S'acava l'any

Un cop més, l'any s'acava, i és el moment en què molts aprofiten per a fer balanç del que ha estat, del que hauria pogut estar i del que estaria si....

Jo sóc de les que m'agrada més mirar les coses com són, com estic, com em sento, i quins projectes tinc per al nou, més que mirar enrere i gastar energies en quelcom que ja no ho puc canviar. Si que penso "això pots millorar-ho", però des del moment present en què estic, no des de la melanconia, i molt menys des de la culpa... Ara necessàriament tampoc ho faig avui, no em cal.

El 2010 s'acava i he de dir que la xifra m'agradava, perquè m'agraden les xifres parells, de fet  em fa la sensació que l'energia que porten és positiva, en canvi, amb el 2011 no estic igual,  però com que és un any per encetar igual que ho va ser el 2010... potser ve carregat de coses bones tot i ser senàs. Caldrà esperar i deixar passar els dies, les setmanes i els mesos.

Si parlem de la nit d'avui, és una nit extranya. Abans m'encantava sortir, ballar i passar-ho en gran, però cada cop més, fujo d'aquestes festes i em ve més de gust el caliu familiar, amb el meu fill, parella, nebots i nebodes, germans, pares...

El que si que m'encantaria és viatjar i passar el cap d'any fora, però tinc un problema,  a casa dels pares no venen ni el Tió, ni el Pare Noel, ni els Reis. Allà qui porta els regals és "l'añito nuevo" (ma mare que és canària així ho va batejar i per més que tots parlem català mai hem traduït aquest nom.).  Ens van fer creure que l'any nou arribava amb regals nous i que s'enduia els vells (que be que s'ho van muntar els pares per a fer renovació de joguines!). I és per això que cada dia primer d'any he d'estar a casa dels pares. Ja hi haurà temps de viatjar, però ara no puc renunciar a passar el primer dia de l'any amb ells.

Ara rai, que com que no surto de festa... però quan era més jove i sortía, això d'estar pel matí al menjador de casa com molt tard a les 12 del migdia per obrir regals, era tot un suplici! I mira, com que jo mai he abusat de l'alcohol,  però als germans que els donava per agafar una bona turca per cap d'any, ho passaven fatal, les seves cares a taula eren un poema, i fins i tot, s'olorava en l'ambient l'agressivitat de no poder dormir i descansar el que el cos demanava. A mi em compensava el no dormir, perquè els Nadals sempre m'han fet molta ilusió, però no tots els de casa pensen igual.

Avui dia amb els nens de la família, tinc la sensació que gairebé esperen més l'añito nuevo que els regals de les seves pròpies cases, possiblement per la disbauxa de paquets, dels colors del paper de regal, i de gent amunt i avall mirant quines etiquetes es corresponen amb els regals que et toquen. Quan comencem a obrir, tot son ohhhhhhh ahhhhhhhhhh, i fa que sigui més divertit rebre regals, perquè és en comunitat.

Enfi, que cada casa te les seves tradicions, i jo, ja he embolicat tots els regals que portaré per l'añito nuevo. Els nens es queden a dormir a casa dels avis, perquè quan ells es llevin, segueixi la ilusió dels nadals, i del nou Any. Els grans, patirem un anys més, llevar-nos relativament d'hora per anar a buscar els regals.

Feliç 2011

Cada any passa igual....

Arriben els Nadals, i com cada any sembla que el mon s'acabi...

A la feina, si no ho tens tot tramitat, enllestit i tancat sembla com si l'any següent ja no existirà, com si haguéssim fet tard per a una cita eterna, que tenim cada any i que cada any també ens agafa com de sorpresa: com que Nadal és ja la setmana vinent? Si jo encara no m'he recuperat de l'estiu! sents per aquí i per allà, i és que el temps, passa, i curiosament, del gener a l'estiu, és com costa amunt, els mesos costen de superar i arribar a l'estiu és com una marató, que dius 40 km,. no són res, però que no s'arriba mai a la meta. Ara, un cop passat l'estiu, no se si és pel calendari de festes, o perquè les escoles comencen al setembre, no ens adonem i se'ns acaba l'any, com qui diu sense avisar, ves quina cosa.

En l'Àmbit familiar i personal, s'acaba el mon perquè has de comprar un munt de coses en temps rècord. Si que et pots organitzar i jo ho he fet molts cops en què al novembre ja ho tenia tot comprat, però aleshores arriben les botigues totes engalanades, els carrers il·luminats, i s'ha de ser un sant per a no caure en les temptacions nadalenques, i finalment, al menys jo, acabo comprant per partida doble. Després et trobes que els regals no hi caben al menjador de tants que n'has comprat i la parella et diu, ostres aquest any ens hem passat, i tu que penses si tu sabessis que porto 3 mesos de voràgine nadalenca...jaja

Per a les que hem de preparar àpats nadalencs, el patiment no s'acaba, perquè el que si que s'acaben, sembla ser, són els galls d'indi, els pollastres, les prunes i fins i tot els galets! si no t'afanyes i compres amb temps (això em fa pensar que pel que fa al meu, no hi tinc res!). El moneder el tens en forma de tanta gimnàstica obre tanca , i tot ja és un suma i segueix, i compres i compres menjar com si haguessis d'alimentar a la família reial sencera... Per sort, a casa meva, ja fa anys que vam eliminar el primer plat, fem un gran aperitiu amb tapes calentes i fredes: "una de bravas"! i apa, unes bravetes, " una de calamars" i apa una de calamars, que la meva cuina sembla la barra de La Estafeta!. Total que això, fem l'aperitiu i directes al segon. Va haver uns anys, en que estàvem tots tan tocats de l'estómac (a casa és punt feble familiar), que mon pare, a l'acabar el segon plat, posava uns sobres d'almax al mig de la taula per a que ens servíssim a discreció jajaja. I no us penseu que m'estalvio de fer el caldo, no, que això toca a la nit... perquè com que no mengem primer plat, ens queda una cosa dins, com una mancança, que fa que a la nit, volem el caldo i  la carn d'olla...

Enfi, que estem a tocar, que el Nadal ja és aquí, i jo com que sóc de les que el gaudeix, i no el pateix... l'espero amb il·lusió.

El retrobament amb  la visa, els saldos bancaris i les desfetes nadalenques en qüestions calòriques, ho deixarem per al gener, que per això, ja serà un altre any!
 

BON NADAL A TOTHOM, I SI NO ENS TORNEM A VEURE, FELIÇ 2011! 

Molta feina, poc temps per fer-la!

Quan em vaig plantejar la possiblitat de tenir un bloc, i més tard ho vaig materialitzar, tenia clar que no ho feia amb el propòsit de  tenir actualitzats cada dia els continguts. Les imposicions al principi són petites càrregues a les quals no hi fem cas, però que a la llarga ens acaben pesant i per això la meva idea era, anar fent. Però caram, m'adono que en el fons m'agradaria disposar de més temps per a dedicar-li no al bloc en si, sino a mi mateixa, ja que m'agrada escriure, però el temps és el que és i el que tinc.

Potser el proper curs que comenci sigui un d'organització del temps ;)...

Bon divendres!

Quin pal!

Poques coses fan més pal que llevar-te amb la sensació i pensament que és divendres, i només estàs a dijous! arggggggg.

I això és el que m'ha passat avui!

Be, bon dijous ... que no divendres ;)

Deixar créixer al Nil

Aquests són els nous deures que m'ha posat la terapeuta, i què difícils són...

Tot va venir arran de la conversa que vam tenir amb el Nil a partir de la pregunta: "Mama, els reis són els pares?" Jo volia morir-me! Li vaig contestar el mateix de l'any passat, i aquí és on es veu que és a mi a qui li fa mal, és a mi a qui li sap greu que creixi i es faci gran... La meva resposta va ser. vols que deixi de ser màgic, o vols la veritat?

El Nil volía i demanava la veritat i se la vaig dir ... i es va disgustar, i jo em vaig sentir malament... tot i que vaig ser capaç de reconduïr la situació i a cada pregunta que es va succeïr li vaig posar un tò divertit, i vam acabar rient, tot i que ell se sentia molt enganyat, de fet en un moment ho va dir, que l'havíem enganyat tots aquells anys... I jo vaig haver de dir-li que si, amb el cor, petit, petit... Són d'aquelles situacions difícils d'entendre si no s'és pare o mare... Però també són situacions úniques que t'uneixen molt més a aquella personeta que és el teu fill, aquell nen, aquella petitesa que ara et diuen que ha de créixer, i que no el deixo, cachins!

Enfi, que per canviar la conducta l'hem de passar de l'inconcient, al conscient, són els deures que tinc, així que, com dic jo... seguim creixent i aquest cops els dos!

Murphy diu...

Divendres vinent estaré de Rodríguez a Barcelona, i Murphy em diu que per més que comenci a telefonar ja des d'avui a les amigues, totes tindren ja plans als quals no m'hi podré afegir...De fet amb la primera que he contactat així ha sigut....

Tindrà sempre raó el maleït Murphy?

Per sort a mi el plan B de quedar-me a casa veient una peli, o fent coses meves ja m'està be que si no...

Bon dilluns!

Ja no tinc l'Astra

Va ser una decisió de dit i fet. Un dia vaig pensar que era absurd mantenir un cotxe que, a banda que ja començava a ser vellet, gastava més benzina de la que podia pagar, i no perquè no funcionés be, sinó perquè la mecànica d'un cotxe de fa 12 anys no és la d'un cotxe d'avui dia, i d'això t'adones quan en llogues un. Com que en les darreres escapades que hem fet n'hem llogat, caram, la proporció de consum era brutal, comparada amb el que gastava el meu Astra.

Així que el vam valorar, vam penjar l'anunci, i l'allau de trucades de gent interessada ha estat terrible, el telèfon no ha deixat de sonar com qui diu en aquestes dues setmanes que ha estat l'anunci vigent. M'ha telefonat gent de tota mena, d'aquí i d'allà, però jo tenia una cosa clara , que tot i les petites coses que ja no li funcionaven, el preu no es toca, era desmerèixer-lo baixar el preu, un preu que per mi ja era un regal. Jo patia per si finalment se'l quedava algú que només el volia per fer negoci, per portar-lo a un país del tercer món, perquè a aquest cotxe me l'he estimat molt, però no ha estat així, les coincidències de la vida han fet que me'l compri una persona d'aquí que a sobre viu a una localitat on els meus pares tenen una caseta d'estiueig, així que si volgués, li podria fins i tot seguir la pista...

Ahir, li vaig dedicar uns minuts. El vaig buidar amb les 4 coses que quedaven, que al ser familiar, donava per portar moltes coses d'aquelles de per si de cas. De fet va haver una època en què els meus patins, els del Nil i les nostres proteccions hi vivien al maleter, no fós cas que es donés una situació patinable i no tinguéssim els patins a mà! A banda de les raquetes de bàdminton, esport familiar on els hagi, perquè.. sempre hi ha un moment a les excursions, al càmping o on sigui, per fer una partideta, si és a dobles millor... total que duia 6 raquetes jaja, amb les palometes. I una manta, i carregadors per a no se quants aparells electrònics, bosses del carrefour de les ecològiques, perquè com ara ja no te'n donen de bosses de plàstic..., i unes pinces per si la bateria falla, i una pilota de tenis, i uns guants d'esquiar per l'hivern quan has de posar cadenes, i.... si, hi portava de tot!

Doncs això, que el vaig buidar, amb cura, poc a poc, recordant algun dels moments més importants, com el dia que vaig tornar a casa amb el Nil el dia que va néixer, de fet, va ser com qui diu el més important. Els altres records van ser moments, vivències, viatges... I li vaig donar les gràcies per haver estat tan bon cotxe i haver-nos cuidat tan i tan be, no haver donat problemes, sobretot en moments en què hauria estat fatal, i em vaig emocionar. Vaig desitjar que els nous amos el tractessin tan be com hem fet nosaltres, que fins i tot la tapisseria encara llueix com nova. 

El Nil també es va acomiadar, una mica, jo li vaig dir que ho fés tot i que ell no entenia massa perquè.

I avui, avui se l'han endut, he vist com marxava, amb pas insegur, amb noves mans, però  il·lusionades, amb por de no fer-li mal, de no espatllar-lo i he pensat, que he triat be el comprador.  M'ha fet la mateixa sensació que amb els mercats d'intercanvi on tu hi portes les coses que ja no et fan servei i se les enduu algú emocionat perquè és el que havia estat buscant i no trobava.

Enfi que tot i que em sap greu per una banda per l'altra tinc moltes ganes de tenir un cotxe meu, i només meu, com aquell Corsa que em vaig comprar quan vaig començar a treballar a la Gene, un cotxe triat, decidit i pagat integrament per mi, al meu nom, al meu gust. El meu capritxet, un cotxe petitet, petitet, adaptat al que és ara la meva família, una família de 3 membres. I tot i que pugui  emblar que no, per mi, pagar-me jo sola el cotxe, és tot un èxit, vol dir que me'n surto, que tiro endavant i que prenc decicions per mi mateixa!

També em fa gràcia això de jo tenir el meu, i el Ramon el seu. Que ens cal un cotxe gran? Doncs agafem el seu, un gran familiar, que no?, doncs agafem l'Igor, com ja li diem al meu, perquè tot i que encara que no el tenim, ja forma part de la família!