BON ESTIU A TOTHOM

Tot arriba i les esperades vacances planejades des de fa molts mesos, també.

La idea de fer una ruta en bici per Holanda, ja la vam gestar l'estiu passat, des de les platges d'Eivissa, i poc a poc, com un bon guisat, va anar prenent forma, i al novembre com qui diu, ja teníem els vols, l'hotel  a Amsterdam i el circuit reservat.

Però jo que sóc cul inquiet, i que des de petita no he estat mai a Barcelona per les vacances, continuo "buscant-me la vida" per aconseguir estar-m'hi si no els 30 dies fora de casa, al menys 25, i un any  més ho he aconseguit. A casa però queda la Mixa, i el Ramon que no te la mateixa sort i te molts menys dies de vacances que jo... tot i que estar de Rodríguez tampoc és tan mala cosa, no?

Aquest any, però, amb la novetat que gaudiré d'uns dies amb la germana petita, a Solsona, on hi te una caravana en un càmping. Com que jo sóc de platja, de sempre he passat un a part de les vacances amb la germana bessona, i enguany tinc la sort de poder gaudir de totes dues en un mateix estiu.

Així que serà un estiu mogut, molt mogut! Ple de destinacions, i més d'un viatge...

Cul inquiet, si..  però no nerviosa que jo en dic...

Bones vacances a tothom!

La Nit de Sant Joan i l'inici de les vacances d'estiu

El mes de juny, és un mes "atropellat" que en diuen, comença i com qui diu s'acaba sense adonar-te'n i marca  l'inici de l'estiu.

Per a uns significa exàmens finals, reunions amb els tutors de l'escola, les temudes notes, la festa de final de curs, concerts, danses, cantades, festivals,  dinars de germanor amb els companys de les diferents activitats extraescolars, comiats dels companys i per als estudiants en molts dels casos, vacances de 3 mesos,.... i per a d'altres senzillament és l'inici de les merescudes vacances, les que portem tot un any laboral esperant amb ansietat.

És un mes esgotador, en el que les forces molt cop ens manquen per aquest esprint final que suposa acabar un any. I és que per als que tenim fills, l'any no s'acaba al desembre i comença al gener, sinó que s'acava al juny i comença al setembre. De fet jo compto els anys per cursos escolars, perquè per mi parlar d'abans de l'estiu és com parlar de l'any passat, perquè l'estiu ens fa canviar d'estatus, i de curs, i podem dir que som un any més grans.

I en aquest mes de juny, s'esdevé la que per a mi és la nit més màgica de l'any, la nit de Sant Joan.

Durant molts anys, ma mare cosia durant el mes de juny, per a que tots estrenéssim quelcom de roba per aquella revetlla, era com rebre l'estiu amb les millors gales, ben guapos, reten-li homenatge a la temporada que ens portaria  la quota de felicitat més alta de tot l'any. Aquest costum d'estrenar roba, encara la tinc present, i de fet, faig quasi com el dia de nadal, ni que sigui estrenar calcetes, i al Nil, li compro també alguna cosa. M'agrada rebre així l'estiu.

No sempre vam celebrar la revetlla de Sant Joan, perquè abans, es celebrava també la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i aleshores un triava quina volia celebrar més. És en aquesta darrera quan a la platja de l'Albatros (el càmping de Castelldefels on estiuejàvem)que  anàvem a veure les fogueres. Recordo com si fós ahir la sorpresa que em vaig endur quan passejant per la platja amb els pares, ens vam acostar a una de les fogueres  on hi havia una colla d'adolescents on un dels quals era el meu tient Jordi jaja. Ell ja era gran, i podia estar amb el jovent, però per mi no deixava de ser el meu tiet i jo pensava... i què hi fa allà?... Podeu suposar el que feia, coses d'adolescents, que és el que ell era. Segurament els meus pares el van veure i per això s'hi van acostar, però a mi em va agafar totalment per sorpresa.

Anys més tard, quan ja estiuejàvem al Càmping Estrella de Mar, a Castelldefels també,  les revetlles de Sant Joan van prendre més protagonisme, sobretot pel fet que van deixar de ser festives la de Sant Pere i la de Sant Jaume, i per tant, només quedava la de Sant Joan per celebrar. En aquest càmping, fèiem autèntics festorros, amb música, coques, ball... i roba nova per a començar un estiu que no sabies què et portaria, però el que estava clar és que hi hauria platja, molta platja, i anar en samarreta i pantaló curt tot el dia o directament només en biquini durant més de dos mesos, en plan gitanet, perquè al càmping (campi com li deia la iaia pura), és com s'hi va, amb la mínima roba possible per a suportar de la millor forma possible les calorades de l'estiu.

I per això Sant Joan és màgic per mi, perquè em porta l'estiu, les vacances, l'olor de mar, i el record d'una infància de flotadors d'aigua i pantalons curts...

Un altre dia us parlaré més del "campi"...

El plaer dels mercats d 'intercanvi

Ja fa uns quants anys, l'Eloina, una amiga de patins, em va convidar al meu primer mercat d'intercanvi, es feia al barri de Gràcia, a la plaça de la Virreina.

Un mercat d'intercanvi es tracta doncs d'això d'un espai on intercanviar objectes. Es pot reservar un taula on muntar una parada, i un cop ho tens tot posat, et passeges per les altres parades per mirar què et pot interessar. Si hi ha alguna cosa, ho comentes a l'amo de l'objecte i li dius que es passi per la teva parada a veure si també li pot interessar alguna cosa i si és així, es realitza l'intercanvi. És un mercat sense diners.

La veritat és que allò em va semblar tot molt cutre, i que la gent portava coses molt velles i llepades i no em va agradar gens. A L'Elo jo la veia exhultant, canviant coses per aqui per allà, que si roba, que si objectes, que si canviava cosses que després afegia a la seva parada, fins i tot va agafar una cosa que uns van llençar, i en la seva parada, que era al terre en un foulard, va aconseguir intercanviar-ho!

Els organitzadors d'aquell mercat, ho tenenmolt ben muntat i demanen a la gent que hi porti alguna cosa de menjar, i amb tot el que recullen, fan menjar popular per a tots els paradistes.

Jo no recordo si hi vaig portar res, però en general no em va convèncer massa.

Al cap d'uns mesos, em van passar informació d'un mercat que es posava a prop de casa meva, i vaig pensar, va mira què hi tens a casa que puguis portar. I Déu n'hi do la de coses que vaig acavar arreplegant en un sol matí! Com que no havia reservat taula, em vaig endur un gran foulard com va fer l'Eloina, i vaig muntar la meva parada al terre. Ostres, no havia acavat d'exposar-ho tot que ja tenia un munt de gent interessada en les meves coses! El problema? que jo encara li donava un valor, tant econòmic com emocional, que m'impedia fer bons intercanvis. Així que vaig tornar a casa amb moltes de les coses que havia portat.

En aquell moment no sabia què havia fallat, però analitzant-ho amb distància em vaig adonar. Així que per al mercat d'intercanvi següent, calia duur una mentalitat nova. Vaig reservar taula, i vaig muntar una parada molt chula amb tot de coses que duia, tantes que no m'hi cavien i qu ehavia d'anar treient a mesura que anava intercanviant, i vaig tornar a casa amb un sentiment molt chulu, ja que vaig ser capaç d'eliminar el valor de les coses que jo hi duia, perquè al capdavall, si no les feia servir de feia molt de temps, quin valor tenien per a mi, zero, no? I en canvi, allà al mercat hi havia molts articles potencials de ser intercanviats, que tenien un valor altíssim per mi.

L'objectiu però, era molt clar, anar amb moltes coses grans, i tornar amb coses petites, així que em vaig dedicar a mirar, penjolls, collarets, polseres, mocadors, bufandes..... Vaig tornar a casa amb una quarta part de bulto que n'havia sortit i molt contenta per la renovació de la meva flota de collarets i foulards! I el més important, és que vaig ser capaç de filtrar dins meu la filosofia del mercat. No llençar, si no intercanviar, no llençar si no reutilitzar, el que no val per a tu, pot valdre per als altres.

Un dels cops, va coincidir que el Nil passava el cap de setmana amb mi, i li vaig comentar si volia portar alguna cosa. Al primer moment em va dir que no, però vam anar repassant tot de joguines que ja no feia servir, perquè eren de quan era més petit i va acceptar portar-les. La veritat és que van tenir molt d'èxit! Els primers cops em demanava que l'acompanyés a les parades de la gent que s'interessava, però a mig matí ell sol ja feia els seus intercanvis. S'ho va passar bomba, tant, que espera amb il·lusió les noves edicions, i quan li coincideix que està amb son pare i no pot venir, li sap molt greu.!


I ara ja fa quatre anys del primer mercat, i sempre que puc, si la meva agenda m'ho permet, munto paradeta, faig neteja de casa de tot de coses que ja no faig servir, siguin llibres, sabates, roba, electrodomèstics, tuppers, coses de menatge, el que sigui, si fa més d'un any que no ho faig servir, ja no em cal. I ho porto al mercat, amb una il·lusió que no us imagineu, perquè el que per a mi te un valor zero, s'ho endurà algú que li donarà de nou un valor 10!

Gràcies Elo!

Una nova recepta!

Ep. a l'apartat receptes hi ha la de coca de iogurt de tota la vida, amb les variants que jo de tant en tant hi introdueixo!. No us la perdeu!

Sobreposar-se a un mateix

Fa cosa d'un mes em vaig apuntar a unes jornades sobre Benchmarking verd, o sigui, unes jornades per debatre sobre la compra verda o ecològica. En el moment en què em vaig apuntar, em va semblar interessant, tant pels continguts de la jornada, com pel fet d'estar un dia fora del despatx.

Però es clar, quan les coses es fan amb tanta antelació, es dilueix el "subidón" que experimentes en el moment de rebre la informació, i la il·lusió de la inscripció.

El petit KGB que porto dins, ja va actuar 3 dies abans de la jornada, ja que no vaig rebre cap correu on se m'informes de que estava correctament inscrita a la jornada. La veritat és que també és badada meva, perquè be que hauria pogut telefonar als organitzadors per preguntar, però de vegades per mandra, per ja ho faré demà, i per la màxima de quan puc no hi penso, i quan hi penso no puc, fins això, 3 dies abans, no em vaig adonar que no tenia res que digués que jo podia formar part del taller al que m'havia apuntat. Em va tranquilitzar una mica la resposta del correu que vaig enviar, que en cas que la meva sol.licitud no hagués estat introduïda, que no patís perquè em podia registrar al lloc mateix.

I dic que estava una mica més tranquil·la perquè tal i com diu el mestre Punset en el seu llibre, quan no volem pensar o analitzar una situació, el cervell te mil i una excuses per a no fer-ho (en això em refereixo quan parlo del meu KGB intern).

Enfi, que el dia abans, tot eren dubtes de si anar o no anar. Per una banda hi havia els beneficis indubtables del que podria aprendre, però per l'altra els dubtes raonables de si finalment hi havia tan oberbooking, si podria participar de forma correcta. A més, la jornada era al Prat de Llobregat, el cotxe al tinc al taller i no em sabia la ruta per arribar, i anar amb la moto, em feia pal, i això que aquesta moto me la vaig comprar per, precisament, sortir de la ciutat jajaja. Ah i, no coneixeràs ningú, potser serà un pal, bla bla. Si us hi fixeu, tot són excuses jaja, i més que tenia que ara no hi caig però que em dinamitaven constantment el cervell. En resum, tenia por, por a no saber arribar, perdre'm i arribar a misses dites, por a sentir-me sola, por a que els continguts no fossin adequats...

Però és que quan ho vaig racionalitzar i analitzar i adonar-me, que només era por, tot es va posar de cara. A més, fa no massa temps, la meva amiga Gemma em va recordar una màxima, que caram, l'he posada en pràctica diversos cops  des d'aleshores i és "si tu hi vas amb bon rotllo als llocs, només et tornaran bon rotllo". I apa, me'n vaig anar a dormir, ben contenta d'haver pres la decisió d'anar-hi, de no fugir d'estudi.

Al matí, no tenia massa clara la ruta, però per això disposo un gps a la meva pda, no? Vaig mirar la ruta diversos cops intentant memoritzar-la, però jo sóc com la Dori en aquests casos, que memoritzo només els primers 100 metres jajajajaja i després vaig "de oidas". Però ja res m'aturava, estava segura d'anar-hi! Em vaig haver de para un parell de cops per comprovar si anava be, i si, vaig arribar com qui diu  a la primera, sense fer pirules, i 5 minuts abans!.

Al primer moment, em va semblar tot una mica desorganitzat, ja que jo m'esperava a algú a una taula on demanar informació i on mirar d'apuntar-me si és que no apareixia a les llistes. Però no, hi havia una taula sola, amb uns fulls on hi havia la relació d'inscrits, i jo tal i com esperava no hi era. Però no em vaig esberar.

Al cap d'una estona, vaig començar a veure cares conegudes de proveïdors i fins i tot d'un parell de companys de feina, i sabeu què? que em va fer una mica de ràbia i tot, jaja perquè jo volia afrontar-ho sola. Però tampoc no em va venir malament xerrar amb ells una estona, tot orientant el tema de la jornada que ens ocupava.

Un cop a l'aula, ens van dividir en grups, i vam treballar en el que ens van demanar. Ja a la primera de canvi, la companya de la dreta, com que em veu "organitzada" i amb les idees clares, em diu que sigui jo la que, al final del taller faci l'exposició de les conclusions del nostre grup. Apa, ja m'ha tocat vaig pensar jaja. Ella em va dir, tu que no tens vergonya... Però jo ràpidament li vaig contestar que si que en tenia i molta! però el que si que em veia capaç era de sobreposar-m'hi i que si ningú més volia fer el paper, ja faria jo l'exposició.

Va ser divertit quan em va tocar sortir, perquè, la meva veu, no era la meva veu jajajaja la tenia ronca, com de camioner! Els nervis, evidentment, però com que vaig adonar-me que el tema no se solucionaria carraspejant, vaig mirar de no parar atenció, total aquelles 40 persones a les que m'estava dirigint, tampoc no sabien com és la meva veu natural. També vaig parlar molt ràpid, com és habitual en mi quan estic nerviosa, i en acavar vaig tenir dubtes de si em van poder seguir l'exposició jajajajaja,  segur que semblava que parlés en fast forward!. En definitiva, que tot i que no va ser l'exposició més perfecta del mon, vaig estar contenta d'haver-la fet.

Però aquí no acaben les alegries del dia!

Al final dels tallers, ens van reunir a l'auditori, on es van ajuntar tots els grups per exposar les conclusions de cadascú, i vaig veure l'oportunitat de tornar a parlar en públic, aquest cop amb un micròfon, i sabeu que? que em va tornar a sortir la veu de camionero jajajajaja. Però és igual, el més important és que no em vaig quedar callada quan volia dir la meva.

Un cop vaig haver dinat, havia d'anar a fer uns encàrrecs cap el centre de la ciutat, i aquest cop, tot i que el gps em va indicar una ruta que anava un tros per autopista, ja no vaig tenir por, al contrari, la vaig gaudir molt, feia sol, caloreta, anava sense paquet al darrera... i la carretera era meva, això si, a 80.... i amb una petita pirula pel camí! És que no sóc perfecta jiji

Entrevista amb el profe del Nil, mama por!

Des què ens vam separar, el Nil, podem dir que ha patit força la situació. Molt probablement perquè ni son pare ni jo ho hem sabut fer millor, no sóm perfectes, sóm senzillament humans, tocats fins al fons amb els sentiments que va envoltar aquella separació.

En aquells principis, i fins i tot abans, els psicòlegs que visitaven al Nil ens deien que era un nen molt intel·ligent i que si ens deixaven fer-li un test, pagant és clar,  per saber-ne el coeficient, i com que tampoc no ens importava massa el resultat, sinó que pugés el més feliç possible mai li vam fer.

Curiosament, a escola, mai ha anat tot lo be que hauria, més amb aquest coeficient que sembla ser que te, i segurament és perquè te el cap massa ocupat en coses que li toquen, però sigui com sigui, cada curs ha estat una agonia. De fet l'any passat ens van recomanar que repetís, fet al que jo em vaig oposar frontalment, perquè el Nil pot, és capaç, però no està en bon moment. No negaré que per a mi el fet que repeteixi, és quelcom que em sap molt greu, i també per això, m'hi vaig oposar.

Aquest curs, durant el primer trimestre, tira que te vas que es diu, no va treure notes tan dolentes com l'any passat, i es va veure que estava motivat, però a la reunió amb el mestre, com que no el coneix ni sabia els seus antecedents, no podia valorar el canvi que va fer.

El segon trimestre ha estat protagonitzat per pujades i baixades, no sabria dir la tònica dominant, però si que és cabdal l'ajut que li ha ofert la seva professora particular l'Eli.

I avui, tinc la reunió amb el professor, on possiblement ja apunti quina és la línia que l'escola es planteja per ell. I estic cagada, com si la reunió fos per mi. El Nil s'ha esforçat moltíssim, però molt molt, i cal saber si haurà estat prou.... caldrà saber si l'escola valora aquest esforç.

Ahir el Nil em va preguntar que si no passa de curs, què faré amb la PSP que li vaig prometre, i li vaig contestar que per tot el que s'ha esforçat, si segueix en la línia que porta ara, em serà igual si passa de curs o no, i que la PSP serà seva, ara, cal que es mantingui, que no tiri la tovallola, perquè al final, guanyar o perdre no importa massa, el que importa és com s'ha fet el camí, i el del Nil, ha esta ple de suor i esforç personal. 

Primer assaig amb la Coral

Els dimarts es plantejaran una mica atrafegats ara que he decidit provar amb la Coral.

Com que és l'únic de la setmana que treballo per la tarda, entre recollir al Nil i arribar a casa, se'm fan quarts de 8. I si a sobre he d'estar al damunt d'ell per a que faci les seves feines... enfi que si els assajos de la Coral són a quarts de 10 del vespre, o sopo abans i d'hora o ja no sopo, com que la segona opció no mola... toca només arribar a casa posar-me amb el sopar.

Com molt sovint em passa, confio que tinc més temps del que tinc, i vaig arribar 5 minutets més tard de l'hora d'inici de l'assaig (el diminutiu és només per dissimular el fer tard). Per sort tenien una reunió, a la que jo em vaig afegir, com podeu imaginar, com a convidat de pedra.  El que vaig treure en clar, és que s'estava demanant a la gent implicació, i assajos a casa.

Tot seguit, l'Albert, el profe que he tingut al taller del cant a la dutxa, ha fet una petita presentació de mi, dient que cantava molt be, jajaja jo m'hauria estimat més que no hagués dit res, perquè aleshores les expectatives són més altes! Quina vergonya!!!!

Un cop m'ha presentat al director, aquest de seguida  em diu, va que et vaig a fer "la prova" i jo que dic, prova? quina prova? jo he vingut a provar no a ser provada jajaja mama porrrrrrrrrrr, tot  girant el cap a l'Albert, que si hagués pogut me l'hauria menjat! Mira que no avisar-m'ho!. Dins meu el KGB va començar a dir, ara et faran la prova i totes les teves expectatives i esperances es veuran truncades, hauries hagut de practicar! i aleshores surt l'angelet de dins que li diu, assajar, si però que? com podíem saber que ens anaven a fer una prova!. Total que el Santos, que és com es diu el director, veig que agafa el piano, i el comença a arrossegar a un quarto que hi ha al darrera de la sala d'assajos, i jo, el segueixo amb la tova al cul! Un cop dins ha tancat la porta, els nervis anaven en augment, i encara més l'angoixa per saber què em preguntaria, perquè si em pregunta quina experiència musical què li dic? que he fet un taller per aprendre a cantar a la dutxa? que m'agrada cantar al cotxe?  jajajajaja. Aleshores m'ha dit que la prova era només per a saber on posar-me dins la coral (bffffffffffffffffff jajajaja tanta por que he passat i era només per això, bahhhh), que chula jo, però la cara em va anar canviant amb les escales que em va donar! Primer m'ha dit que fes miiiiaaaa, miiiaaaa amb les 5 o 6 notes, i jo al final de tant difícils que m'eren he acavat fent miii  iii  iii  iii  jajajajajajajaja. però ep! dins la nota que em demanava! En cap moment he desafinat, i he encertat les notes que em donava! Primer ho hem fet amunt, i després avall. Em va dir el que jo ja sospitava al taller, que tinc un registre molt ampli i que tant puc estar en posició de soprano, com de contralt.  Que tinc més veu de la que penso, i que de ven segur que acabaré arribant a notes més altes, i que quan vegi ue no hi arribo que estiri el coll que això ajuda. Jo, com que se que les tonades que canten les contralts són més difícil, vaig optar per la via "fàcil" (si, si....), i vaig dir-li que faria de soprano.

Sortim a la sala on estaven escalfant els altres amb els mmmm i altre sons. Em diu que em m'assegui en un extrem, juntament on éren les sopranos segones. De seguida van acabar l'escalfament i otia a partir d'aquí tot va ser tan ràpid jaja. Jo no donava a l'abast! A més tot i que l'Albert ja els havia avisat que jo hi aniria, no hi havia partitures per a mi, i vaig haver de llegir des de la del costat! La veritat no se si és que aquella noia no les tenia ben endreçades pero`caram quin fart de donar voltes als fulls!.

I tot seguit entrem a la guerra, que si aneu al compàs no se que, i un dos, i apa totes cantant i jo que ni tan sols havia pogut trobar-lo, mirant de costat la partitura, amb els reflexes de la llum al plàstic de les fundes... i quan donava amb ellloc per on cantàven, ell canviava  les instruccions i o ens portava a un altre compàs, o deia ara a dues veus, ara només contralts, ara sopranos primeres, ara segones... bffffffffff El meu cervell bullia amb tota aquella informació que havia de processar en dècimes de segon!  Que divertit em va semblar! Quin repte! per sort, els compassos els vam repetir diversos cops, i al menys podia cantar-ne algun.

També vaig agrair les cara de moltes de les dones que hi havia, eren mostres com d'ànims, de complicitat, de benvinguda,  de buf què difícil, jajaja... em van fer  sentir a gust i que formava part d'allò. En canvi va haver d'altres que em van ignorar totalment. Tot i que eren més les que em van recolzar que les que em van ignorar,  no m'ajudava massa aquesta actitud tan distant, però vaig mirar d'ignorar-les jo també a elles. Suposo per altra banda, que en deu anar passant de gent per escoltar, per provar, i potser s'estimen més interessar-se quan ja has fet més d'una sessió, però que vamos, que ja diu molt d'una persona, distanciar-te tant...

Després clar, hi ha la meva dificultat en impostar, que jo canto més de coll que impostat i això canta com una almeja en un cor que a mi molts cops em semblava d'àngels! Ell anava dient, no canteu de coll i jo jaja, quasi amagava el cap sota l'ala! Se que no ho deia en  cap cas per mi, i que ell sap identificar d'on ve la que ho fa malament, que segur que a banda de mi hi havia d'altres,  però mira també em va servir com a recordatori de com posar-me de com obrir la boca, etc. etc. però al ritme aquell era impossible per mi.... A banda que, paquénosvamosaengañá, que em fa una vergonya posar la boca depenent amb quina forma, ja m'enteneu jajajajaja Ho he de superar, perquè si no no avançaré... però ara per ara, el primer que em ve al cap és una visió força dantesca jajaja.

Vam assajar dues peces, Chiquitita, i Que tinguem sort, i per sort al ser peces conegudes per mi, i amb els meus escassos coneixements en llegir partitures, les vaig seguir força be, però quan van venir els homes, ai mare, que diu de cantar Se equivocó la paloma (quina cançó és aquesta? jaja jo no l'havia sentida en ma vida! i a més una paloma puede equivocarse? quina lletra, tremenda, tremenda! És clar que era en sentit figurat però tela!... que siiii que és un poema i tali tal, però no té perquè agradar-me el que hi diu no?). Vaig optar per escoltar primer i veure si m'hi podia afegir, però la veritat, la cantaven tan i tant be que em va saber greu espatllar-ho. Els va quedar estupenda.

Després van cantar Cantares, que aquesta si que la conec, però no en la versió de cant coral, i em va passar el mateix, que ho feien tan be que em va saber greu participar. Hauria pogut entrar en la segona part, ja que allò era més una olla de grills que una altra cosa, perquè o no ho tenien assajat o és una part que els costa, però tot i així, em vaig estimar més quedar-me en la reserva.

I res, sense adonar-me'n van passar les dues hores, entre fulls amunt i avall, que em sentia marejada i tot, entre aquelles veus, els nervis del primer dia, el no tenir partitures pròpies, en veure que es graven les sessions per assajar, i jo pensava, ostres no tinc gravadora! per sort tinc Internet un una bona aptitud en cercar el que vull....

Com que era tard, com qui diu vaig marxar quasi sense acomiadar-me, i amb, perquè no dir-ho, amb una barreja d'inseguretat i vergonya que va fer que en vingués més de gust marxar sense fer soroll, nomes dient, fins la setmana vinent, perquè el que tinc clar, és que, jo hi he anat per quedar-me, ara només cal que ells també m'hi vulguin!