dimarts, 20 de març del 2012

Què contenta estic amb mi mateixa!

Doncs això, que estic que no hi càpigo dins la meva pell!!

Per fi he acavat les fundes per als seients del sofà de la caravana. La veritat és que per culpa d'aquest taranna barroer que tinc, vaig haver de desfer la primera de les 4 fundes, prendre mides de nou, afegir el tros de roba que hi mancava per haver tallar tort, i tornar a muntar de nou, però com que vaig ser estremadament compassiva amb mi mateixa, ho vaig fer amb carinyo i ganes i sobretot, sobretot amb la certesa que mai més em passaria això, que per culpa de no ser net, polit i cert, hagués de repetir la feina feta.

I aquest és el resultat!

Aqui es veuen les 4 fundes que he fet, i per sort, no s'aprecien ni en la foto ni en l'original, les peces que vaig haver d'afegir.

No m'han quedat súper perfectes, però si lo més perfectes que em poden quedar a mi. Per això estic més que contenta!







Aquest és l'altre lateral, igual de súper estupendo!






I aqui el menjador acavat. És o no que ha quedat una chulada???


Ara això si, els nens ja me les han estrenat... i els dos coixins grans ja tenen dues taques,, però què seria la vida sense nens? 

dimarts, 6 de març del 2012

Quan ens posen etiquetes

Mai se m’han donat be les manualitats, per més que sempre m’ha agradat fer-ne, però no sóc hàbil amb les mans, si més no per a fer les coses amb la idea que jo tenia al cap. Potser aquest era un dels problemes que al meu cap eren peces, idees o dibuixos extremadament elaborades per la meva capacitat.

El problema també pot estar en l’etiqueta que em van posar diversos professors d’EGB, que segurament m’han marcat per la resta de la vida, sobretot pel que fa a la creació d’objectes manuals. Els adjectius de “bruta”i “barroera”, eren un quasi constant en els comentaris de les feines que lliurava, tant pel que fa a manualitats, com als deures de classe (títols torts o amb colors poc afortunats que feien impossible la seva lectura, marges sense delimitar, mala lletra....). Els professors que em van tocar a la primària, de pedagogia emocional anaven molt mancats, i mésnys que ajudar.me van crear un perfil de mi molt concret, i jo he lluitat per adaptar-m’hi a la perfecció.

Ara us explicaré una anècdota  que ve al cas, que em va passar quan tenia uns 9-10 anys, i que recordo com si fós ahir.

A classe de manualitats havíem de fer una caixeta amb escuradents. La caixeta havia de tenir forma pentagonal, i els escuradents s’havien d’enganxar amb cola blanca.(qui no ha fet aqueta caixeta al cole??) En principi no és quelcom difícil, però caram a mi em costava molt i vaig pensar que posant més cola la cosa aniria millor. Vaig acabar la caixa i què voleu que us digui, jo n’estava ufanosa, per mi era una caixa. Que no tenia massa forma de pentàgon, segurament, però havia aconseguit que fins i tot la tapa hi encaixés!.

Doncs be, m’acosto tota orgullosa cap a la taula de la mestra per ensenyar la meva obra, ella que aixeca el cap, el rictus que li canvi a de cop, em mira i em diu “Alba! això és un xurro!” jajajaja . Ara miro enrere i veig una situació graciosa, i em fa riure, però en aquell moment em vaig sentir fatal, avergonyida, davant de tothom aquells crits. Amb lo contenta que estava jo de la caixa. Però si ho analitzem el mestre no tenia cap dret a tirar-me per terre la meva obra, per lletja que m’hagués quedat.

Podria assegurar que aquells adjectius han marcat la meva trajectòria pel que fa als treballs manuals, perquè per més que miro que em quedin be les coses, acaben la gran  majoria sent això, un xurro. Molt be professora, ho va aconseguir (que curiós que quasi no recordo cap nom dels profes de primària....)

Però ara ja sóc gran, i sóc una persona a més que pot veure i analitzar les etiquetes que em van anar posant de petita, i mirar d’eliminar-les de la meva vida, per començar de nou. I en això estic, per això em vaig apuntar al curs de cosir.

No és que no en sàpiga de cosir, però si que la meva actitud al respecte és de fer coses barroeres, amb presses i mal fetes, quan per coneixements em podrien queda molt millor. Vaig aprendre amb  ma mare, i no va ser gens fàcil, però no oblidem la meva tendència...

Al curs m’he adonat de la quantitat de coneixements que tinc, i de la manca de confiança en mi mateixa també, fomentada per anys de creure que amb les mans no sóc capaç de fer res polit, bonic i ben acabat.

Després de fer uns quants retocs a mànigues de camisa i americana (d’algunes peces no n’estic massa orgullosa), doncs això després d’aquests retocs i veient que les fundes dels seients del menjador de la caravana no “lluïen”, vaig decidir fer unes noves fundes per posar-hi al damunt. Per damunt de les meves possibilitats? Potser, però com que tinc l’ajuda de la professora...

Li ensenyo a la professora el model de la funda, i el primer que em diu és que he de medir totes les peces i fer un croquis. Ai mare, que he de dibuixar? jaja però si jo no en se! Be, finalment, faig un dibuix “barruer” (ja veieu que l’etiqueta em persegueix....) i amb les mides de cada peça. Aleshores em diu, ara poses la roba damunt la taula,  i amb les mides que tens, marques cada peça per després retallar. Aquí ja vaig aclaparar-me  moltíssim, jo ho volia fer en un pim pam, i aquella profe no m’ho permetia, tant dibuix, tan marcar la roba... Total que vaig marcar així més o menys, vaig tallar la roba, i vaig començar a unir  peces. Com que jo no  m’hi fixava massa en el que estava fent, un cop juntes totes les peces ja es veia que allò no anava fi. Però jo pensava, va, quan posis la cremallera, tot encaixarà, ja veuràs.

Em va costar posar la cremallera, que si es munta tancada i es cus oberta, però vaig aconseguir amb les agulles que quedés agafada, i la vaig envastar. Mira, feia patxoca la funda! Vaig encabir la funda original dins, i ostres  hi cap tu... Diumenge ho provarem in situ a la caravana. (i per dins jo em deia, veus? tant mesurar, tant mesurarr i quasi a ull ja ho tens).

Doncs res, diumenge, agafo el coixí d’escuma, li poso la funda (que de justa sembla més un condó que una altra cosa), començo a tancar la cremallera i rassssssssssss! Ostres, de quina forma ho has envastat això que es trenca tot? Be, seguiré una mica més a veure si se li pot veure l’efecte tancat. Miro d’estirar una mica més, i torna a fer rasssssssssss! Amb aquesta segona estirada, la cremallera ja només s’agafava per una banda a la roba. La meva cara era com la d’aquella nena petita, que tota ufana li ensenya la caixeta a la mestra. No podia entendre què passava, quan aleshores... vaig caure, Merda amb les mides! Segur que ho he tallat tort....

Així que a casa m’hi torno a enfrontar a la maleïda funda, tot pensant que havia de ser feineta de 3 o 4 dies i ja porto 3 setmanes entre una cosa i l’altra. Quan de sobte, sóc conscient de l’etiqueta “barroera” i em dic amb tot el carinyo de que vaig ser capaç d’expressar-me: Saps què farem ara? ho descosirem tot, posarem la roba al terra que és on no hi haurà cap arruga que ens molesti, i ho medirem bem medit, per veure on és el problema i si cal roba a algun lloc la hi posarem per a  que quedi be. I sense enfadar-me, sense ràbia amb ànim d’aprendre a fer-ho be, vaig estendre la roba,  i vaig començar a fer marques amb el guix de roba, contenta per haver estat compassiva amb mi mateixa, i no castigar-me pels errors comesos.

Finalment havia tallat torta la roba i per això no podia tancar-se la cremallera, i aquí teniu la funda a punt de passar-la a la màquina.

Amb calma, carinyo i amor cap a mi, ahir vaig ser capaç de treure’m l’etiqueta de barroera, i de ser capaç, aquest cop si, d’acabar una feina de la que si que puc estar orgullosa, tant per lo ben acabada que està, com per no haver llençat la tovallola, i seguir treballant malament.

No posem etiquetes, que costen molt de treure

http://www.tibidaboediciones.com/product/psico05.html

dilluns, 5 de març del 2012

He tornat!

Si, fa moooolts de temps que no escric i no és per manca de ganes, si no que dia a dia m'envaeix allò del quan hi penso no puc i quan puc no  hi penso.

La veritat és que la manca de temps és la meva queixa contínua i potser si que si m'organitzo una mica millor, tindria una mica més de temps (però una mica no us penseu ara que m'estic tot el dia ficant-me el dit al nas...).

També hi ha el fet que de vegades fa mandra escriure... durant el dia se m'han passat pel cap mil idees per al vespre, quan tingui aquell moment, però el moment no arriba i si ho fa, m'estimo més fer altres coses, o arriba en la forma d'un sofà que m'abdueix el cos i el cervell!

Be, sigui com sigui, aquí estic de nou.

Durant aquest temps he conegut gent nova, estic fent un curs nou, i segueixo amb la coral i ens hem comprat una caravana!.  El Nil segueix el seu curs evolutiu, i ja m'ha atrapat en alçada i quasi volum... (com passa el temps!), i sembla que està més centrat en l'escola. Jo procuro estar al damunt lo  mínim, i entre una cosa i l'altra, sembla que funciona. Aviadet tindré l'entrevista amb la tutora, que em traurà de dubtes...

La gent nova principalment és del curs de cosir. Si, m'he apuntat a un curs de cosir, la mar de chulo! Jo no és que no sabés cosir, de fet ma mare ha cosit tota la vida, i m'hi ha ensenyat, tinc els conceptes més que bàsics, i fins i tot màquina de cosir a casa, Només em mancava la seguretat del "ho pots fer i a sobre saps més o menys com". I amb l'ajut de la Núria (la profe), me'n surto. Ja aniré penjant fotos, que una de les noves idees per al blog, és canviar  l'aspecte, però no se si amb blogspot podré fer el que vull.

Amb la Coral gaudeixo cada cop més tot i que l'heterodòxia del grup fa que de vegades tingui ganes de trobar un altre grup més per la feina... Perquè allà quan hi ha futbol hi ha desbandada general, i quan no un que te més feina del compte, l'altra que te assajos de teatre, l'altre que quan hi ha passa de grip, com que la mitja d'edat és alta, ens quedem amb la meitat del grup... i assajar així és difícil. M'agradaria que fós com la coral d'una amiga, que a excepció de malaltia, no hi ha excuses, ni motius. Dimarts s'assaja i punt, però la meva coral no és així, i cal acceptar-ho. Però ep! això no treu que m'ho passi genial!

I la caravana... la caravana és un somni d'antic, és un somni de fa moooolts anys, que finalment he fet realitat. Tornar al càmping i donar-li l'oportunitat al Nil de que gaudeixi del que és com ho vaig gaudir jo quan era petita. Ara li cal temps per a conèixer i fer amics, però no crec que tingui problemes. El que em fa il·lusió, és que gràcies al curs de cosir, he començat a personalitzar algunes coses de l'interior... si, si posaré fotos! Ara tenim molta feina per adequar-ho a com ho volem, com l'interior de l'avancé, els mobles de la tenda de cuina, netejar-ho tot... però tot i que tot està com agafat amb pinces, m'encanta estar-m'ho a la meva caravana, tot i que quan marxem, de la terra que encara hi entrem podríem plantar patates!.

Enfi, que ja aniré explicant!



Be, moltes coses en aquest temps, ja ho veieu!


dilluns, 21 de novembre del 2011

El temps passa, com passa el temps

Ostres, de sempre he tingut la sensació que arribar a l'estiu costa moltíssim, però després als Nadals, és com un sospir i ja hi ets, i avui, que he entrat al meu bloc perquè una amiga em va dir que m'havia posat un comentari, n'he estat més conscient que mai!

Sabia que tenia el bloc una mica deixat, per manca de temps, i perquè no dir-ho, d'idees i de creativitat literària, però quan he vist que el darrer escrit era per desitjar bon estiu si em punxen no em treuen sang jajaja

En fi, que passa el temps, i no ens adonem, i en el fons em sap greu, perquè no se si el gaudeixo en tota la seva magnitud.

No tenir temps per a dedicar-los a les coses que a un li agraden és un drama que patim moltes mares dedicades a la feina i a la família. El Nil, tot i que ja comença a ser gran, encara m'absorbeix molta energia i temps, i les feines de la casa, que tot i tenir un company que col.labora en el que pot (tenint en compte que quan arriba d'hora són les 8 del vespre), doncs quan arriba el moment de relax, no tinc ganes d'asseure'm davant de l'ordinador per escriure. De fet, aquest any encara no he acabat de retocar i endreçar les fotos de l'estiu.

Que el Nil tingui dos dies de futbol, no ajuda, perquè un dels dos me'ls passo de xofer amunt i avall, i ara els dimecres que era un dels meus reductes de temps, he començat un curs de cosir...

Si és que només cal buscar una mica per veure que les coses no sóm com a la tardor passada... Ara em cal una mica més de temps per acostumar-me als canvis, a la manca de temps, i donar espai a la creativitat de nou.

I només volia dir-vos que no he marxat, que estic aquí, només que una mica amagada. A veure si aconsegueixo treure el cap una mica més sovint!

divendres, 29 de juliol del 2011

BON ESTIU A TOTHOM

Tot arriba i les esperades vacances planejades des de fa molts mesos, també.

La idea de fer una ruta en bici per Holanda, ja la vam gestar l'estiu passat, des de les platges d'Eivissa, i poc a poc, com un bon guisat, va anar prenent forma, i al novembre com qui diu, ja teníem els vols, l'hotel  a Amsterdam i el circuit reservat.

Però jo que sóc cul inquiet, i que des de petita no he estat mai a Barcelona per les vacances, continuo "buscant-me la vida" per aconseguir estar-m'hi si no els 30 dies fora de casa, al menys 25, i un any  més ho he aconseguit. A casa però queda la Mixa, i el Ramon que no te la mateixa sort i te molts menys dies de vacances que jo... tot i que estar de Rodríguez tampoc és tan mala cosa, no?

Aquest any, però, amb la novetat que gaudiré d'uns dies amb la germana petita, a Solsona, on hi te una caravana en un càmping. Com que jo sóc de platja, de sempre he passat un a part de les vacances amb la germana bessona, i enguany tinc la sort de poder gaudir de totes dues en un mateix estiu.

Així que serà un estiu mogut, molt mogut! Ple de destinacions, i més d'un viatge...

Cul inquiet, si..  però no nerviosa que jo en dic...

Bones vacances a tothom!

dilluns, 20 de juny del 2011

La Nit de Sant Joan i l'inici de les vacances d'estiu

El mes de juny, és un mes "atropellat" que en diuen, comença i com qui diu s'acaba sense adonar-te'n i marca  l'inici de l'estiu.

Per a uns significa exàmens finals, reunions amb els tutors de l'escola, les temudes notes, la festa de final de curs, concerts, danses, cantades, festivals,  dinars de germanor amb els companys de les diferents activitats extraescolars, comiats dels companys i per als estudiants en molts dels casos, vacances de 3 mesos,.... i per a d'altres senzillament és l'inici de les merescudes vacances, les que portem tot un any laboral esperant amb ansietat.

És un mes esgotador, en el que les forces molt cop ens manquen per aquest esprint final que suposa acabar un any. I és que per als que tenim fills, l'any no s'acaba al desembre i comença al gener, sinó que s'acava al juny i comença al setembre. De fet jo compto els anys per cursos escolars, perquè per mi parlar d'abans de l'estiu és com parlar de l'any passat, perquè l'estiu ens fa canviar d'estatus, i de curs, i podem dir que som un any més grans.

I en aquest mes de juny, s'esdevé la que per a mi és la nit més màgica de l'any, la nit de Sant Joan.

Durant molts anys, ma mare cosia durant el mes de juny, per a que tots estrenéssim quelcom de roba per aquella revetlla, era com rebre l'estiu amb les millors gales, ben guapos, reten-li homenatge a la temporada que ens portaria  la quota de felicitat més alta de tot l'any. Aquest costum d'estrenar roba, encara la tinc present, i de fet, faig quasi com el dia de nadal, ni que sigui estrenar calcetes, i al Nil, li compro també alguna cosa. M'agrada rebre així l'estiu.

No sempre vam celebrar la revetlla de Sant Joan, perquè abans, es celebrava també la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i aleshores un triava quina volia celebrar més. És en aquesta darrera quan a la platja de l'Albatros (el càmping de Castelldefels on estiuejàvem)que  anàvem a veure les fogueres. Recordo com si fós ahir la sorpresa que em vaig endur quan passejant per la platja amb els pares, ens vam acostar a una de les fogueres  on hi havia una colla d'adolescents on un dels quals era el meu tient Jordi jaja. Ell ja era gran, i podia estar amb el jovent, però per mi no deixava de ser el meu tiet i jo pensava... i què hi fa allà?... Podeu suposar el que feia, coses d'adolescents, que és el que ell era. Segurament els meus pares el van veure i per això s'hi van acostar, però a mi em va agafar totalment per sorpresa.

Anys més tard, quan ja estiuejàvem al Càmping Estrella de Mar, a Castelldefels també,  les revetlles de Sant Joan van prendre més protagonisme, sobretot pel fet que van deixar de ser festives la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i per tant, només quedava la de Sant Joan per celebrar. En aquest càmping, fèiem autèntics festorros, amb música, coques, ball... i roba nova per a començar un estiu que no sabies què et portaria, però el que estava clar és que hi hauria platja, molta platja, i anar en samarreta i pantaló curt tot el dia o directament només en biquini durant més de dos mesos, en plan gitanet, perquè al càmping (campi com li deia la iaia pura), és com s'hi va, amb la mínima roba possible per a suportar de la millor forma possible les calorades de l'estiu.

I per això Sant Joan és màgic per mi, perquè em porta l'estiu, les vacances, l'olor de mar, i el record d'una infància de flotadors d'aigua i pantalons curts...

Un altre dia us parlaré més del "campi"...




dimarts, 10 de maig del 2011

El plaer dels mercats d 'intercanvi

Ja fa uns quants anys, l'Eloina, una amiga de patins, em va convidar al meu primer mercat d'intercanvi, es feia al barri de Gràcia, a la plaça de la Virreina.

Un mercat d'intercanvi es tracta doncs d'això d'un espai on intercanviar objectes. Es pot reservar un taula on muntar una parada, i un cop ho tens tot posat, et passeges per les altres parades per mirar què et pot interessar. Si hi ha alguna cosa, ho comentes a l'amo de l'objecte i li dius que es passi per la teva parada a veure si també li pot interessar alguna cosa i si és així, es realitza l'intercanvi. És un mercat sense diners.

La veritat és que allò em va semblar tot molt cutre, i que la gent portava coses molt velles i llepades i no em va agradar gens. A L'Elo jo la veia exhultant, canviant coses per aqui per allà, que si roba, que si objectes, que si canviava cosses que després afegia a la seva parada, fins i tot va agafar una cosa que uns van llençar, i en la seva parada, que era al terre en un foulard, va aconseguir intercanviar-ho!

Els organitzadors d'aquell mercat, ho tenenmolt ben muntat i demanen a la gent que hi porti alguna cosa de menjar, i amb tot el que recullen, fan menjar popular per a tots els paradistes.

Jo no recordo si hi vaig portar res, però en general no em va convèncer massa.

Al cap d'uns mesos, em van passar informació d'un mercat que es posava a prop de casa meva, i vaig pensar, va mira què hi tens a casa que puguis portar. I Déu n'hi do la de coses que vaig acavar arreplegant en un sol matí! Com que no havia reservat taula, em vaig endur un gran foulard com va fer l'Eloina, i vaig muntar la meva parada al terre. Ostres, no havia acavat d'exposar-ho tot que ja tenia un munt de gent interessada en les meves coses! El problema? que jo encara li donava un valor, tant econòmic com emocional, que m'impedia fer bons intercanvis. Així que vaig tornar a casa amb moltes de les coses que havia portat.

En aquell moment no sabia què havia fallat, però analitzant-ho amb distància em vaig adonar. Així que per al mercat d'intercanvi següent, calia duur una mentalitat nova. Vaig reservar taula, i vaig muntar una parada molt chula amb tot de coses que duia, tantes que no m'hi cavien i qu ehavia d'anar treient a mesura que anava intercanviant, i vaig tornar a casa amb un sentiment molt chulu, ja que vaig ser capaç d'eliminar el valor de les coses que jo hi duia, perquè al capdavall, si no les feia servir de feia molt de temps, quin valor tenien per a mi, zero, no? I en canvi, allà al mercat hi havia molts articles potencials de ser intercanviats, que tenien un valor altíssim per mi.

L'objectiu però, era molt clar, anar amb moltes coses grans, i tornar amb coses petites, així que em vaig dedicar a mirar, penjolls, collarets, polseres, mocadors, bufandes..... Vaig tornar a casa amb una quarta part de bulto que n'havia sortit i molt contenta per la renovació de la meva flota de collarets i foulards! I el més important, és que vaig ser capaç de filtrar dins meu la filosofia del mercat. No llençar, si no intercanviar, no llençar si no reutilitzar, el que no val per a tu, pot valdre per als altres.

Un dels cops, va coincidir que el Nil passava el cap de setmana amb mi, i li vaig comentar si volia portar alguna cosa. Al primer moment em va dir que no, però vam anar repassant tot de joguines que ja no feia servir, perquè eren de quan era més petit i va acceptar portar-les. La veritat és que van tenir molt d'èxit! Els primers cops em demanava que l'acompanyés a les parades de la gent que s'interessava, però a mig matí ell sol ja feia els seus intercanvis. S'ho va passar bomba, tant, que espera amb il·lusió les noves edicions, i quan li coincideix que està amb son pare i no pot venir, li sap molt greu.!


I ara ja fa quatre anys del primer mercat, i sempre que puc, si la meva agenda m'ho permet, munto paradeta, faig neteja de casa de tot de coses que ja no faig servir, siguin llibres, sabates, roba, electrodomèstics, tuppers, coses de menatge, el que sigui, si fa més d'un any que no ho faig servir, ja no em cal. I ho porto al mercat, amb una il·lusió que no us imagineu, perquè el que per a mi te un valor zero, s'ho endurà algú que li donarà de nou un valor 10!

Gràcies Elo!