3 mesos donant la nota!

Ja han passat els 3 mesos, o 10 sessions, del curs on em vaig apuntar per aprendre a cantar a la dutxa, però be. Aquesta era la descripció del curs, cantar a la dutxa, i en el moment d'inscriure'm se'm va plantejar el dubte perquè si era per cantar en la intimitat, ja ho feia be fins aquell moment, no em calia anar a aprendre, però en la mateix mesura que em plantejava el dubte, em va entrar també curiositat per saber com m'ensenyarien.

Cantar sempre ha format part de la meva vida. Per a mi va ser un revulsiu el fet d'internet, per a trobar les lletres de les cançons que m'agradaven, fossin noves o no, i recordo que tenia una bossa petita, plena a vessar de fulls amb les lletres, i el cap de setmana, com que en aquella època (ja fa uns 18 anys), quasi no conduïa, doncs cantava al cotxe, perquè cantar al cotxe és guay, es pot fer a "chorro" com diem amb ma germana bessona. Com que no desafinava, el "pilot" no es queixava i em deixava fer, o potser per a que no reclamés el meu lloc al volant, aguantava el concert jaja

Però cantar he cantat sempre, ma mare és cantarina, mon germà em fa ficar els beatles dins, i amb les meves germanes també cantem, de fet recordeu en un escrit passat del bloc on explico  lo be que ens ho vam passar amb la peli  Across The Universe.

Més o menys com tothom poc a poc, vaig anar descobrint els meus gustos musicals, tant per cantar, com per ballar, que també és quelcom que m'encanta. I he tingut la sort a més, de tenir afinació natural, ja que sembla ser que això o es té o no es té. Si es té, es pot millorar, però si no es te... caca. Doncs jo, la tinc natural, afino força i no em costa reconèixer i reproduir amb la meva veu una nota tocada en un piano. De fet jo la guitarra la tocava "d'oïda" que es diu, vaig aprendre els acords, i després mirava de treure les melodies però sense partitura (ostres acabo de tirar enrere per poc 30 anys jajajajaja). M'encantava tocar la guitarra... oj quants records! També, vaig fer un petit curs per aprendre a tocar l'orgue, i em va servir per aprendre a llegir una partitura. Ara quan sentia una cançó dels Depeche Mode, i sortien els solos de teclat, jo els reproduïa només escoltar-los jaja, de fet ara podria tocar sense massa problemes un solo d'un concert d'ells, de la cançó My secret Garden que em quedava "niquelao".. que chula és!

Doncs be, que em disperso. Després del curs de fotografia, vaig pensar que fer el curs de cantar seria una bona opció. I d'aquest curs us en vull parlar.


El primer dia de classe que era el de les presentacions, el profe va venir amb una calipàndria quepaqué, de fet vaig pensar que per començar el curs d'aquella manera, millor era endarrerir l'inici una setmana. A mi em feia patir en veure els esforços en donar les notes, i aguantar el tipo. Fam fer escalfaments i una mica de cant coral, però poca cosa més, i ja ens va retallar una hora de curs el profe, dient que el primer dia no es cantava més. Ai caram, i doncs a què hem vingut? Jo vaig marxar una mica bastant empipada, però com que ell no valia per res com a profe amb aquell refredat que tenia vaig pensar, va sigues una mica compassiva que la setmana vinent serà millor. Ell ens va dir que cada setmana havíem de portar una cançó que la faríem davant de tothom.

Érem 10 persones a la classe, i jo vaig pensar ostres que chulu, però 2 noies ja van dir que venien a veure de què anava el curs, per si els venia de gust seguir o no. També hi havia una noia molt joveneta que tot li semblava súper guay, que s'havia apuntat al curs mitja hora abans que comencés la primera classe, i que al final va marxar abans de finalitzar-la, no se si perquè ja no li va semblar tan guay o què li va passar però no la vam veure més.

També hi havia una noia molt alta, que no recordo el seu nom.  Ella a la segona classe no va venir, ho va fer a la tercera o quarta, no recordo, i es va quedar blanca quan el profe li va dir que comencés quan volgués, ja que ella li va dir: así a capela? no me vas a poner la canción ni me vas a acompañar con el piano? jajajaja nosaltres que ja sabíem de què anava la cosa, vam riure per sota el bigoti, sense que ella s'adonés perquè només li faltava això a la pobre. A més el profe ens va demanar que a l'hora de triar una cançó que busquéssim les que no fossin molt parlades o que se sustentessin massa en una melodia, ja que per fer a capela seria més difícil. Ella potser no va estar al cas d'aquest comentari i va portar una cançó de la Rosana, difícil que t'hi cagues, perquè ella, la Rosana, més que canta parla, i sense melodia és molt difícil que quedi be a no ser que tinguis uns molt bona veu, cosa que no és el cas jajajaja. La pobre ho va passar fatal, i mai més la vam tornar a veure.


 I les alumnes que vam quedar van ser  la Rosa, la Montse, l'Angels i la Valen. Però la Montse també, sense previ avís, un dia va deixar de venir. La gent queia com a mosques en aquestes classes! Jo com que sóc de les que pensa que com està pagat cal aprofitar, no vaig faltar més que a una, amb pre-avís, i com que al final ningú hi va poder anar aquell dia, va ser una classe de les que hem de recuperat.

Com veieu, en unes 2 o 3 sessions, ja érem només 5 de les 10 integrants del primer dia jajaja. Quin poc èxit que va tenir jaja, suposo que retallar la classe el primer dia, la calipàndria, i alguna cosa més que no se, va fer que només hi anéssim 3 repetidores del taller del trimestre anterior, i dues de noves, i una era jo.
Ja només amb els escalfaments i les escales m'ho passava d'allò més be, i un cop ben escalfada la veu, a la segona sessió ens va donar la partitura del Rossinyol per a fer cant coral. Ohhh quin descobriment va ser per a mi allò. Em va enganxar des del primer moment! per sort a més es veu que tinc veu de soprano, les que en definitiva ho tenen més fàcil perquè són les que porten la melodia de la cançó que tothom coneix, les altres veus, contralt i mezzo, canten coses diferents a tons diferents, i és el que li dona volum a la coral, però més dificultós de cantar, al meu entendre, perquè no hi té a veure amb la melodia a que hi estem acostumats, i vulguis que no, costa allunyar-te, més en una cançó tan coneguda com el Rossinyol.

Quan dúiem un a horeta de classe va acabar l'assaig de coral i ens va demanar que comencéssim una per una a cantar la cançó que portéssim. Com que ningú no s'aixecava vaig fer el cor fort i vaig ser la primera. Duia preparada Eternal Flame, de les Blangle. Els primers són van ser més guturals que notes d'una cançó jajaja ai els nervis com traeixen... però poc a poc, vaig anar entrant a la cançó i la vaig defensar prou be per ser el primer dia. El profe ens ajudava a treure suc, a donar consells d'on allargar notes, d'on posar més o menys èmfasi o fins i tot d'entonar-la diferent, on ajuntar paraules, o on separar-les. Jo per norma la ja les tunejo una mica les cançons per adaptar-les a la meva forma de cantar, però amb ell no és que quedés diferent , és que de vegades quedava una cançó nova.

I així cadascuna va anar cantant la seva cançó, però no se ni com, que caram vam acabar la classe abans d'hora també! cachins!

Enfins, setmana a setmana van anar entrant en el cant coral, i en les cançons aportades per a cadascuna. Jo he cantat en ordre de dates aquestes:

The Reason. Hoobastank
A picture of my life. Jamiroquai
Every's changing. Keane
Mediterráneo. Bertín Osborne (em va demanar una melòdica i vaig pensar que aquesta estaria be)
Per un tros del teu cos. manu Guix
Don't go breaking my heart. Duet amb el profe perquè la Valen es va posar malalta
Tens un amic. Gossos
Summer moved on. A-ha

Jo al final, no se què esperava més si l'assaig de coral, o l meva cançó jaja, ara he de dir que ell va retallar totes i cadascuna de les classes, entre 3 quarts i una hora. Això em treia de polleguera! fins i tot un dia, per mirar d'allargar al màxim, em vaig posar farruca en cantar en triplet Eres tu, una de les cançons de duet que no va quedar be la setmana anterior!. Ell donava com a raó que la classe estava pensada per a 5 veus, no per a 4, i que cantar massa estona espatlla la veu, si no dic que no, però caram que no m'hi penso guanyar la vida jo amb la meva veu! El tema és que com el profe és així  simpaticot, doncs mira tot passa, però a mi m'enervava aquest tema.

Enfi. La segona peça de cant coral que vam fer va ser el Boig per tu. Oh que difícil!!!! I la tercera un cànon, el Brindis de Mozart on m'ho vaig passar pipa pipa pipa!

Tot i que al primer moment penses que amb la teva cançó no aprendràs gaire tècnica, no és així, perquè és quan em va ensenyar a no pujar més que els tons necessaris per adaptar-la a la meva veu, i no 8 octaves com feia fins aquell moment. També vaig aprendre com saber si el to era l'adequat, cantant primer de tot la tornada de la cançó, i si aguantava la nota més alta, a la resta no hi tindria problemes. Ara ell sempre em demanava de pujar-les més i més, fins que al final em deia veus com has pogut? I jo si, noi, però caram quin esgotament aguantar la nota tan alta!

També he après a concentrar-me en les meves notes i partitures per a no empastar-me amb la veu de les contralts. Primer em tapava la orella d'allà on em venia el so, i poc a poc ja vaig anar aprenent a fer la meva, concentrar-me en lo meu, tot i que clar, de tant en tant, se m'escapava la nota jaja i ostres com es nota quan un no fa el que ha de fer!

I una altra de les coses que m'ha fet més il·lusió d'adonar-me és de l'estil que hi aplico a cada cançó. És com una empremta digital, que cadascú canta com canta i pot imitar és clar, però si no s'imita, cadascú té una veu única i per tant el resultat d'interpretar aquella cançó també és únic. Això ho vaig veure molt clar el dia que vam fer duets i tercets. Cantant una mateixa cançó cadascuna ho feia diferent i alhora súper bonic.

I això, que ja han passat 3 mesos, que estic molt contenta d'haver-me ficat en això del cant, i per fi poder donar la nota!

Bona setmana!

Visites inesperades

Feia una mitja hora que havia arribat a casa. Havia ja consultat el correu, i buscat una informació a internet, quan  he decidit fer-me el berenar: un cafè amb llet amb dues magdalenes del tipus valencianes. Per mi tot un festí, quelcom senzill però deliciós. Penso que hi ha poques coses més bones que una magdalena sucada en un cafè amb llet jaja, i si a sobre perverteixo l'interior  amb nutel.la, el plaer equival a moltes coses, i que engreixen totes!.... He de dir però, que si m'engreixa o no, la veritat és que m'importa poc. Fa 4 anys que no em peso, i sóc molt feliç sense saber què hi diu la bàscula al respecte. Jo em veig i em sento estupenda per dins i per fora.

Be doncs, quan estava escalfant la llet, han picat a l'intèrfon del carrer. No esperava ningú però he pensat que potser per l'hora que era podrien ser diverses possibilitats: el Ramon que passava per cas a deixar la Vespa perquè plovia i s'estimava més anar en metro al sopar que tenia programat; o  el meu ex-marit amb el Nil per a deixar quelcom abans d'anar a la biblioteca; o fins i tot que podia ser  que per fi hi ha degotalls al pis de baix i per això em venen a reparar la terrassa.... be, per qualsevol d'aquestes plausibles raons he despenjat i he preguntat qui era.  Ho he preguntat un parell de cops i només sentia a uns senyors, parlant al portal, però no he entès la conversa. Val a dir que el fet de què parlessin en català, m'ha fet pensar que seria algú que venia a visitar a algun dels veïns del replà i s'havia equivocat de pis.

A tot això, m'he acabat de fer el cafè amb llet, i m'he assegut de nou davant de l'ordinador a seguir buscant una informació, mentre berenava. Just quan he queixalat per segon cop aquella delícia de magdalena xopada en cafè amb llet..... MEEEEEEEEEC, piquen a la porta. "Merda" he pensat, algú que em ve a vendre alguna cosa, bffffffff I jo amb el cafè amb llet que se'm refreda.... Enfi, serem educats i mirarem de despatxar el tema al més aviat possible.

Obro la porta, i em trobo dos senyors, un de força vellet, d'aquell del tipus "entranyable", i al seu darrera un altre de mitjana edat, tot dos amb vestit i corbata.

El senyor vellet duia una carpeta negra, plena de papers i prospectes i jo ja m'he olorat de què anava el tema. He fet acopi de paciència, perquè m'agrada ser educada tot i que el tema de què  m'anaven a parlar me la bufava. A banda que no hem d'oblidar que tenia una cita molt especial amb un cafè amb llet al despatx!

Total que el senyor, obre la carpeta, agafa un prospecte i em diu: Miri és que estem passant per les cases, perquè creiem que la gent pot voler saber si Déu s'interessa per ells.... L'he deixat parlar uns segons més, i quan he vist que hi podia ficar  cullerada li he dit: Miri, és que el més gran problema és que sóc jo qui no m'interesso per Déu jajajaja. No m'he n'he pogut estar què voleu, és que fins i tot se m'escapava el riure per sota el nas. Pobre, no se l'esperava aquesta. Però és que a mesura que han anat sortint les paraules de la meva boca, he estat del tot conscient que és així, que no  m'interessa en absolut Déu, qui sap què i qui és? I perquè hi he perdre temps pensant-t'hi?  I segueixo dient-li: jo en qui crec és en mi mateixa, i ara per ara em van molt be les coses així, no em cal ni creure, ni esperar res de Déu. Ell, amb el fulletó a la mà, s'ha quedat sense dir res durant uns segons, i em contesta: Miri que visitem gent, i la veritat és que no n'hi ha gaires que no hi creguin en Déu jajajaja. De fet, un cop jo havia llegit que en moments difícils a nivell personal, a l'ésser humà li cal creure en un ésser superior, tant per la possibilitat de poder donar les culpes a algú, com per demanar responsabilitats, o fins i tot ajut. I no poso en dubte, que arribat un moment difícil en el meu cas fos així però no deixaria de ser més que un "posat", no seria un sentiment sincer.

Be, el que no vull deixar passar és el fet que més m'ha agradat d'aquesta visita inesperada i és que un cop m'ha dit això, que no troba massa gent que no hi cregui, ha afegit: però la respectem. I quan he vist que realment era així i que marxàven, els he donat les gràcies per respectar-me. Suposo que el límit que li he marcat ha estat tan clar, que no s'havist amb cor de seguir...


Sigui com sigui, límit ben marcat o  manca de ganes d'insitir, que he pogut retrovar-me a temps amb el meu cafè amb llet amb madalenes i la possibilitat de tenir un nou tema per al bloc, tot plegat mmmm deliciós!

M'agrada la pluja!

M'agrada la pluja, com quan era una nena petita. Suposo que per això m'agraden les meves botes d'aigua, perquè em permeten als meus 43 anys, trepitjar l'aigua i els tolls sense patir, sense mullar-me.

M'agrada la possibilitat de tornar a sentir aquella sensació quan enfonses el peu a un gran toll i notes la pressió de l'aigua, ara això si, de forma més controlada que quan tenia 10 anys, en què molts cops, sentia com s'esculava dins la bota i em xopava el peu sencer! A qui no li ha passat? eh?

I què em dieu d'allò de "l'olor de terra humida?" Una de les millors olors de la natura. "Fa olor de bolet" com diu el meu fill quan anem pel bosc i s'olora la pluja acabada de caure. 

En un país on fa poc temps hi havia sequera, i on si no plou l'amenaça de talls en el subministrament d'aigua és constant a moltes de les comarques de secà, a la pluja li diem mal temps...  És clar que quan de cop cau tanta aigua com la que cau avui, és més un mal de cap que una benedicció, però la natura és així, i no fa les coses a gust dels humans, en tot cas si que les fa, fruit d'anys i anys de maltractar-la, què volem ara?

Però quan cau poc a poc, és tot un plaer molt relaxant.

Aquest dissabte passat, tot un dia de pluja em va permetre estar-m'hi a casa, gaudir del llit, del meu home, de casa meva, de passar-m'hi la tarda al sofà sota una manta, amb la cortina totalment oberta, per a gaudir de l'espectacle que és veure ploure.

El temps és una variable més de les que no podem controlar, aleshores perquè ens enfadem? Sóc de les que creu que  la versatilitat de l'èsser humà, és un dels trets que ens caracteritza, perquè aleshores ens entestem en ser inamovibles en les nostres decisions i ens enfadem com a nens petits quan la pluja ens aixafa aquell dinar, aquella sortida, o aquella trobada? Sempre hi ha un pla B que la pluja no pot "espatllar". Només cal exprèmer una mica el cervell, per mirar de donar la volta a una situació que a priori ens semblava dolenta.

L'aigua renova, neteja, doncs aprofitem amb la pluja per a fer el mateix amb els nostres cors i sentiments, deixem que marxin els mals pensaments, els malestars amb aquesta pluja i que ens netegi per dins i per fora.

És clar que mai no plou a gust de tothom, però m'agrada dir que a mi, tot i l'enrenou que em suposa un dia de pluja visquent com visc a una ciutat, i treballant al centre, a mi m'agrada la pluja i veure com cau l'aigua del cel!.

Bona setmana!

Gràcies!

Va ser gràcies al Ramon, i al seu suport incondicional en qualsevol projecte en el que m'involucri, que va ajudar a que materialitzés fer sentir la meva veu mitjançant les meves cròniques, els meus relats i les meves opinions, per a mi era com una sortida al mon, i al meu caràcter de vegades força histriònic li va anar com anell al dit. Ell em va encoratjar més que ningú a creés el meu bloc i a que escrigués (i ho segueix fent a cada escrit que penjo, sempre em demana més). No puc dir si és el meu fan número u, perquè també estan les incondicionals de les meves germanes, però si un puntal important i una font d'inspiració.

Jo sabia que els escrits que hi posaria serien divertits i que molt probablement agradarien, no per ego, sinó perquè aquells m'havien llegit fins aquell moment així m'ho deien.

Però 1.100 visites en 7 mesos em deixa totalment meravellada! Deixem en 1.000 les consultes dels diferents  lectors del meu bloc (les altres 100 visites com si fossin meves), però és que tot i així, em sembla increïble,  si fins i tot em consulten de l'altra banda de l'Atlàntic, i això que jo parlo en català! I és que em quedo sense paraules, si jo, la stepi no sap què dir jaja. El primer cop vaig pensar que havien entrat per error, però és que és de diferents punts del continent americà, i pel comptador, sembla ser que hi han reincidit jajajaja

En fi, que només puc que donar-vos les gràcies per haver fet possible una realitat  i és que allà a fora, hi ha algú, be, molta gent que em segueix, i que segurament gaudeix amb el que explico. És tan chulo el que sento que no se ni com explicar-ho. A més, el dia que el vaig crear vaig pensar, el dia que hagin 1.000 entrades ho celebraré, però caram de les 1.000 a les 1.100 han passat tants pocs dies que no ho he pogut celebrar  ni el dia que tocava!

Per això us dono les gràcies, 1.000 gràcies mai millor dit!

Bon cap de setmana!

V.O.S

L'Anglès sempre ha estat la meva llengua preferida. Ja a l'institut, tant jo com la meva germana bessona, trèiem unes notasses en aquesta assignatura, i fins i tot, vam estar becades per anar a Boston, el que no recordo quan temps durava la Beca. El problema era que només una de les dues estava becada, perquè l'escola només va rebre una plaça, i els pares van dir que o les dues o cap, i va ser cap, evidentment.

Aquesta forma de protegir-nos dels pares, la veritat és que en el fons ens tancava més portes que ens obria, en tots els plànols, però en l'emocional el que més, ja que en el fons, ens donava a entendre que per a ser unes persones senceres, ens calia anar juntes a tot arreu, ja que soles no ens hem sortiríem (segons el parer dels pares). Vam lluitar molt per aconseguir anar una de les dues, fins i tot ens ho vam jugar al cara i creu i em peso que li va tocar a la Bea. El nostre argument era que com s'ho feien els que no tenen germans? Però per als pares tot era en va. Possiblement la seva negativa era també per un tema econòmic, però per nosaltres va ser una oportunitat d'or que no podríem perdre.

Be, que m'allunyo del tema, que és la llengua.

L'amor per l'anglès va començar tot cantant cançons dels Beatles, per allò de la influència del germà gran, que tenia bogeria per aquest grup. Els vinils, venien tots amb les lletres, i ens vam acostumar a cantar-les, amb la mateixa pronúncia que el Paul McCartney. Aquesta pràctica constant va fer que molts cops sabíem pronunciar, escriure i fins i tot lletrejar  una paraula només escortar-la però sense tenir ni la més remota idea del que volia dir. Avui dia, encara tinc aquesta devoció per cantar en llengua anglesa, i pel que fa a les germanes, també. De fet fa poc vam veure la pel.lícula Across The Univers, que és un musical amb la discografia dels Beatles, i encara avui dia ens recordem de la majoria de cançons, no en va les haurem cantat centenars de vegades.

Pel que fa als estudis, vaig trair Turisme, precisament empesa per a seguir aprenent l'anglès i si era possible l'alemany, però l'escola que vam triar només oferia francès. Cada dia fèiem una hora diària de cada llengua, i els divendres cantàvem una cançó. Be primer fèiem exercici de "fill in", després la traduíem i miràvem d'entendre la lletra, i després la cantàvem. Jo esperava ansiosa l'hora diària d'idiomes. Va ser l'etapa en què més vaig aprendre, evidentment, i fins i tot, vaig aficionar-me a veure les pel.lícules en versió original. Quan les agafàvem de la biblioteca de l'escola, a més eren o sense subtítols, o subtitulades a l'idioma original. Aquesta pràctica contínua em va portar a pensar en la llengua en la que parlo, i de forma quasi instantània, era capaç de canviar de registre i pensament. He de dir, però, que créixer en una casa on la mare em parlava en català, però jo li contestava en castellà, ha facilitat aquesta canvi sobtat de llenguatge dins el cervell.

Quan em vaig casar, una de les condicions que vaig posar a la tele que compréssim era que es pogués veure la tele en un idioma, però amb auriculars en un altre. Però entre que no trobàvem uns auriculars prou llargs per poder-les veure asseguda al sofà, i que els inhalàmbrics eren encara massa cars, doncs vaig llençar la tovallola, perquè a més a escepció d'una de les parelles que he tingut al llarg dels anys, la resta s'estimaven sempre més la versió doblada a l'original, i al final no se ni com,  vaig passar a l'altre extrem, ja que no volia ni sentir a parlar de pelis originals, quin pal pensava, hauré de llegir tot el temps, i no me n'assabentaré de res, per un cop que vaig al cine, que em donin la feina feta. Quina poca confiança en mi mateixa!


En aquests darrers anys, he conegut a la Maria, i la veritat és que anar al cinema amb ella era tot un problema, perquè ella volia versions originals i jo no, Li he de reconèixer, que ha fet un gran esforç avenint-se a veure-les doblades per poder anar juntes, perquè la meva oposició era total...

Fa dos anys que comparteixo vida amb en Ramon, i ell també veia sempre pelis en versió original, defensant el fet que només en versió original, veus el treball real de l'actor, però jo, no em volia ni sentir a parlar. De fet, ell s'estranyava com jo una, ex-alumna de turisme, amb encara un bon nivell d'anglès, tot i només practicar-lo en els viatges, i amb lo que m'estimo aquesta llengua, m'oposava a veure pel.lícules sense doblar.


Però fa no massa em vaig enganxar com una adolescent a la saga Twilight (Crepuscle), i ha esclatat tota una revolució al meu cervell, en tant que la meva curiositat per saber les veus dels protagonistes, m'ha portat a tornar a veure pelis en versió original, i ohhhh quina pèrdua de temps tants anys de productes doblats!!! Quanta raó que tenien la Maria i el Ramon.... Vaig començar veient la saga sencera de Twilight, he seguit amb el Discurs del Rei, Cigne negre, la sèrie Bones, i ahir True Crit... Quina meravella sentir les veus dels actors, les seves veus, la seva feina d'interpertació del personatge, i fins i tot adonarme de com diferent se sent en una mateixa peli un anglès i un nord-americà....

També m'he comprat un llibre en anglès, i a excepció d'unes quantes paraules que tradueixo amb la PDA, puc llegir sense problema, amb el plaer de saber que allò que llegeixo, no ha patit més interpretació que la que li dona el meu cervell. 

Enfi, que com es diu en castellà "nunca es tarde si la dicha es buena" i en el meu cas la "dicha" te gust de maduixes amb nata mmmmm quin plaer!

Bona setmana!

Pobreta Mixa, està enyorada...

Ahir vam recollir a la gata de casa del nòvio. He de dir que al primer moment ens va ignorar totalment, com si fóssim uns totals desconeguts. Jo suposo que ens castigava per haver-la deixat allà, però poc a poc, se'ns va anar acostant, fins que  va deixar de fer-se estranya.

Arribats a aquest punt, en què es mostrava tal qual era a casa, va passar a tenir una actitud la mar de fresca,  provocant al Nino per a que la muntés davant nostre. A mi em semblava com un nen que li diu a la mama, mira, mira, qué se fer jaja. El més graciós, però,  era veure al Nil lo encuriosit que estava. En aquests dies al cole està treballant de nou la reproducció, (l'any passat ja ho van treballar), i suposo que era com un afegit a les explicacions del professor a la classe. 

El problema de tot plegat és que el Nino, el nòvio, no era tan desinhibit com ella, no se li va acostar massa, tot i que no deixava que se li allunyés més de 2 metres.Després d'esperar un temps prudencial, i veient que no consumaven de nou, varem marxar a casa.

Un cop ja dins de l'ascensor la vam treure del transportí, i així que es va obrir la porta va anar directe davant de casa seva! Quan va entrar, quina alegria que tenia,  corrent amunt i avall pel pis, feia molta gràcia.

Però aquesta alegria li va durar poc, perquè, a mesura que avançava el vespre es va anar posant més i més moixeta i enyorada... Ella de per si és mimoseta, però ho estava d'una forma diferent, com buscant consol. Pobreta meva, que li he posat la mel als llavis, ha tastat l'amor i ara se sent sola...

Pel que fa al possible embaràs, haurem d'esperar al menys entre dues o tres setmanes per a notar algun canvi.

És molt curiós com amb els gats, un pensa que serà difícil la comunicació, i en canvi  ells ja s'encarreguen de fer-te saber tot el que els passa: gana, set o fins i tot un estat d'ànim com la tristesa, o l'alegria. La natura no deixa de sorprendre'm.

Bona setmana!

La Mixa ja està a casa del nòvio

La veritat és que des del dia en què va venir al Mixeta a casa, he tingut clar que volia fer-la criar. Suposo que és una mancança que tinc des de petita, ja que més d'un company de quan feia EGB tenien mascotes i havien parit a casa. A mi em semblava meravellós, ja no només el fet de tenir mascota, si no que parissin a casa. Era del tot increïble!

D'aquestes paraules es desprèn ràpidament que a casa dels pares no en teníem de mascotes, be, si, vam tenir un canari, que va morir un dia sense explicació per nosaltres (per la Mare si que la va tenir, ja que de gran he sabut que vam marxar un cap de setmana i com que la gàbia quedava una mica alta, cap dels grans va pensar en posar-li menjar per a més d'un dia... vamos que es van oblidar d'ell. Pobre canari!

Molts més anys més tard, a ma germana petita li van regalar dues tortugues, a les que els vam fer les mil i unes. Finalment van traspassar també. Primer la femella, que va agafar l'enfermetat aquella que se'ls hi posa la closca tova i després el mascle per la tristesa de quedar-se sol (aquests mascles que sense una femella no saben estar-s'hi!). Els pares ens van dir que les tortugues si es queden sense parella moren de pena. Tot pot ser que ens diguessin una mentida, per consolar la pena, i jo de fet mai ho he comprovat.

De la peixera, no se si parlar-ne... Se la va regalar a ma germana petita un parella que va tenir, i va acabar tenint el sobrenom de Mathausen (amb tot el respecte per a la gent que allà hi va passar un calvari), però és que no hi havia peix que sobrevisqués allà dins! Quan no hi havia l'aigua freda, era massa calenta, quan no agafaven punt blanc, i quan no, jo que se! Allò era un no parar de comprar peixos que pobrets, duraven 4 dies...


Quan vaig conèixer al meu ex-marit, creia que el tema mascotes seria bufar i fer ampolles un cop casats. però no vaig tenir en compte, que a casa seva, van tenir 7 gats, dels quals en van morir 6... i clar, el trauma era de prou pes com per no voler tenir-ne cap. A banda que el darrer, que va ser l'únic que va sobreviure a aquella casa, era un entremaliat, i tota la família només recordava les bestieses que havia fet aquell minino.

Total, que als primers Nadals després d'haver-me separat, com qui diu el primer que va entrar a casa va ser la Mixeta. Era un cadellet de 3 mesos, preciosa, petita, i molt mimosa.

D'allò han passat 7 anys, 7 anys d'escoltar com a temporades, es passava els mesos sencers amb el zel! Ella pateix, no dic que no, però nosaltres... A les nits d'hivern tira que te vas, posem coses davant la gatera per a que no molesti als veïns, però i a l'estiu? A l'estiu és lo pitjor que hi ha! Vivint en un àtic sense aire condicionat, és horrorós tancar la porta de la terrassa ja que immediatament el pis es converteix en un forn, però com ho fas quan els veïns ja se t'han queixat que a les 5 del matí els desperta la gateta? A banda evidentment de la vergonya que t'hagin de cridar l'atenció.

Durant el dia, segur que també que els deu molestar, be, més que molestar, els deu fotre molt, més quan han tingut convidats a la seva terrassa i a la meva només que se  sentia a la Mixa marrameeeeeeeeeeeeeeeu  jajaja, i a sobre també pateixen un gos que tenen a sota de casa, que cada matí borda. Així que estan entre dos fronts el gatuno i el perruno i entre l'un i l'altre deuen estar fins al capdamunt! Potser per això tenen un conill jajaja

Des que La Mixa és una gata adulta, ja li he anat buscant un nòvio, ja , però caram, tothom que conec que té mascles els te castrats! Ja saben el que fan, ja... aquí la beneita he estat jo mantenint casta la Mixa.

I finalment les meves pregàries han estat escoltades, i vaig conèixer l'amiga d'una amiga que tenia un gatet sense castrar! Ens ha costat 2 anys posar-nos d'acord en concertar una cita per als gats, i avui, finalment ho hem aconseguit!

Pel que he llegit, la núvia és la que s'ha de desplaçar a casa del nuvi, perquè si és al revés, es tornen tan territorials, que no hi ha qui els digui ni mu ja que bufen, escupen,  treuen urpes i si poden amb elles et fan un puzzle. Així que,  a l'hora convinguda hem anat a fer una visita de cortesia a casa de la consogra.

Un cop dins la casa, la Mixeta  no volia sortir de la caixa de transport. Suposo que si hagués pogut, m'hagués aixecat un dit tot dient, si, d'aquí surt ta mare! Però hem estat contentes perquè el mascle, un siamès marron preciós amb uns ulls de color blau com el mar, i de nom Nino, doncs  no l'ha bufada, de fet estava més encuriosit que una altra cosa. Ella s'ha portat també força be, suposo que només mirava de passar desapercebuda, al trobar-s'hi a casa d'un desconegut. Quines olors deu haver detectat? Què deu haver sentit quan li he obert la porta del transportí i l'he fet fora a un entorn que de ben segur li era hostil.? I el més important, què deu haver pensat quan ens ha vist sortir per la porta sense endur-nos-la? Ja us ho dic jo que per dins segur que ens deia FILLS DE PUTAAAAAAAAAA, NO EM DEIXEU AQUÍ!!!! TRAÏDORS!...jajajaja

Ara a esperar a demà que la meva consogra em passi el parte

Nanit!