Ja fa uns quants anys, l'Eloina, una amiga de patins, em va convidar al meu primer mercat d'intercanvi, es feia al barri de Gràcia, a la plaça de la Virreina.
Un mercat d'intercanvi es tracta doncs d'això d'un espai on intercanviar objectes. Es pot reservar un taula on muntar una parada, i un cop ho tens tot posat, et passeges per les altres parades per mirar què et pot interessar. Si hi ha alguna cosa, ho comentes a l'amo de l'objecte i li dius que es passi per la teva parada a veure si també li pot interessar alguna cosa i si és així, es realitza l'intercanvi. És un mercat sense diners.
La veritat és que allò em va semblar tot molt cutre, i que la gent portava coses molt velles i llepades i no em va agradar gens. A L'Elo jo la veia exhultant, canviant coses per aqui per allà, que si roba, que si objectes, que si canviava cosses que després afegia a la seva parada, fins i tot va agafar una cosa que uns van llençar, i en la seva parada, que era al terre en un foulard, va aconseguir intercanviar-ho!
Els organitzadors d'aquell mercat, ho tenenmolt ben muntat i demanen a la gent que hi porti alguna cosa de menjar, i amb tot el que recullen, fan menjar popular per a tots els paradistes.
Jo no recordo si hi vaig portar res, però en general no em va convèncer massa.
Al cap d'uns mesos, em van passar informació d'un mercat que es posava a prop de casa meva, i vaig pensar, va mira què hi tens a casa que puguis portar. I Déu n'hi do la de coses que vaig acavar arreplegant en un sol matí! Com que no havia reservat taula, em vaig endur un gran foulard com va fer l'Eloina, i vaig muntar la meva parada al terre. Ostres, no havia acavat d'exposar-ho tot que ja tenia un munt de gent interessada en les meves coses! El problema? que jo encara li donava un valor, tant econòmic com emocional, que m'impedia fer bons intercanvis. Així que vaig tornar a casa amb moltes de les coses que havia portat.
En aquell moment no sabia què havia fallat, però analitzant-ho amb distància em vaig adonar. Així que per al mercat d'intercanvi següent, calia duur una mentalitat nova. Vaig reservar taula, i vaig muntar una parada molt chula amb tot de coses que duia, tantes que no m'hi cavien i qu ehavia d'anar treient a mesura que anava intercanviant, i vaig tornar a casa amb un sentiment molt chulu, ja que vaig ser capaç d'eliminar el valor de les coses que jo hi duia, perquè al capdavall, si no les feia servir de feia molt de temps, quin valor tenien per a mi, zero, no? I en canvi, allà al mercat hi havia molts articles potencials de ser intercanviats, que tenien un valor altíssim per mi.
L'objectiu però, era molt clar, anar amb moltes coses grans, i tornar amb coses petites, així que em vaig dedicar a mirar, penjolls, collarets, polseres, mocadors, bufandes..... Vaig tornar a casa amb una quarta part de bulto que n'havia sortit i molt contenta per la renovació de la meva flota de collarets i foulards! I el més important, és que vaig ser capaç de filtrar dins meu la filosofia del mercat. No llençar, si no intercanviar, no llençar si no reutilitzar, el que no val per a tu, pot valdre per als altres.
Un dels cops, va coincidir que el Nil passava el cap de setmana amb mi, i li vaig comentar si volia portar alguna cosa. Al primer moment em va dir que no, però vam anar repassant tot de joguines que ja no feia servir, perquè eren de quan era més petit i va acceptar portar-les. La veritat és que van tenir molt d'èxit! Els primers cops em demanava que l'acompanyés a les parades de la gent que s'interessava, però a mig matí ell sol ja feia els seus intercanvis. S'ho va passar bomba, tant, que espera amb il·lusió les noves edicions, i quan li coincideix que està amb son pare i no pot venir, li sap molt greu.!
I ara ja fa quatre anys del primer mercat, i sempre que puc, si la meva agenda m'ho permet, munto paradeta, faig neteja de casa de tot de coses que ja no faig servir, siguin llibres, sabates, roba, electrodomèstics, tuppers, coses de menatge, el que sigui, si fa més d'un any que no ho faig servir, ja no em cal. I ho porto al mercat, amb una il·lusió que no us imagineu, perquè el que per a mi te un valor zero, s'ho endurà algú que li donarà de nou un valor 10!
Gràcies Elo!
4 comentaris:
Ep!
T'has oblidat de la teva nova ajudanta... l'Anna!!
Segur que ella està ara en la primera fase, la de veure-ho tot vell i usat, però no crec que trigui gaire a veure l'oportunitat dels canvis perquè cada cop que sap que hi vas a un, em taladra per poder-t'hi acompanyar.
Et poso un 10 Jamela... jajajaja
P.S.: espero algun dia poder eliminar aquest valor sentimental que li tinc a les coses i poder jo també acompanyar o muntar la meva pròpia taula.
Ostres quin mèrit que m'he guanyat de cop, pensava que mai m'arribaria un reconeixement així, i la veritat és que em fa sentir molt bé.
La veritat és que hi ha moltes persones que la impressió que en treuen dels mercats d'intercanvi és de que només hi ha coses cutres. Jo crec que tot a la vida depèn del vidre de color a través del qual s'observa. Clar, no es pot anar pensant que vas al Corte Ingles, (no et trobaràs les coses amb un packaging atractiu ni forçosament nou a estrenar, mica en mica aprens que això es irrellevant, és la primer cosa que llences en arribar a casa) però si amb la mentalitat de que allò que ja no et fa un servei per a un altre pot estar ple d'utilitats i viceversa. El valor no és econòmic, si no de la necessitat i ús que li donaràs a aquell objecte el qual estàs carregant amb una vida útil molt més llarga que si s'estigués llençant convertint-se així en residu. Imagineu-vos l'èxit que pot arribar a tenir un concepte així en especial en els nostres temps de crisi.
Gairebé qualsevol objecte un cop rentat en arribar a casa pren una dignitat equiparable al que podries estar adquirint en una botiga, el que passa és que de vegades ens trenca massa els esquemes d'entrada.
Resulta sorprenent i divertit veure com portes una cosa amb recança perquè creus que té un valor increïble i es mor de fàstic i no aconsegueixes canviar-ho i en canvi una cosa que no li dones cap valor te la treuen de les mans. La meva parella es petava de riure quan va veure que vaig canviar un raspall d'ungles de fusta petitó que per ell haguéssim llençat feia molt de temps, parlant amb el noi que el va voler ens explicava que li semblava una petita joia i que el faria servir com a base per posar una foto ben maca. A més a més et surt un ramalazo de tender@ d'aquells que arrossegues en el subconscient des de que eres ben petit@.
La meva primera experiència va ser aclaparadora, em vaig descarregar d'una sèrie d'objectes que tenien per a mi una càrrega emocional molt forta, però que per la meva mentalitat d'aprofitament de totes les coses que tinc no en resultava fàcil de llençar, va ser una experiència completament alliberadora.
Per cert d'aquesta experiència en desprenc que s'aprèn a no ser tan dependent del model consumista que ens procura el ritme de la nostra societat, mica en mica he perdut l'interès en anar de botigues que abans tenia tan arrelat i us ben asseguro que resulta una alliberació.
Mica en mica he anat veient com el meu cercle d'amistat s'ha anat incorporant i gaudint molt quan ha participat i m'omple de joia veure com hem retrobat el plaer en aquestes petites accions que no depenen del consumisme i on tothom surt beneficiat.
I per als infants, que podria afegir, crec que els fa molt més conscients, raonables i coherents de les seves demandes a nivell de joguines. Tota una lliçó que no s'aprèn jugant amb la playstation, a més a més de compartir un espai de temps lúdic que reforça els llaços familiars i els valors.
Per cert se m'oblidava dir que els intercanvis m'han brindat la oportunitat de coneixer gent molt interessant gràcies a la qual he pogut també tenir coneixement de recursos que ni tan sols sabia que existien.
Per cert, n'hi ha un dels teus seguidors, en Yetiguz, al qual aprofito l'ocasió per saludar-lo ja que també tinc el gust de coneixer-lo personalment, que crec que podria ser una mina a explotar el dia que s'engresqui a participar als mercats d'intercanvi.
Publica un comentari a l'entrada