COCA DE LLARDONS

Ja sabeu que si penjo una recepta és que és fàcil bona i d'èxit assegurat.

Aquest cop  li toca a la coca de llardons. Jo he de dir que mai m'havien agradat aquestes coques, o perquè no tenien gust de llardons, o perquè la pasta tenia més gust que la resta, o perquè era massa greixosa,   o perquè era dura com una mala cosa... no se per mil raons; el que si que tenia clar és que no m'agradaven.

Doncs un dia, una companya de la feina en va portar una , i jo el que tinc és que sóc educada i diplomàtica  i sobretot, sobretot, tot i que no m'agradi quelcom de menjar, de tant en tant ho torno a tastar perquè se empíricament que els gustos canvien (que m'ho diguin a mi amb les  pinyes!).

Doncs això la vaig tastar, i va ser la millor coca de llardons que he tastat en la meva vida! Quina cosa més bona!!!!! I ahir vaig tenir un bon motiu per a fer-la per primer cop.

Es tractava de celebrar el meu primer aniversari amb la Coral La Floresta, i em feia gràcia fer-ne una, compartir amb ells uns delicadesa com aquesta, i tot i ser el primer cop, va sortir boníiiiiisima!  Així que  no te misteris, tothom la pot fer!

Aquí teniu els ingredients i com es fa:

Pasta de full
Llardons
sucre
Pinyons

Pre-escalfeu el forn, a dalt i a baix a 200 graus.

Amb el corró, estireu una mica  la pasta de full directament a sobre del paper que duu, i ho poseu (amb el paper) a una plata de forn.

Esmicoleu els llardons amb l'ajut d'un morter (i de tant en tant aneu picant llardons, jo em vaig limitar a  aquells que són tan durs que no es podran aprofitar jiji tremenda excusa!)

Poseu sucre damunt la pasta de full, sent força generosos. I al damunt del sucre, els llardons esmicolats. També podeu posar-hi pinyons, tot i que jo els vaig reservar per la capa del damunt.

Estireu una altra pasta de full (o la meitat d'un gran, això dependrà de lo gran que voldreu la coca), i ho poseu sense el paper, damunt del que ja teníeu amb el sucre i els llardons, i repetiu l'operació, primer el sucre i després els llardons, i aquí si que jo hi vaig tirar els pinyons.

Tanqueu la vora de tota la coca amb els dits. Agafeu el corrí, i apreteu la coca per tot arreu, per compactar les dues capes, i que els llardons i el sucre no quedin solts per damunt. Sembla que un cop aixequis el corró hagis d'endur-te-ho tot, però no, es queda allà tot enganxadet.

Apagueu el gratinador del forn, i fiqueu la coca, a mitja alçada, durant uns 15 minuts. Si la pasta de full es butllofa, es punxa amb un escuradents.

I a gaudir!

Gràcies Dolors!

ps)Avui en faré una per la família, perquè no la van poder tastar i així podré fer-li una foto ......per donar enveja principalment!

Si la voleu consultar més endevant, la trobareu a la pestanya de les receptes

Segueixo personalitzant la caravana

El Nil s'ha fet gran quasi sense adonar-me'n i ha estat de tal forma que un dia em mirava les cortines de la seva habitació i vaig veure que ja no tocaven, que eren massa infantils. De fet des què li vam posar, ha tingut ja dos canvis de mobiliari, però no de cortina. Així que un dia passejant pel centre, vaig veure una casa en liquidació i li vaig comprar un estor senzill però molt maco, de ratlles. A ell li va encantar (com no, les ratlles eren del color preferit de sa mare ha ha, qualsevol li deia que no...)

Doncs jo vaig guardar la roba de les cortines, els ganxos, les anelles de fusta, els topalls de la barra, la barra...en fi, tot, esperant un dia a trobar-li una nova destinació, i aquest dia ha arribat!

Al llit de matrimoni de la caravana, li mancaven uns coixins grans, per poder veure la tele des del llit amb comoditat, així que com que a casa tenia dos parells de quadrants dels gegants, vaig pensar que un parell el podia aprofitar, fent unes fundes amb la roba de la cortina, que amb el color del cobrellit quedarien de conya, i vaig posar fil a l'agulla!

Aquí teniu el resultat!

La roba duu uns gatets en color blau molt petitons, que li queda la mar de be i encaixa a la perfecció.  El que m'he oblidat de fer foto al darrera, que em vaig currar 5 traus fests a màquina per mi, i els 5 corresponents botons.


També em vaig fer un "tironyo" (paraula extreta del diccionari Gayetesc), o sigui un tirony o tronc, per a tapar un espai que queda entre el matalàs i la fusta del costat de la finestra, per on entra un virujillo... Com que sota del llit es comunica amb un arcón amb porta a l'exterior, suposo que no ajusta massa be i hi entra molt de fred. Amb aquest tironyo ho he solucionat.

Com era d'esperar, el Nil en veure la roba de la seva cortina, li ha agafat nostàlgia i també vol coixí i tironyo, si es que....





Tinc més coses a ensenyar-vos: com passar de tenir un pantaló a una jaqueta d'entretemps, o com he fet la cortina de l'avancé de la caravana, o com el Mon i jo ens hem atrevit a reparar una fuita d'aigua a la claraboia...Treballant en equip no hi ha qui ens pari!

Què contenta estic amb mi mateixa!

Doncs això, que estic que no hi càpigo dins la meva pell!!

Per fi he acavat les fundes per als seients del sofà de la caravana. La veritat és que per culpa d'aquest taranna barroer que tinc, vaig haver de desfer la primera de les 4 fundes, prendre mides de nou, afegir el tros de roba que hi mancava per haver tallar tort, i tornar a muntar de nou, però com que vaig ser estremadament compassiva amb mi mateixa, ho vaig fer amb carinyo i ganes i sobretot, sobretot amb la certesa que mai més em passaria això, que per culpa de no ser net, polit i cert, hagués de repetir la feina feta.

I aquest és el resultat!

Aqui es veuen les 4 fundes que he fet, i per sort, no s'aprecien ni en la foto ni en l'original, les peces que vaig haver d'afegir.

No m'han quedat súper perfectes, però si lo més perfectes que em poden quedar a mi. Per això estic més que contenta!

Aquest és l'altre lateral, igual de súper estupendo!






I aqui el menjador acavat. És o no que ha quedat una chulada???

 

Ara això si, els nens ja me les han estrenat... i els dos coixins grans ja tenen dues taques,, però què seria la vida sense nens? 

Quan ens posen etiquetes

Mai se m’han donat be les manualitats, per més que sempre m’ha agradat fer-ne, però no sóc hàbil amb les mans, si més no per a fer les coses amb la idea que jo tenia al cap. Potser aquest era un dels problemes que al meu cap eren peces, idees o dibuixos extremadament elaborades per la meva capacitat.

El problema també pot estar en l’etiqueta que em van posar diversos professors d’EGB, que segurament m’han marcat per la resta de la vida, sobretot pel que fa a la creació d’objectes manuals. Els adjectius de “bruta”i “barroera”, eren un quasi constant en els comentaris de les feines que lliurava, tant pel que fa a manualitats, com als deures de classe (títols torts o amb colors poc afortunats que feien impossible la seva lectura, marges sense delimitar, mala lletra....). Els professors que em van tocar a la primària, de pedagogia emocional anaven molt mancats, i mésnys que ajudar.me van crear un perfil de mi molt concret, i jo he lluitat per adaptar-m’hi a la perfecció.

Ara us explicaré una anècdota  que ve al cas, que em va passar quan tenia uns 9-10 anys, i que recordo com si fós ahir.

A classe de manualitats havíem de fer una caixeta amb escuradents. La caixeta havia de tenir forma pentagonal, i els escuradents s’havien d’enganxar amb cola blanca.(qui no ha fet aqueta caixeta al cole??) En principi no és quelcom difícil, però caram a mi em costava molt i vaig pensar que posant més cola la cosa aniria millor. Vaig acabar la caixa i què voleu que us digui, jo n’estava ufanosa, per mi era una caixa. Que no tenia massa forma de pentàgon, segurament, però havia aconseguit que fins i tot la tapa hi encaixés!.

Doncs be, m’acosto tota orgullosa cap a la taula de la mestra per ensenyar la meva obra, ella que aixeca el cap, el rictus que li canvi a de cop, em mira i em diu “Alba! això és un xurro!” jajajaja . Ara miro enrere i veig una situació graciosa, i em fa riure, però en aquell moment em vaig sentir fatal, avergonyida, davant de tothom aquells crits. Amb lo contenta que estava jo de la caixa. Però si ho analitzem el mestre no tenia cap dret a tirar-me per terre la meva obra, per lletja que m’hagués quedat.

Podria assegurar que aquells adjectius han marcat la meva trajectòria pel que fa als treballs manuals, perquè per més que miro que em quedin be les coses, acaben la gran  majoria sent això, un xurro. Molt be professora, ho va aconseguir (que curiós que quasi no recordo cap nom dels profes de primària....)

Però ara ja sóc gran, i sóc una persona a més que pot veure i analitzar les etiquetes que em van anar posant de petita, i mirar d’eliminar-les de la meva vida, per començar de nou. I en això estic, per això em vaig apuntar al curs de cosir.

No és que no en sàpiga de cosir, però si que la meva actitud al respecte és de fer coses barroeres, amb presses i mal fetes, quan per coneixements em podrien queda molt millor. Vaig aprendre amb  ma mare, i no va ser gens fàcil, però no oblidem la meva tendència...

Al curs m’he adonat de la quantitat de coneixements que tinc, i de la manca de confiança en mi mateixa també, fomentada per anys de creure que amb les mans no sóc capaç de fer res polit, bonic i ben acabat.

Després de fer uns quants retocs a mànigues de camisa i americana (d’algunes peces no n’estic massa orgullosa), doncs això després d’aquests retocs i veient que les fundes dels seients del menjador de la caravana no “lluïen”, vaig decidir fer unes noves fundes per posar-hi al damunt. Per damunt de les meves possibilitats? Potser, però com que tinc l’ajuda de la professora...

Li ensenyo a la professora el model de la funda, i el primer que em diu és que he de medir totes les peces i fer un croquis. Ai mare, que he de dibuixar? jaja però si jo no en se! Be, finalment, faig un dibuix “barruer” (ja veieu que l’etiqueta em persegueix....) i amb les mides de cada peça. Aleshores em diu, ara poses la roba damunt la taula,  i amb les mides que tens, marques cada peça per després retallar. Aquí ja vaig aclaparar-me  moltíssim, jo ho volia fer en un pim pam, i aquella profe no m’ho permetia, tant dibuix, tan marcar la roba... Total que vaig marcar així més o menys, vaig tallar la roba, i vaig començar a unir  peces. Com que jo no  m’hi fixava massa en el que estava fent, un cop juntes totes les peces ja es veia que allò no anava fi. Però jo pensava, va, quan posis la cremallera, tot encaixarà, ja veuràs.

Em va costar posar la cremallera, que si es munta tancada i es cus oberta, però vaig aconseguir amb les agulles que quedés agafada, i la vaig envastar. Mira, feia patxoca la funda! Vaig encabir la funda original dins, i ostres  hi cap tu... Diumenge ho provarem in situ a la caravana. (i per dins jo em deia, veus? tant mesurar, tant mesurarr i quasi a ull ja ho tens).

Doncs res, diumenge, agafo el coixí d’escuma, li poso la funda (que de justa sembla més un condó que una altra cosa), començo a tancar la cremallera i rassssssssssss! Ostres, de quina forma ho has envastat això que es trenca tot? Be, seguiré una mica més a veure si se li pot veure l’efecte tancat. Miro d’estirar una mica més, i torna a fer rasssssssssss! Amb aquesta segona estirada, la cremallera ja només s’agafava per una banda a la roba. La meva cara era com la d’aquella nena petita, que tota ufana li ensenya la caixeta a la mestra. No podia entendre què passava, quan aleshores... vaig caure, Merda amb les mides! Segur que ho he tallat tort....

Així que a casa m’hi torno a enfrontar a la maleïda funda, tot pensant que havia de ser feineta de 3 o 4 dies i ja porto 3 setmanes entre una cosa i l’altra. Quan de sobte, sóc conscient de l’etiqueta “barroera” i em dic amb tot el carinyo de que vaig ser capaç d’expressar-me: Saps què farem ara? ho descosirem tot, posarem la roba al terra que és on no hi haurà cap arruga que ens molesti, i ho medirem bem medit, per veure on és el problema i si cal roba a algun lloc la hi posarem per a  que quedi be. I sense enfadar-me, sense ràbia amb ànim d’aprendre a fer-ho be, vaig estendre la roba,  i vaig començar a fer marques amb el guix de roba, contenta per haver estat compassiva amb mi mateixa, i no castigar-me pels errors comesos.

Finalment havia tallat torta la roba i per això no podia tancar-se la cremallera, i aquí teniu la funda a punt de passar-la a la màquina.

Amb calma, carinyo i amor cap a mi, ahir vaig ser capaç de treure’m l’etiqueta de barroera, i de ser capaç, aquest cop si, d’acabar una feina de la que si que puc estar orgullosa, tant per lo ben acabada que està, com per no haver llençat la tovallola, i seguir treballant malament.

No posem etiquetes, que costen molt de treure

http://www.tibidaboediciones.com/product/psico05.html

He tornat!

Si, fa moooolts de temps que no escric i no és per manca de ganes, si no que dia a dia m'envaeix allò del quan hi penso no puc i quan puc no  hi penso.

La veritat és que la manca de temps és la meva queixa contínua i potser si que si m'organitzo una mica millor, tindria una mica més de temps (però una mica no us penseu ara que m'estic tot el dia ficant-me el dit al nas...).

També hi ha el fet que de vegades fa mandra escriure... durant el dia se m'han passat pel cap mil idees per al vespre, quan tingui aquell moment, però el moment no arriba i si ho fa, m'estimo més fer altres coses, o arriba en la forma d'un sofà que m'abdueix el cos i el cervell!

Be, sigui com sigui, aquí estic de nou.

Durant aquest temps he conegut gent nova, estic fent un curs nou, i segueixo amb la coral i ens hem comprat una caravana!.  El Nil segueix el seu curs evolutiu, i ja m'ha atrapat en alçada i quasi volum... (com passa el temps!), i sembla que està més centrat en l'escola. Jo procuro estar al damunt lo  mínim, i entre una cosa i l'altra, sembla que funciona. Aviadet tindré l'entrevista amb la tutora, que em traurà de dubtes...

La gent nova principalment és del curs de cosir. Si, m'he apuntat a un curs de cosir, la mar de chulo! Jo no és que no sabés cosir, de fet ma mare ha cosit tota la vida, i m'hi ha ensenyat, tinc els conceptes més que bàsics, i fins i tot màquina de cosir a casa, Només em mancava la seguretat del "ho pots fer i a sobre saps més o menys com". I amb l'ajut de la Núria (la profe), me'n surto. Ja aniré penjant fotos, que una de les noves idees per al blog, és canviar  l'aspecte, però no se si amb blogspot podré fer el que vull.

Amb la Coral gaudeixo cada cop més tot i que l'heterodòxia del grup fa que de vegades tingui ganes de trobar un altre grup més per la feina... Perquè allà quan hi ha futbol hi ha desbandada general, i quan no un que te més feina del compte, l'altra que te assajos de teatre, l'altre que quan hi ha passa de grip, com que la mitja d'edat és alta, ens quedem amb la meitat del grup... i assajar així és difícil. M'agradaria que fós com la coral d'una amiga, que a excepció de malaltia, no hi ha excuses, ni motius. Dimarts s'assaja i punt, però la meva coral no és així, i cal acceptar-ho. Però ep! això no treu que m'ho passi genial!

I la caravana... la caravana és un somni d'antic, és un somni de fa moooolts anys, que finalment he fet realitat. Tornar al càmping i donar-li l'oportunitat al Nil de que gaudeixi del que és com ho vaig gaudir jo quan era petita. Ara li cal temps per a conèixer i fer amics, però no crec que tingui problemes. El que em fa il·lusió, és que gràcies al curs de cosir, he començat a personalitzar algunes coses de l'interior... si, si posaré fotos! Ara tenim molta feina per adequar-ho a com ho volem, com l'interior de l'avancé, els mobles de la tenda de cuina, netejar-ho tot... però tot i que tot està com agafat amb pinces, m'encanta estar-m'ho a la meva caravana, tot i que quan marxem, de la terra que encara hi entrem podríem plantar patates!.

Enfi, que ja aniré explicant!



Be, moltes coses en aquest temps, ja ho veieu!

El temps passa, com passa el temps

Ostres, de sempre he tingut la sensació que arribar a l'estiu costa moltíssim, però després als Nadals, és com un sospir i ja hi ets, i avui, que he entrat al meu bloc perquè una amiga em va dir que m'havia posat un comentari, n'he estat més conscient que mai!

Sabia que tenia el bloc una mica deixat, per manca de temps, i perquè no dir-ho, d'idees i de creativitat literària, però quan he vist que el darrer escrit era per desitjar bon estiu si em punxen no em treuen sang jajaja

En fi, que passa el temps, i no ens adonem, i en el fons em sap greu, perquè no se si el gaudeixo en tota la seva magnitud.

No tenir temps per a dedicar-los a les coses que a un li agraden és un drama que patim moltes mares dedicades a la feina i a la família. El Nil, tot i que ja comença a ser gran, encara m'absorbeix molta energia i temps, i les feines de la casa, que tot i tenir un company que col.labora en el que pot (tenint en compte que quan arriba d'hora són les 8 del vespre), doncs quan arriba el moment de relax, no tinc ganes d'asseure'm davant de l'ordinador per escriure. De fet, aquest any encara no he acabat de retocar i endreçar les fotos de l'estiu.

Que el Nil tingui dos dies de futbol, no ajuda, perquè un dels dos me'ls passo de xofer amunt i avall, i ara els dimecres que era un dels meus reductes de temps, he començat un curs de cosir...

Si és que només cal buscar una mica per veure que les coses no sóm com a la tardor passada... Ara em cal una mica més de temps per acostumar-me als canvis, a la manca de temps, i donar espai a la creativitat de nou.

I només volia dir-vos que no he marxat, que estic aquí, només que una mica amagada. A veure si aconsegueixo treure el cap una mica més sovint!

BON ESTIU A TOTHOM

Tot arriba i les esperades vacances planejades des de fa molts mesos, també.

La idea de fer una ruta en bici per Holanda, ja la vam gestar l'estiu passat, des de les platges d'Eivissa, i poc a poc, com un bon guisat, va anar prenent forma, i al novembre com qui diu, ja teníem els vols, l'hotel  a Amsterdam i el circuit reservat.

Però jo que sóc cul inquiet, i que des de petita no he estat mai a Barcelona per les vacances, continuo "buscant-me la vida" per aconseguir estar-m'hi si no els 30 dies fora de casa, al menys 25, i un any  més ho he aconseguit. A casa però queda la Mixa, i el Ramon que no te la mateixa sort i te molts menys dies de vacances que jo... tot i que estar de Rodríguez tampoc és tan mala cosa, no?

Aquest any, però, amb la novetat que gaudiré d'uns dies amb la germana petita, a Solsona, on hi te una caravana en un càmping. Com que jo sóc de platja, de sempre he passat un a part de les vacances amb la germana bessona, i enguany tinc la sort de poder gaudir de totes dues en un mateix estiu.

Així que serà un estiu mogut, molt mogut! Ple de destinacions, i més d'un viatge...

Cul inquiet, si..  però no nerviosa que jo en dic...

Bones vacances a tothom!