Visites inesperades

Feia una mitja hora que havia arribat a casa. Havia ja consultat el correu, i buscat una informació a internet, quan  he decidit fer-me el berenar: un cafè amb llet amb dues magdalenes del tipus valencianes. Per mi tot un festí, quelcom senzill però deliciós. Penso que hi ha poques coses més bones que una magdalena sucada en un cafè amb llet jaja, i si a sobre perverteixo l'interior  amb nutel.la, el plaer equival a moltes coses, i que engreixen totes!.... He de dir però, que si m'engreixa o no, la veritat és que m'importa poc. Fa 4 anys que no em peso, i sóc molt feliç sense saber què hi diu la bàscula al respecte. Jo em veig i em sento estupenda per dins i per fora.

Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o  el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser  que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era.  Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.

A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.

Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.

El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què  m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!

Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar  cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no  m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi?  I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.

Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...


Sigui com sigui, límit ben marcat o  manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!