Diuen que els catalans sóm escatològics i jo, fent honor a aquest adjectiu, he preparat aquest escrit, perquè, els catalans no ho se del tot cert, però que a casa meva ens va la marxa en aquest tema....
Que ho gaudiu!
La veritat és que tal i com m'ha dit una amiga al face, bona és la ratxa que he portat aquest mes de Desembre.
Un quan s'independitza dels pares no pensa a priori que es donarà alguna situació en què els trobarà a faltar, al contrari, un se sent perfectament capaç de portar qualsevol situació dins de casa seva, i de fet poc hi penses en ells, fins el dia en què et poses malalt. Jo recordo, ja casada, que el primer dia que em vaig haver de quedar a casa sola i malalta vaig tenir un daltabaix, pensava "i la mama?" jaja I això que ja tenia 28 anys! I és el que té la nostra generació (jo ja en tinc 43), doncs això que de les nostres mares, la gran majoria no treballava i es dedicava amb la família. Això tenia coses bones i dolentes, i de bones destaco sobretot que quan estaves malalt, algú et cuidava, et feia el dinar, el sopar i el que calgués, et mirava la febre, i en definitiva, estava per tu.
Doncs be, a mitjans de desembre, vaig patir un súper refredat. De fet per a mi va ser grip, però el metge que em va venir a visitar a casa no va tenir la mateixa opinió que jo, atesa la poca paciència que va demostrar, ja que no va esperar a que el termòmetre digital que faig servir emetés el seu piiiiiiii avisant que la temperatura ja era estable. A la de 10-20 segons d'haver-me'l posat em diu "a ver?" I clar, estava a 37'3, i em diu "eso no es fiebre". Com em pot dir aquest home que 37'3 no és febre si la meva temperatura normal s'acosta més a la dels morts que a la dels vius! Ho dic perquè en estat normal, faig 35'4. Total que per aquell metge jo no tenia febre tot i lo malament que em trobava, tot i el mal d'ossos, i de cap, tot i les cervicals rígides, i evidentment, no em va donar cap remei miraculós, de fet em va canviar la medicació de la tos que jo prenia i que entra per la seguretat social, per una que no entrava i que la veritat, tampoc em va anar tan be com la que jo faig servir habitualment. Ah i també una altra cosa que no entenc dels metges a domicili, que mai et visiten al llit, no senyor, al menjador, tinguis o no amb forces per aguantar-te. És que és com si entrar al dormitori fos una violació a un espai sacre! Total que així que va marxar aquell metge, em vaig ficar al llit, amb el termòmetre, evidentment, i va marcar 38'4! Si ja li deia jo que tenia febre! 4 dies més tard, vaig ser capaç d'anar a la feina, i poc a poc em vair anar posant a to, amb l'estímul que havia de comprar regals per als Nadals, i estar ja recuperada per a les festes.
Just la setmana abans de Nadal, el nebot més petit de la família va estar força malalt d'una gastroenteritis. Com que ma germana petita treballava, el va deixar amb els meus pares per a que li fessin el cangur fins que ella agafés les vacances de Nadal, i un dia que hi vaig anar a saludar, el vaig veure. Jo que en cap moment vaig pensar en què m'ho podia encomanar, vaig jugar amb ell, li vaig canviar els bolquers i li vaig fer un munt de petons... total, a un bebè de 10 mesos què més se li pot fer que estar per ell i estimar-lo?
No passen ni 4 dies de la trobada, que arriben els Nadals. Jo ja fa molt de temps que he après el costum de menjar poc, i el meu estómac m'ho agraeix amb bones digestions. Però als Nadals, per més que mengis poc, hi ha tantes i tantes temptacions... Total que el matí del dia 31, tenia un malestar a la panxa que no sabia què era. Vaig al WC i caram tu, talment va ser com si el pipí s'hagués equivocat de forat, ara només era el soroll com si fós pipí, però no ho era! Al passar-me només un cop no li vaig donar més importància, a banda que el meu fill, tenia dècimes de febre des de la nit abans, i jo estava més pendent d'ell i de donar-li les seves medecines per tal de poder celebrar el cap d'any amb la família que de mi mateixa, i també per a què no dir-ho per a fer de mama cuidadora com va fer la meva quan jo era petita, i que ell de gran arrossegui el mateix trauma infantil que el meu jajajaja. Tan de bo no sigui així!
Quan va arribar a la nit, jo ja m'havia fet íntima del WC, en total durant tot el dia uns 4 cops. Però això era fantàstic, un cop un metge em va dir que si no es passa de 4 no hi ha malaltia!
El Nil, per sort, no va tenir més febre en tot el dia, només al matí, i pel que fa a mi, només vaig visitar el meu WC 4 cops, així que ens vam posar guapos i cap a celebrar el cap d'any (però jo tenia un rau rau a la panxa.....).
El sopar de cap d'any... és que caram, veure aquella taula parada amb tan bones viandes que havia preparat ma mare... i haver-me d'estar per total 4 visites de res al WC que vaig sucumbir als encants d'un boníssim formatge de cabra, i aquí és on la vaig cagar (mai millor dit), ja que a partir d'aquest moment, les coses van empitjorar, i jo sabia que podia passar. Amb les postres tampoc m'hi vaig estar massa. La pinya és una fruita que m'ha costat que m'agradés però ara en menjo tot l'any, i només faltava que la meva cunyada, cuinera de primera a l'Hotel Plaza, ens la presentés tan ben talladeta... I no vaig menjar un sol tall, no, vinga a fotre-li pinya al cos... ains..
Per sort aquest any, entre acabar de sopar i els raïms vam tenir força temps de pair perquè si no, jo no se que hauria fet, ja que tot i l'hora i mitja que va transcórrer, jo sentia que tenia el sopar al pap i ara calia empassar-se a la carrera 12 grans de raïm. Gràcies mama que sempre els poses petits...
Arriben les campanades, i jo mirant-me aquella bosseta incapaç de menjar cap gra, fins i tot se'm va passar pel cap d'aquest any no menjar-ne cap, però jolines quina pressió les supersticions i els mals farios! Ja veuràs pensava el dimoniet dolent de dins el cervellet, no et menjaràs els grans i tindràs un any de merda. I el dimoniet bo deia: tu aguanta, i menja-te'ls, i si cal, els treus de la boca a un tovalló de paper un cop passades les 12 sense que ningú ho vegi, però altre cop el dimoniet: no si això semblaran les fonts del Llobregat com te'ls mengis tots! o pitjor, les bombolles de Freixenet, per allò que els raïms són daurats i rodons! Finalment, i mentre anava donant petons a la família desitjant un bon any, em vaig anar empassant els grans, i no va passar res... per sort!
Total, la nit va passar sense pena ni glòria atès el meu estat, be amb més pena que glòria. Vam ballar amb els nens, vam veure vídeos musicals, i a les 2 de la matinada jo ja no podia amb la meva ànima, em calia arribar a casa per "descarregar", i just va ser el primer que vaig fer amb jaqueta i tot jaja, per sort, tinc una gran facilitat per treure per dalt, i només amb una petita contracció, apa, tos pa fueeeeeeeeeeeera! Diu que hi ha qui un cop efectuada la sortida d'emergència, se senten més tranquils, però no va ser aquest el meu cas, quina primera nit de l'any, quin mal de panxa! Però aquí no s'acaben les meves penes, a casa dels pares com ja he comentat en un altre escrit del bloc, ens donem els regals el primer dia de l'any i com que els nens es queden a dormir i es lleven aviat, àvids d'obrir paquets, apa, lleva't d'hora i procura estar a les 11 a casa dels pares.
Vam ser els primers en arribar, jo arrossegada, amb molt mal de panxa i ja 2 descàrregues de baixos al damunt. No vaig esmorzar res, no podia, però entre els regalitus, i l'emoció del dia, em vaig anar refent i animant poc a poc, i sense adonar-nos, que ens plantem a l'hora de dinar. Ma mare com totes les mares, s'esmeren a la cuina i a mi em dolia dir-li que em fes un arròs bullit, tot i que és el millor arròs bullit del mon mundial! Total que decideixo no menjar aperitiu, i tastar una mica del plat que hagués preparat, que era ni més ni menys que calamars amb mandonguilles ohhhhhhhhhhhh qui se'n pot estar??? El resultat final? que si una mica de pica pica per aquí, que si unes mandonguilletes per allà, que si pinya de nou de postres.... el compte final van ser de 4 descàrregues més! Jo patia pensant , i si em deshidrato???
I ja sabeu que fa especial el Nadal? que vas a munt i avall a les cases de la gent a endrapar, i el segon dia de l'any, tocava amb la família de la meva parella... i aquí si que no podia dir que estic malalta, tot i que amb la cara ja pagava. Vaig fer totes les descàrregues a primera hora, perquè després qualsevol deixa anar res a casa dels Sogres! A sobre, menja del que hi ha, poc però menja, no facis un lleig i es pensin que ets del morro fi... Quin dia, per sort la panxa va aguantar, i no em va demanar de deixar anar res més, ara el malestar era descomunal. Per sort he après a anar per la vida amb sobres d'Almax a la bossa, i per la tarda, un cop ja fora de la casa, m'hi vaig abocar a llepar aquell sobre, com si m'hi anés la vida!
Aquella tarda, vam decidir anar al cinema, sense crispetes, clar, tot i que aquella oloreta, ñam ñam. Vaig pensar que seria massa arriscat i ja que a la nit soparíem fora, doncs la decisió assenyada era no menjar-ne de crispetes. La pel.lícula (The Tourist), per sort era bona, i això va fer que m'oblidés de l'alien que m'anava pessigant els budells. Suposo que el no estar en WC coneguts, també ajudava.
Acabada la pel.lícula, cal decidir on anem a sopar. Jo proposo un restaurant xinés per allò de poder-me demanar arròs, que fa el ventre gros i a més restreny. Però l'elecció final va ser una altra i l'únic arròs que hi havia a la carta era un rissoto amb encenalls de parmiggiano, i què li farem, demanarem això no? Però m'assetja la pregunta: I no ens quedarem amb gana? que li comento al Ramon, la meva parella, va mira, demana aquest assortit de patés, que total com que es mengen amb torradetes... a mes les torrades també restrenyen i van be per les panxes desajustades. I torradeta per aquí, torradeta per allà, van caure els 4 trossos de paté que ens van posar. He de dir però, que el rissotto no me'l vaig poder acabar, el parmiggiano si... i de nou, formatge, i de nou la vaig cagar!
Només arribar a casa ja es va començar a "mascar la tragedia". Un altre cop, una molt mala nit, però és que m'ho mereixo, que sóc una farta d'olla, que mai faré un rot de gitano, i és que si, que el menjar em perd! Per sort, he après a menjar de tot, en poques quantitats, perquè si no estaria feta una foca. No estic prima, però tampoc grassa, rodoneta i amb estil que dic jo.
Enfi, tota una nit de viatges al meu estimat WC, i per mala sort el dilluns ja me l'havia agafat de festa, i me'l vaig haver de passar al llit, viatjant de tant en tanc a visitar l'inodor, desfeta al llit, sense que pogués ja ingerir res més perquè qualsevol cosa que mengés ni que fós de règim, produïda una reacció en cadena quasi immediata. Vosaltres heu sentit mai els vostres budells quals canonades? Doncs jo si! Fins i tot he sentit com s'omplien d'aigua! Totalment fastigós ho he de reconèixer. Ara els més de 7 viatges al WC m'han permès llegir-me la meitat d'un els llibres que em va portar el Pare Noel, no tot han de ser desgràcies!
Finalment a la tarda per berenar, vaig poder menjar un plàtan amb llimona que diuen que restreny, amenitzat amb aigua de sèrum amb electròlits, i per la nit de sopar, una pastanaga bullida.... Sort que sóc de bon conformar quan de menjar es tracta, i molt agraïda... perquè si no...
3 Dies més tard us puc dir que ja quasi estic recuperada, però demà, dia de Reis, m'espera un esmorzar de xocolata amb xurros, però aquest cop us he de dir la veritat, tinc por, molta por!
Com diem a casa Bon " Reisos" a tothom!
