Visites inesperades

Feia una mitja hora que havia arribat a casa. Havia ja consultat el correu, i buscat una informació a internet, quan  he decidit fer-me el berenar: un cafè amb llet amb dues magdalenes del tipus valencianes. Per mi tot un festí, quelcom senzill però deliciós. Penso que hi ha poques coses més bones que una magdalena sucada en un cafè amb llet jaja, i si a sobre perverteixo l'interior  amb nutel.la, el plaer equival a moltes coses, i que engreixen totes!.... He de dir però, que si m'engreixa o no, la veritat és que m'importa poc. Fa 4 anys que no em peso, i sóc molt feliç sense saber què hi diu la bàscula al respecte. Jo em veig i em sento estupenda per dins i per fora.

Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o  el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser  que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era.  Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.

A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.

Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.

El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què  m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!

Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar  cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no  m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi?  I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.

Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...


Sigui com sigui, límit ben marcat o  manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!

M'agrada la pluja!

M'agrada la pluja, com quan era una nena petita. Suposo que per això m'agraden les meves botes d'aigua, perquè em permeten als meus 43 anys, trepitjar l'aigua i els tolls sense patir, sense mullar-me.

M'agrada la possibilitat de tornar a sentir aquella sensació quan enfonses el peu a un gran toll i notes la pressió de l'aigua, ara això si, de forma més controlada que quan tenia 10 anys, en què molts cops, sentia com s'esculava dins la bota i em xopava el peu sencer! A qui no li ha passat? eh?

I què em dieu d'allò de "l'olor de terra humida?" Una de les millors olors de la natura. "Fa olor de bolet" com diu el meu fill quan anem pel bosc i s'olora la pluja acabada de caure. 

En un país on fa poc temps hi havia sequera, i on si no plou l'amenaça de talls en el subministrament d'aigua és constant a moltes de les comarques de secà, a la pluja li diem mal temps...  És clar que quan de cop cau tanta aigua com la que cau avui, és més un mal de cap que una benedicció, però la natura és així, i no fa les coses a gust dels humans, en tot cas si que les fa, fruit d'anys i anys de maltractar-la, què volem ara?

Però quan cau poc a poc, és tot un plaer molt relaxant.

Aquest dissabte passat, tot un dia de pluja em va permetre estar-m'hi a casa, gaudir del llit, del meu home, de casa meva, de passar-m'hi la tarda al sofà sota una manta, amb la cortina totalment oberta, per a gaudir de l'espectacle que és veure ploure.

El temps és una variable més de les que no podem controlar, aleshores perquè ens enfadem? Sóc de les que creu que  la versatilitat de l'èsser humà, és un dels trets que ens caracteritza, perquè aleshores ens entestem en ser inamovibles en les nostres decisions i ens enfadem com a nens petits quan la pluja ens aixafa aquell dinar, aquella sortida, o aquella trobada? Sempre hi ha un pla B que la pluja no pot "espatllar". Només cal exprèmer una mica el cervell, per mirar de donar la volta a una situació que a priori ens semblava dolenta.

L'aigua renova, neteja, doncs aprofitem amb la pluja per a fer el mateix amb els nostres cors i sentiments, deixem que marxin els mals pensaments, els malestars amb aquesta pluja i que ens netegi per dins i per fora.

És clar que mai no plou a gust de tothom, però m'agrada dir que a mi, tot i l'enrenou que em suposa un dia de pluja visquent com visc a una ciutat, i treballant al centre, a mi m'agrada la pluja i veure com cau l'aigua del cel!.

Bona setmana!

Gràcies!

Va ser gràcies al Ramon, i al seu suport incondicional en qualsevol projecte en el que m'involucri, que va ajudar a que materialitzés fer sentir la meva veu mitjançant les meves cròniques, els meus relats i les meves opinions, per a mi era com una sortida al mon, i al meu caràcter de vegades força histriònic li va anar com anell al dit. Ell em va encoratjar més que ningú a creés el meu bloc i a que escrigués (i ho segueix fent a cada escrit que penjo, sempre em demana més). No puc dir si és el meu fan número u, perquè també estan les incondicionals de les meves germanes, però si un puntal important i una font d'inspiració.

Jo sabia que els escrits que hi posaria serien divertits i que molt probablement agradarien, no per ego, sinó perquè aquells m'havien llegit fins aquell moment així m'ho deien.

Però 1.100 visites en 7 mesos em deixa totalment meravellada! Deixem en 1.000 les consultes dels diferents  lectors del meu bloc (les altres 100 visites com si fossin meves), però és que tot i així, em sembla increïble,  si fins i tot em consulten de l'altra banda de l'Atlàntic, i això que jo parlo en català! I és que em quedo sense paraules, si jo, la stepi no sap què dir jaja. El primer cop vaig pensar que havien entrat per error, però és que és de diferents punts del continent americà, i pel comptador, sembla ser que hi han reincidit jajajaja

En fi, que només puc que donar-vos les gràcies per haver fet possible una realitat  i és que allà a fora, hi ha algú, be, molta gent que em segueix, i que segurament gaudeix amb el que explico. És tan chulo el que sento que no se ni com explicar-ho. A més, el dia que el vaig crear vaig pensar, el dia que hagin 1.000 entrades ho celebraré, però caram de les 1.000 a les 1.100 han passat tants pocs dies que no ho he pogut celebrar  ni el dia que tocava!

Per això us dono les gràcies, 1.000 gràcies mai millor dit!

Bon cap de setmana!

V.O.S

L'Anglès sempre ha estat la meva llengua preferida. Ja a l'institut, tant jo com la meva germana bessona, trèiem unes notasses en aquesta assignatura, i fins i tot, vam estar becades per anar a Boston, el que no recordo quan temps durava la Beca. El problema era que només una de les dues estava becada, perquè l'escola només va rebre una plaça, i els pares van dir que o les dues o cap, i va ser cap, evidentment.

Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.

Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.

L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar  una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.

Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.

Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com,  vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!


En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...

Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.


Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....

També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell. 

Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!

Bona setmana!