V.O.S

L'Anglès sempre ha estat la meva llengua preferida. Ja a l'institut, tant jo com la meva germana bessona, trèiem unes notasses en aquesta assignatura, i fins i tot, vam estar becades per anar a Boston, el que no recordo quan temps durava la Beca. El problema era que només una de les dues estava becada, perquè l'escola només va rebre una plaça, i els pares van dir que o les dues o cap, i va ser cap, evidentment.

Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.

Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.

L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar  una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.

Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.

Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com,  vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!


En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...

Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.


Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....

També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell. 

Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!

Bona setmana!