Aquests són els nous deures que m'ha posat la terapeuta, i què difícils són...
Tot va venir arran de la conversa que vam tenir amb el Nil a partir de la pregunta: "Mama, els reis són els pares?" Jo volia morir-me! Li vaig contestar el mateix de l'any passat, i aquí és on es veu que és a mi a qui li fa mal, és a mi a qui li sap greu que creixi i es faci gran... La meva resposta va ser. vols que deixi de ser màgic, o vols la veritat?
El Nil volía i demanava la veritat i se la vaig dir ... i es va disgustar, i jo em vaig sentir malament... tot i que vaig ser capaç de reconduïr la situació i a cada pregunta que es va succeïr li vaig posar un tò divertit, i vam acabar rient, tot i que ell se sentia molt enganyat, de fet en un moment ho va dir, que l'havíem enganyat tots aquells anys... I jo vaig haver de dir-li que si, amb el cor, petit, petit... Són d'aquelles situacions difícils d'entendre si no s'és pare o mare... Però també són situacions úniques que t'uneixen molt més a aquella personeta que és el teu fill, aquell nen, aquella petitesa que ara et diuen que ha de créixer, i que no el deixo, cachins!
Enfi, que per canviar la conducta l'hem de passar de l'inconcient, al conscient, són els deures que tinc, així que, com dic jo... seguim creixent i aquest cops els dos!
3 comentaris:
Hola stepi
Fa algun temps que segueixo el teu bloc i m'agrada el que espliques. avui llegint això: "aquella personeta que és el teu fill, aquell nen, aquella petitesa..." pensava que era un nen molt peit però llavorns he recordat que havíes escrit diguent que havieu celebrat el seu 10 aniversari. Poder si que ja no es tan petit. a la classe de la meva filla la majoria ja ho sabia bastant abans del 10!
Hola !!! Bonika
cuando le comté la verdadera situación, al igual que tú se enfadó un poco, pero, yo le traspasé la responsabilidad de crear la magia para su hermano (vale para otros niños) así que ella ahora se implica del otro lado "el de los + adultos" y disfruta tanto o más creando un ambiente especial para todos nosostros en especial para el pequeño JOAN .... y sabes una cosa?? yo a día de hoy gracias a ella CREO en acciones mágicas (todavía oigo las campanillas).
Gràcies a les dues!
La veritat és que et fa ràbia que els teus pares et tractin de "nena" i no t'adones que fas el mateix amb el teu propi fill... i precisament vaig emprar la paraula petitesa per això, per fer més palès que no el deixo créixer, que per mi segueix sent petit, i que és a mi a qui em sap greu que es faci gran possiblement per les pors que tot plegat implica...
Però lo maco d'adonar-me'n és que és ara ho puc canviar. Abans no, perquè no ho veia... Ara al menys, salta l'alarma i en algunes, que no en totes les situacions, sóc capaç d'aturar-me i començar canviar la conducta.
Gràcies a les dues per les vostres aportacions!
Publica un comentari a l'entrada