Amb la calor sempre venen de gust els menjars i begudes fresquetes.
A casa, ma mare feia un gaspatxo fabulós, però jo mai he tingut massa ma per fer la recepta tradicional, o em mancava pa o me'n sobrava, o massa vinagre o massa poc, o massa all o no es notava...
Però l'any passat vaig descobrir el Gaspatxo de Síndria! Quina cosa més bona i fàcil de fer!!! A més la combinació dolça de la síndria, amb la salada del tomàquet, ceba i pebrot és brutal, i per això ho comparteixo amb vosaltres. La síndria com és de la família dels cogombres, els substitueix en aquesta recepta. A mi a més, no em torna tant com la tradicional.
Us passo els ingredients per a 4 persones (aprox)
600 gr. de tomàquet madur
500 gr. de Síndria ja neta, sense la pell
35 gr. de ceba (millor de la tendre)
30 gr. de pebrot verd
1 gra d'all
Sal
Oli
Vinagre
Preparació
Trossejar els tomàquets (jo a no ser que tinguin una pell molt dura, no els pelo, ni els trec les llavors, però això ja és al gust de cadascú). I ho posem o al got batedor o allà on tinguem destinat triturar-ho. Afegim el pebrot, la ceba i l'all, i ho triturem be, que quedi ben finet. En aquest punt també podem colar-ho si no hem tret les pells i ho volem encara més fi.
Quan ja creiem que està prou triturat se li tira la síndria, i quan ja està dissolta, s'hi afegeix la sal, l'oli i el vinagre al gust.
No cal posar-hi aigua perquè la síndria ja en porta, ni pa perquè la seva polpa ja fa que quedi espès.
I a taula!
dijous, 28 de juny del 2012
dimarts, 5 de juny del 2012
Questions d'agenda
De sempre he estat una persona molt activa, molt interessada en un munt de coses, i en fer moltes activitats. Si que és cert que durant uns anys, la vida que duia no ho era massa d'activa i entre d'altres motius, vaig decidir canviar-la i des d'aleshores, que miro d'aprofitar tots els bons moments que se m'han anat presentant.
Però a la meva vida també hi ha el Ramon i el Nil, i tot i que quan aquest darrer era més petit, la seva agenda no tenia massa pes en l'agenda familiar, si que a mesura que s'ha anat fent gran, ha anat sent cada cop més important.
Això vol dir que, les agendes dels 3 són igual d'importants i tenen com qui diu el mateix pes a la família, en tant que si un te un partit de futbol, caigui quan caigui, s'hi va, si jo tinc un concert també i si és un tema de carreres del Ramon, siguin de les que organitza o de les que corre també.
No és fàcil renunciar a les coses pròpies d'un, en favor de les d'un altre, però a la meva forma d'entendre-ho, és la família la que sempre guanya.
Penso que les oportunitats, i els moments de passar-ho be, passen, i si no les aprofitem, ja no vindran, en vindran d'altres, però si la premissa sempre és la de que manen uns per damunt dels altres... hi ha qui pateix... I en el cas dels nens, acaben aprenent que les seves coses no són importants, que el que ells volen no importa a la família, perquè no se'ls dona la oportunitat de dir la seva, de negociar i de consensuar i acaben sentint-se menystinguts, i amb raó! Així ells reproduiran el cicle quan siguin pares, un cicle, un pèl pervers, si m'ho permeteu.
A veure que no es tracta de fer sempre el que diguin els nens, però tampoc sempre el que diguin els pares, sino de trobar un espai per a tots, més quan estic parlant de pre-adolescents, amb els quals la negociació és una habilitat que han d'aprendre de nosaltres, per a una bona desinvoltura en el mon dels adults. Si només aprenen a imposar, malament anem.
I què voleu què us digui... jo també passo els caps de setmana fora, i també tinc una família que atendre, i el Nil només està amb mi la meitat dels caps de setmana del mes, però si no puc anar al càmping perquè hi ha una altra proposta, doncs no hi vaig, però el càmping, la família, els cosins, els avis, i la resta... no passen , el que passa és la proposta, i una oportunitat de gaudir de quelcom diferent en família, la que un ha creat.
Però cadascú eduqui als seus fills com cregui més convenient... Que jo seguiré preguntant i negociant les activitats del cap de setmana, i seguirem mirant d'encaixar les agendes al gust dels 3.
Però a la meva vida també hi ha el Ramon i el Nil, i tot i que quan aquest darrer era més petit, la seva agenda no tenia massa pes en l'agenda familiar, si que a mesura que s'ha anat fent gran, ha anat sent cada cop més important.
Això vol dir que, les agendes dels 3 són igual d'importants i tenen com qui diu el mateix pes a la família, en tant que si un te un partit de futbol, caigui quan caigui, s'hi va, si jo tinc un concert també i si és un tema de carreres del Ramon, siguin de les que organitza o de les que corre també.
No és fàcil renunciar a les coses pròpies d'un, en favor de les d'un altre, però a la meva forma d'entendre-ho, és la família la que sempre guanya.
Penso que les oportunitats, i els moments de passar-ho be, passen, i si no les aprofitem, ja no vindran, en vindran d'altres, però si la premissa sempre és la de que manen uns per damunt dels altres... hi ha qui pateix... I en el cas dels nens, acaben aprenent que les seves coses no són importants, que el que ells volen no importa a la família, perquè no se'ls dona la oportunitat de dir la seva, de negociar i de consensuar i acaben sentint-se menystinguts, i amb raó! Així ells reproduiran el cicle quan siguin pares, un cicle, un pèl pervers, si m'ho permeteu.
A veure que no es tracta de fer sempre el que diguin els nens, però tampoc sempre el que diguin els pares, sino de trobar un espai per a tots, més quan estic parlant de pre-adolescents, amb els quals la negociació és una habilitat que han d'aprendre de nosaltres, per a una bona desinvoltura en el mon dels adults. Si només aprenen a imposar, malament anem.
I què voleu què us digui... jo també passo els caps de setmana fora, i també tinc una família que atendre, i el Nil només està amb mi la meitat dels caps de setmana del mes, però si no puc anar al càmping perquè hi ha una altra proposta, doncs no hi vaig, però el càmping, la família, els cosins, els avis, i la resta... no passen , el que passa és la proposta, i una oportunitat de gaudir de quelcom diferent en família, la que un ha creat.
Però cadascú eduqui als seus fills com cregui més convenient... Que jo seguiré preguntant i negociant les activitats del cap de setmana, i seguirem mirant d'encaixar les agendes al gust dels 3.
dilluns, 23 d’abril del 2012
Feliç Diada a tothom
Un any més, el meu estimat Ramon, em sorprén el dia de Sant Jordi, amb un ram que és l'enveja de la oficina...
Va haver anys que no en vaig tenir de rosa, però de fa uns pocs anys no només no em manca, sinó que transpuen l'amor del qui les regala.
Jo també t'estimo Ramon!
Feliç diada!
Va haver anys que no en vaig tenir de rosa, però de fa uns pocs anys no només no em manca, sinó que transpuen l'amor del qui les regala.
Jo també t'estimo Ramon!
Feliç diada!
dimecres, 18 d’abril del 2012
M'he perdut!!!
Aquesta setmana, per la situació de crisi econòmica que estic patint he hagut de donar-me de baixa del gimnàs, i per això, aquesta setmana he decidit que ja que no podré anar més al gimnàs, mirar de caminar una mica més, perquè com vaig en moto a tot arreu, he perdut el bon costum de caminar. D'aquesta forma obtindré dos beneficis, per una banda em mouré una mica i per altra descobriré botigues, edificis i potser, potser, tonificar una mica les cames.
Ahir per qüestions de feina vaig haver de fer uns encàrrecs,. L'anada la vaig fer en bus, però la tornada, apa a peu, a més mirant de seguir el mètode Dukan, o sigui, caminar el més ràpid que un sigui capaç d'aguantar durant mitja hora, i sense aturar-se. Van ser 25 minuts non stop i vaig arribar rebentada a la feina, però contenta. A més, al matí havien dit que baixaven les temperatures i em vaig abrigar un pèl massa, i al final em sobrava tot!
Avui he pensat que com que havia de fer una gestió a prop de la catedral, que podria passejar per ciutat vella. I dit i fet.
Així que he enfilat per banys nous (que bonica és la placa del carrer). I no només la placa, sinó el carrer en si. Sempre que passejo per ciutat vella m'imagino com seria viure allà a principis de segle,o més enllà en la Barcelona medieval. Imaginar-me els carrers amb les parades dels artesans...
Allà hi ha unes botigues precioses, primer de brocanters i antiguitats, seguides de compravenda de llibres antics, per deixar pas més endavant a unes botigues de roba vintage que m'han robat el cor!
Jo sempre he pensat que pel temes de moda, hauria hagut de viure en èpoques passades. Aquelles èpoques on les formes i les voluptuositats femenines eren un valor afegit, i que tenir cul, cuixes, panxona o pit, era quelcom atractiu, no com ara, que o ets un filaberquí, o no ets ningú. Ara, els corsés deurien ser un estri de tortura quotidià, que també tela.... Quan parlo d'èpoques passades em puc remuntar tant a principis de segle (com la roba que us mostraré tot seguit), com a la roba dels anys 40 o 50...
He trobat una botiga que es diu l'Arca de l'àvia, però crec que hauria de ser de la besàvia, perquè ma àvia a excepció del model Xarleston, no duia aquests vestits tan preciosos
Fins i tot hi havia bosses de mà i sabates....
Després d'aquesta botiga, puc dir que he perdut l'oremus. M'ha agafat ganes de més, i he seguit caminant. I m'he trobat amb una espècie de papereria, que tenia empaperada la porta d'entrada amb tot de calcomanies, i cromos de "pica-pica" dels que jo feia servir quan era petita. M'ha transportat totalment a aquella època, al joc de picar cromos i mirar que els voltegessin....
Si ho amplieu veureu que als embolcalls hi diu calcomanies, però hi ha de tot, de cromos pica-pica, de calcomanies, d'etiquetes... I són realment de l'època, els dibuixos, els colors... caram que escrivint i veien la foto torno a transportar-me a quan era petitona. Recordo que tenia una caixeta metàl.lica on els guardava.
També m'he recordat dels vestits de paper amb que vestia nines de paper.
Àlbums de "recortables" amb què anaves intercanviant la roba de la nina...
Com aquests:
En fi que ja veieu que jo cada cop més aliena del meu voltant, de l'hora que era...
Segueixo per banys nous, i giro al carrer de la Boqueria, i penso, aquí està el mercat de la Boqueria? Deu ser el carrer, perquè el mercat deu quedar més amunt. I segueixo caminant fins arribar a Les Rambles, i mireu si estic despistada ja en aquest moments que penso, ah si Les Rambles, si travesso i enfilo aquell carrer del davant, m'aproparé a la Via Laietana i així torno a la feina. Miro a l'esquerre, i em sembla reconèixer un edifici, que em dona una referència aproximada (però errònia) d'on sóc i em referma que endavant vaig be. He de recordar que jo venia de la Via Laietana, i si no giro cua, el que faig és allunyar-me més.
Total que agafo el carrer Sant Pau. De fet ja al llegir el nom del carrer penso, ai caram, el carrer Sant Pau? mmmm Però si aquest carrer va a parar a la Ronda Sant Pau i jo vull anar a la Via Laietana, deu ser un altre carrer de Sant Pau. I segueixo caminant. La veritat és que en aquest tros ja no hi havia botigues boniques, sinó que el paisatge es torna en botigues de paquis, restaurants, bars i molts, però molts "moros", gitanos, i alguna prostituta. Finalment arribo a la Rambla del Raval. Aquí és on jo ja no se ben be on sóc ni com he pogut arribar fins allà, jo que em creia que anava a la Via Laietana. El meu conscient mirava d'enganyar al meu subsconcient tota l'estona, perquè ell dubtava de la ruta, però jo erre que erre.
En aquest punt, m'adono que tot i que reconec carrers, sobretot de la època en què patinava, sóc totalment incapaç de tornar a la feina. Miro el rellotge i havien passat més de 40 minuts des què havia sortit del despatx.! M'agafa una suor freda, miro de treure el mòbil per trucar a ma germana però penso, aquí on ets potser no és prudent treure el teu smartphone, que tot i que el vaig comprar de segona ma, és una peaxo PDA de darrera generació. Si no puc treure la pda per posar el gps com arribo? Veig un noi que va a agafar la seva moto i li pregunto, però em diu que ell no és del barri. Aleshores, aprofito i engego el gps del mòbil, aprofitant que era al seu costat i que semblava bona persona. però quan li poso l'adreça de destí que de sobte penso, clar però el gps et pot portar per carrers d'aquells que millor no trepitjar ni de dia. Cada cop em sentia més nerviosa, atabalada i desorientada. No m'havia passat mai una cosa així. No sóc una gran coneixedora de Barcelona, però d'això a perdre'm i no saber on era, des que era molt petita i jugava amb les nines de paper com les que us he ensenyat, que no em passava quelcom així!
Tot caminant cap a on em creia que era la ruta de tornada, descobreixo un carrer que no havia sentit mai ( la curiositat ha fet que desviés l'atenció del que m'estava passant i fós com un oasi de tranquil·litat per al meu estar nerviós!). Es diu carrer de les Penedides, i em venia al pèl perquè jo ja m'estava penedint de la genial idea de passejar per la ciutat.
Aleshores, aquest moment de barreja de curiositat i tranquilitat fa que em pugui centrar una mica, i mirar la ruta que em proposa el gps i començar a avançar, a pas ràpid, això si, que no es noti que estic més que perduda, però clar a cada cantonada anava mirant les plaques dels carrers a veure si anava be jaja. Tot i anar guiada, he hagut de girar cua dos cops, perquè no seguia be la ruta que el gps em deia, i com que el treia de la bossa escassos segons... Hi ha hagut un moment que una parella molt rara, han creuat el carrer travessant-lo pel mig en la meva direcció, jo amb el mòbil a la ma, i jo que penso, ai mare que ara te'l foten! Mirant de posar-me'l a la butxaca de la jaqueta, però és que és tan gran que no hi cap! jajaja Han passat pel meu costat, i jo m'he fet petita, petita .... Segurament no m'han ni vist,però prou perquè un se senti insegur que cregui que totes les mirades són per ell.... A partir d'aquí la meva sensació de ser un objectiu fàcil, anava en augment, la por s'anava apoderant de mi, i començava a imaginar-me situacions del tot rocambolesques.
De fet he recordat un episodi de fa uns anys, on un paio va mirar de robar-me el bitlleter de la bossa dins un bus. Jo feia estona que notava algú que em fregava la mà, i no era per res més que per obrir-me la bossa. Jo que ja sabia què volia fer, agafo la fitxa de la feina que estava en una butxaca lateral (que diu que treballo al Departament de Justícia), i li dic que deixi estar la meva bossa. Ell evidentment em diu que estic boja, que sóc jo la que el toca a ell, i jo, fitxa en mà, l'alço i dic a tothom "Treballo al Departament de justícia, i aquest home està intentant robar-me" jajajajaja. Va funcionar, perquè el paio va callar, es va allunyar i quan es van obrir les portes del bus, va baixar corrents! El tema és que també era la meva parada i va i baixo també com perseguint-lo jajaja. El que les cames em feien figa, eren com gomes elàstiques que no aguantaven el meu pes... I jo que pensava, apa que tu també, enlloc de baixar una parada més enllà per tranquilitzar-te...
Doncs després de recordar aquest episodi, vaig agafar la cartereta on duc la targeta de fitxar i me la vaig posar a la butxaca de la jaqueta, per si l'havia de fer servir de nou jaja.
Finalment, arribo a les Rambles de nou! i sense pensar-m'ho, com un autòmata, travesso a la zona central giro cap a la dreta, i camino tot lo ràpid que puc quan de sobte, ostres... aquest carrer em sona, i aquest edifici, i... però si allò és el monument a Colom! Jolines, que enlloc de tirar cap a la Pl. Catalunya, he anat en sentit contrari un altre cop!
I comença a ploure, ja feia 10 minuts que espurnejava, però ara plovia, i jo sense paraigües, sense botes d'aigua, i amb uns pantalons que em cauen perquè em van una mica grans, i arrossego pels talons! grrrrrr
Però al menys ja sabia on era, aquest cop si.
Tot tornant, he tingut la idea de tallar per un parell de carrers, però ja no m'he atrevit no fos que em tornés a desorientar i em tornés a perdre, ara que anava de pet al despatx.
Finalment, he arribat, suada, mullada i esgotada, això si, segur que entre una cosa i l'altra, he cremat l'esmorzar després d'haver caminat durant una hora en total!!
Aquí teniu la ruta de tornada...
Nota mental: Si et torna a passar, caldrà anar a cal metge...
Ahir per qüestions de feina vaig haver de fer uns encàrrecs,. L'anada la vaig fer en bus, però la tornada, apa a peu, a més mirant de seguir el mètode Dukan, o sigui, caminar el més ràpid que un sigui capaç d'aguantar durant mitja hora, i sense aturar-se. Van ser 25 minuts non stop i vaig arribar rebentada a la feina, però contenta. A més, al matí havien dit que baixaven les temperatures i em vaig abrigar un pèl massa, i al final em sobrava tot!
Avui he pensat que com que havia de fer una gestió a prop de la catedral, que podria passejar per ciutat vella. I dit i fet.
Així que he enfilat per banys nous (que bonica és la placa del carrer). I no només la placa, sinó el carrer en si. Sempre que passejo per ciutat vella m'imagino com seria viure allà a principis de segle,o més enllà en la Barcelona medieval. Imaginar-me els carrers amb les parades dels artesans...
Allà hi ha unes botigues precioses, primer de brocanters i antiguitats, seguides de compravenda de llibres antics, per deixar pas més endavant a unes botigues de roba vintage que m'han robat el cor!
Jo sempre he pensat que pel temes de moda, hauria hagut de viure en èpoques passades. Aquelles èpoques on les formes i les voluptuositats femenines eren un valor afegit, i que tenir cul, cuixes, panxona o pit, era quelcom atractiu, no com ara, que o ets un filaberquí, o no ets ningú. Ara, els corsés deurien ser un estri de tortura quotidià, que també tela.... Quan parlo d'èpoques passades em puc remuntar tant a principis de segle (com la roba que us mostraré tot seguit), com a la roba dels anys 40 o 50...
He trobat una botiga que es diu l'Arca de l'àvia, però crec que hauria de ser de la besàvia, perquè ma àvia a excepció del model Xarleston, no duia aquests vestits tan preciosos
Fins i tot hi havia bosses de mà i sabates....
Després d'aquesta botiga, puc dir que he perdut l'oremus. M'ha agafat ganes de més, i he seguit caminant. I m'he trobat amb una espècie de papereria, que tenia empaperada la porta d'entrada amb tot de calcomanies, i cromos de "pica-pica" dels que jo feia servir quan era petita. M'ha transportat totalment a aquella època, al joc de picar cromos i mirar que els voltegessin....
Si ho amplieu veureu que als embolcalls hi diu calcomanies, però hi ha de tot, de cromos pica-pica, de calcomanies, d'etiquetes... I són realment de l'època, els dibuixos, els colors... caram que escrivint i veien la foto torno a transportar-me a quan era petitona. Recordo que tenia una caixeta metàl.lica on els guardava.
En fi que ja veieu que jo cada cop més aliena del meu voltant, de l'hora que era...
Segueixo per banys nous, i giro al carrer de la Boqueria, i penso, aquí està el mercat de la Boqueria? Deu ser el carrer, perquè el mercat deu quedar més amunt. I segueixo caminant fins arribar a Les Rambles, i mireu si estic despistada ja en aquest moments que penso, ah si Les Rambles, si travesso i enfilo aquell carrer del davant, m'aproparé a la Via Laietana i així torno a la feina. Miro a l'esquerre, i em sembla reconèixer un edifici, que em dona una referència aproximada (però errònia) d'on sóc i em referma que endavant vaig be. He de recordar que jo venia de la Via Laietana, i si no giro cua, el que faig és allunyar-me més.
Total que agafo el carrer Sant Pau. De fet ja al llegir el nom del carrer penso, ai caram, el carrer Sant Pau? mmmm Però si aquest carrer va a parar a la Ronda Sant Pau i jo vull anar a la Via Laietana, deu ser un altre carrer de Sant Pau. I segueixo caminant. La veritat és que en aquest tros ja no hi havia botigues boniques, sinó que el paisatge es torna en botigues de paquis, restaurants, bars i molts, però molts "moros", gitanos, i alguna prostituta. Finalment arribo a la Rambla del Raval. Aquí és on jo ja no se ben be on sóc ni com he pogut arribar fins allà, jo que em creia que anava a la Via Laietana. El meu conscient mirava d'enganyar al meu subsconcient tota l'estona, perquè ell dubtava de la ruta, però jo erre que erre.
En aquest punt, m'adono que tot i que reconec carrers, sobretot de la època en què patinava, sóc totalment incapaç de tornar a la feina. Miro el rellotge i havien passat més de 40 minuts des què havia sortit del despatx.! M'agafa una suor freda, miro de treure el mòbil per trucar a ma germana però penso, aquí on ets potser no és prudent treure el teu smartphone, que tot i que el vaig comprar de segona ma, és una peaxo PDA de darrera generació. Si no puc treure la pda per posar el gps com arribo? Veig un noi que va a agafar la seva moto i li pregunto, però em diu que ell no és del barri. Aleshores, aprofito i engego el gps del mòbil, aprofitant que era al seu costat i que semblava bona persona. però quan li poso l'adreça de destí que de sobte penso, clar però el gps et pot portar per carrers d'aquells que millor no trepitjar ni de dia. Cada cop em sentia més nerviosa, atabalada i desorientada. No m'havia passat mai una cosa així. No sóc una gran coneixedora de Barcelona, però d'això a perdre'm i no saber on era, des que era molt petita i jugava amb les nines de paper com les que us he ensenyat, que no em passava quelcom així!
Tot caminant cap a on em creia que era la ruta de tornada, descobreixo un carrer que no havia sentit mai ( la curiositat ha fet que desviés l'atenció del que m'estava passant i fós com un oasi de tranquil·litat per al meu estar nerviós!). Es diu carrer de les Penedides, i em venia al pèl perquè jo ja m'estava penedint de la genial idea de passejar per la ciutat.
Aleshores, aquest moment de barreja de curiositat i tranquilitat fa que em pugui centrar una mica, i mirar la ruta que em proposa el gps i començar a avançar, a pas ràpid, això si, que no es noti que estic més que perduda, però clar a cada cantonada anava mirant les plaques dels carrers a veure si anava be jaja. Tot i anar guiada, he hagut de girar cua dos cops, perquè no seguia be la ruta que el gps em deia, i com que el treia de la bossa escassos segons... Hi ha hagut un moment que una parella molt rara, han creuat el carrer travessant-lo pel mig en la meva direcció, jo amb el mòbil a la ma, i jo que penso, ai mare que ara te'l foten! Mirant de posar-me'l a la butxaca de la jaqueta, però és que és tan gran que no hi cap! jajaja Han passat pel meu costat, i jo m'he fet petita, petita .... Segurament no m'han ni vist,però prou perquè un se senti insegur que cregui que totes les mirades són per ell.... A partir d'aquí la meva sensació de ser un objectiu fàcil, anava en augment, la por s'anava apoderant de mi, i començava a imaginar-me situacions del tot rocambolesques.
De fet he recordat un episodi de fa uns anys, on un paio va mirar de robar-me el bitlleter de la bossa dins un bus. Jo feia estona que notava algú que em fregava la mà, i no era per res més que per obrir-me la bossa. Jo que ja sabia què volia fer, agafo la fitxa de la feina que estava en una butxaca lateral (que diu que treballo al Departament de Justícia), i li dic que deixi estar la meva bossa. Ell evidentment em diu que estic boja, que sóc jo la que el toca a ell, i jo, fitxa en mà, l'alço i dic a tothom "Treballo al Departament de justícia, i aquest home està intentant robar-me" jajajajaja. Va funcionar, perquè el paio va callar, es va allunyar i quan es van obrir les portes del bus, va baixar corrents! El tema és que també era la meva parada i va i baixo també com perseguint-lo jajaja. El que les cames em feien figa, eren com gomes elàstiques que no aguantaven el meu pes... I jo que pensava, apa que tu també, enlloc de baixar una parada més enllà per tranquilitzar-te...
Doncs després de recordar aquest episodi, vaig agafar la cartereta on duc la targeta de fitxar i me la vaig posar a la butxaca de la jaqueta, per si l'havia de fer servir de nou jaja.
Finalment, arribo a les Rambles de nou! i sense pensar-m'ho, com un autòmata, travesso a la zona central giro cap a la dreta, i camino tot lo ràpid que puc quan de sobte, ostres... aquest carrer em sona, i aquest edifici, i... però si allò és el monument a Colom! Jolines, que enlloc de tirar cap a la Pl. Catalunya, he anat en sentit contrari un altre cop!
I comença a ploure, ja feia 10 minuts que espurnejava, però ara plovia, i jo sense paraigües, sense botes d'aigua, i amb uns pantalons que em cauen perquè em van una mica grans, i arrossego pels talons! grrrrrr
Però al menys ja sabia on era, aquest cop si.
Tot tornant, he tingut la idea de tallar per un parell de carrers, però ja no m'he atrevit no fos que em tornés a desorientar i em tornés a perdre, ara que anava de pet al despatx.
Finalment, he arribat, suada, mullada i esgotada, això si, segur que entre una cosa i l'altra, he cremat l'esmorzar després d'haver caminat durant una hora en total!!
Aquí teniu la ruta de tornada...
Nota mental: Si et torna a passar, caldrà anar a cal metge...
dimecres, 11 d’abril del 2012
COCA DE LLARDONS
Ja sabeu que si penjo una recepta és que és fàcil bona i d'èxit assegurat.
Aquest cop li toca a la coca de llardons. Jo he de dir que mai m'havien agradat aquestes coques, o perquè no tenien gust de llardons, o perquè la pasta tenia més gust que la resta, o perquè era massa greixosa, o perquè era dura com una mala cosa... no se per mil raons; el que si que tenia clar és que no m'agradaven.
Doncs un dia, una companya de la feina en va portar una , i jo el que tinc és que sóc educada i diplomàtica i sobretot, sobretot, tot i que no m'agradi quelcom de menjar, de tant en tant ho torno a tastar perquè se empíricament que els gustos canvien (que m'ho diguin a mi amb les pinyes!).
Doncs això la vaig tastar, i va ser la millor coca de llardons que he tastat en la meva vida! Quina cosa més bona!!!!! I ahir vaig tenir un bon motiu per a fer-la per primer cop.
Es tractava de celebrar el meu primer aniversari amb la Coral La Floresta, i em feia gràcia fer-ne una, compartir amb ells uns delicadesa com aquesta, i tot i ser el primer cop, va sortir boníiiiiisima! Així que no te misteris, tothom la pot fer!
Aquí teniu els ingredients i com es fa:
Pasta de full
Llardons
sucre
Pinyons
Pre-escalfeu el forn, a dalt i a baix a 200 graus.
Amb el corró, estireu una mica la pasta de full directament a sobre del paper que duu, i ho poseu (amb el paper) a una plata de forn.
Esmicoleu els llardons amb l'ajut d'un morter (i de tant en tant aneu picant llardons, jo em vaig limitar a aquells que són tan durs que no es podran aprofitar jiji tremenda excusa!)
Poseu sucre damunt la pasta de full, sent força generosos. I al damunt del sucre, els llardons esmicolats. També podeu posar-hi pinyons, tot i que jo els vaig reservar per la capa del damunt.
Estireu una altra pasta de full (o la meitat d'un gran, això dependrà de lo gran que voldreu la coca), i ho poseu sense el paper, damunt del que ja teníeu amb el sucre i els llardons, i repetiu l'operació, primer el sucre i després els llardons, i aquí si que jo hi vaig tirar els pinyons.
Tanqueu la vora de tota la coca amb els dits. Agafeu el corrí, i apreteu la coca per tot arreu, per compactar les dues capes, i que els llardons i el sucre no quedin solts per damunt. Sembla que un cop aixequis el corró hagis d'endur-te-ho tot, però no, es queda allà tot enganxadet.
Apagueu el gratinador del forn, i fiqueu la coca, a mitja alçada, durant uns 15 minuts. Si la pasta de full es butllofa, es punxa amb un escuradents.
I a gaudir!
Gràcies Dolors!
ps)Avui en faré una per la família, perquè no la van poder tastar i així podré fer-li una foto ......per donar enveja principalment!
Si la voleu consultar més endevant, la trobareu a la pestanya de les receptes
Ja sabeu que si penjo una recepta és que és fàcil bona i d'èxit assegurat.
Aquest cop li toca a la coca de llardons. Jo he de dir que mai m'havien agradat aquestes coques, o perquè no tenien gust de llardons, o perquè la pasta tenia més gust que la resta, o perquè era massa greixosa, o perquè era dura com una mala cosa... no se per mil raons; el que si que tenia clar és que no m'agradaven.
Doncs un dia, una companya de la feina en va portar una , i jo el que tinc és que sóc educada i diplomàtica i sobretot, sobretot, tot i que no m'agradi quelcom de menjar, de tant en tant ho torno a tastar perquè se empíricament que els gustos canvien (que m'ho diguin a mi amb les pinyes!).
Doncs això la vaig tastar, i va ser la millor coca de llardons que he tastat en la meva vida! Quina cosa més bona!!!!! I ahir vaig tenir un bon motiu per a fer-la per primer cop.
Es tractava de celebrar el meu primer aniversari amb la Coral La Floresta, i em feia gràcia fer-ne una, compartir amb ells uns delicadesa com aquesta, i tot i ser el primer cop, va sortir boníiiiiisima! Així que no te misteris, tothom la pot fer!
Aquí teniu els ingredients i com es fa:
Pasta de full
Llardons
sucre
Pinyons
Pre-escalfeu el forn, a dalt i a baix a 200 graus.
Amb el corró, estireu una mica la pasta de full directament a sobre del paper que duu, i ho poseu (amb el paper) a una plata de forn.
Esmicoleu els llardons amb l'ajut d'un morter (i de tant en tant aneu picant llardons, jo em vaig limitar a aquells que són tan durs que no es podran aprofitar jiji tremenda excusa!)
Poseu sucre damunt la pasta de full, sent força generosos. I al damunt del sucre, els llardons esmicolats. També podeu posar-hi pinyons, tot i que jo els vaig reservar per la capa del damunt.
Estireu una altra pasta de full (o la meitat d'un gran, això dependrà de lo gran que voldreu la coca), i ho poseu sense el paper, damunt del que ja teníeu amb el sucre i els llardons, i repetiu l'operació, primer el sucre i després els llardons, i aquí si que jo hi vaig tirar els pinyons.
Tanqueu la vora de tota la coca amb els dits. Agafeu el corrí, i apreteu la coca per tot arreu, per compactar les dues capes, i que els llardons i el sucre no quedin solts per damunt. Sembla que un cop aixequis el corró hagis d'endur-te-ho tot, però no, es queda allà tot enganxadet.
Apagueu el gratinador del forn, i fiqueu la coca, a mitja alçada, durant uns 15 minuts. Si la pasta de full es butllofa, es punxa amb un escuradents.
I a gaudir!
Gràcies Dolors!
ps)Avui en faré una per la família, perquè no la van poder tastar i així podré fer-li una foto ......per donar enveja principalment!
Si la voleu consultar més endevant, la trobareu a la pestanya de les receptes
dilluns, 2 d’abril del 2012
Segueixo personalitzant la caravana
El Nil s'ha fet gran quasi sense adonar-me'n i ha estat de tal forma que un dia em mirava les cortines de la seva habitació i vaig veure que ja no tocaven, que eren massa infantils. De fet des què li vam posar, ha tingut ja dos canvis de mobiliari, però no de cortina. Així que un dia passejant pel centre, vaig veure una casa en liquidació i li vaig comprar un estor senzill però molt maco, de ratlles. A ell li va encantar (com no, les ratlles eren del color preferit de sa mare ha ha, qualsevol li deia que no...)
Doncs jo vaig guardar la roba de les cortines, els ganxos, les anelles de fusta, els topalls de la barra, la barra...en fi, tot, esperant un dia a trobar-li una nova destinació, i aquest dia ha arribat!
Al llit de matrimoni de la caravana, li mancaven uns coixins grans, per poder veure la tele des del llit amb comoditat, així que com que a casa tenia dos parells de quadrants dels gegants, vaig pensar que un parell el podia aprofitar, fent unes fundes amb la roba de la cortina, que amb el color del cobrellit quedarien de conya, i vaig posar fil a l'agulla!
Aquí teniu el resultat!
La roba duu uns gatets en color blau molt petitons, que li queda la mar de be i encaixa a la perfecció. El que m'he oblidat de fer foto al darrera, que em vaig currar 5 traus fests a màquina per mi, i els 5 corresponents botons.
També em vaig fer un "tironyo" (paraula extreta del diccionari Gayetesc), o sigui un tirony o tronc, per a tapar un espai que queda entre el matalàs i la fusta del costat de la finestra, per on entra un virujillo... Com que sota del llit es comunica amb un arcón amb porta a l'exterior, suposo que no ajusta massa be i hi entra molt de fred. Amb aquest tironyo ho he solucionat.
Com era d'esperar, el Nil en veure la roba de la seva cortina, li ha agafat nostàlgia i també vol coixí i tironyo, si es que....
Tinc més coses a ensenyar-vos: com passar de tenir un pantaló a una jaqueta d'entretemps, o com he fet la cortina de l'avancé de la caravana, o com el Mon i jo ens hem atrevit a reparar una fuita d'aigua a la claraboia...Treballant en equip no hi ha qui ens pari!
Doncs jo vaig guardar la roba de les cortines, els ganxos, les anelles de fusta, els topalls de la barra, la barra...en fi, tot, esperant un dia a trobar-li una nova destinació, i aquest dia ha arribat!
Al llit de matrimoni de la caravana, li mancaven uns coixins grans, per poder veure la tele des del llit amb comoditat, així que com que a casa tenia dos parells de quadrants dels gegants, vaig pensar que un parell el podia aprofitar, fent unes fundes amb la roba de la cortina, que amb el color del cobrellit quedarien de conya, i vaig posar fil a l'agulla!
Aquí teniu el resultat!
La roba duu uns gatets en color blau molt petitons, que li queda la mar de be i encaixa a la perfecció. El que m'he oblidat de fer foto al darrera, que em vaig currar 5 traus fests a màquina per mi, i els 5 corresponents botons.
També em vaig fer un "tironyo" (paraula extreta del diccionari Gayetesc), o sigui un tirony o tronc, per a tapar un espai que queda entre el matalàs i la fusta del costat de la finestra, per on entra un virujillo... Com que sota del llit es comunica amb un arcón amb porta a l'exterior, suposo que no ajusta massa be i hi entra molt de fred. Amb aquest tironyo ho he solucionat.
Com era d'esperar, el Nil en veure la roba de la seva cortina, li ha agafat nostàlgia i també vol coixí i tironyo, si es que....
Tinc més coses a ensenyar-vos: com passar de tenir un pantaló a una jaqueta d'entretemps, o com he fet la cortina de l'avancé de la caravana, o com el Mon i jo ens hem atrevit a reparar una fuita d'aigua a la claraboia...Treballant en equip no hi ha qui ens pari!
dimarts, 20 de març del 2012
Què contenta estic amb mi mateixa!
Doncs això, que estic que no hi càpigo dins la meva pell!!
Per fi he acavat les fundes per als seients del sofà de la caravana. La veritat és que per culpa d'aquest taranna barroer que tinc, vaig haver de desfer la primera de les 4 fundes, prendre mides de nou, afegir el tros de roba que hi mancava per haver tallar tort, i tornar a muntar de nou, però com que vaig ser estremadament compassiva amb mi mateixa, ho vaig fer amb carinyo i ganes i sobretot, sobretot amb la certesa que mai més em passaria això, que per culpa de no ser net, polit i cert, hagués de repetir la feina feta.
I aquest és el resultat!
Aqui es veuen les 4 fundes que he fet, i per sort, no s'aprecien ni en la foto ni en l'original, les peces que vaig haver d'afegir.
No m'han quedat súper perfectes, però si lo més perfectes que em poden quedar a mi. Per això estic més que contenta!
Aquest és l'altre lateral, igual de súper estupendo!
I aqui el menjador acavat. És o no que ha quedat una chulada???
Per fi he acavat les fundes per als seients del sofà de la caravana. La veritat és que per culpa d'aquest taranna barroer que tinc, vaig haver de desfer la primera de les 4 fundes, prendre mides de nou, afegir el tros de roba que hi mancava per haver tallar tort, i tornar a muntar de nou, però com que vaig ser estremadament compassiva amb mi mateixa, ho vaig fer amb carinyo i ganes i sobretot, sobretot amb la certesa que mai més em passaria això, que per culpa de no ser net, polit i cert, hagués de repetir la feina feta.
I aquest és el resultat!
No m'han quedat súper perfectes, però si lo més perfectes que em poden quedar a mi. Per això estic més que contenta!
Aquest és l'altre lateral, igual de súper estupendo!
I aqui el menjador acavat. És o no que ha quedat una chulada???
Ara això si, els nens ja me les han estrenat... i els dos coixins grans ja tenen dues taques,, però què seria la vida sense nens?
dimarts, 6 de març del 2012
Quan ens posen etiquetes
Mai se m’han donat be les manualitats, per més que sempre m’ha agradat fer-ne, però no sóc hàbil amb les mans, si més no per a fer les coses amb la idea que jo tenia al cap. Potser aquest era un dels problemes que al meu cap eren peces, idees o dibuixos extremadament elaborades per la meva capacitat.
El problema també pot estar en l’etiqueta que em van posar diversos professors d’EGB, que segurament m’han marcat per la resta de la vida, sobretot pel que fa a la creació d’objectes manuals. Els adjectius de “bruta”i “barroera”, eren un quasi constant en els comentaris de les feines que lliurava, tant pel que fa a manualitats, com als deures de classe (títols torts o amb colors poc afortunats que feien impossible la seva lectura, marges sense delimitar, mala lletra....). Els professors que em van tocar a la primària, de pedagogia emocional anaven molt mancats, i mésnys que ajudar.me van crear un perfil de mi molt concret, i jo he lluitat per adaptar-m’hi a la perfecció.
Ara us explicaré una anècdota que ve al cas, que em va passar quan tenia uns 9-10 anys, i que recordo com si fós ahir.
El problema també pot estar en l’etiqueta que em van posar diversos professors d’EGB, que segurament m’han marcat per la resta de la vida, sobretot pel que fa a la creació d’objectes manuals. Els adjectius de “bruta”i “barroera”, eren un quasi constant en els comentaris de les feines que lliurava, tant pel que fa a manualitats, com als deures de classe (títols torts o amb colors poc afortunats que feien impossible la seva lectura, marges sense delimitar, mala lletra....). Els professors que em van tocar a la primària, de pedagogia emocional anaven molt mancats, i mésnys que ajudar.me van crear un perfil de mi molt concret, i jo he lluitat per adaptar-m’hi a la perfecció.
Ara us explicaré una anècdota que ve al cas, que em va passar quan tenia uns 9-10 anys, i que recordo com si fós ahir.
Doncs be, m’acosto tota orgullosa cap a la taula de la mestra per ensenyar la meva obra, ella que aixeca el cap, el rictus que li canvi a de cop, em mira i em diu “Alba! això és un xurro!” jajajaja . Ara miro enrere i veig una situació graciosa, i em fa riure, però en aquell moment em vaig sentir fatal, avergonyida, davant de tothom aquells crits. Amb lo contenta que estava jo de la caixa. Però si ho analitzem el mestre no tenia cap dret a tirar-me per terre la meva obra, per lletja que m’hagués quedat.
Podria assegurar que aquells adjectius han marcat la meva trajectòria pel que fa als treballs manuals, perquè per més que miro que em quedin be les coses, acaben la gran majoria sent això, un xurro. Molt be professora, ho va aconseguir (que curiós que quasi no recordo cap nom dels profes de primària....)
Però ara ja sóc gran, i sóc una persona a més que pot veure i analitzar les etiquetes que em van anar posant de petita, i mirar d’eliminar-les de la meva vida, per començar de nou. I en això estic, per això em vaig apuntar al curs de cosir.
No és que no en sàpiga de cosir, però si que la meva actitud al respecte és de fer coses barroeres, amb presses i mal fetes, quan per coneixements em podrien queda molt millor. Vaig aprendre amb ma mare, i no va ser gens fàcil, però no oblidem la meva tendència...
Al curs m’he adonat de la quantitat de coneixements que tinc, i de la manca de confiança en mi mateixa també, fomentada per anys de creure que amb les mans no sóc capaç de fer res polit, bonic i ben acabat.
Després de fer uns quants retocs a mànigues de camisa i americana (d’algunes peces no n’estic massa orgullosa), doncs això després d’aquests retocs i veient que les fundes dels seients del menjador de la caravana no “lluïen”, vaig decidir fer unes noves fundes per posar-hi al damunt. Per damunt de les meves possibilitats? Potser, però com que tinc l’ajuda de la professora...
Li ensenyo a la professora el model de la funda, i el primer que em diu és que he de medir totes les peces i fer un croquis. Ai mare, que he de dibuixar? jaja però si jo no en se! Be, finalment, faig un dibuix “barruer” (ja veieu que l’etiqueta em persegueix....) i amb les mides de cada peça. Aleshores em diu, ara poses la roba damunt la taula, i amb les mides que tens, marques cada peça per després retallar. Aquí ja vaig aclaparar-me moltíssim, jo ho volia fer en un pim pam, i aquella profe no m’ho permetia, tant dibuix, tan marcar la roba... Total que vaig marcar així més o menys, vaig tallar la roba, i vaig començar a unir peces. Com que jo no m’hi fixava massa en el que estava fent, un cop juntes totes les peces ja es veia que allò no anava fi. Però jo pensava, va, quan posis la cremallera, tot encaixarà, ja veuràs.
Em va costar posar la cremallera, que si es munta tancada i es cus oberta, però vaig aconseguir amb les agulles que quedés agafada, i la vaig envastar. Mira, feia patxoca la funda! Vaig encabir la funda original dins, i ostres hi cap tu... Diumenge ho provarem in situ a la caravana. (i per dins jo em deia, veus? tant mesurar, tant mesurarr i quasi a ull ja ho tens).
Doncs res, diumenge, agafo el coixí d’escuma, li poso la funda (que de justa sembla més un condó que una altra cosa), començo a tancar la cremallera i rassssssssssss! Ostres, de quina forma ho has envastat això que es trenca tot? Be, seguiré una mica més a veure si se li pot veure l’efecte tancat. Miro d’estirar una mica més, i torna a fer rasssssssssss! Amb aquesta segona estirada, la cremallera ja només s’agafava per una banda a la roba. La meva cara era com la d’aquella nena petita, que tota ufana li ensenya la caixeta a la mestra. No podia entendre què passava, quan aleshores... vaig caure, Merda amb les mides! Segur que ho he tallat tort....
Així que a casa m’hi torno a enfrontar a la maleïda funda, tot pensant que havia de ser feineta de 3 o 4 dies i ja porto 3 setmanes entre una cosa i l’altra. Quan de sobte, sóc conscient de l’etiqueta “barroera” i em dic amb tot el carinyo de que vaig ser capaç d’expressar-me: Saps què farem ara? ho descosirem tot, posarem la roba al terra que és on no hi haurà cap arruga que ens molesti, i ho medirem bem medit, per veure on és el problema i si cal roba a algun lloc la hi posarem per a que quedi be. I sense enfadar-me, sense ràbia amb ànim d’aprendre a fer-ho be, vaig estendre la roba, i vaig començar a fer marques amb el guix de roba, contenta per haver estat compassiva amb mi mateixa, i no castigar-me pels errors comesos.
Amb calma, carinyo i amor cap a mi, ahir vaig ser capaç de treure’m l’etiqueta de barroera, i de ser capaç, aquest cop si, d’acabar una feina de la que si que puc estar orgullosa, tant per lo ben acabada que està, com per no haver llençat la tovallola, i seguir treballant malament.
No posem etiquetes, que costen molt de treure
http://www.tibidaboediciones.com/product/psico05.html
dilluns, 5 de març del 2012
He tornat!
Si, fa moooolts de temps que no escric i no és per manca de ganes, si no que dia a dia m'envaeix allò del quan hi penso no puc i quan puc no hi penso.
La veritat és que la manca de temps és la meva queixa contínua i potser si que si m'organitzo una mica millor, tindria una mica més de temps (però una mica no us penseu ara que m'estic tot el dia ficant-me el dit al nas...).
També hi ha el fet que de vegades fa mandra escriure... durant el dia se m'han passat pel cap mil idees per al vespre, quan tingui aquell moment, però el moment no arriba i si ho fa, m'estimo més fer altres coses, o arriba en la forma d'un sofà que m'abdueix el cos i el cervell!
Be, sigui com sigui, aquí estic de nou.
Durant aquest temps he conegut gent nova, estic fent un curs nou, i segueixo amb la coral i ens hem comprat una caravana!. El Nil segueix el seu curs evolutiu, i ja m'ha atrapat en alçada i quasi volum... (com passa el temps!), i sembla que està més centrat en l'escola. Jo procuro estar al damunt lo mínim, i entre una cosa i l'altra, sembla que funciona. Aviadet tindré l'entrevista amb la tutora, que em traurà de dubtes...
La gent nova principalment és del curs de cosir. Si, m'he apuntat a un curs de cosir, la mar de chulo! Jo no és que no sabés cosir, de fet ma mare ha cosit tota la vida, i m'hi ha ensenyat, tinc els conceptes més que bàsics, i fins i tot màquina de cosir a casa, Només em mancava la seguretat del "ho pots fer i a sobre saps més o menys com". I amb l'ajut de la Núria (la profe), me'n surto. Ja aniré penjant fotos, que una de les noves idees per al blog, és canviar l'aspecte, però no se si amb blogspot podré fer el que vull.
Amb la Coral gaudeixo cada cop més tot i que l'heterodòxia del grup fa que de vegades tingui ganes de trobar un altre grup més per la feina... Perquè allà quan hi ha futbol hi ha desbandada general, i quan no un que te més feina del compte, l'altra que te assajos de teatre, l'altre que quan hi ha passa de grip, com que la mitja d'edat és alta, ens quedem amb la meitat del grup... i assajar així és difícil. M'agradaria que fós com la coral d'una amiga, que a excepció de malaltia, no hi ha excuses, ni motius. Dimarts s'assaja i punt, però la meva coral no és així, i cal acceptar-ho. Però ep! això no treu que m'ho passi genial!
I la caravana... la caravana és un somni d'antic, és un somni de fa moooolts anys, que finalment he fet realitat. Tornar al càmping i donar-li l'oportunitat al Nil de que gaudeixi del que és com ho vaig gaudir jo quan era petita. Ara li cal temps per a conèixer i fer amics, però no crec que tingui problemes. El que em fa il·lusió, és que gràcies al curs de cosir, he començat a personalitzar algunes coses de l'interior... si, si posaré fotos! Ara tenim molta feina per adequar-ho a com ho volem, com l'interior de l'avancé, els mobles de la tenda de cuina, netejar-ho tot... però tot i que tot està com agafat amb pinces, m'encanta estar-m'ho a la meva caravana, tot i que quan marxem, de la terra que encara hi entrem podríem plantar patates!.
Enfi, que ja aniré explicant!
Be, moltes coses en aquest temps, ja ho veieu!
La veritat és que la manca de temps és la meva queixa contínua i potser si que si m'organitzo una mica millor, tindria una mica més de temps (però una mica no us penseu ara que m'estic tot el dia ficant-me el dit al nas...).
També hi ha el fet que de vegades fa mandra escriure... durant el dia se m'han passat pel cap mil idees per al vespre, quan tingui aquell moment, però el moment no arriba i si ho fa, m'estimo més fer altres coses, o arriba en la forma d'un sofà que m'abdueix el cos i el cervell!
Be, sigui com sigui, aquí estic de nou.
Durant aquest temps he conegut gent nova, estic fent un curs nou, i segueixo amb la coral i ens hem comprat una caravana!. El Nil segueix el seu curs evolutiu, i ja m'ha atrapat en alçada i quasi volum... (com passa el temps!), i sembla que està més centrat en l'escola. Jo procuro estar al damunt lo mínim, i entre una cosa i l'altra, sembla que funciona. Aviadet tindré l'entrevista amb la tutora, que em traurà de dubtes...
La gent nova principalment és del curs de cosir. Si, m'he apuntat a un curs de cosir, la mar de chulo! Jo no és que no sabés cosir, de fet ma mare ha cosit tota la vida, i m'hi ha ensenyat, tinc els conceptes més que bàsics, i fins i tot màquina de cosir a casa, Només em mancava la seguretat del "ho pots fer i a sobre saps més o menys com". I amb l'ajut de la Núria (la profe), me'n surto. Ja aniré penjant fotos, que una de les noves idees per al blog, és canviar l'aspecte, però no se si amb blogspot podré fer el que vull.
Amb la Coral gaudeixo cada cop més tot i que l'heterodòxia del grup fa que de vegades tingui ganes de trobar un altre grup més per la feina... Perquè allà quan hi ha futbol hi ha desbandada general, i quan no un que te més feina del compte, l'altra que te assajos de teatre, l'altre que quan hi ha passa de grip, com que la mitja d'edat és alta, ens quedem amb la meitat del grup... i assajar així és difícil. M'agradaria que fós com la coral d'una amiga, que a excepció de malaltia, no hi ha excuses, ni motius. Dimarts s'assaja i punt, però la meva coral no és així, i cal acceptar-ho. Però ep! això no treu que m'ho passi genial!
I la caravana... la caravana és un somni d'antic, és un somni de fa moooolts anys, que finalment he fet realitat. Tornar al càmping i donar-li l'oportunitat al Nil de que gaudeixi del que és com ho vaig gaudir jo quan era petita. Ara li cal temps per a conèixer i fer amics, però no crec que tingui problemes. El que em fa il·lusió, és que gràcies al curs de cosir, he començat a personalitzar algunes coses de l'interior... si, si posaré fotos! Ara tenim molta feina per adequar-ho a com ho volem, com l'interior de l'avancé, els mobles de la tenda de cuina, netejar-ho tot... però tot i que tot està com agafat amb pinces, m'encanta estar-m'ho a la meva caravana, tot i que quan marxem, de la terra que encara hi entrem podríem plantar patates!.
Enfi, que ja aniré explicant!
Be, moltes coses en aquest temps, ja ho veieu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)