Ja fa molts anys que vaig començar a tenir canes, i em va agafar molta fal·lera de tapar-me-les. Era com fer-me "vella", i no em venia de gust que se'm veiés ni una. En aquell moment duia metxes de dos colors, i generalment no se n'escapava cap.
Poc a poc, com és llei de vida, me'n van anar apareixent més, sobretot a la zona del serrell.
Va haver una època de mancances econòmiques que no podia anar a la perruqueria tot lo sovint que hauria volgut, i em fèia ràbia veure'm aquell serrellot tot blanc i estarrufat! Com que jo era de les que hi anava cada setmana a fer-me llisa la melena, ni tenia gràcia ni sabia quines coses posar-me al meu cabell. A banda que jo sentia molta pressió interior en el tema de fer-me o semblar gran.
Però un cop vaig passar la frontera dels 40 que em vaig dir a mi mateixa, que estava de puta mare, que què tenia? quatre canes al serrell? Doncs a dur-les amb dignitat i alegria! I el cabell, natural, que els rinxols que tinc són maquíssims, d'aquells que es fan tirabuixons. Així que vaig aprendre a tractar-me el meu cabell, que sent arrissadet no és fàcil dur-lo bonic sempre, però penso que me'n surto prou be.
I a la vista està de que el duc be, que des què m'he deixat de tenyir, no passa la setmana que algú em faci el comentari de les meves canes jajaja Que si tu les tens tan ben posades, que si quin serrell més original (¿?¿?), que si t'ho fas a propòsit, que si et queda tan be...
I sabeu què? segur que l'èxit de tot plegat, és haver-lo integrat en la meva persona, fer-me meves les canes i estimar-les perquè vol dir que em faig gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada