, coses d'adolescents, que és el que ell era. Segurament els meus pares el van veure i per això s'hi van acostar, però a mi em va agafar totalment per sorpresa.
Anys més tard, quan ja estiuejàvem al Càmping Estrella de Mar, a Castelldefels també, les revetlles de Sant Joan van prendre més protagonisme, sobretot pel fet que van deixar de ser festives la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i per tant, només quedava la de Sant Joan per celebrar. En aquest càmping, fèiem autèntics festorros, amb música, coques, ball... i roba nova per a començar un estiu que no sabies què et portaria, però el que estava clar és que hi hauria platja, molta platja, i anar en samarreta i pantaló curt tot el dia o directament només en biquini durant més de dos mesos, en plan gitanet, perquè al càmping (campi com li deia la iaia pura), és com s'hi va, amb la mínima roba possible per a suportar de la millor forma possible les calorades de l'estiu.
I per això Sant Joan és màgic per mi, perquè em porta l'estiu, les vacances, l'olor de mar, i el record d'una infància de flotadors d'aigua i pantalons curts...
Un altre dia us parlaré més del "campi"...
dimarts, 10 de maig del 2011
El plaer dels mercats d 'intercanvi
Ja fa uns quants anys, l'Eloina, una amiga de patins, em va convidar al meu primer mercat d'intercanvi, es feia al barri de Gràcia, a la plaça de la Virreina.
Un mercat d'intercanvi es tracta doncs d'això d'un espai on intercanviar objectes. Es pot reservar un taula on muntar una parada, i un cop ho tens tot posat, et passeges per les altres parades per mirar què et pot interessar. Si hi ha alguna cosa, ho comentes a l'amo de l'objecte i li dius que es passi per la teva parada a veure si també li pot interessar alguna cosa i si és així, es realitza l'intercanvi. És un mercat sense diners.
La veritat és que allò em va semblar tot molt cutre, i que la gent portava coses molt velles i llepades i no em va agradar gens. A L'Elo jo la veia exhultant, canviant coses per aqui per allà, que si roba, que si objectes, que si canviava cosses que després afegia a la seva parada, fins i tot va agafar una cosa que uns van llençar, i en la seva parada, que era al terre en un foulard, va aconseguir intercanviar-ho!
Els organitzadors d'aquell mercat, ho tenenmolt ben muntat i demanen a la gent que hi porti alguna cosa de menjar, i amb tot el que recullen, fan menjar popular per a tots els paradistes.
Jo no recordo si hi vaig portar res, però en general no em va convèncer massa.
Al cap d'uns mesos, em van passar informació d'un mercat que es posava a prop de casa meva, i vaig pensar, va mira què hi tens a casa que puguis portar. I Déu n'hi do la de coses que vaig acavar arreplegant en un sol matí! Com que no havia reservat taula, em vaig endur un gran foulard com va fer l'Eloina, i vaig muntar la meva parada al terre. Ostres, no havia acavat d'exposar-ho tot que ja tenia un munt de gent interessada en les meves coses! El problema? que jo encara li donava un valor, tant econòmic com emocional, que m'impedia fer bons intercanvis. Així que vaig tornar a casa amb moltes de les coses que havia portat.
En aquell moment no sabia què havia fallat, però analitzant-ho amb distància em vaig adonar. Així que per al mercat d'intercanvi següent, calia duur una mentalitat nova. Vaig reservar taula, i vaig muntar una parada molt chula amb tot de coses que duia, tantes que no m'hi cavien i qu ehavia d'anar treient a mesura que anava intercanviant, i vaig tornar a casa amb un sentiment molt chulu, ja que vaig ser capaç d'eliminar el valor de les coses que jo hi duia, perquè al capdavall, si no les feia servir de feia molt de temps, quin valor tenien per a mi, zero, no? I en canvi, allà al mercat hi havia molts articles potencials de ser intercanviats, que tenien un valor altíssim per mi.
L'objectiu però, era molt clar, anar amb moltes coses grans, i tornar amb coses petites, així que em vaig dedicar a mirar, penjolls, collarets, polseres, mocadors, bufandes..... Vaig tornar a casa amb una quarta part de bulto que n'havia sortit i molt contenta per la renovació de la meva flota de collarets i foulards! I el més important, és que vaig ser capaç de filtrar dins meu la filosofia del mercat. No llençar, si no intercanviar, no llençar si no reutilitzar, el que no val per a tu, pot valdre per als altres.
Un dels cops, va coincidir que el Nil passava el cap de setmana amb mi, i li vaig comentar si volia portar alguna cosa. Al primer moment em va dir que no, però vam anar repassant tot de joguines que ja no feia servir, perquè eren de quan era més petit i va acceptar portar-les. La veritat és que van tenir molt d'èxit! Els primers cops em demanava que l'acompanyés a les parades de la gent que s'interessava, però a mig matí ell sol ja feia els seus intercanvis. S'ho va passar bomba, tant, que espera amb il·lusió les noves edicions, i quan li coincideix que està amb son pare i no pot venir, li sap molt greu.!
I ara ja fa quatre anys del primer mercat, i sempre que puc, si la meva agenda m'ho permet, munto paradeta, faig neteja de casa de tot de coses que ja no faig servir, siguin llibres, sabates, roba, electrodomèstics, tuppers, coses de menatge, el que sigui, si fa més d'un any que no ho faig servir, ja no em cal. I ho porto al mercat, amb una il·lusió que no us imagineu, perquè el que per a mi te un valor zero, s'ho endurà algú que li donarà de nou un valor 10!
Gràcies Elo!
Un mercat d'intercanvi es tracta doncs d'això d'un espai on intercanviar objectes. Es pot reservar un taula on muntar una parada, i un cop ho tens tot posat, et passeges per les altres parades per mirar què et pot interessar. Si hi ha alguna cosa, ho comentes a l'amo de l'objecte i li dius que es passi per la teva parada a veure si també li pot interessar alguna cosa i si és així, es realitza l'intercanvi. És un mercat sense diners.
La veritat és que allò em va semblar tot molt cutre, i que la gent portava coses molt velles i llepades i no em va agradar gens. A L'Elo jo la veia exhultant, canviant coses per aqui per allà, que si roba, que si objectes, que si canviava cosses que després afegia a la seva parada, fins i tot va agafar una cosa que uns van llençar, i en la seva parada, que era al terre en un foulard, va aconseguir intercanviar-ho!
Els organitzadors d'aquell mercat, ho tenenmolt ben muntat i demanen a la gent que hi porti alguna cosa de menjar, i amb tot el que recullen, fan menjar popular per a tots els paradistes.
Jo no recordo si hi vaig portar res, però en general no em va convèncer massa.
Al cap d'uns mesos, em van passar informació d'un mercat que es posava a prop de casa meva, i vaig pensar, va mira què hi tens a casa que puguis portar. I Déu n'hi do la de coses que vaig acavar arreplegant en un sol matí! Com que no havia reservat taula, em vaig endur un gran foulard com va fer l'Eloina, i vaig muntar la meva parada al terre. Ostres, no havia acavat d'exposar-ho tot que ja tenia un munt de gent interessada en les meves coses! El problema? que jo encara li donava un valor, tant econòmic com emocional, que m'impedia fer bons intercanvis. Així que vaig tornar a casa amb moltes de les coses que havia portat.
En aquell moment no sabia què havia fallat, però analitzant-ho amb distància em vaig adonar. Així que per al mercat d'intercanvi següent, calia duur una mentalitat nova. Vaig reservar taula, i vaig muntar una parada molt chula amb tot de coses que duia, tantes que no m'hi cavien i qu ehavia d'anar treient a mesura que anava intercanviant, i vaig tornar a casa amb un sentiment molt chulu, ja que vaig ser capaç d'eliminar el valor de les coses que jo hi duia, perquè al capdavall, si no les feia servir de feia molt de temps, quin valor tenien per a mi, zero, no? I en canvi, allà al mercat hi havia molts articles potencials de ser intercanviats, que tenien un valor altíssim per mi.
L'objectiu però, era molt clar, anar amb moltes coses grans, i tornar amb coses petites, així que em vaig dedicar a mirar, penjolls, collarets, polseres, mocadors, bufandes..... Vaig tornar a casa amb una quarta part de bulto que n'havia sortit i molt contenta per la renovació de la meva flota de collarets i foulards! I el més important, és que vaig ser capaç de filtrar dins meu la filosofia del mercat. No llençar, si no intercanviar, no llençar si no reutilitzar, el que no val per a tu, pot valdre per als altres.
Un dels cops, va coincidir que el Nil passava el cap de setmana amb mi, i li vaig comentar si volia portar alguna cosa. Al primer moment em va dir que no, però vam anar repassant tot de joguines que ja no feia servir, perquè eren de quan era més petit i va acceptar portar-les. La veritat és que van tenir molt d'èxit! Els primers cops em demanava que l'acompanyés a les parades de la gent que s'interessava, però a mig matí ell sol ja feia els seus intercanvis. S'ho va passar bomba, tant, que espera amb il·lusió les noves edicions, i quan li coincideix que està amb son pare i no pot venir, li sap molt greu.!
I ara ja fa quatre anys del primer mercat, i sempre que puc, si la meva agenda m'ho permet, munto paradeta, faig neteja de casa de tot de coses que ja no faig servir, siguin llibres, sabates, roba, electrodomèstics, tuppers, coses de menatge, el que sigui, si fa més d'un any que no ho faig servir, ja no em cal. I ho porto al mercat, amb una il·lusió que no us imagineu, perquè el que per a mi te un valor zero, s'ho endurà algú que li donarà de nou un valor 10!
Gràcies Elo!
dilluns, 9 de maig del 2011
Una nova recepta!
Ep. a l'apartat receptes hi ha la de coca de iogurt de tota la vida, amb les variants que jo de tant en tant hi introdueixo!. No us la perdeu!
dijous, 28 d’abril del 2011
Sobreposar-se a un mateix
Fa cosa d'un mes em vaig apuntar a unes jornades sobre Benchmarking verd, o sigui, unes jornades per debatre sobre la compra verda o ecològica. En el moment en què em vaig apuntar, em va semblar interessant, tant pels continguts de la jornada, com pel fet d'estar un dia fora del despatx.
Però es clar, quan les coses es fan amb tanta antelació, es dilueix el "subidón" que experimentes en el moment de rebre la informació, i la il·lusió de la inscripció.
El petit KGB que porto dins, ja va actuar 3 dies abans de la jornada, ja que no vaig rebre cap correu on se m'informes de que estava correctament inscrita a la jornada. La veritat és que també és badada meva, perquè be que hauria pogut telefonar als organitzadors per preguntar, però de vegades per mandra, per ja ho faré demà, i per la màxima de quan puc no hi penso, i quan hi penso no puc, fins això, 3 dies abans, no em vaig adonar que no tenia res que digués que jo podia formar part del taller al que m'havia apuntat. Em va tranquilitzar una mica la resposta del correu que vaig enviar, que en cas que la meva sol.licitud no hagués estat introduïda, que no patís perquè em podia registrar al lloc mateix.
I dic que estava una mica més tranquil·la perquè tal i com diu el mestre Punset en el seu llibre, quan no volem pensar o analitzar una situació, el cervell te mil i una excuses per a no fer-ho (en això em refereixo quan parlo del meu KGB intern).
Enfi, que el dia abans, tot eren dubtes de si anar o no anar. Per una banda hi havia els beneficis indubtables del que podria aprendre, però per l'altra els dubtes raonables de si finalment hi havia tan oberbooking, si podria participar de forma correcta. A més, la jornada era al Prat de Llobregat, el cotxe al tinc al taller i no em sabia la ruta per arribar, i anar amb la moto, em feia pal, i això que aquesta moto me la vaig comprar per, precisament, sortir de la ciutat jajaja. Ah i, no coneixeràs ningú, potser serà un pal, bla bla. Si us hi fixeu, tot són excuses jaja, i més que tenia que ara no hi caig però que em dinamitaven constantment el cervell. En resum, tenia por, por a no saber arribar, perdre'm i arribar a misses dites, por a sentir-me sola, por a que els continguts no fossin adequats...
Però és que quan ho vaig racionalitzar i analitzar i adonar-me, que només era por, tot es va posar de cara. A més, fa no massa temps, la meva amiga Gemma em va recordar una màxima, que caram, l'he posada en pràctica diversos cops des d'aleshores i és "si tu hi vas amb bon rotllo als llocs, només et tornaran bon rotllo". I apa, me'n vaig anar a dormir, ben contenta d'haver pres la decisió d'anar-hi, de no fugir d'estudi.
Al matí, no tenia massa clara la ruta, però per això disposo un gps a la meva pda, no? Vaig mirar la ruta diversos cops intentant memoritzar-la, però jo sóc com la Dori en aquests casos, que memoritzo només els primers 100 metres jajajajaja i després vaig "de oidas". Però ja res m'aturava, estava segura d'anar-hi! Em vaig haver de para un parell de cops per comprovar si anava be, i si, vaig arribar com qui diu a la primera, sense fer pirules, i 5 minuts abans!.
Al primer moment, em va semblar tot una mica desorganitzat, ja que jo m'esperava a algú a una taula on demanar informació i on mirar d'apuntar-me si és que no apareixia a les llistes. Però no, hi havia una taula sola, amb uns fulls on hi havia la relació d'inscrits, i jo tal i com esperava no hi era. Però no em vaig esberar.
Al cap d'una estona, vaig començar a veure cares conegudes de proveïdors i fins i tot d'un parell de companys de feina, i sabeu què? que em va fer una mica de ràbia i tot, jaja perquè jo volia afrontar-ho sola. Però tampoc no em va venir malament xerrar amb ells una estona, tot orientant el tema de la jornada que ens ocupava.
Un cop a l'aula, ens van dividir en grups, i vam treballar en el que ens van demanar. Ja a la primera de canvi, la companya de la dreta, com que em veu "organitzada" i amb les idees clares, em diu que sigui jo la que, al final del taller faci l'exposició de les conclusions del nostre grup. Apa, ja m'ha tocat vaig pensar jaja. Ella em va dir, tu que no tens vergonya... Però jo ràpidament li vaig contestar que si que en tenia i molta! però el que si que em veia capaç era de sobreposar-m'hi i que si ningú més volia fer el paper, ja faria jo l'exposició.
Va ser divertit quan em va tocar sortir, perquè, la meva veu, no era la meva veu jajajaja la tenia ronca, com de camioner! Els nervis, evidentment, però com que vaig adonar-me que el tema no se solucionaria carraspejant, vaig mirar de no parar atenció, total aquelles 40 persones a les que m'estava dirigint, tampoc no sabien com és la meva veu natural. També vaig parlar molt ràpid, com és habitual en mi quan estic nerviosa, i en acavar vaig tenir dubtes de si em van poder seguir l'exposició jajajajaja, segur que semblava que parlés en fast forward!. En definitiva, que tot i que no va ser l'exposició més perfecta del mon, vaig estar contenta d'haver-la fet.
Però aquí no acaben les alegries del dia!
Al final dels tallers, ens van reunir a l'auditori, on es van ajuntar tots els grups per exposar les conclusions de cadascú, i vaig veure l'oportunitat de tornar a parlar en públic, aquest cop amb un micròfon, i sabeu que? que em va tornar a sortir la veu de camionero jajajajaja. Però és igual, el més important és que no em vaig quedar callada quan volia dir la meva.
Un cop vaig haver dinat, havia d'anar a fer uns encàrrecs cap el centre de la ciutat, i aquest cop, tot i que el gps em va indicar una ruta que anava un tros per autopista, ja no vaig tenir por, al contrari, la vaig gaudir molt, feia sol, caloreta, anava sense paquet al darrera... i la carretera era meva, això si, a 80.... i amb una petita pirula pel camí! És que no sóc perfecta jiji
Però es clar, quan les coses es fan amb tanta antelació, es dilueix el "subidón" que experimentes en el moment de rebre la informació, i la il·lusió de la inscripció.
El petit KGB que porto dins, ja va actuar 3 dies abans de la jornada, ja que no vaig rebre cap correu on se m'informes de que estava correctament inscrita a la jornada. La veritat és que també és badada meva, perquè be que hauria pogut telefonar als organitzadors per preguntar, però de vegades per mandra, per ja ho faré demà, i per la màxima de quan puc no hi penso, i quan hi penso no puc, fins això, 3 dies abans, no em vaig adonar que no tenia res que digués que jo podia formar part del taller al que m'havia apuntat. Em va tranquilitzar una mica la resposta del correu que vaig enviar, que en cas que la meva sol.licitud no hagués estat introduïda, que no patís perquè em podia registrar al lloc mateix.
I dic que estava una mica més tranquil·la perquè tal i com diu el mestre Punset en el seu llibre, quan no volem pensar o analitzar una situació, el cervell te mil i una excuses per a no fer-ho (en això em refereixo quan parlo del meu KGB intern).
Enfi, que el dia abans, tot eren dubtes de si anar o no anar. Per una banda hi havia els beneficis indubtables del que podria aprendre, però per l'altra els dubtes raonables de si finalment hi havia tan oberbooking, si podria participar de forma correcta. A més, la jornada era al Prat de Llobregat, el cotxe al tinc al taller i no em sabia la ruta per arribar, i anar amb la moto, em feia pal, i això que aquesta moto me la vaig comprar per, precisament, sortir de la ciutat jajaja. Ah i, no coneixeràs ningú, potser serà un pal, bla bla. Si us hi fixeu, tot són excuses jaja, i més que tenia que ara no hi caig però que em dinamitaven constantment el cervell. En resum, tenia por, por a no saber arribar, perdre'm i arribar a misses dites, por a sentir-me sola, por a que els continguts no fossin adequats...
Però és que quan ho vaig racionalitzar i analitzar i adonar-me, que només era por, tot es va posar de cara. A més, fa no massa temps, la meva amiga Gemma em va recordar una màxima, que caram, l'he posada en pràctica diversos cops des d'aleshores i és "si tu hi vas amb bon rotllo als llocs, només et tornaran bon rotllo". I apa, me'n vaig anar a dormir, ben contenta d'haver pres la decisió d'anar-hi, de no fugir d'estudi.
Al matí, no tenia massa clara la ruta, però per això disposo un gps a la meva pda, no? Vaig mirar la ruta diversos cops intentant memoritzar-la, però jo sóc com la Dori en aquests casos, que memoritzo només els primers 100 metres jajajajaja i després vaig "de oidas". Però ja res m'aturava, estava segura d'anar-hi! Em vaig haver de para un parell de cops per comprovar si anava be, i si, vaig arribar com qui diu a la primera, sense fer pirules, i 5 minuts abans!.
Al primer moment, em va semblar tot una mica desorganitzat, ja que jo m'esperava a algú a una taula on demanar informació i on mirar d'apuntar-me si és que no apareixia a les llistes. Però no, hi havia una taula sola, amb uns fulls on hi havia la relació d'inscrits, i jo tal i com esperava no hi era. Però no em vaig esberar.
Al cap d'una estona, vaig començar a veure cares conegudes de proveïdors i fins i tot d'un parell de companys de feina, i sabeu què? que em va fer una mica de ràbia i tot, jaja perquè jo volia afrontar-ho sola. Però tampoc no em va venir malament xerrar amb ells una estona, tot orientant el tema de la jornada que ens ocupava.
Un cop a l'aula, ens van dividir en grups, i vam treballar en el que ens van demanar. Ja a la primera de canvi, la companya de la dreta, com que em veu "organitzada" i amb les idees clares, em diu que sigui jo la que, al final del taller faci l'exposició de les conclusions del nostre grup. Apa, ja m'ha tocat vaig pensar jaja. Ella em va dir, tu que no tens vergonya... Però jo ràpidament li vaig contestar que si que en tenia i molta! però el que si que em veia capaç era de sobreposar-m'hi i que si ningú més volia fer el paper, ja faria jo l'exposició.
Va ser divertit quan em va tocar sortir, perquè, la meva veu, no era la meva veu jajajaja la tenia ronca, com de camioner! Els nervis, evidentment, però com que vaig adonar-me que el tema no se solucionaria carraspejant, vaig mirar de no parar atenció, total aquelles 40 persones a les que m'estava dirigint, tampoc no sabien com és la meva veu natural. També vaig parlar molt ràpid, com és habitual en mi quan estic nerviosa, i en acavar vaig tenir dubtes de si em van poder seguir l'exposició jajajajaja, segur que semblava que parlés en fast forward!. En definitiva, que tot i que no va ser l'exposició més perfecta del mon, vaig estar contenta d'haver-la fet.
Però aquí no acaben les alegries del dia!
Al final dels tallers, ens van reunir a l'auditori, on es van ajuntar tots els grups per exposar les conclusions de cadascú, i vaig veure l'oportunitat de tornar a parlar en públic, aquest cop amb un micròfon, i sabeu que? que em va tornar a sortir la veu de camionero jajajajaja. Però és igual, el més important és que no em vaig quedar callada quan volia dir la meva.
Un cop vaig haver dinat, havia d'anar a fer uns encàrrecs cap el centre de la ciutat, i aquest cop, tot i que el gps em va indicar una ruta que anava un tros per autopista, ja no vaig tenir por, al contrari, la vaig gaudir molt, feia sol, caloreta, anava sense paquet al darrera... i la carretera era meva, això si, a 80.... i amb una petita pirula pel camí! És que no sóc perfecta jiji
dimecres, 13 d’abril del 2011
Entrevista amb el profe del Nil, mama por!
Des què ens vam separar, el Nil, podem dir que ha patit força la situació. Molt probablement perquè ni son pare ni jo ho hem sabut fer millor, no sóm perfectes, sóm senzillament humans, tocats fins al fons amb els sentiments que va envoltar aquella separació.
En aquells principis, i fins i tot abans, els psicòlegs que visitaven al Nil ens deien que era un nen molt intel·ligent i que si ens deixaven fer-li un test, pagant és clar, per saber-ne el coeficient, i com que tampoc no ens importava massa el resultat, sinó que pugés el més feliç possible mai li vam fer.
Curiosament, a escola, mai ha anat tot lo be que hauria, més amb aquest coeficient que sembla ser que te, i segurament és perquè te el cap massa ocupat en coses que li toquen, però sigui com sigui, cada curs ha estat una agonia. De fet l'any passat ens van recomanar que repetís, fet al que jo em vaig oposar frontalment, perquè el Nil pot, és capaç, però no està en bon moment. No negaré que per a mi el fet que repeteixi, és quelcom que em sap molt greu, i també per això, m'hi vaig oposar.
Aquest curs, durant el primer trimestre, tira que te vas que es diu, no va treure notes tan dolentes com l'any passat, i es va veure que estava motivat, però a la reunió amb el mestre, com que no el coneix ni sabia els seus antecedents, no podia valorar el canvi que va fer.
El segon trimestre ha estat protagonitzat per pujades i baixades, no sabria dir la tònica dominant, però si que és cabdal l'ajut que li ha ofert la seva professora particular l'Eli.
I avui, tinc la reunió amb el professor, on possiblement ja apunti quina és la línia que l'escola es planteja per ell. I estic cagada, com si la reunió fos per mi. El Nil s'ha esforçat moltíssim, però molt molt, i cal saber si haurà estat prou.... caldrà saber si l'escola valora aquest esforç.
Ahir el Nil em va preguntar que si no passa de curs, què faré amb la PSP que li vaig prometre, i li vaig contestar que per tot el que s'ha esforçat, si segueix en la línia que porta ara, em serà igual si passa de curs o no, i que la PSP serà seva, ara, cal que es mantingui, que no tiri la tovallola, perquè al final, guanyar o perdre no importa massa, el que importa és com s'ha fet el camí, i el del Nil, ha esta ple de suor i esforç personal.
En aquells principis, i fins i tot abans, els psicòlegs que visitaven al Nil ens deien que era un nen molt intel·ligent i que si ens deixaven fer-li un test, pagant és clar, per saber-ne el coeficient, i com que tampoc no ens importava massa el resultat, sinó que pugés el més feliç possible mai li vam fer.
Curiosament, a escola, mai ha anat tot lo be que hauria, més amb aquest coeficient que sembla ser que te, i segurament és perquè te el cap massa ocupat en coses que li toquen, però sigui com sigui, cada curs ha estat una agonia. De fet l'any passat ens van recomanar que repetís, fet al que jo em vaig oposar frontalment, perquè el Nil pot, és capaç, però no està en bon moment. No negaré que per a mi el fet que repeteixi, és quelcom que em sap molt greu, i també per això, m'hi vaig oposar.
Aquest curs, durant el primer trimestre, tira que te vas que es diu, no va treure notes tan dolentes com l'any passat, i es va veure que estava motivat, però a la reunió amb el mestre, com que no el coneix ni sabia els seus antecedents, no podia valorar el canvi que va fer.
El segon trimestre ha estat protagonitzat per pujades i baixades, no sabria dir la tònica dominant, però si que és cabdal l'ajut que li ha ofert la seva professora particular l'Eli.
I avui, tinc la reunió amb el professor, on possiblement ja apunti quina és la línia que l'escola es planteja per ell. I estic cagada, com si la reunió fos per mi. El Nil s'ha esforçat moltíssim, però molt molt, i cal saber si haurà estat prou.... caldrà saber si l'escola valora aquest esforç.
Ahir el Nil em va preguntar que si no passa de curs, què faré amb la PSP que li vaig prometre, i li vaig contestar que per tot el que s'ha esforçat, si segueix en la línia que porta ara, em serà igual si passa de curs o no, i que la PSP serà seva, ara, cal que es mantingui, que no tiri la tovallola, perquè al final, guanyar o perdre no importa massa, el que importa és com s'ha fet el camí, i el del Nil, ha esta ple de suor i esforç personal.
dimecres, 6 d’abril del 2011
Primer assaig amb la Coral
Els dimarts es plantejaran una mica atrafegats ara que he decidit provar amb la Coral.
Com que és l'únic de la setmana que treballo per la tarda, entre recollir al Nil i arribar a casa, se'm fan quarts de 8. I si a sobre he d'estar al damunt d'ell per a que faci les seves feines... enfi que si els assajos de la Coral són a quarts de 10 del vespre, o sopo abans i d'hora o ja no sopo, com que la segona opció no mola... toca només arribar a casa posar-me amb el sopar.
Com molt sovint em passa, confio que tinc més temps del que tinc, i vaig arribar 5 minutets més tard de l'hora d'inici de l'assaig (el diminutiu és només per dissimular el fer tard). Per sort tenien una reunió, a la que jo em vaig afegir, com podeu imaginar, com a convidat de pedra. El que vaig treure en clar, és que s'estava demanant a la gent implicació, i assajos a casa.
Tot seguit, l'Albert, el profe que he tingut al taller del cant a la dutxa, ha fet una petita presentació de mi, dient que cantava molt be, jajaja jo m'hauria estimat més que no hagués dit res, perquè aleshores les expectatives són més altes! Quina vergonya!!!!
Un cop m'ha presentat al director, aquest de seguida em diu, va que et vaig a fer "la prova" i jo que dic, prova? quina prova? jo he vingut a provar no a ser provada jajaja mama porrrrrrrrrrr, tot girant el cap a l'Albert, que si hagués pogut me l'hauria menjat! Mira que no avisar-m'ho!. Dins meu el KGB va començar a dir, ara et faran la prova i totes les teves expectatives i esperances es veuran truncades, hauries hagut de practicar! i aleshores surt l'angelet de dins que li diu, assajar, si però que? com podíem saber que ens anaven a fer una prova!. Total que el Santos, que és com es diu el director, veig que agafa el piano, i el comença a arrossegar a un quarto que hi ha al darrera de la sala d'assajos, i jo, el segueixo amb la tova al cul! Un cop dins ha tancat la porta, els nervis anaven en augment, i encara més l'angoixa per saber què em preguntaria, perquè si em pregunta quina experiència musical què li dic? que he fet un taller per aprendre a cantar a la dutxa? que m'agrada cantar al cotxe? jajajajaja. Aleshores m'ha dit que la prova era només per a saber on posar-me dins la coral (bffffffffffffffffff jajajaja tanta por que he passat i era només per això, bahhhh), que chula jo, però la cara em va anar canviant amb les escales que em va donar! Primer m'ha dit que fes miiiiaaaa, miiiaaaa amb les 5 o 6 notes, i jo al final de tant difícils que m'eren he acavat fent miii iii iii iii jajajajajajajaja. però ep! dins la nota que em demanava! En cap moment he desafinat, i he encertat les notes que em donava! Primer ho hem fet amunt, i després avall. Em va dir el que jo ja sospitava al taller, que tinc un registre molt ampli i que tant puc estar en posició de soprano, com de contralt. Que tinc més veu de la que penso, i que de ven segur que acabaré arribant a notes més altes, i que quan vegi ue no hi arribo que estiri el coll que això ajuda. Jo, com que se que les tonades que canten les contralts són més difícil, vaig optar per la via "fàcil" (si, si....), i vaig dir-li que faria de soprano.
Sortim a la sala on estaven escalfant els altres amb els mmmm i altre sons. Em diu que em m'assegui en un extrem, juntament on éren les sopranos segones. De seguida van acabar l'escalfament i otia a partir d'aquí tot va ser tan ràpid jaja. Jo no donava a l'abast! A més tot i que l'Albert ja els havia avisat que jo hi aniria, no hi havia partitures per a mi, i vaig haver de llegir des de la del costat! La veritat no se si és que aquella noia no les tenia ben endreçades pero`caram quin fart de donar voltes als fulls!.
I tot seguit entrem a la guerra, que si aneu al compàs no se que, i un dos, i apa totes cantant i jo que ni tan sols havia pogut trobar-lo, mirant de costat la partitura, amb els reflexes de la llum al plàstic de les fundes... i quan donava amb ellloc per on cantàven, ell canviava les instruccions i o ens portava a un altre compàs, o deia ara a dues veus, ara només contralts, ara sopranos primeres, ara segones... bffffffffff El meu cervell bullia amb tota aquella informació que havia de processar en dècimes de segon! Que divertit em va semblar! Quin repte! per sort, els compassos els vam repetir diversos cops, i al menys podia cantar-ne algun.
També vaig agrair les cara de moltes de les dones que hi havia, eren mostres com d'ànims, de complicitat, de benvinguda, de buf què difícil, jajaja... em van fer sentir a gust i que formava part d'allò. En canvi va haver d'altres que em van ignorar totalment. Tot i que eren més les que em van recolzar que les que em van ignorar, no m'ajudava massa aquesta actitud tan distant, però vaig mirar d'ignorar-les jo també a elles. Suposo per altra banda, que en deu anar passant de gent per escoltar, per provar, i potser s'estimen més interessar-se quan ja has fet més d'una sessió, però que vamos, que ja diu molt d'una persona, distanciar-te tant...
Després clar, hi ha la meva dificultat en impostar, que jo canto més de coll que impostat i això canta com una almeja en un cor que a mi molts cops em semblava d'àngels! Ell anava dient, no canteu de coll i jo jaja, quasi amagava el cap sota l'ala! Se que no ho deia en cap cas per mi, i que ell sap identificar d'on ve la que ho fa malament, que segur que a banda de mi hi havia d'altres, però mira també em va servir com a recordatori de com posar-me de com obrir la boca, etc. etc. però al ritme aquell era impossible per mi.... A banda que, paquénosvamosaengañá, que em fa una vergonya posar la boca depenent amb quina forma, ja m'enteneu jajajajaja Ho he de superar, perquè si no no avançaré... però ara per ara, el primer que em ve al cap és una visió força dantesca jajaja.
Vam assajar dues peces, Chiquitita, i Que tinguem sort, i per sort al ser peces conegudes per mi, i amb els meus escassos coneixements en llegir partitures, les vaig seguir força be, però quan van venir els homes, ai mare, que diu de cantar Se equivocó la paloma (quina cançó és aquesta? jaja jo no l'havia sentida en ma vida! i a més una paloma puede equivocarse? quina lletra, tremenda, tremenda! És clar que era en sentit figurat però tela!... que siiii que és un poema i tali tal, però no té perquè agradar-me el que hi diu no?). Vaig optar per escoltar primer i veure si m'hi podia afegir, però la veritat, la cantaven tan i tant be que em va saber greu espatllar-ho. Els va quedar estupenda.
Després van cantar Cantares, que aquesta si que la conec, però no en la versió de cant coral, i em va passar el mateix, que ho feien tan be que em va saber greu participar. Hauria pogut entrar en la segona part, ja que allò era més una olla de grills que una altra cosa, perquè o no ho tenien assajat o és una part que els costa, però tot i així, em vaig estimar més quedar-me en la reserva.
I res, sense adonar-me'n van passar les dues hores, entre fulls amunt i avall, que em sentia marejada i tot, entre aquelles veus, els nervis del primer dia, el no tenir partitures pròpies, en veure que es graven les sessions per assajar, i jo pensava, ostres no tinc gravadora! per sort tinc Internet un una bona aptitud en cercar el que vull....
Com que era tard, com qui diu vaig marxar quasi sense acomiadar-me, i amb, perquè no dir-ho, amb una barreja d'inseguretat i vergonya que va fer que en vingués més de gust marxar sense fer soroll, nomes dient, fins la setmana vinent, perquè el que tinc clar, és que, jo hi he anat per quedar-me, ara només cal que ells també m'hi vulguin!
Com que és l'únic de la setmana que treballo per la tarda, entre recollir al Nil i arribar a casa, se'm fan quarts de 8. I si a sobre he d'estar al damunt d'ell per a que faci les seves feines... enfi que si els assajos de la Coral són a quarts de 10 del vespre, o sopo abans i d'hora o ja no sopo, com que la segona opció no mola... toca només arribar a casa posar-me amb el sopar.
Com molt sovint em passa, confio que tinc més temps del que tinc, i vaig arribar 5 minutets més tard de l'hora d'inici de l'assaig (el diminutiu és només per dissimular el fer tard). Per sort tenien una reunió, a la que jo em vaig afegir, com podeu imaginar, com a convidat de pedra. El que vaig treure en clar, és que s'estava demanant a la gent implicació, i assajos a casa.
Tot seguit, l'Albert, el profe que he tingut al taller del cant a la dutxa, ha fet una petita presentació de mi, dient que cantava molt be, jajaja jo m'hauria estimat més que no hagués dit res, perquè aleshores les expectatives són més altes! Quina vergonya!!!!
Un cop m'ha presentat al director, aquest de seguida em diu, va que et vaig a fer "la prova" i jo que dic, prova? quina prova? jo he vingut a provar no a ser provada jajaja mama porrrrrrrrrrr, tot girant el cap a l'Albert, que si hagués pogut me l'hauria menjat! Mira que no avisar-m'ho!. Dins meu el KGB va començar a dir, ara et faran la prova i totes les teves expectatives i esperances es veuran truncades, hauries hagut de practicar! i aleshores surt l'angelet de dins que li diu, assajar, si però que? com podíem saber que ens anaven a fer una prova!. Total que el Santos, que és com es diu el director, veig que agafa el piano, i el comença a arrossegar a un quarto que hi ha al darrera de la sala d'assajos, i jo, el segueixo amb la tova al cul! Un cop dins ha tancat la porta, els nervis anaven en augment, i encara més l'angoixa per saber què em preguntaria, perquè si em pregunta quina experiència musical què li dic? que he fet un taller per aprendre a cantar a la dutxa? que m'agrada cantar al cotxe? jajajajaja. Aleshores m'ha dit que la prova era només per a saber on posar-me dins la coral (bffffffffffffffffff jajajaja tanta por que he passat i era només per això, bahhhh), que chula jo, però la cara em va anar canviant amb les escales que em va donar! Primer m'ha dit que fes miiiiaaaa, miiiaaaa amb les 5 o 6 notes, i jo al final de tant difícils que m'eren he acavat fent miii iii iii iii jajajajajajajaja. però ep! dins la nota que em demanava! En cap moment he desafinat, i he encertat les notes que em donava! Primer ho hem fet amunt, i després avall. Em va dir el que jo ja sospitava al taller, que tinc un registre molt ampli i que tant puc estar en posició de soprano, com de contralt. Que tinc més veu de la que penso, i que de ven segur que acabaré arribant a notes més altes, i que quan vegi ue no hi arribo que estiri el coll que això ajuda. Jo, com que se que les tonades que canten les contralts són més difícil, vaig optar per la via "fàcil" (si, si....), i vaig dir-li que faria de soprano.
Sortim a la sala on estaven escalfant els altres amb els mmmm i altre sons. Em diu que em m'assegui en un extrem, juntament on éren les sopranos segones. De seguida van acabar l'escalfament i otia a partir d'aquí tot va ser tan ràpid jaja. Jo no donava a l'abast! A més tot i que l'Albert ja els havia avisat que jo hi aniria, no hi havia partitures per a mi, i vaig haver de llegir des de la del costat! La veritat no se si és que aquella noia no les tenia ben endreçades pero`caram quin fart de donar voltes als fulls!.
I tot seguit entrem a la guerra, que si aneu al compàs no se que, i un dos, i apa totes cantant i jo que ni tan sols havia pogut trobar-lo, mirant de costat la partitura, amb els reflexes de la llum al plàstic de les fundes... i quan donava amb ellloc per on cantàven, ell canviava les instruccions i o ens portava a un altre compàs, o deia ara a dues veus, ara només contralts, ara sopranos primeres, ara segones... bffffffffff El meu cervell bullia amb tota aquella informació que havia de processar en dècimes de segon! Que divertit em va semblar! Quin repte! per sort, els compassos els vam repetir diversos cops, i al menys podia cantar-ne algun.
També vaig agrair les cara de moltes de les dones que hi havia, eren mostres com d'ànims, de complicitat, de benvinguda, de buf què difícil, jajaja... em van fer sentir a gust i que formava part d'allò. En canvi va haver d'altres que em van ignorar totalment. Tot i que eren més les que em van recolzar que les que em van ignorar, no m'ajudava massa aquesta actitud tan distant, però vaig mirar d'ignorar-les jo també a elles. Suposo per altra banda, que en deu anar passant de gent per escoltar, per provar, i potser s'estimen més interessar-se quan ja has fet més d'una sessió, però que vamos, que ja diu molt d'una persona, distanciar-te tant...
Després clar, hi ha la meva dificultat en impostar, que jo canto més de coll que impostat i això canta com una almeja en un cor que a mi molts cops em semblava d'àngels! Ell anava dient, no canteu de coll i jo jaja, quasi amagava el cap sota l'ala! Se que no ho deia en cap cas per mi, i que ell sap identificar d'on ve la que ho fa malament, que segur que a banda de mi hi havia d'altres, però mira també em va servir com a recordatori de com posar-me de com obrir la boca, etc. etc. però al ritme aquell era impossible per mi.... A banda que, paquénosvamosaengañá, que em fa una vergonya posar la boca depenent amb quina forma, ja m'enteneu jajajajaja Ho he de superar, perquè si no no avançaré... però ara per ara, el primer que em ve al cap és una visió força dantesca jajaja.
Vam assajar dues peces, Chiquitita, i Que tinguem sort, i per sort al ser peces conegudes per mi, i amb els meus escassos coneixements en llegir partitures, les vaig seguir força be, però quan van venir els homes, ai mare, que diu de cantar Se equivocó la paloma (quina cançó és aquesta? jaja jo no l'havia sentida en ma vida! i a més una paloma puede equivocarse? quina lletra, tremenda, tremenda! És clar que era en sentit figurat però tela!... que siiii que és un poema i tali tal, però no té perquè agradar-me el que hi diu no?). Vaig optar per escoltar primer i veure si m'hi podia afegir, però la veritat, la cantaven tan i tant be que em va saber greu espatllar-ho. Els va quedar estupenda.
Després van cantar Cantares, que aquesta si que la conec, però no en la versió de cant coral, i em va passar el mateix, que ho feien tan be que em va saber greu participar. Hauria pogut entrar en la segona part, ja que allò era més una olla de grills que una altra cosa, perquè o no ho tenien assajat o és una part que els costa, però tot i així, em vaig estimar més quedar-me en la reserva.
I res, sense adonar-me'n van passar les dues hores, entre fulls amunt i avall, que em sentia marejada i tot, entre aquelles veus, els nervis del primer dia, el no tenir partitures pròpies, en veure que es graven les sessions per assajar, i jo pensava, ostres no tinc gravadora! per sort tinc Internet un una bona aptitud en cercar el que vull....
Com que era tard, com qui diu vaig marxar quasi sense acomiadar-me, i amb, perquè no dir-ho, amb una barreja d'inseguretat i vergonya que va fer que en vingués més de gust marxar sense fer soroll, nomes dient, fins la setmana vinent, perquè el que tinc clar, és que, jo hi he anat per quedar-me, ara només cal que ells també m'hi vulguin!
dimarts, 5 d’abril del 2011
El que són les coses
Ja fa molts anys que vaig començar a tenir canes, i em va agafar molta fal·lera de tapar-me-les. Era com fer-me "vella", i no em venia de gust que se'm veiés ni una. En aquell moment duia metxes de dos colors, i generalment no se n'escapava cap.
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
dilluns, 4 d’abril del 2011
3 mesos donant la nota!
Ja han passat els 3 mesos, o 10 sessions, del curs on em vaig apuntar per aprendre a cantar a la dutxa, però be. Aquesta era la descripció del curs, cantar a la dutxa, i en el moment d'inscriure'm se'm va plantejar el dubte perquè si era per cantar en la intimitat, ja ho feia be fins aquell moment, no em calia anar a aprendre, però en la mateix mesura que em plantejava el dubte, em va entrar també curiositat per saber com m'ensenyarien.
Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja
Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico lo be que ens ho vam passar amb la peli Across The Universe.
Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!
Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.
El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.
Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.
També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom. Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.
I les alumnes que vam quedar van ser la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.
Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.
Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.
I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!
Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:
The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha
Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.
Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!
Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!
També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!
I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.
I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!
Bona setmana!
Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja
Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico lo be que ens ho vam passar amb la peli Across The Universe.
Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!
Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.
El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.
Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.
També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom. Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.
I les alumnes que vam quedar van ser la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.
Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.
Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.
I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!
Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:
The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha
Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.
Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!
Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!
També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!
I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.
I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!
Bona setmana!
dimecres, 16 de març del 2011
Visites inesperades
Feia una mitja hora que havia arribat a casa. Havia ja consultat el correu, i buscat una informació a internet, quan he decidit fer-me el berenar: un cafè amb llet amb dues magdalenes del tipus valencianes. Per mi tot un festí, quelcom senzill però deliciós. Penso que hi ha poques coses més bones que una magdalena sucada en un cafè amb llet jaja, i si a sobre perverteixo l'interior amb nutel.la, el plaer equival a moltes coses, i que engreixen totes!.... He de dir però, que si m'engreixa o no, la veritat és que m'importa poc. Fa 4 anys que no em peso, i sóc molt feliç sense saber què hi diu la bàscula al respecte. Jo em veig i em sento estupenda per dins i per fora.
Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era. Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.
A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.
Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.
El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!
Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi? I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.
Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...
Sigui com sigui, límit ben marcat o manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!
Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era. Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.
A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.
Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.
El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!
Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi? I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.
Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...
Sigui com sigui, límit ben marcat o manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!
dimarts, 15 de març del 2011
M'agrada la pluja!
M'agrada la possibilitat de tornar a sentir aquella sensació quan enfonses el peu a un gran toll i notes la pressió de l'aigua, ara això si, de forma més controlada que quan tenia 10 anys, en què molts cops, sentia com s'esculava dins la bota i em xopava el peu sencer! A qui no li ha passat? eh?
I què em dieu d'allò de "l'olor de terra humida?" Una de les millors olors de la natura. "Fa olor de bolet" com diu el meu fill quan anem pel bosc i s'olora la pluja acabada de caure.
En un país on fa poc temps hi havia sequera, i on si no plou l'amenaça de talls en el subministrament d'aigua és constant a moltes de les comarques de secà, a la pluja li diem mal temps... És clar que quan de cop cau tanta aigua com la que cau avui, és més un mal de cap que una benedicció, però la natura és així, i no fa les coses a gust dels humans, en tot cas si que les fa, fruit d'anys i anys de maltractar-la, què volem ara?
Però quan cau poc a poc, és tot un plaer molt relaxant.
Aquest dissabte passat, tot un dia de pluja em va permetre estar-m'hi a casa, gaudir del llit, del meu home, de casa meva, de passar-m'hi la tarda al sofà sota una manta, amb la cortina totalment oberta, per a gaudir de l'espectacle que és veure ploure.
El temps és una variable més de les que no podem controlar, aleshores perquè ens enfadem? Sóc de les que creu que la versatilitat de l'èsser humà, és un dels trets que ens caracteritza, perquè aleshores ens entestem en ser inamovibles en les nostres decisions i ens enfadem com a nens petits quan la pluja ens aixafa aquell dinar, aquella sortida, o aquella trobada? Sempre hi ha un pla B que la pluja no pot "espatllar". Només cal exprèmer una mica el cervell, per mirar de donar la volta a una situació que a priori ens semblava dolenta.
L'aigua renova, neteja, doncs aprofitem amb la pluja per a fer el mateix amb els nostres cors i sentiments, deixem que marxin els mals pensaments, els malestars amb aquesta pluja i que ens netegi per dins i per fora.
És clar que mai no plou a gust de tothom, però m'agrada dir que a mi, tot i l'enrenou que em suposa un dia de pluja visquent com visc a una ciutat, i treballant al centre, a mi m'agrada la pluja i veure com cau l'aigua del cel!.
Bona setmana!
divendres, 11 de març del 2011
Gràcies!
Va ser gràcies al Ramon, i al seu suport incondicional en qualsevol projecte en el que m'involucri, que va ajudar a que materialitzés fer sentir la meva veu mitjançant les meves cròniques, els meus relats i les meves opinions, per a mi era com una sortida al mon, i al meu caràcter de vegades força histriònic li va anar com anell al dit. Ell em va encoratjar més que ningú a creés el meu bloc i a que escrigués (i ho segueix fent a cada escrit que penjo, sempre em demana més). No puc dir si és el meu fan número u, perquè també estan les incondicionals de les meves germanes, però si un puntal important i una font d'inspiració.
Jo sabia que els
escrits que hi posaria serien divertits i que molt probablement agradarien, no per
ego, sinó perquè aquells m'havien llegit fins aquell moment així m'ho
deien.
Però 1.100 visites en 7 mesos em deixa totalment meravellada! Deixem en 1.000 les consultes dels diferents lectors del meu bloc (les altres 100 visites com si fossin meves), però és que tot i així, em sembla increïble, si fins i tot em consulten de l'altra banda de l'Atlàntic, i això que jo parlo en català! I és que em quedo sense paraules, si jo, la stepi no sap què dir jaja. El primer cop vaig pensar que havien entrat per error, però és que és de diferents punts del continent americà, i pel comptador, sembla ser que hi han reincidit jajajaja
En fi, que només puc que donar-vos les gràcies per haver fet possible una realitat i és que allà a fora, hi ha algú, be, molta gent que em segueix, i que segurament gaudeix amb el que explico. És tan chulo el que sento que no se ni com explicar-ho. A més, el dia que el vaig crear vaig pensar, el dia que hagin 1.000 entrades ho celebraré, però caram de les 1.000 a les 1.100 han passat tants pocs dies que no ho he pogut celebrar ni el dia que tocava!
Per això us dono les gràcies, 1.000 gràcies mai millor dit!
Bon cap de setmana!
dimecres, 9 de març del 2011
V.O.S
L'Anglès sempre ha estat la meva llengua preferida. Ja a l'institut, tant jo com la meva germana bessona, trèiem unes notasses en aquesta assignatura, i fins i tot, vam estar becades per anar a Boston, el que no recordo quan temps durava la Beca. El problema era que només una de les dues estava becada, perquè l'escola només va rebre una plaça, i els pares van dir que o les dues o cap, i va ser cap, evidentment.
Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.
Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.
L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.
Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.
Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com, vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!
En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...
Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.
Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....
També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell.
Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!
Bona setmana!
Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.
Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.
L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.
Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.
Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com, vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!
En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...
Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.
Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....
També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell.
Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!
Bona setmana!
dilluns, 28 de febrer del 2011
Pobreta Mixa, està enyorada...
Ahir vam recollir a la gata de casa del nòvio. He de dir que al primer moment ens va ignorar totalment, com si fóssim uns totals desconeguts. Jo suposo que ens castigava per haver-la deixat allà, però poc a poc, se'ns va anar acostant, fins que va deixar de fer-se estranya.
Arribats a aquest punt, en què es mostrava tal qual era a casa, va passar a tenir una actitud la mar de fresca, provocant al Nino per a que la muntés davant nostre. A mi em semblava com un nen que li diu a la mama, mira, mira, qué se fer jaja. El més graciós, però, era veure al Nil lo encuriosit que estava. En aquests dies al cole està treballant de nou la reproducció, (l'any passat ja ho van treballar), i suposo que era com un afegit a les explicacions del professor a la classe.
El problema de tot plegat és que el Nino, el nòvio, no era tan desinhibit com ella, no se li va acostar massa, tot i que no deixava que se li allunyés més de 2 metres.Després d'esperar un temps prudencial, i veient que no consumaven de nou, varem marxar a casa.
Un cop ja dins de l'ascensor la vam treure del transportí, i així que es va obrir la porta va anar directe davant de casa seva! Quan va entrar, quina alegria que tenia, corrent amunt i avall pel pis, feia molta gràcia.
Però aquesta alegria li va durar poc, perquè, a mesura que avançava el vespre es va anar posant més i més moixeta i enyorada... Ella de per si és mimoseta, però ho estava d'una forma diferent, com buscant consol. Pobreta meva, que li he posat la mel als llavis, ha tastat l'amor i ara se sent sola...
Pel que fa al possible embaràs, haurem d'esperar al menys entre dues o tres setmanes per a notar algun canvi.
És molt curiós com amb els gats, un pensa que serà difícil la comunicació, i en canvi ells ja s'encarreguen de fer-te saber tot el que els passa: gana, set o fins i tot un estat d'ànim com la tristesa, o l'alegria. La natura no deixa de sorprendre'm.
Bona setmana!
dijous, 24 de febrer del 2011
La Mixa ja està a casa del nòvio
La veritat és que des del dia en què va venir al Mixeta a casa, he tingut clar que volia fer-la criar. Suposo que és una mancança que tinc des de petita, ja que més d'un company de quan feia EGB tenien mascotes i havien parit a casa. A mi em semblava meravellós, ja no només el fet de tenir mascota, si no que parissin a casa. Era del tot increïble!
D'aquestes paraules es desprèn ràpidament que a casa dels pares no en teníem de mascotes, be, si, vam tenir un canari, que va morir un dia sense explicació per nosaltres (per la Mare si que la va tenir, ja que de gran he sabut que vam marxar un cap de setmana i com que la gàbia quedava una mica alta, cap dels grans va pensar en posar-li menjar per a més d'un dia... vamos que es van oblidar d'ell. Pobre canari!
Molts més anys més tard, a ma germana petita li van regalar dues tortugues, a les que els vam fer les mil i unes. Finalment van traspassar també. Primer la femella, que va agafar l'enfermetat aquella que se'ls hi posa la closca tova i després el mascle per la tristesa de quedar-se sol (aquests mascles que sense una femella no saben estar-s'hi!). Els pares ens van dir que les tortugues si es queden sense parella moren de pena. Tot pot ser que ens diguessin una mentida, per consolar la pena, i jo de fet mai ho he comprovat.
De la peixera, no se si parlar-ne... Se la va regalar a ma germana petita un parella que va tenir, i va acabar tenint el sobrenom de Mathausen (amb tot el respecte per a la gent que allà hi va passar un calvari), però és que no hi havia peix que sobrevisqués allà dins! Quan no hi havia l'aigua freda, era massa calenta, quan no agafaven punt blanc, i quan no, jo que se! Allò era un no parar de comprar peixos que pobrets, duraven 4 dies...
Quan vaig conèixer al meu ex-marit, creia que el tema mascotes seria bufar i fer ampolles un cop casats. però no vaig tenir en compte, que a casa seva, van tenir 7 gats, dels quals en van morir 6... i clar, el trauma era de prou pes com per no voler tenir-ne cap. A banda que el darrer, que va ser l'únic que va sobreviure a aquella casa, era un entremaliat, i tota la família només recordava les bestieses que havia fet aquell minino.
Total, que als primers Nadals després d'haver-me separat, com qui diu el primer que va entrar a casa va ser la Mixeta. Era un cadellet de 3 mesos, preciosa, petita, i molt mimosa.
D'allò han passat 7 anys, 7 anys d'escoltar com a temporades, es passava els mesos sencers amb el zel! Ella pateix, no dic que no, però nosaltres... A les nits d'hivern tira que te vas, posem coses davant la gatera per a que no molesti als veïns, però i a l'estiu? A l'estiu és lo pitjor que hi ha! Vivint en un àtic sense aire condicionat, és horrorós tancar la porta de la terrassa ja que immediatament el pis es converteix en un forn, però com ho fas quan els veïns ja se t'han queixat que a les 5 del matí els desperta la gateta? A banda evidentment de la vergonya que t'hagin de cridar l'atenció.
Durant el dia, segur que també que els deu molestar, be, més que molestar, els deu fotre molt, més quan han tingut convidats a la seva terrassa i a la meva només que se sentia a la Mixa marrameeeeeeeeeeeeeeeu jajaja, i a sobre també pateixen un gos que tenen a sota de casa, que cada matí borda. Així que estan entre dos fronts el gatuno i el perruno i entre l'un i l'altre deuen estar fins al capdamunt! Potser per això tenen un conill jajaja
Des que La Mixa és una gata adulta, ja li he anat buscant un nòvio, ja , però caram, tothom que conec que té mascles els te castrats! Ja saben el que fan, ja... aquí la beneita he estat jo mantenint casta la Mixa.
I finalment les meves pregàries han estat escoltades, i vaig conèixer l'amiga d'una amiga que tenia un gatet sense castrar! Ens ha costat 2 anys posar-nos d'acord en concertar una cita per als gats, i avui, finalment ho hem aconseguit!
Pel que he llegit, la núvia és la que s'ha de desplaçar a casa del nuvi, perquè si és al revés, es tornen tan territorials, que no hi ha qui els digui ni mu ja que bufen, escupen, treuen urpes i si poden amb elles et fan un puzzle. Així que, a l'hora convinguda hem anat a fer una visita de cortesia a casa de la consogra.
Un cop dins la casa, la Mixeta no volia sortir de la caixa de transport. Suposo que si hagués pogut, m'hagués aixecat un dit tot dient, si, d'aquí surt ta mare! Però hem estat contentes perquè el mascle, un siamès marron preciós amb uns ulls de color blau com el mar, i de nom Nino, doncs no l'ha bufada, de fet estava més encuriosit que una altra cosa. Ella s'ha portat també força be, suposo que només mirava de passar desapercebuda, al trobar-s'hi a casa d'un desconegut. Quines olors deu haver detectat? Què deu haver sentit quan li he obert la porta del transportí i l'he fet fora a un entorn que de ben segur li era hostil.? I el més important, què deu haver pensat quan ens ha vist sortir per la porta sense endur-nos-la? Ja us ho dic jo que per dins segur que ens deia FILLS DE PUTAAAAAAAAAA, NO EM DEIXEU AQUÍ!!!! TRAÏDORS!...jajajaja
Ara a esperar a demà que la meva consogra em passi el parte
Nanit!
D'aquestes paraules es desprèn ràpidament que a casa dels pares no en teníem de mascotes, be, si, vam tenir un canari, que va morir un dia sense explicació per nosaltres (per la Mare si que la va tenir, ja que de gran he sabut que vam marxar un cap de setmana i com que la gàbia quedava una mica alta, cap dels grans va pensar en posar-li menjar per a més d'un dia... vamos que es van oblidar d'ell. Pobre canari!
Molts més anys més tard, a ma germana petita li van regalar dues tortugues, a les que els vam fer les mil i unes. Finalment van traspassar també. Primer la femella, que va agafar l'enfermetat aquella que se'ls hi posa la closca tova i després el mascle per la tristesa de quedar-se sol (aquests mascles que sense una femella no saben estar-s'hi!). Els pares ens van dir que les tortugues si es queden sense parella moren de pena. Tot pot ser que ens diguessin una mentida, per consolar la pena, i jo de fet mai ho he comprovat.
De la peixera, no se si parlar-ne... Se la va regalar a ma germana petita un parella que va tenir, i va acabar tenint el sobrenom de Mathausen (amb tot el respecte per a la gent que allà hi va passar un calvari), però és que no hi havia peix que sobrevisqués allà dins! Quan no hi havia l'aigua freda, era massa calenta, quan no agafaven punt blanc, i quan no, jo que se! Allò era un no parar de comprar peixos que pobrets, duraven 4 dies...
Quan vaig conèixer al meu ex-marit, creia que el tema mascotes seria bufar i fer ampolles un cop casats. però no vaig tenir en compte, que a casa seva, van tenir 7 gats, dels quals en van morir 6... i clar, el trauma era de prou pes com per no voler tenir-ne cap. A banda que el darrer, que va ser l'únic que va sobreviure a aquella casa, era un entremaliat, i tota la família només recordava les bestieses que havia fet aquell minino.
Total, que als primers Nadals després d'haver-me separat, com qui diu el primer que va entrar a casa va ser la Mixeta. Era un cadellet de 3 mesos, preciosa, petita, i molt mimosa.
D'allò han passat 7 anys, 7 anys d'escoltar com a temporades, es passava els mesos sencers amb el zel! Ella pateix, no dic que no, però nosaltres... A les nits d'hivern tira que te vas, posem coses davant la gatera per a que no molesti als veïns, però i a l'estiu? A l'estiu és lo pitjor que hi ha! Vivint en un àtic sense aire condicionat, és horrorós tancar la porta de la terrassa ja que immediatament el pis es converteix en un forn, però com ho fas quan els veïns ja se t'han queixat que a les 5 del matí els desperta la gateta? A banda evidentment de la vergonya que t'hagin de cridar l'atenció.
Durant el dia, segur que també que els deu molestar, be, més que molestar, els deu fotre molt, més quan han tingut convidats a la seva terrassa i a la meva només que se sentia a la Mixa marrameeeeeeeeeeeeeeeu jajaja, i a sobre també pateixen un gos que tenen a sota de casa, que cada matí borda. Així que estan entre dos fronts el gatuno i el perruno i entre l'un i l'altre deuen estar fins al capdamunt! Potser per això tenen un conill jajaja
Des que La Mixa és una gata adulta, ja li he anat buscant un nòvio, ja , però caram, tothom que conec que té mascles els te castrats! Ja saben el que fan, ja... aquí la beneita he estat jo mantenint casta la Mixa.
I finalment les meves pregàries han estat escoltades, i vaig conèixer l'amiga d'una amiga que tenia un gatet sense castrar! Ens ha costat 2 anys posar-nos d'acord en concertar una cita per als gats, i avui, finalment ho hem aconseguit!
Pel que he llegit, la núvia és la que s'ha de desplaçar a casa del nuvi, perquè si és al revés, es tornen tan territorials, que no hi ha qui els digui ni mu ja que bufen, escupen, treuen urpes i si poden amb elles et fan un puzzle. Així que, a l'hora convinguda hem anat a fer una visita de cortesia a casa de la consogra.
Un cop dins la casa, la Mixeta no volia sortir de la caixa de transport. Suposo que si hagués pogut, m'hagués aixecat un dit tot dient, si, d'aquí surt ta mare! Però hem estat contentes perquè el mascle, un siamès marron preciós amb uns ulls de color blau com el mar, i de nom Nino, doncs no l'ha bufada, de fet estava més encuriosit que una altra cosa. Ella s'ha portat també força be, suposo que només mirava de passar desapercebuda, al trobar-s'hi a casa d'un desconegut. Quines olors deu haver detectat? Què deu haver sentit quan li he obert la porta del transportí i l'he fet fora a un entorn que de ben segur li era hostil.? I el més important, què deu haver pensat quan ens ha vist sortir per la porta sense endur-nos-la? Ja us ho dic jo que per dins segur que ens deia FILLS DE PUTAAAAAAAAAA, NO EM DEIXEU AQUÍ!!!! TRAÏDORS!...jajajaja
Ara a esperar a demà que la meva consogra em passi el parte
Nanit!
dimecres, 16 de febrer del 2011
Cal buscar la perfecció?
Ahir tornant cap a casa, aturada en un semàfor, em va cridar l'atenció una de les noves pancartes publicitàriesd'en Guardiola. La veritat és que ni tan sols se quin és el banc o empresa que anuncia o si senzillament s'anuncia a si mateix.
Be, el fet és que el que em va cridar l'atenció va ser la frase "La perfecció no eixteix, però cal buscar-la".
No m'encaixava el missatge i sense adonar-me vaig pensar... quina burrada buscar el que no existeix! i em vaig posar a riure.
I és que és així, si la perfecció no existeix, perquè cal dedicar esforços, lluita i pèrdua de temps, quan això només ens porta al cami de la infelicitat, frustració i si persistim en el de la depressió? Perquè per més que ho intentem... mai la trobarem....
No trobeu que és absurd perdre ni un sol segon? Jo si
Bona setmana!
Be, el fet és que el que em va cridar l'atenció va ser la frase "La perfecció no eixteix, però cal buscar-la".
No m'encaixava el missatge i sense adonar-me vaig pensar... quina burrada buscar el que no existeix! i em vaig posar a riure.
I és que és així, si la perfecció no existeix, perquè cal dedicar esforços, lluita i pèrdua de temps, quan això només ens porta al cami de la infelicitat, frustració i si persistim en el de la depressió? Perquè per més que ho intentem... mai la trobarem....
No trobeu que és absurd perdre ni un sol segon? Jo si
Bona setmana!
dilluns, 31 de gener del 2011
Indignada...
Els nadals passats, vaig comprar el calendari dels bombers, perquè m'agrada la forma que tenen d'autofinançar-se i perquè les fotos, algunes nus artístics, són molt maques. A qui no li agrada veure cossos ben fets i formats? Aquest calendari el vaig comprar amb el propòsit de penjar-lo al meu despatx. Penso que no falto el respecte a ningú, i al capdavall, està al meu espai personal, on no és un lloc públic, ja que no rebo més visites que les dels companys de feina.
Doncs be, divendres passat, esperàvem la visita d'un dels alts càrrecs que havia de ser presentat als treballadors, i vaig rebre la recomanació per part del meu cap, de retirar aquest calendari. Evidentment em vaig molestar, perquè quan vaig rebre la visita de la Consellera, ja el tenia i ningú em va dir res, possiblement per això ara me'l fan treure? perquè es va queixar i no li va agradar? No ho se, però trobo que és ficar-se a l'espai propi de cadascú, el meu despatx, és com casa meva i jo decideixo el que hi vull tenir, sempre i quant estigui dins de les normes d'urbanitat del moment, i aquest calendari que s'ha venut per totes les conselleries, sembla ser que no les compleix.
Però aquí no s'atura la meva indignació. Aquest mati, he parat la moto on fa 25 anys que ho faig. Mai ningú m'ha dit que no ho podia fer, i això que davant la conselleria cada dia s'atura un cotxe de la guàrdia urbana, ja sigui de la secreta, o no, i encara he de sentir cap recomanació d'on he de parar. Doncs avui, es veu que s'espera una visita important i això ha fet que se m'acostés un mosso que estava xerrant amb un altre company i una persona de paisà i em diu que allà no hi puc deixar la meva moto. He de dir que no hi ha cap senyal que avali el que m'estava dient, i així li he fet constar. M'ha comentat que, on es paren els cotxes oficinals, no hi puc deixar la moto, des de quan? jo li he dit i insistit. Jo ja podia dir-li missa, que ell duro. I aquí és on més m'he empipat, perquè si jo faig prevaldre els meus drets de ciutadana, i la deixo allà, perquè no hi ha cap llei que em digui que no ho puc fer, m'arrisco a que ell, en ús d'un abús de poder, faci que se me la endugui una grua.
Sempre s'han rebut visites importants a la conselleria. i mai, en aquests anys, he hagut de moure el meu vehicle, fins avui... les coses estan canviant...
dimecres, 12 de gener del 2011
I diuen que la gent no va al dentista...
Al desembre amb la revisió anual em van trobar que tenia una càries que arreglar. També em van aconsellar de canviar unes peces que estan empastades amb amalgama. La veritat és que són de l'any de la picor, me'ls vaig fer quan tenia entre 18 i 20 anys (i ja en tinc 43), però allà que resisteixen. Jo vaig desconfiar d'això de canviar-los perquè a mi, ja m'agrada renovar les coses, però quan cal, no per caprici d'un dentista que no li agraden les peces d'amalgama... o al menys aquesta és la sensació que tinc.
Quan et passen a la sala "d'operacions" , el primer que crida l'atenció és el seient, que depenent de l'actitud amb la que s'hi vagi, pot semblar o un sofà per a fer la siesta, o una cadira de tortures. Per sort, jo sóc de les primeres, i en més d'una ocasió si no és pel fet que et fan obrir la boca com si la del metro es tractés, més d'un cop m'hi hauria adormit. Un cop assegut, el que veus és aquella llum grossa damunt del teu cap amb unes nanses. Sempre he tingut el caprici d'agafar-me, però no ho he fet mai... I quan l'obren, curiosament no t'enlluerna... I lo tercer, és el dentista, o t'imagines que és ell, perquè entre la mascareta i les ulleres de protecció, només pots deduïr de qui es tracta, fins que no et parla, que aleshores pots recobrar la confiança de nou.
Els dentistes, són un col.lectiu al que tothom defineix com pesseteros, i no m'estranya, s'ho guanyen a pols! El problema és que no saps mai si et diuen la veritat o tot és fruit de les ganes de fer-se rics que tenen alguns. I si extrapolem el tema a la resta de metges, la veritat és que, jo no poso en dubte els seus coneixements, però si que són uns pesseteros la major part! La meva germana em diu que ella ja no fa servir la pòlissa dental per a fer-se neteges, perquè cada cop li trovaben alguna cosa. Ara les paga, i quina casualitat que te la boca en perfecte estat... Clar que es podria pensar que ja li havien arreglat tot abans de començar a pagar neteges, i ara és normal que no li trobin res. No si, respostes com colors te l'arc de Sant Martí.
Be, que em disperso, doncs això, que avui he anat per arreglar-me una càries que es veia entre dues peces. Jo no veia ni a casa quan m'ho he estat mirant ni allà, que fós un tan gran problema i com que m'ha vist que dubtava, ha agafat el ganxo aquell metàl·lic que fan servir com a sonda i me l'ha començat a passar per on estava la càries. Aquest ganxo és màgic, perquè si te'l passes tu no s'enganxa enlloc, ara, com te'l passin ells, t'han de refer tota la boca! I et diuen veus com s'enganxa, que ho veus,? i tu que penses, no clar, si me'l claves fins al cervell alguna cosa enganxa... Però amb la boca ja plena de rulos de paper i ell preparat per a l'estocada, et deixes vèncer i li dius, si, si, es clava, amb la boca petita, però li dones permís per a posar-se en plan torero i a estocar-te amb l'agulla de l'anestèsia. Be, no, primer et posen aquell esprai que atonta una mica la geniva. Després d'un breu massatge, apa, que la veus venir... una agulla prima, prima, però que fa una angúnia sentir com entra! I avui, el molt bruto, me n'ha fet 4 de punxades! per dins i per fora, que jo em deia, són les 12 del migdia, però amb tanta adormimenta, avui no podràs ni dinar, ni berenar, hauràs de passar directament al sopar, perquè, heu provat de menjar amb la boca adormida? Els llavis no subjecten res, i et sents com un iaio que et cau tot de la boca... I veure aigua? has de veure com de costat i t'acaba regalimant tot. I no diguem riure, jaja se't queda cara d'idiota rient de costat. A banda que el no notar ni fred ni calor, fa que no sàpigues per on et regalima el menjar o el beure fins que no arriba a una zona desperta, i molts cops ja has fet tard.
Aleshores em diu, esperem una mica a que faci efecte l'anestèsia i ara torno. Perquè clar, el temps és or per a ells, i a la cabina del costat hi ha una altra víctima que espera ser atesa. D'aquesta forma s'asseguren ingresos per partida doble. A mi m'empipa molt que no estiguin per mi tot el temps per al qual els pago, i que em deixin allà tirada. I se que ha fet quelcom perquè he sentit la maquinota infernal. No se, potser el proper cop li diré que no el vull compartir amb ningú.
Enfi, que m'ha emplenat encara més la boca amb rulos de paper i mans a l'obra. Primer aquell soroll tan agut piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii i ben aviat he començat a sentir aquella olor de cremat. Mentre el que treia eren les restes de l'anterior obturació no se sentia cap olor, però quan ha arribat a la dent si. El que com a diferent d'altres cops, aquesta olor de cremat es barrejava amb l'olor de la peça espatllada, força desagradable tot plegat, però aquest cop no, aquest cop era tufo de cremat i prou. Jo crec que amb la peça que ha triat per començar no hi havia problema, però ell ha seguit escarbant i burxant, i amb el ganxo punxant i tu que ho sents tot al cervell, i tot et ressona i sembla tanmateix com si t'esquerdessin la dentadura sencera!
En un moment donat m'acosta un mirall i em diu mira. M'ha agafat pànic, angúnia i de tot! Què vol que miri? com m'ha foradat tot el costat esquerre? calla, calla, que m'estimo més viure en la ignorància de la feina que m'està fent, i veure el resultat final.
Aleshores ha començat a reomplir el forat, i caram, no hem parat que si xeringa amb composite, que si llum, que si fora llum, que si pedres d'arkansas (que cony deuen ser pedres d'arkanses?), que si obre, que si tanca, que si gira, que si xucla, que si això que si allò, i una hora i quart més tard, m'ha demanat que tanqués la boca, que podia descansar. Tancar la boca? Siiii claaaaaaaaar, ara me la tanques tu, perquè les barres de tanta estona d'estar obertes, ja no em fan cas, elles volen seguir en modo abierto! Faig l'esforç, tanco una mica i em diu, mastega. Oh quin mal... les barres no em permeten mastegar d'adormides que estan, i clar, com que el que faig no li agrada, em diu, mastega més fort. Amb quines barres, amb les meves o amb les teves? Perquè si a mi les meves no em responen què vols que hi faci?
La única cosa que em consolava, és el fet de saber que ja anava acabant, que quan et diuen que tanquis i masteguis, és perquè t'han posat aquella calca que marca les dents quan les tanques, i veuen a quina zona toquen més del que hauria (és que al dentista , per mala sort, hi he anat molts cops a la meva vida...)
Ja finalitzat el procés d'adaptació, em diu passa-t'hi la llengua i diga'm si ho notes fi. Fi? si allò era com passar la llengua per paper de vidre! Quina cosa més aspre! Unes passades de nou amb una cosa que jo sentia com rooooooooooooo, m'ha deixat la zona força fina i gustosa, tot i que se que amb el temps i el desgast del dia a dia, quedarà millor.
Mentre anava pujant la cadira em diu, ja he aprofitat per a fer-te la del darrera, total ja estàvem a la mateixa zona. Jo estic molt d'acord, que estava a la mateixa zona, però algú m'ho ha preguntat?, algú m'ha dit si m'anava be de fer més del que jo tenia previst? Doncs no! Ara li hauria de dir, mira, et pagaré aquesta que m'has fet de més, quan em vingui be, perquè ara no m'ho va i com que no has preguntat.... És que són o no són peseteros?
Enfi, i acavant, que hi ha una total incongruència entre el que jo hi he anat a fer-me que era obturar una peça a raó de 45 euros i una mitja hora aproximada, i he sortit quasi dues hores més tard d'haver entrat, i amb el compte minvat en 135 euros... I diuen que la gent no va al dentista...
Quan et passen a la sala "d'operacions" , el primer que crida l'atenció és el seient, que depenent de l'actitud amb la que s'hi vagi, pot semblar o un sofà per a fer la siesta, o una cadira de tortures. Per sort, jo sóc de les primeres, i en més d'una ocasió si no és pel fet que et fan obrir la boca com si la del metro es tractés, més d'un cop m'hi hauria adormit. Un cop assegut, el que veus és aquella llum grossa damunt del teu cap amb unes nanses. Sempre he tingut el caprici d'agafar-me, però no ho he fet mai... I quan l'obren, curiosament no t'enlluerna... I lo tercer, és el dentista, o t'imagines que és ell, perquè entre la mascareta i les ulleres de protecció, només pots deduïr de qui es tracta, fins que no et parla, que aleshores pots recobrar la confiança de nou.
Els dentistes, són un col.lectiu al que tothom defineix com pesseteros, i no m'estranya, s'ho guanyen a pols! El problema és que no saps mai si et diuen la veritat o tot és fruit de les ganes de fer-se rics que tenen alguns. I si extrapolem el tema a la resta de metges, la veritat és que, jo no poso en dubte els seus coneixements, però si que són uns pesseteros la major part! La meva germana em diu que ella ja no fa servir la pòlissa dental per a fer-se neteges, perquè cada cop li trovaben alguna cosa. Ara les paga, i quina casualitat que te la boca en perfecte estat... Clar que es podria pensar que ja li havien arreglat tot abans de començar a pagar neteges, i ara és normal que no li trobin res. No si, respostes com colors te l'arc de Sant Martí.
Be, que em disperso, doncs això, que avui he anat per arreglar-me una càries que es veia entre dues peces. Jo no veia ni a casa quan m'ho he estat mirant ni allà, que fós un tan gran problema i com que m'ha vist que dubtava, ha agafat el ganxo aquell metàl·lic que fan servir com a sonda i me l'ha començat a passar per on estava la càries. Aquest ganxo és màgic, perquè si te'l passes tu no s'enganxa enlloc, ara, com te'l passin ells, t'han de refer tota la boca! I et diuen veus com s'enganxa, que ho veus,? i tu que penses, no clar, si me'l claves fins al cervell alguna cosa enganxa... Però amb la boca ja plena de rulos de paper i ell preparat per a l'estocada, et deixes vèncer i li dius, si, si, es clava, amb la boca petita, però li dones permís per a posar-se en plan torero i a estocar-te amb l'agulla de l'anestèsia. Be, no, primer et posen aquell esprai que atonta una mica la geniva. Després d'un breu massatge, apa, que la veus venir... una agulla prima, prima, però que fa una angúnia sentir com entra! I avui, el molt bruto, me n'ha fet 4 de punxades! per dins i per fora, que jo em deia, són les 12 del migdia, però amb tanta adormimenta, avui no podràs ni dinar, ni berenar, hauràs de passar directament al sopar, perquè, heu provat de menjar amb la boca adormida? Els llavis no subjecten res, i et sents com un iaio que et cau tot de la boca... I veure aigua? has de veure com de costat i t'acaba regalimant tot. I no diguem riure, jaja se't queda cara d'idiota rient de costat. A banda que el no notar ni fred ni calor, fa que no sàpigues per on et regalima el menjar o el beure fins que no arriba a una zona desperta, i molts cops ja has fet tard.
Aleshores em diu, esperem una mica a que faci efecte l'anestèsia i ara torno. Perquè clar, el temps és or per a ells, i a la cabina del costat hi ha una altra víctima que espera ser atesa. D'aquesta forma s'asseguren ingresos per partida doble. A mi m'empipa molt que no estiguin per mi tot el temps per al qual els pago, i que em deixin allà tirada. I se que ha fet quelcom perquè he sentit la maquinota infernal. No se, potser el proper cop li diré que no el vull compartir amb ningú.
Enfi, que m'ha emplenat encara més la boca amb rulos de paper i mans a l'obra. Primer aquell soroll tan agut piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii i ben aviat he començat a sentir aquella olor de cremat. Mentre el que treia eren les restes de l'anterior obturació no se sentia cap olor, però quan ha arribat a la dent si. El que com a diferent d'altres cops, aquesta olor de cremat es barrejava amb l'olor de la peça espatllada, força desagradable tot plegat, però aquest cop no, aquest cop era tufo de cremat i prou. Jo crec que amb la peça que ha triat per començar no hi havia problema, però ell ha seguit escarbant i burxant, i amb el ganxo punxant i tu que ho sents tot al cervell, i tot et ressona i sembla tanmateix com si t'esquerdessin la dentadura sencera!
En un moment donat m'acosta un mirall i em diu mira. M'ha agafat pànic, angúnia i de tot! Què vol que miri? com m'ha foradat tot el costat esquerre? calla, calla, que m'estimo més viure en la ignorància de la feina que m'està fent, i veure el resultat final.
Aleshores ha començat a reomplir el forat, i caram, no hem parat que si xeringa amb composite, que si llum, que si fora llum, que si pedres d'arkansas (que cony deuen ser pedres d'arkanses?), que si obre, que si tanca, que si gira, que si xucla, que si això que si allò, i una hora i quart més tard, m'ha demanat que tanqués la boca, que podia descansar. Tancar la boca? Siiii claaaaaaaaar, ara me la tanques tu, perquè les barres de tanta estona d'estar obertes, ja no em fan cas, elles volen seguir en modo abierto! Faig l'esforç, tanco una mica i em diu, mastega. Oh quin mal... les barres no em permeten mastegar d'adormides que estan, i clar, com que el que faig no li agrada, em diu, mastega més fort. Amb quines barres, amb les meves o amb les teves? Perquè si a mi les meves no em responen què vols que hi faci?
La única cosa que em consolava, és el fet de saber que ja anava acabant, que quan et diuen que tanquis i masteguis, és perquè t'han posat aquella calca que marca les dents quan les tanques, i veuen a quina zona toquen més del que hauria (és que al dentista , per mala sort, hi he anat molts cops a la meva vida...)
Ja finalitzat el procés d'adaptació, em diu passa-t'hi la llengua i diga'm si ho notes fi. Fi? si allò era com passar la llengua per paper de vidre! Quina cosa més aspre! Unes passades de nou amb una cosa que jo sentia com rooooooooooooo, m'ha deixat la zona força fina i gustosa, tot i que se que amb el temps i el desgast del dia a dia, quedarà millor.
Mentre anava pujant la cadira em diu, ja he aprofitat per a fer-te la del darrera, total ja estàvem a la mateixa zona. Jo estic molt d'acord, que estava a la mateixa zona, però algú m'ho ha preguntat?, algú m'ha dit si m'anava be de fer més del que jo tenia previst? Doncs no! Ara li hauria de dir, mira, et pagaré aquesta que m'has fet de més, quan em vingui be, perquè ara no m'ho va i com que no has preguntat.... És que són o no són peseteros?
Enfi, i acavant, que hi ha una total incongruència entre el que jo hi he anat a fer-me que era obturar una peça a raó de 45 euros i una mitja hora aproximada, i he sortit quasi dues hores més tard d'haver entrat, i amb el compte minvat en 135 euros... I diuen que la gent no va al dentista...
dimecres, 5 de gener del 2011
Gastroenteritis vírica per Nadal? Quina putada!
Diuen que els catalans sóm escatològics i jo, fent honor a aquest adjectiu, he preparat aquest escrit, perquè, els catalans no ho se del tot cert, però que a casa meva ens va la marxa en aquest tema....
Que ho gaudiu!
La veritat és que tal i com m'ha dit una amiga al face, bona és la ratxa que he portat aquest mes de Desembre.
Un quan s'independitza dels pares no pensa a priori que es donarà alguna situació en què els trobarà a faltar, al contrari, un se sent perfectament capaç de portar qualsevol situació dins de casa seva, i de fet poc hi penses en ells, fins el dia en què et poses malalt. Jo recordo, ja casada, que el primer dia que em vaig haver de quedar a casa sola i malalta vaig tenir un daltabaix, pensava "i la mama?" jaja I això que ja tenia 28 anys! I és el que té la nostra generació (jo ja en tinc 43), doncs això que de les nostres mares, la gran majoria no treballava i es dedicava amb la família. Això tenia coses bones i dolentes, i de bones destaco sobretot que quan estaves malalt, algú et cuidava, et feia el dinar, el sopar i el que calgués, et mirava la febre, i en definitiva, estava per tu.
Doncs be, a mitjans de desembre, vaig patir un súper refredat. De fet per a mi va ser grip, però el metge que em va venir a visitar a casa no va tenir la mateixa opinió que jo, atesa la poca paciència que va demostrar, ja que no va esperar a que el termòmetre digital que faig servir emetés el seu piiiiiiii avisant que la temperatura ja era estable. A la de 10-20 segons d'haver-me'l posat em diu "a ver?" I clar, estava a 37'3, i em diu "eso no es fiebre". Com em pot dir aquest home que 37'3 no és febre si la meva temperatura normal s'acosta més a la dels morts que a la dels vius! Ho dic perquè en estat normal, faig 35'4. Total que per aquell metge jo no tenia febre tot i lo malament que em trobava, tot i el mal d'ossos, i de cap, tot i les cervicals rígides, i evidentment, no em va donar cap remei miraculós, de fet em va canviar la medicació de la tos que jo prenia i que entra per la seguretat social, per una que no entrava i que la veritat, tampoc em va anar tan be com la que jo faig servir habitualment. Ah i també una altra cosa que no entenc dels metges a domicili, que mai et visiten al llit, no senyor, al menjador, tinguis o no amb forces per aguantar-te. És que és com si entrar al dormitori fos una violació a un espai sacre! Total que així que va marxar aquell metge, em vaig ficar al llit, amb el termòmetre, evidentment, i va marcar 38'4! Si ja li deia jo que tenia febre! 4 dies més tard, vaig ser capaç d'anar a la feina, i poc a poc em vair anar posant a to, amb l'estímul que havia de comprar regals per als Nadals, i estar ja recuperada per a les festes.
Just la setmana abans de Nadal, el nebot més petit de la família va estar força malalt d'una gastroenteritis. Com que ma germana petita treballava, el va deixar amb els meus pares per a que li fessin el cangur fins que ella agafés les vacances de Nadal, i un dia que hi vaig anar a saludar, el vaig veure. Jo que en cap moment vaig pensar en què m'ho podia encomanar, vaig jugar amb ell, li vaig canviar els bolquers i li vaig fer un munt de petons... total, a un bebè de 10 mesos què més se li pot fer que estar per ell i estimar-lo?
No passen ni 4 dies de la trobada, que arriben els Nadals. Jo ja fa molt de temps que he après el costum de menjar poc, i el meu estómac m'ho agraeix amb bones digestions. Però als Nadals, per més que mengis poc, hi ha tantes i tantes temptacions... Total que el matí del dia 31, tenia un malestar a la panxa que no sabia què era. Vaig al WC i caram tu, talment va ser com si el pipí s'hagués equivocat de forat, ara només era el soroll com si fós pipí, però no ho era! Al passar-me només un cop no li vaig donar més importància, a banda que el meu fill, tenia dècimes de febre des de la nit abans, i jo estava més pendent d'ell i de donar-li les seves medecines per tal de poder celebrar el cap d'any amb la família que de mi mateixa, i també per a què no dir-ho per a fer de mama cuidadora com va fer la meva quan jo era petita, i que ell de gran arrossegui el mateix trauma infantil que el meu jajajaja. Tan de bo no sigui així!
Quan va arribar a la nit, jo ja m'havia fet íntima del WC, en total durant tot el dia uns 4 cops. Però això era fantàstic, un cop un metge em va dir que si no es passa de 4 no hi ha malaltia!
El Nil, per sort, no va tenir més febre en tot el dia, només al matí, i pel que fa a mi, només vaig visitar el meu WC 4 cops, així que ens vam posar guapos i cap a celebrar el cap d'any (però jo tenia un rau rau a la panxa.....).
El sopar de cap d'any... és que caram, veure aquella taula parada amb tan bones viandes que havia preparat ma mare... i haver-me d'estar per total 4 visites de res al WC que vaig sucumbir als encants d'un boníssim formatge de cabra, i aquí és on la vaig cagar (mai millor dit), ja que a partir d'aquest moment, les coses van empitjorar, i jo sabia que podia passar. Amb les postres tampoc m'hi vaig estar massa. La pinya és una fruita que m'ha costat que m'agradés però ara en menjo tot l'any, i només faltava que la meva cunyada, cuinera de primera a l'Hotel Plaza, ens la presentés tan ben talladeta... I no vaig menjar un sol tall, no, vinga a fotre-li pinya al cos... ains..
Per sort aquest any, entre acabar de sopar i els raïms vam tenir força temps de pair perquè si no, jo no se que hauria fet, ja que tot i l'hora i mitja que va transcórrer, jo sentia que tenia el sopar al pap i ara calia empassar-se a la carrera 12 grans de raïm. Gràcies mama que sempre els poses petits...
Arriben les campanades, i jo mirant-me aquella bosseta incapaç de menjar cap gra, fins i tot se'm va passar pel cap d'aquest any no menjar-ne cap, però jolines quina pressió les supersticions i els mals farios! Ja veuràs pensava el dimoniet dolent de dins el cervellet, no et menjaràs els grans i tindràs un any de merda. I el dimoniet bo deia: tu aguanta, i menja-te'ls, i si cal, els treus de la boca a un tovalló de paper un cop passades les 12 sense que ningú ho vegi, però altre cop el dimoniet: no si això semblaran les fonts del Llobregat com te'ls mengis tots! o pitjor, les bombolles de Freixenet, per allò que els raïms són daurats i rodons! Finalment, i mentre anava donant petons a la família desitjant un bon any, em vaig anar empassant els grans, i no va passar res... per sort!
Total, la nit va passar sense pena ni glòria atès el meu estat, be amb més pena que glòria. Vam ballar amb els nens, vam veure vídeos musicals, i a les 2 de la matinada jo ja no podia amb la meva ànima, em calia arribar a casa per "descarregar", i just va ser el primer que vaig fer amb jaqueta i tot jaja, per sort, tinc una gran facilitat per treure per dalt, i només amb una petita contracció, apa, tos pa fueeeeeeeeeeeera! Diu que hi ha qui un cop efectuada la sortida d'emergència, se senten més tranquils, però no va ser aquest el meu cas, quina primera nit de l'any, quin mal de panxa! Però aquí no s'acaben les meves penes, a casa dels pares com ja he comentat en un altre escrit del bloc, ens donem els regals el primer dia de l'any i com que els nens es queden a dormir i es lleven aviat, àvids d'obrir paquets, apa, lleva't d'hora i procura estar a les 11 a casa dels pares.
Vam ser els primers en arribar, jo arrossegada, amb molt mal de panxa i ja 2 descàrregues de baixos al damunt. No vaig esmorzar res, no podia, però entre els regalitus, i l'emoció del dia, em vaig anar refent i animant poc a poc, i sense adonar-nos, que ens plantem a l'hora de dinar. Ma mare com totes les mares, s'esmeren a la cuina i a mi em dolia dir-li que em fes un arròs bullit, tot i que és el millor arròs bullit del mon mundial! Total que decideixo no menjar aperitiu, i tastar una mica del plat que hagués preparat, que era ni més ni menys que calamars amb mandonguilles ohhhhhhhhhhhh qui se'n pot estar??? El resultat final? que si una mica de pica pica per aquí, que si unes mandonguilletes per allà, que si pinya de nou de postres.... el compte final van ser de 4 descàrregues més! Jo patia pensant , i si em deshidrato???
I ja sabeu que fa especial el Nadal? que vas a munt i avall a les cases de la gent a endrapar, i el segon dia de l'any, tocava amb la família de la meva parella... i aquí si que no podia dir que estic malalta, tot i que amb la cara ja pagava. Vaig fer totes les descàrregues a primera hora, perquè després qualsevol deixa anar res a casa dels Sogres! A sobre, menja del que hi ha, poc però menja, no facis un lleig i es pensin que ets del morro fi... Quin dia, per sort la panxa va aguantar, i no em va demanar de deixar anar res més, ara el malestar era descomunal. Per sort he après a anar per la vida amb sobres d'Almax a la bossa, i per la tarda, un cop ja fora de la casa, m'hi vaig abocar a llepar aquell sobre, com si m'hi anés la vida!
Aquella tarda, vam decidir anar al cinema, sense crispetes, clar, tot i que aquella oloreta, ñam ñam. Vaig pensar que seria massa arriscat i ja que a la nit soparíem fora, doncs la decisió assenyada era no menjar-ne de crispetes. La pel.lícula (The Tourist), per sort era bona, i això va fer que m'oblidés de l'alien que m'anava pessigant els budells. Suposo que el no estar en WC coneguts, també ajudava.
Acabada la pel.lícula, cal decidir on anem a sopar. Jo proposo un restaurant xinés per allò de poder-me demanar arròs, que fa el ventre gros i a més restreny. Però l'elecció final va ser una altra i l'únic arròs que hi havia a la carta era un rissoto amb encenalls de parmiggiano, i què li farem, demanarem això no? Però m'assetja la pregunta: I no ens quedarem amb gana? que li comento al Ramon, la meva parella, va mira, demana aquest assortit de patés, que total com que es mengen amb torradetes... a mes les torrades també restrenyen i van be per les panxes desajustades. I torradeta per aquí, torradeta per allà, van caure els 4 trossos de paté que ens van posar. He de dir però, que el rissotto no me'l vaig poder acabar, el parmiggiano si... i de nou, formatge, i de nou la vaig cagar!
Només arribar a casa ja es va començar a "mascar la tragedia". Un altre cop, una molt mala nit, però és que m'ho mereixo, que sóc una farta d'olla, que mai faré un rot de gitano, i és que si, que el menjar em perd! Per sort, he après a menjar de tot, en poques quantitats, perquè si no estaria feta una foca. No estic prima, però tampoc grassa, rodoneta i amb estil que dic jo.
Enfi, tota una nit de viatges al meu estimat WC, i per mala sort el dilluns ja me l'havia agafat de festa, i me'l vaig haver de passar al llit, viatjant de tant en tanc a visitar l'inodor, desfeta al llit, sense que pogués ja ingerir res més perquè qualsevol cosa que mengés ni que fós de règim, produïda una reacció en cadena quasi immediata. Vosaltres heu sentit mai els vostres budells quals canonades? Doncs jo si! Fins i tot he sentit com s'omplien d'aigua! Totalment fastigós ho he de reconèixer. Ara els més de 7 viatges al WC m'han permès llegir-me la meitat d'un els llibres que em va portar el Pare Noel, no tot han de ser desgràcies!
Finalment a la tarda per berenar, vaig poder menjar un plàtan amb llimona que diuen que restreny, amenitzat amb aigua de sèrum amb electròlits, i per la nit de sopar, una pastanaga bullida.... Sort que sóc de bon conformar quan de menjar es tracta, i molt agraïda... perquè si no...
3 Dies més tard us puc dir que ja quasi estic recuperada, però demà, dia de Reis, m'espera un esmorzar de xocolata amb xurros, però aquest cop us he de dir la veritat, tinc por, molta por!
Com diem a casa Bon " Reisos" a tothom!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)