Cercles

Avui dilluns, he posat la següent entrada al meu face:

"Aquest diumenge he viscut de molt a prop, el dolor que sent una família per la pèrdua de la seva filla de 16 anys. M'ha afectat molt més del que em pensava i això ha fet que m'adoni que quan de vegades penses involuntàriament "a mi aquestes coses no em passaran o no em poden passar", aquest pensament abarca a un cercle que és molt més ampli que el que formen estrictament els membres de la meva pròpia família."

I és que només és quan passen coses dolentes, quan t'adones de com és d'ampli aquest cercle de seguretat, en el que  inclous no només a familiars, sinó també a amics, i fins i tot coneguts amb els que has establert alguna mena de vincle, que t'indueix a protegir-los com si fossin dels teus.

No ha estat per a mi un cap de setmana fàcil, ja que dissabte també vaig rebre una altra fatal notícia:  la mare d'un company de promoció del Nil, també havia mort arran d'un càncer devastador que se l'ha endut en molt poc temps. I el cercle en aquest cas també es va ampliar, en tant que ella no es mereixia morir tan jove com era, ni tampoc que els seus fills quedessin orfes sent tan joves. 

Hi ha papers a la vida que ja no es poden reproduir. Un vidu pot tornar a tenir una esposa, però un pare mai més tornarà a tenir aquell fill mor contra natura abans que ell, i un fill mai més podrà tenir a aquell pare. En ambdós casos, tindran altres referents a qui se'ls podrà estimar molt (altres fills, altres parelles que faran el paper de pare o mare), però mai podran substituir al que la injusta vida s'ha endut abans d'hora.

Perquè si, la vida, més vegades de les que voldríem, és molt injusta...