Cercles

Avui dilluns, he posat la següent entrada al meu face:

"Aquest diumenge he viscut de molt a prop, el dolor que sent una família per la pèrdua de la seva filla de 16 anys. M'ha afectat molt més del que em pensava i això ha fet que m'adoni que quan de vegades penses involuntàriament "a mi aquestes coses no em passaran o no em poden passar", aquest pensament abarca a un cercle que és molt més ampli que el que formen estrictament els membres de la meva pròpia família."

I és que només és quan passen coses dolentes, quan t'adones de com és d'ampli aquest cercle de seguretat, en el que  inclous no només a familiars, sinó també a amics, i fins i tot coneguts amb els que has establert alguna mena de vincle, que t'indueix a protegir-los com si fossin dels teus.

No ha estat per a mi un cap de setmana fàcil, ja que dissabte també vaig rebre una altra fatal notícia:  la mare d'un company de promoció del Nil, també havia mort arran d'un càncer devastador que se l'ha endut en molt poc temps. I el cercle en aquest cas també es va ampliar, en tant que ella no es mereixia morir tan jove com era, ni tampoc que els seus fills quedessin orfes sent tan joves. 

Hi ha papers a la vida que ja no es poden reproduir. Un vidu pot tornar a tenir una esposa, però un pare mai més tornarà a tenir aquell fill mor contra natura abans que ell, i un fill mai més podrà tenir a aquell pare. En ambdós casos, tindran altres referents a qui se'ls podrà estimar molt (altres fills, altres parelles que faran el paper de pare o mare), però mai podran substituir al que la injusta vida s'ha endut abans d'hora.

Perquè si, la vida, més vegades de les que voldríem, és molt injusta...

No he dubtat ni un segon

Mon pare, que en pau descansi, sempre ens va súper inculcar els valors del "no fer als altres el que no vulguis  per a tu". Tot i que ell, com segurament també faig jo, no aplicava sempre aquest dogma, ni molts cops l'aplicava correctament,  si que puc dir que és una actitud que tinc molt interioritzada, i al llarg del temps, he afegit un altre trosset que és "i tampoc permetis que no et tractin com tu tractes als altres".

Aquest matí havia de fer un ingrés al compte, i quasi sempre ho faig des dels caixers que hi ha al carrer. Digueu-me eixelabrada, però l'oficina està just a sota de la feina, i  pensar que sempre hi ha companys que estan fent la cigarreta em dona una "falsa" sensació de seguretat... Total que avui he pensat, avui el faig dins l'ingrés perquè havia de fer una altra gestió a la finestra. A l'entrar a l'oficina m'he creuat amb un home, al que no li he vist la cara, perquè jo mirava si els caixers estaven lliures o ocupats.

M'acosto al caixer, veig que hi ha un e-book, o tablet, o algun d'aquests nous aparells electrònics amb la seva funda, i no he dubtat ni un segon, ho he agafat i li he lliurat al primer caixer de l'oficina.

Al tornar al caixer a fer l'operació, se m'ha avançat una noia, així que he hagut d'esperar . Amb un somriure he pensat, mira, aquest és el premi d'haver lliurat l'aparell al caixer haha, però el pensament immediat ha estat "si esperes rebre una recompensa divina per cada acció... ".  i  m'he alegrat de pensar que no existeix més recompensa que el fet de saber que has fet be.

Marxa la noia que estava al caixer, faig jo la meva operació, i sento la necessitat de girar-me en el moment en què entra un noi a l'oficina de la caixa, que amb la mirada ho deia tot, i sense que m'ho demani, li he dit que ho havia lliurat al caixer. Tot eren gràcies, gràcies... Al sortir de l'oficina, m'ha tornat a agraïr el meu gest, i j jo li he dit, que tan de bo, tothom actués així i tot de sobte, he recordat d'aquell vídeo que vaig compartir ja fa unes setmanes, en què apareixia una cadena de bones accions.

El contrapunt ha estat que quan he anat a fer l'operació que em calia amb el caixer en persona,  m'ha explicat que a ell li han robat la quarta moto... que ja no li'n queda cap més...

I és que realment la vida està feta de contrastos...

ps)Papa, gràcies per la llavor que vas plantar. Avui dia està ja tan arrelada que no puc pensar en fer d'una altra forma.

ps2)L'haurà seguit ell la cadena?

Us deixo l'enllaç al vídeo que us he comentat.

http://www.youtube.com/watch?v=8Gosg1ybxTU

Bon dilluns! Quina forma més guay de començar una setmana!

Palmeres de pasta de full

Aquest cop toca recepta!

Tot i que ara la veieu a la plana principal, en guardaré una còpia a la pestanya de receptes.

Aquesta, és com totes les que penjo, súper fàcil, i moooooolt resultona, d'aquelles que les fas en 5 minuts, les portes a casa d'algú i es queden de pasta de boniato!

M'encanta xafardejar blogs, tant de cuina, com de maquillatge, de costura... be de temes molts diversos i xafardejant el de www.isassaweis.com, vaig trobar aquesta recepta, de la que ella no és ni molt menys la creadora, però és d'ella d'on l'he après, tot i que jo, ejem, ejem, l'he millorat, li he donat el meu toc personal. I dic que no és d'ella, perquè la meva germana ja la sabia fer, però no me l'havia compartit...

A veure, ens caldrà:

Sucre

1 paquet de pasta de full ( jo faig servir la fresca del Mercadona, però al lidl, també en tenen i surt molt bona)

Aigua

Encenem el forn i el preescalfem a 210 graus.

Primer  de tot, escampem sucre damunt el marbre i al damunt hi estendrem la pasta de full. Cal reservar el paper on està embolicat el full, ja que l'aprofitarem per a enformar les palmeres.

Escampem sucre per damunt de la pasta de full i amb l'ajut d'un corró , o a falta de tenir-ne un, amb una ampolla, premem be, per tal que s'impregni el sucre per les dues cares.

Tot seguit, dobleguem els dos extrems fins a la meitat, i repetim l'operació, sucre, i premsa

Aquí he plegat la banda esquerra

Aquí ja està plegada la banda dreta, i un segon cop la banda esquerre, i afegit sucre de nou

 

Amb un ganivet que talli be, anem fent trossos d'1 cm. d'amplada més o menys

 Posem el paper on anava embolicat el full a una plata de forn, i al damunt les palmeres, deixant prou espai entre elles perquè doblaran la seva mida, i si no s'enganxaran entre elles.

Fem una mica d'almívar en un cassó de la següent forma: 1 tasseta de cafè de sucre, i 1 tasseta d'aigua. Ho posem a foc mig, sense deixar de remenar, fins que veiem que agafa consistència (aprox. 10-15 minuts), i pintem generosament cada palmera. Ho enformen durant 10 minuts a 210 graus, vigilant que no es cremin  i ja les tindreu !

Retrobar-te amb companys del passat

Ja fa més de 30 anys que vaig acabar la primària. La veritat és que dir-ho així, em fa agafar fred haha, (ja me’n va fer el dia que vaig poder mirar enrere i el que veia ja no era una nena petita, doncs ara...). En fi doncs això, i en aquest temps, s'han fet algunes trobades amb els companys d'EGB, el que ara seria l'equivalent a la primària. La primera a la que jo vaig poder anar va ser al  cap de 4 anys d’haver acavat, o sigui que teníem uns 18 i la segona cap als 27 aprox, si la memòria no em falla. I des d'aleshores.... res....

Al setembre de 2007, em vaig afegir al Facebook. Si, vaig ser força avançada, ja que ni tan sols hi havia una altra versió que no fós l'anglesa. Vaig posar-me a buscar primer a la gent amb la que mantenia contacte en aquell moment, però molt pocs d’ells feien servir aquella nova xarxa, i tot i que vaig buscar antics companys, tant de primària, com de l'institut, com de la carrera, la recerca va ser del tot infructuosa.

Tot i així,  no he deixat mai de buscar antics companys, perquè els vincles són els vincles, i tot i que mai em vaig sentir massa integrada en cap dels àmbits, si que em feia gràcia re-contactar amb les seves vides.

No va ser fins 3 o 4 anys més tard, que tímidament, van anar registrant-se alguns companys d’EGB. Si no recordo malament la primera amb la que vaig parlar va ser la Celina Garcia, de fet, ella em va trobar a mi, i jo vaig pensar, si està ella... potser trobo a algú més, i així va ser, vaig trobar l'Eva Anguera, que, a diferència de la Celina que tenia moltes ganes de xerrar, l'Eva no... (per sort això ha canviat i ara el meu rentaplats era el seu rentaplats haha però això és una altra història!). I be, que poquet a poquet vam anar fent un petit grupet d'ex companys de primària. Es va comentar més d'un cop que  jo organitzés una trobada, però a mi no em venia de gust organitzar-la, no per res, sinó perquè era  una responsabilitat que no tenia ganes d'assumir, i suposo que la resta tampoc, perquè només hem mantingut contacte a través de la xarxa.

Però tot això ha canviat, i de forma vertiginosa, ja que algunes de les companyes, es van posar l'objectiu de mirar de trobar al màxim nombre de companys, i gràcies a una agenda fantabulosa de la Beatriu Conesa, que caram, quasi se n'han sortit amb la seva! De la classe de vuitè, estem totes les noies en contacte a excepció de dues bessones que pel que sabem, viuen a Alemanya. Amb el tema dels nois, però només ens hem retrobat amb uns quants.

El més sonat, és que ens veurem el proper dia 16 de març a casa d’una de les instigadores perquè ha muntat una calçotada a casa seva!

Jo, amb el nois he de dir que tenia una relació "inexistent" en el sentit que em sentia tan invisible per ells... Suposo que hi havia altres companyes més llençades, i que a sobre jo les veia molt més maques que jo, que m’anul·lava qualsevol intent de relacionar-m'hi amb ells. Potser la meva pubertat va ser més tardana, perquè tampoc m’hi vaig sentir atreta per cap, trobar-los més o menys guapos si, però que m’agradessin, pel que jo recordo, cap. Això ve al cas perquè ara estem compartint un grup en una app de mòbil que es diu whatsapp (un altre meravella de les xarxes socials), i va haver un dia que un dels nois es va referir a mi mateixa, i jo vaig pensar, és a mi a qui em parla? hahahaha. No em podia creure que un dels nois em veia i a sobre m’hi parlava! Que fort com són els sentiments que generes quan ets petit, que els arrossegues fins a l’etapa adulta...

Doncs be, amb uns tens un record, amb altres un altre... I un dels nois que està molt entregat en la retrobada dels companys, és el Jordi Gallofré, i no s'ho va pensar dos cops quan li vaig proposar d'anar a saludar a una de les meves millors amigues de l’època, la Iolanda Masdeu. El record que jo tinc del Jordi, és que era un nen dolç, educat, atent... i amb els anys, ho ha mantingut i ara és un autèntic Cavaller! I la Iolanda... caram, quina il·lusió.... ja no és aquella eixelebrada, però segueix amb aquella essència, eternament jove, eternament joganera...

Vam passar una tarda, en què les hores no vam comptar, passàvem del passat al present com qui no diu la cosa, ens vam posar al dia, del que hem fet, de com ho hem viscut, de com ens va, i fins i tot de projectes de futur...  Perquè com deia al principi, els vincles, són els vincles, i els que fas quan ets petit... perduren en el temps!

Va per tots vosaltres aquest post, per als meus companys del “cole”!

I com a mostra de la trobada... un botó!

ps)I no patiu que segur que en parlo més d'això, si més no, de quan ens haguem vist de nou!

Amb ganes de tornar

Ja fa molt, moltíssim del darrer cop que vaig entrar a escriure una estona, i com no pot ser d'altra forma, m'han passat moltes coses, algunes de molt bones o boníssimes, d'altres, però de molt tristes. Però ja fa dies que penso que estaria be tornar a compartir els meus pensaments, les coses que em passen, i avui, he trobat el moment, he trencat el gel de nou, que  no us penseu, però costa eh??

Sigui com sigui, a veure si sóc capaç de reprendre el costum d'anar entrant i explicant coses, sobretot de les bones, i sobretot, sobretot, posar-vos al dia

Alba

Gaspatxo de síndria

Amb la calor sempre venen de gust els menjars i begudes fresquetes.

A casa, ma mare feia un gaspatxo fabulós, però jo mai he tingut massa ma per fer la recepta tradicional, o em mancava pa o me'n sobrava, o massa vinagre o massa poc, o massa all o no es notava...

Però l'any passat vaig descobrir el Gaspatxo de Síndria! Quina cosa més bona i fàcil de fer!!! A més la combinació dolça de la síndria, amb la salada del tomàquet, ceba i pebrot és brutal, i per això ho comparteixo amb vosaltres. La síndria com és de la família dels cogombres, els substitueix en aquesta recepta. A mi a més, no em torna tant com la tradicional.

Us passo els ingredients per a 4 persones (aprox)

600 gr. de tomàquet madur
500 gr. de Síndria ja neta, sense la pell
35 gr. de ceba (millor de la tendre)
30 gr. de pebrot verd
1 gra d'all
Sal
Oli
Vinagre

Preparació

Trossejar els tomàquets (jo a no ser que tinguin una pell molt dura, no els pelo, ni els trec les llavors, però això ja és al gust de cadascú). I ho posem o al got batedor o allà on tinguem destinat triturar-ho. Afegim el pebrot, la ceba i l'all, i  ho triturem be, que quedi ben finet. En aquest punt també podem colar-ho si no hem tret les pells i ho volem encara més fi.

Quan ja creiem que està prou triturat se li tira la síndria, i quan ja està dissolta, s'hi afegeix la sal, l'oli i el vinagre al gust.

No cal posar-hi aigua perquè la síndria ja en porta, ni pa perquè la seva polpa ja fa que quedi espès.

I a taula!

Questions d'agenda

De sempre he estat una persona molt activa, molt interessada en un munt de coses, i en fer moltes activitats. Si que és cert que durant uns anys, la vida que duia no ho era massa d'activa i entre d'altres motius, vaig decidir canviar-la i des d'aleshores, que miro d'aprofitar tots els bons moments que se m'han anat presentant.

Però a la meva vida també hi ha el Ramon i el Nil, i tot i que quan aquest darrer era més petit, la seva agenda no tenia massa pes en l'agenda familiar, si que a mesura que s'ha anat fent gran, ha anat sent cada cop més important.

Això vol dir que, les agendes dels 3 són igual d'importants i tenen com qui diu el mateix pes a la família, en tant que si un te un partit de futbol, caigui quan caigui, s'hi va, si jo tinc un concert també i si és un tema de carreres del Ramon, siguin de les que organitza o de les que corre també.

No és fàcil renunciar a les coses pròpies d'un, en favor de les d'un altre, però a la meva forma d'entendre-ho, és la família la que sempre guanya.

Penso que les oportunitats, i els moments de passar-ho be, passen, i si no les aprofitem, ja no vindran, en vindran d'altres, però si la premissa sempre és la de que manen uns per damunt dels altres... hi ha qui pateix... I en el cas dels nens, acaben aprenent que les seves coses no són importants, que el que ells volen no importa a la família, perquè no se'ls dona la oportunitat de dir la seva, de negociar i de consensuar i acaben sentint-se menystinguts, i amb raó! Així ells reproduiran el cicle quan siguin pares, un cicle, un pèl pervers, si m'ho permeteu.

A veure que no es tracta de fer sempre el que diguin els nens, però tampoc sempre el que diguin els pares, sino de trobar un espai per a tots, més quan estic parlant de pre-adolescents, amb els quals la negociació és una habilitat que han d'aprendre de nosaltres, per a una bona  desinvoltura en el mon dels adults. Si només aprenen a imposar, malament anem.

 I què voleu què us digui... jo també passo els caps de setmana fora, i també tinc una família que atendre, i el Nil només està amb mi la meitat dels caps de setmana del mes, però si no puc anar al càmping perquè hi ha una altra proposta, doncs no hi vaig,  però el càmping, la família, els cosins, els avis, i la resta... no passen , el que passa és la proposta, i una oportunitat de gaudir de quelcom diferent en família, la que un ha creat.

Però cadascú eduqui als seus fills com cregui més convenient... Que jo seguiré preguntant i negociant les activitats del cap de setmana, i seguirem mirant d'encaixar les agendes al gust dels 3.